L'envolée

Representa que a l’estiu tens més temps, sobretot quan estàs de vacances, però ja és el segon any que constato que no és així. No paro. Però que ningú es pensi que m’ho passo malament, no! Res més lluny. Des que hem tornat d’Itàlia que no paro de fer coses que m’agraden (consti que el blog m’agrada, eh!), de quedar amb gent i de viure, amb una intensitat que no recordava des de la meva època de joveneta, la Festa Major. Us dec una petita crònica de les vacances, però tot arribarà. De moment, i abans d’anar-me’n a la cercavila que comença d’aquí a mitja hora, us deixo un conte sobre la festa major (és més aviat per a nens, però o en tenim algun a casa o en tenim un de guardat en algun racó del cor, oi que sí?) Petons a tots.

Foc nou

Decididament, en Piula no hi estava bé, a casa seva. Se sentia incomprès, tothom al seu voltant se’n reia i, el que era pitjor, l’humiliaven amb apel•latius ignominiosos. Li deien angelet, tros de pa, santet, bon Jan... Qualsevol en el seu lloc s’hauria sentit ofès, perquè ningú no pot imaginar insults més vergonyants per a un dimoni, però ell ni tan sols contestava perquè, en el fons, se sabia diferent a la resta. Així, un bon dia, va decidir que ja en tenia prou i que se n’anava. No sabia ben bé ni on ni com. Una sola cosa tenia clara: marxava seguint una sola direcció, amunt, sempre amunt, per deixar enrere l’única llar que havia conegut i sense saber què es trobaria més enllà dels límits que ni els més agosarats s’havien atrevit a traspassar.

I tot caminant des del fons de l’avern, en Piula va recórrer quilòmetres i quilòmetres de camí ascendent tot pensant quina mena de món es trobaria i com serien els humans de què tant havia sentit a parlar. Al cap d’uns dies de trajecte, va veure davant seu un feix de llum que penetrava fins a les entranyes de la terra. Vacil•là, però tot seguit agafà aire i s’hi encaminà amb pas decidit i ferm. I vet aquí que aquell túnel llarguíssim que havia estat recorrent s’acabava en un penya-segat que s’obria sobre el mar majestuós. Tanta bellesa el va emocionar i va voler continuar endavant en la seva descoberta del món exterior. El descens el va portar a una platja de sorra fina i daurada. Una veu el va sobresaltar:

–Ep, noi. On vas tan d’hora, vestit així? La processó no és fins a la tarda –li espetà un mariner que apedaçava una xarxa.

Amb l’astúcia pròpia del diable, en Piula s’assabentà que havia anat a parar a Vilanova i la Geltrú, que era la vigília de Sant Pere –cosa que li féu venir un calfred– i que a la tarda es feia la processó en honor del sant amb tot d’entremesos, inclosos els diables.

En Piula va passar la resta del dia amb el Pompeu, que el dugué a casa, el presentà a la dona i el convidà a dinar. A la tarda, s’afegí a la colla dels diables i s’ho va passar d’allò més bé corrent amunt i avall enmig del foc i les espurnes. Es va guanyar el reconeixement i l’admiració dels seus companys de colla que el tractaven com un més i que en cap moment no es van estranyar de la seva presència. L’única cosa que xocava tothom era que mai no es tragués el vestit de diable i, malgrat aquesta petita excentricitat, en Piula va fer tants amics que fins al cinc d’agost, data de la Festa Major, sempre va trobar qui el convidés a casa seva.

Aquell cinc d’agost va ser una data apoteòsica per a ell. La colla encapçalava la cercavila, darrere venien els dracs i altres entremesos de foc. L’olor de pólvora empudegava l’aire. Els diables dansaven sota paraigües d’espurnes. Era com sentir-se novament a casa, amb la diferència que aquí estava a gust amb la gent i ningú no se’n burlava. En Piula era feliç. Tanmateix, aquesta benaurança no va durar gaire. Acabades les festes estiuenques, tothom tornava a les seves tasques quotidianes i, és clar, en Piula no tenia ni ofici ni benefici. Per estar a prop del foc, va intentar fer de voluntari amb els bombers però els interessos respectius eren contraposats. Durant unes setmanes, va treballar amb un soldador, fins que el van despatxar perquè es dedicava a jugar amb els bufadors i va estar a punt de causar una desgràcia. Quan ja es pensava que hauria de tornar a allà d’on havia vingut, la seva sort va fer un gir. Passejant per la Rambla, va veure un home que feia una demostració de jocs malabars amb torxes enceses. Allò el va entusiasmar i, sense saber com, ja estava al seu costat imitant i, fins i tot, superant la seva actuació. Van arrencar els aplaudiments del públic nombrós que s’havia aplegat al seu voltant i van fer un bon calaix. Fetes les presentacions, van decidir treballar junts i s’han fet famosos arreu del món amb el seu espectacle de foc. No s’estan mai al mateix lloc i tan aviat actuen a Nova York com a Pequín. Això sí, sigui on sigui, cada cinc d’agost, en Piula ho deixa tot i se’n va cap a Vilanova per no perdre’s la Festa Major.

Etiquetes de comentaris: contes, estiu

Imatge: Google

Recuperada. Reincorporada. En plena forma. Faig vida normal, tot i que em pregunto si és gaire normal fer una vida tan atrafegada com la que portem, jo crec, la majoria. He reprès les classes i gairebé havia oblidat que bé que m’ho passo explicant des de l’oració simple fins a les metàfores que utilitza Ausiàs Marc. Però els alumnes s’han encallat. Per a ells, ha estat un escull insalvable, per a mi la constatació que fa massa temps que ens estem carregant massa coses, entre elles un pòsit cultural de molts segles. Hi ha qüestions que jo considero de cultura general, bàsica, elemental i que descobreixo amb astorament que les generacions més joves –i algunes de no tan joves- desconeixen. Per què no hem sabut, o volgut, separar tradició cultural de creença religiosa? Per què hem confós laïcitat i laïcisme? Personalment ho trobo una animalada. Qualsevol estudiant d’humanitats (literatura, història, art...) no pot prescindir d’una part de les arrels de la cultura occidental. Tinc la sensació que segons quins referents només són patrimoni de gent a partir d’una determinada edat. M’equivoco? Tant de bo! Però lamentablement, crec que no.

I si normalment començo amb un dels meus contes, avui ho he fet al revés. Aquest conte no té res a veure, en principi, amb les reflexions que us he exposat. L’origen de la narració és ben diferent. Sorgeix arran d’alguna notícia referent a l’abandonament d’animals exòtics per part de gent que se n’encaterina en algun país llunyà i se’ls emporta com a record. I després passa el que passa... I no entraré a fer-ne valoracions, perquè se’n podrien dir moltes coses i això seria un altre post. Però el final de la història resulta incomprensible per a un gruix important de gent i això em preocupa per allò que comentava. No és la meva intenció cansar el personal ni posar cap examen a ningú, però m’agradaria trobar algú que l’entengués, que en copsés la ironia fruit d’un referent que fins no fa tant era universal.

Així, doncs, us deixo amb una història ben bèstia:

Als quaranta anys, la meva vida havia assolit un estatus més que acceptable. Casat, dos fills, un càrrec important com a directiu en una empresa de solvència, un cotxe esportiu, una casa adosada en un barri benestant d’una ciutat mitjana i una segona residència a la Cerdanya, que ens permetia practicar l’esquí a l’hivern i passar els estius més frescos.

La placidesa i la seguretat s’havien instal•lat a les nostres vides i res no semblava que hagués de canviar aquell estat de coses fins que va aparèixer el guacamai. Un bon dia, mentre feia una becaina, plàcidament ajagut a l’hamaca, em van despertar uns crits poc usuals. Vaig dirigir la vista cap al lloc d’on semblava que provenien i vaig descobrir, entre les fulles de l’olivera, un preciós exemplar de guacamai blau. Vaig pensar que es devia haver escapat d’alguna gàbia, atès que es tracta d’un animal molt preuat i en perill d’extinció. Els fills, clarament encantats amb el que ells ja veien com una mascota, volien quedar-se’l. Cívicament, però, vam donar veus per tornar-lo al seu legítim propietari. Tot va ser debades. Ni tan sols la policia tenia notícia de cap guacamai desaparegut. I així fou com el guacamai es quedà a viure amb nosaltres. Tenir-ne cura no fou cap problema. Menjava llavors i miques de fruita que deixàvem al jardí, perquè volava lliurement i dormia en un niu que s’havia construït a l’olivera.

Al cap d’un parell de setmanes, sense que ningú sabés com hi havia arribat, ens vam trobar una cria de ximpanzé gronxant-se a les branques de l’olivera, que ja començava a tenir superpoblació. El primat era extremament educat, ja que ens va saludar a tots quatre donant-nos la mà dreta. Tot seguit féu unes quantes tombarelles a l’aire i, davant del nostre astorament, ens convidà a aplaudir tot fent petits xiscles d’alegria. Després de la recerca infructuosa d’un amo, també es va quedar amb nosaltres.

La tercera d’arribar fou una zebra. La veritat és que donava poca feina i m’evitava de tallar la gespa, ja que la deixava ben arranada. Així és que es va afegir a la família. I van seguir un hipopòtam nan, que es passava el dia a la piscina; un flamenc, que donava un toc exòtic al conjunt, i una gasela, que de seguida va avenir-se amb la zebra. La girafa, en canvi, ens va provocar un petit conflicte amb el veí del costat, ja que es menjava les fulles de la seva morera. Tanmateix ho vam solucionar deixant que el seu fill llisqués pel coll de l’animal com si es tractés d’un tobogan.

L’ensurt gros el vam tenir el matí que vam descobrir que el nou estadant del jardí era un lleó. Fins aleshores la sensació de perill no havia existit, però allò era diferent: es tractava del primer carnívor que s’hi instal•lava i vam restar darrere les finestres a l’aguait del que pogués passar, patint, sobretot, per la gasela. Jo recordava antigues notícies de turistes devorats per un lleó en ple safari fotogràfic i se’m gelava la sang només de pensar en el que podria arribar a passar. Però no va passar res. El lleó que, per motius que ara no vénen al cas, ja feia anys que era vegetarià, compartia els fruits amb el guacamai, l’herba amb la gasela i la zebra i de tant en tant es menjava alguna de les olives que havien caigut per terra, això sí, traient-ne el pinyol.

Acostumats a aquesta nova normalitat, els dies anaren passant sense més incidents amb el jardí de casa convertit en un Edèn. Els nens jugaven amb el ximpanzé, muntaven damunt de la zebra i la gasela i es banyaven amb el petit hipopòtam. La pau i la tranquil•litat havien tornat a les nostres vides i res no semblava que pogués alterar-les.

Contemplava tot aquell bé de Déu, ajagut a l’hamaca, quan la meva dona arribà del mercat i m’oferí una poma sucosa i vermella.

-Això sí que no! –li vaig respondre esverat–. Que ja sabem que, des d’Adam fins a la Blancaneu, això de les pomes és altament perillós i pot tenir conseqüències extremament pernicioses per a l’estabilitat i la salut.

Etiquetes de comentaris: contes, reflexions, vivències

Imatge: Adolie Day

Vaig llevar-me a les set, després d’aturar el pip-pip insistent del despertador, com cada dia. Vaig fer un petó a la Marta, que encara estava mig adormida, i me’n vaig anar al bany. Al matí, m’agrada començar amb una bona dutxa, per despertar-me bé. Deu minuts més tard ja era a la cuina, on la Marta feia unes torrades i escalfava la llet al microones.

-Marcel, passaràs tu pel taller per deixar-hi el cotxe?
-El cotxe? Quin cotxe?
-El Rolls Royce, si et sembla! Apa, va no em prenguis el pèl! Què, hi passaràs o no?
-Tenim un Rolls Royce? No me’n recordo pas... –vaig mormolar tot fent esforços inútils per trobar en algun racó del meu cervell alguna referència al cotxe. Però veient la cara que em feia la Marta, em vaig apressar a dir:

-Sí, sí, ja el portaré jo –però tampoc no trobava cap pista que m’indiqués on era el suposat taller on havia de dur un Rolls Royce que jo no recordava tenir.
-Et trobes bé? –em va preguntar la Marta.
-Sí, sí... –vaig contestar poc convençut.

Amb tot això, ens havíem assegut a taula i em vaig quedar clavat a mig mossegar una torrada amb mantega i melmelada quan em va dir:

-És que així, mentre tu portis el cotxe al taller, jo aniré a comprar, que demà vénen a sopar el Carles i l’Agnès.

Es veu que la cara que vaig fer em va delatar perquè ràpidament em va etzibar:

-Mira que n’ets, de despistat! No te’n recordaves, oi?
-Mmm... no... mmm... escolta, Marta, qui són el Carles i l’Agnès?

Ella, que ja desparava taula per marxar cap a la feina, se’m va quedar mirant amb cara, ara ja sí, de preocupació.

-Digue’m que estàs de broma, Marcel.
-Doncs, la veritat és que no és la meva intenció...
-On vam anar de vacances aquest estiu?

Silenci. Altre cop feia veritables esforços per trobar la resposta a aquella pregunta aparentment tan senzilla però que jo em sentia incapaç de contestar.

-Marcel?
-No me’n recordo, Marta.

En adonar-se que realment jo no feia comèdia, la Marta em va dur a l’hospital. Allà em van fer tot de proves, mentre la família es temia el pitjor. Però tot plegat no va passar d’un ensurt. El metge em va diagnosticar un episodi lleu d’amnèsia, malaltia que jo creia que només existia a les novel•les policíaques. Em van recomanar que anés a descansar en un balneari, que la vida actual era molt estressant i que ens podia arribar a jugar males passades com aquesta. Vaig triar-ne un al cor del Montseny. Al cap de tres dies, havia recuperat tots els lapses de memòria que havia tingut. Però, el que són les coses, no em vaig recordar de trucar a la feina i comentar que ja estava bé. I és així com vaig perllongar la meva estada al balneari un parell de setmanes: en plena tardor, no podia desaprofitar una oportunitat com aquella de fer bolets!


A vegades les històries se t'apareixen en els moments més inesperats, després d'un cúmul de vivències, de sensacions, de converses... Estar uns dies de baixa i no poder fer servir la mà dreta es veu que activa la imaginació. I m'ha vingut de gust regalar-me un conte per somiar desperta... Perquè demà és un dia especial, un dia molt meu. A part, i sense que tingui res a veure, demà també vaig al metge. Espero que em digui que em puc treure la canellera ferulada i començar a fer vida normal, encara que aquesta mà em fa més mal del que jo voldria. De manera que no patiu que, malgrat que el cap de setmana aniré a visitar els follets dels boscos de la Garrotxa, no m'hi quedaré a fer bolets!

Etiquetes de comentaris: contes, tardor

Imatge: Google

L’Arnau mira desolat l’escampall de coses que té esteses damunt de la taula, tot i que no es pot negar que fan goig: tres llibretes noves de trinca, un estoig dels Lakers, els llibres per estrenar, una caixa de llapis de colors ben arrenglerats i encara tots de la mateixa mida... Però li pesa més que indiquen un fet inequívoc: el curs ha començat. No és que no li agradi anar a l’institut, retrobar els col•legues, veure si hi ha algun company nou, tornar a començar els entrenaments de bàsquet, compartir l’esbarjo i les bromes, comprovar que el profe d’anglès continua dient “do you know?” cada tres paraules... Però reprendre el ritme de l’estudi, la rutina de les classes, deixar enrera les llargues tardes d’estiu sense res més a fer que anar amunt i avall amb la bicicleta i jugar llargues partides de rol amb els amics... El panorama de mesos i mesos de lliçons i els exàmens consegüents el posa, francament, de mal humor.

Dos problemes de matemàtiques, un exercici d’anglès i la temuda, odiada i detestable redacció de cada inici de curs. I encara han estat de sort perquè la professora de llengua, una noia jove, de veu greu i mirada penetrant, ha substituït el maleït títol “Les vacances” per un neutre “Tema lliure”. Perquè, segons ella, no només vol saber quin nivell inicial tenen, sinó també començar a conèixer-los una mica a través dels seus escrits.

Enllestits els problemes i l’exercici d’anglès, amb el sol penetrant per la finestra que també deixa passar els crits dels nens que juguen al parc –ells sí que tenen sort de no haver de fer deures─, l’Arnau obre amb cura la llibreta destinada a llengua. Per retardar una mica més el crític moment, s’entreté a posar-hi el nom, el curs i a decorar el primer full amb motius al•lusius a l’assignatura. Però, finalment, ha d’afrontar la realitat i mossega lleument el bolígraf mentre intenta trobar en algun racó del seu cervell, encara ple de sol, de platja, de mar, de Núria –i aquí se li escapa un sospir─, algun tema prou vàlid per ser elevat a la categoria de redacció escolar.

Pensa que si la mestra vol saber com són hauria d’explicar alguna cosa sobre els gustos o aficions. Comença a escriure. “L’astronauta Arnau Solivella, el primer català de la història a viatjar a l’espai, va baixar de la nau i va sentir l’estranya sensació de la falta de gravetat. El cordó que l’unia a la nau era l’únic lligam amb la humanitat. De sobte, va sentir una gran explosió darrera seu: la càpsula s’havia desintegrat i...” S’adona que no pot esplaiar-se així, de manera que arrenca el full i assaja un segon intent. Pensa que potser un tema més proper a la realitat li donarà més bon resultat. Inspirant-se en uns fets publicats a la premsa no fa gaire, enceta el segon full. “El sergent Arnau Solivella va dirigir una mirada furibunda als seus homes. Com podien haver deixat escapar un dels delinqüents més famosos de la ciutat davant mateix dels seus nassos? Va començar a donar ordres que tothom acatava sense protestar. I per a ell mateix es va reservar la difícil missió d’enxampar aquell malfactor i lliurar-lo a la justícia. Tancat al seu despatx, va preparar el pla minuciosament, va carregar la seva pistola i va fer un parell de trucades abans de sortir de la comissaria. Va enfilar l’avinguda principal amb el cotxe quan, de sobte, s’adonà que algú el seguia...” Tampoc. Això no pot ser. L’Arnau comença a suar pensant que no se’n sortirà, d’aquesta maleïda redacció.

Després de tres intents més, en què ha estat protagonista de l’assalt d’una banda de gàngsters al banc central, d’una expedició a la selva amazònica i d’una pel•lícula de l'Steven Spielberg, aconsegueix escriure una redacció estructurada i políticament correcta que comença així: “L’estiu és l’època de l’any que més m’agrada. En primer lloc, tens més temps lliure per dedicar a les teves aficions, que en el meu cas són els passejos amb bicicleta, les partides de rol amb els amics, anar a fer musclos a les roques i, després, una bona remullada per acabar estirat a la platja. En segon lloc...”. I manté aquest to fins al final.

Dos dies després, l’Arnau Solivella, alumne de segon d’ESO, rep la redacció corregida de mans de la seva professora. En vermell hi figura la següent observació: “És una redacció ben escrita i ben estructurada, però li falta un punt d’imaginació.”


Finalment ha arribat el moment més esperat, el més desitjat. El moment de tancar la porta de l’aula i quedar-te a soles amb els alumnes. Després d’uns dies de reunions llargues i poc operatives, retrobar cares conegudes després de l’estiu i conèixer-ne de noves et reconcilia amb la teva feina. Comença un nou curs. Il•lusió, repte, ganes d’ensenyar i d’aprendre, perquè dels alumnes també n’aprenem coses noves cada dia. Ganes de muntar activitats culturals, d’organitzar festivals, d’engrescar grans i petits. Projectes amb la Nimue, tot i que pobreta meva va molt plena d’hores enguany. Ens desitgem que tot plegat ens sigui ben profitós.

Ah! No suporto començar el curs fent fer una redacció sobre les vacances, així és que almenys els meus alumnes se’n lliuren.

Etiquetes de comentaris: contes, institut

Imatge: Internet

La senyora Montserrat s’ha assegut en una còmoda butaca de cuir negre després de donar totes les seves dades a una senyoreta rossa amb arracades de perla, bata blanca, calçat ergonòmic i somriure d’anunci. Mentre no la criden, observa l’espaiosa sala d’espera. Mobles de disseny, pintures plenes de formes que no aconsegueix relacionar amb cap cosa concreta, títols i diplomes, revistes de països exòtics, de psicologia barata i de salut. Comença a neguitejar-se quan recorda per què és allà. De fet ha demanat la visita perquè la filla ja feia temps que l’hi insistia i al final ha cedit amb l’esperança de no sentir-la més. Però hi ha anat ben a contracor. D’entrada, ha hagut d’agafar un taxi perquè el metro no hi arriba i pensa que amb el que li ha costat hauria pogut prendre’s uns quants suïssos xerrant animadament amb alguna veïna. A més, ella es troba d’allò més bé. Des que va morir el Ramon, el seu marit, assegura que, almenys ella, està a la glòria.

La infermera de passarel•la interromp les seves cabòries tot fent-la passar al consultori del doctor Ricard Rocamora i De Arteaga. Allà engega un monòleg que no dóna opció al facultatiu ni d’encetar el “bona tarda”.

“És la meva filla, sap? Es pensa que com que sóc gran i vídua i estic grassa -obesa en diu ella- no em cuido prou i no para de fer-me la guitza. Em sembla que preferiria tenir-me en un asil. Diu que he de menjar sa, m’he de posar a règim, fer-me fer anàlisis i per tot tenim discussions. Però jo li puc assegurar que em vigilo molt: no bec cervesa, no tasto les salses, menys encara les que són fetes amb mostassa, res que no sigui pres amb mesura... No abuso de les verdures. Algun gaspatxo a l’estiu... I de fruites, sobretot, les que no són àcides: quan n’és la temporada, cireres i préssecs, i a l’hivern, taronges -que porten moltes vitamines- amb una miqueta de vi i sucre o algun plàtan amb nata. Això sí, només tinc un petit vici: assaborir un massapà després de dinar. I em diu que menjo massa coses dolces! I és clar, que en menjo! Que no veu que aquestes m’agraden? Ja ho veu: una vida d’allò més normal i saludable. Miri, no li vull prendre ni un minut més del seu preciós temps, però ja que he vingut fins aquí i que, al capdavall, vostè és metge, li faria res auscultar-me? És que, tot i que he deixat els purets, tinc una certa congestió nasal i a la nit estossego força”.


***


Les vacances són coses diferents per a cadascú. Per a mi, les vacances són també poder llegir el diari. Durant l’any, la meva font d’informació és la ràdio. Té l’avantatge de la immediatesa i de poder simultanejar-la amb determinades feines, però l’inconvenient de l’absència d’imatges. I ja sabem que, sovint, hi fa més una imatge que mil paraules. Però llegir les paraules, a poc a poc, o en diagonal, o només les del títol, triar l’ordre en què vols assabentar-te de les coses, ignorar alguna notícia, comentar-la amb qui tens al costat sense por de perdre’t la següent... té un encant especial. Aquestes vacances m’ha cridat l’atenció una notícia sobre l’ortorèxia. Les consultes dels psiquiatres –que no dels dietistes– comencen a notar l’increment d’aquest trastorn. Es tracta d’una obsessió patològica pel menjar sa. Mentre que l'anorèxia nerviosa i la bulímia són trastorns de la conducta alimentària que giren entorn de la quantitat de menjar, l'eix del nou trastorn és la qualitat. La qüestió és: des de quan s'ha considerat un trastorn el voler menjar aliments saludables i de qualitat? Des que es converteix en obsessió. El problema rau en el fet que un comença una dieta sana i acaba suprimint aliments fonamentals i castigant-se amb dejunis rígids quan no pot complir el seu pla alimentari. Una persona ortorèxica s'alimenta a base de productes orgànics, probiòtics, conreats ecològicament; fruites i verdures que garanteixin no haver estat tractats químicament, amb fungicides, pesticides ni herbicides; beu només aigua embotellada, i mastega els aliments 50 vegades abans d’empassar-se’ls. El problema real és que aquestes persones, i els que les envolten, no creuen tenir cap malaltia, en tot cas, se les considera exagerades, excessivament curoses, però això pot arribar a ser considerat, fins i tot, una virtut. I darrere de tot plegat segur que hi ha algú omplint-se les butxaques...

Etiquetes de comentaris: contes, estiu, vacances

Terrasses d'arrossars a Bali. Foto feta per Yann Arthus-Bertrand.


Al llarg de la meva carrera professional he viatjat pels indrets més exòtics del planeta. Sempre intentant captar amb la càmera fotogràfica postes de sol, formes capricioses del relleu, ocells virolats o formes de vida ancestrals, he tingut l’oportunitat de viure experiències inoblidables, de menjar tota mena de productes i de conèixer gent sorprenent.

El llistat d’anècdotes i situacions curioses seria inacabable i, tot i això, del que avui vull deixar constància és d’un fet que m’ocorregué en un viatge de plaer un cop jubilat. Va ser a Venècia i és que, encara que sembli impossible, la feina m’havia dut a la Patagònia, a Groenlàndia, al Japó, al cor de l’Àfrica i a les illes més perdudes d’Oceania, però mai no havia estat a Itàlia. Així és que vaig arribar a la ciutat dels canals amb la il•lusió i els ulls oberts del qui surt de casa per primer cop.

Em vaig allotjar en un hotel sense gaires pretensions, funcional i cèntric. Un cop deixades les maletes, vaig baixar a la recepció on havia vist que tenien uns quants opuscles sobre la ciutat. Fullejava un mapa quan darrera meu vaig sentir una veu que, amb un català correctíssim i amb un cert accent empordanès, s’oferia per ajudar-me. Comptava trobar-me un compatriota, cosa que quan ets a uns quants quilòmetres de casa sempre és d’agrair. Quina no fou la meva sorpresa quan vaig veure que l’amo d’aquella veu era un individu no gaire alt, amb ulleres rodones, un somriure d’orella a orella, vestit amb texans, una camisa de fil i unes avarques. Si us pregunteu què té tot això d’extraordinari, us hauré de dir que no res, excepte que els trets del seu rostre indicaven inequívocament el seu origen asiàtic, xinès per ser més exacte.

La vivacitat i l’eloqüència del Juli (adaptació que ell mateix s’havia fet de l’originari Chu Li) contribuïren a fer que de seguida intiméssim i així fou com s’erigí en el meu guia particular. Les góndoles, la catedral de Sant Marc, tot em tenia ben embadalit, però encara més aquell personatge que em desconcertava. Era xinès, però no ho semblava. Vaig pensar que devia ser un cas d’adopció i que per això era tan català com jo. Com si em llegís el pensament, mentre preníem un refresc tot descansant de la jornada, em va explicar la seva història. Havia nascut a la ciutat de Pequín, però de ben jove havia conegut un empresari català que li havia parlat de les meravelles de la seva terra, l’Empordà, de la bellesa de les illes Medes i de la tramuntana. L’aleshores encara Chu Li va decidir que se n’anava. No volia haver de viure més entre les olors insuportables de la ciutat asiàtica, ni veure mai més aquella boira eterna. S’instal•là al Port de la Selva, es va posar a treballar en un bar per pagar-se els estudis de farmàcia i, amb els anys, va arribar a tenir-ne una de pròpia. Va renunciar decididament als seus orígens i es va fer català amb tots els ets i uts.

A l’hora de sopar, em va dir que coneixia un restaurant petit, però molt acollidor, on el xef cuinava de meravella. Vaig pensar que em duria a un restaurant xinès, és clar. Gairebé es va ofendre. Em va dir que això dels restaurants xinesos era un reclam per a turistes i que, a Itàlia, s’havia d’anar a una bona pizzeria. Em va dur a Da Giovanni, un local apartat de les rutes turístiques, acollidor i que comptava amb una dotzena de taules. El mateix Giovanni ens va rebre i, amb l’efusivitat pròpia dels italians, ens féu seure en una taula que ja estava parada. Em van recomanar el calzone i em vaig deixar aconsellar. El Juli va dir que ell menjaria “el de sempre”, cosa que em va deixar en la intriga de què menjaria el meu nou amic.
Quan ens van portar els plats, no vaig poder evitar que un somriure maliciós aparegués al meu rostre. Els seus esforços per ignorar el seu origen xinès no s’havien acomplert al cent per cent. El Giovanni li havia servit una pizza... d’arròs! Això sí, amb doble ració de formatge.

***

He llegit i, sobretot mirat, el llibre que porta el mateix títol que aquest post. Yann Arthus-Bertrand és un fotògraf especial. Es va proposar fotografiar la terra des de dalt, però des d'un dalt proper, des d'una distància que deixés veure el món i la gent amb una mirada diferent. A través de la seva càmera no acabarem mai de meravellar-nos veient la immensitat i la bellesa del món i els canvis que s'hi produeixen. Un llibre molt recomanable, per a petits i grans. Podeu fer-vos-en una idea amb les fotos que trobareu aquí.

Etiquetes de comentaris: contes, fotografia, llibres

En Marçal i els seus pares s’esperen al passadís, davant de la porta de l’aula 33. A dins, hi ha la Carlota amb la seva mare. Quan surtin serà el torn del Marçal. La tutora els rep d’un en un per donar-los les notes de final de curs. Després d’una breu salutació, la Dolors va per feina.

─Bé, Marçal, de debò que m’has ben sorprès. A principi de curs eres dels últims de la classe, mentre que ara has tret unes notes excel•lents. En realitat, de Nadal ençà has fet un canvi espectacular. Et felicito en nom de tots els professors. Aquest estiu –afegeix, ara mirant-se els pares─ es mereix unes bones vacances. Força lectura, però cap més feina extra.

En Marçal ha de reprimir-se les ganes boges de saltar d’alegria i respon educadament agraint el compliment. El pare –avesat a les pèssimes qualificacions del seu fill─ intervé satisfet davant d’aquestes paraules de reconeixement.

─Sí, en Marçal s’ha esforçat molt. Ha agafat tant d’interès per l’estudi que es tanca a la seva habitació i no se’l pot distreure per a res. I això de la nit al dia!


En Marçal recorda perfectament això que el seu pare en diu “de la nit al dia”. Era un vuit de gener a les sis i trenta-quatre minuts de la tarda exactament perquè, encara que el despertador de la tauleta de nit marqués les sis i vint-i-nou minuts, s’havia de comptar amb els cinc minutets de retard que l’aparell es concedia per no haver de matinar tant. En Marçal ja havia berenat, ja havia trucat a un parell d’amics per un tema suposadament urgent que no havien tingut temps de tractar durant el dia i que potser no recordarien l’endemà, i ja no podia retardar més el temut moment de començar a fer els deures. S’avorria, s’adormia i maleïa la seva mala sort. “Mira que tenir un joc nou d’ordinador i haver d’estar aquí fent els deures...! I a sobre no s’ha quedat curta, no! Sis problemes per demà. I no entenc res.”

─Com caram es deu calcular el valor d’aquesta x? –va sortir-li en veu alta.
─Que dius res, Marçal? –va preguntar la seva mare des de la sala.
─No, mare, estic estudiant.
─Escriu la fórmula i aïlla la x.
─Com? Qui...?

En Marçal va mirar al seu voltant amb estranyesa: no hi havia ningú. Però, en canvi, ell tenia la certesa d’haver sentit una veu que li deia com havia de fer el problema. S’aixecà i se n’anà fins a la porta de l’habitació. La mare no havia pogut ser, estava a la saleta i a més no era la seva veu. Se’n tornà a la taula i començà a escriure.

─Aquesta fórmula no, la del sinus.

En Marçal s’aixecà d’una revolada, esverat, amb els ulls esbatanats mirant fixament l’artífex d’aquelles paraules: una mosca que, descaradament, s’havia aturat damunt del seu quadern de matemàtiques com si fos una xifra més.

Passada la sorpresa inicial, la mosca no només li va explicar com havia de resoldre els problemes, sinó que féu gala d’amplis coneixements en diferents camps del saber. Tantes hores de vol per llocs diferents li havien proporcionat un bagatge cultural impressionant. Aquest fou l’inici d’una llarga i fructífera amistat. En Marçal va passar a aprovar tots els exàmens al mateix temps que, misteriosament, tots els insectides de la casa van desaparèixer sense deixar rastre.

─Sí, Dolors, n’estem molt contents, del Marçal. Qui ens ho havia de dir: ell que es distreu amb la primera mosca que passa...



S'ha acabat. I s'ha acabat més o menys bé. Per a uns més que per a altres. El resum del curs i de la festa final ja us l'ha explicat la Nimue i no em repetiré. El que sí us puc dir és que hem repartit notes i he rebut petons. I hem anat a recollir les notes i hem rebut alegries. I he anat a descansar un parell de dies a la Garrotxa i he tingut un petit atac de pedra. Deu ser que el meu ronyó es va inspirar amb tanta pedra volcànica i es va sentir en erupció. Un final amb gust amarg, per la mort de l'Alfonso. Un final salat, per l'aigua del mar. Un final dolç, perquè estem més junts. Un final cansat, perquè és el final. Un final musical, amb dos concerts i una cantata. Un final calorós, perquè el sol s'ha ensenyorit de les nostres vides. Un final buit, perquè no he trobat moment ni per al meu bloc ni per als vostres. Un final que no és final, perquè queda feina editorial que no s'acaba i perquè... tinc al cap un projecte fantàstic per al curs vinent que si tira endavant serà sonat i en sentireu a parlar.

I ara vull trobar temps per tot el que vull fer aquest estiu. Vull reprendre l'italià que també s'ha ressentit del final. Vull fer uns pantalons i unes bruses a les nenes. Vull llegir alguns dels llibres que vosaltres m'heu recomanat. Vull anar a la platja. Vull preparar una festa d'aniversari especial, perquè l'Enric en fa 10 el dia 10. Vull sortir per la Festa Major. Vull descansar i ser feliç. No està gens malament. Em queden dos mesos. Espero poder-vos-ho anar explicant.

Que no s'acabi aquest encanteri. És tan bonic...

Etiquetes de comentaris: contes, família, institut, vivències

Per fi. Per fi he acabat el vestit. Com que no sóc professional del tema i les agulles donen els tombs que donen al rellotge i no més, m'hi he tirat força temps. Però finalment ha quedat enllestit. Ple de flors, com la primavera. Fresc, perquè l'estiu -si tot va com ha d'anar- serà calorós. Bonic, perquè l'Ester és bonica. I li he regalat a la meva filla acompanyat d'un conte, no podia ser altrament! Espero que a vosaltres també us agradi. Però el vestit només se'l posa ella, eh?

Detall de les flors

Com cada matí, la Neus es troba la seva roba a punt damunt del marbre del bany. La mare li ha preparat les calcetes, la samarreta, les mitges de llana color blau cel i un vestit blau més fosc amb conills dibuixats. A terra, ben enllustrades, les seves sabates preferides, les negres amb una estrella a la tireta de cordar-les. Avui ha d’anar ben elegant perquè a l’escola els faran la fotografia de record del curs.

-Mare, quina roba em poso?
-Que no te l’he deixada al bany, Neus?
-És que jo em vull posar el vestit vermell.

El van comprar en començar la tardor i li agrada especialment perquè té dues butxaques grans una a cada banda i tres cargols brodats a la part de baix. Sempre se’l posa amb unes mitges verdes i troba que li queda d’allò més bé.

-Neus, és el vestit més nou que tens i jugant al pati es podria fer malbé. Val més que el guardem per diumenge que anirem a dinar a cals avis.

La Neus s’emmurria, acota el cap i no contesta, però no es vesteix.

-Au, va, Neus, afanya’t que farem tard.
-Jo vull el vestit vermell -torna a dir en veu baixa i encara enfadada.

Aleshores, entra el pare, se l’asseu a la falda i comença a fer-li pessigolles, a veure si aconsegueix distreure-la. Però la Neus és molt tossuda i comença a plorar tot dient que vol el vestit vermell. El pare l’acaba de vestir i li diu:

-Fixa-t’hi, et queda molt bé.
-Però el braçalet és vermell i jo volia el vestit vermell.
-Doncs això serà un altre dia. D’acord?
-Noooooo! -crida la Neus i pica de peus a terra. -I a més aquests conills són molt lletjos!
-Va, Neus, sigues raonable i vine a esmorzar que així no en trauràs res. -Els pares saben que quan la Neus es posa d’aquesta manera, val més deixar-la una estoneta i no fer-li cas.

La Neus està asseguda a terra, el cap entre els genolls, quan nota una cosa suau i càlida que li frega les cames. És en Tomeu, el seu gat.

-Tu sí que em comprens, oi, Tomeu? -diu la Neus tot acariciant-lo.
-Mèeeuuu -fa el gat a qui li agraden molt les moixaines.
-Oi que és més bonic el vestit vermell?
En Tomeu torna a miolar i li fa una llepadeta amb la seva llengua rosada.

-Neus, l’esmorzar! -se sent des de la cuina.
-Ja vinc! -contesta la Neus que s’aixeca de mala gana.

Damunt la taula té a punt la llet i les galetes. La Neus enretira la cadira per seure, però no veu que en Tomeu s’hi ha amagat a sota i li trepitja la cua. En Tomeu fa un bot, la Neus s’espanta i tomba la tassa de llet que cau damunt del vestit.

-Mare! El Tomeu m’ha tirat la llet per sobre! -es queixa la Neus. I la mare s’afanya a treure-li la roba mullada i a eixugar-ho tot.

En Tomeu, amb els bigotis blancs de la llet que ha regalimat de la taula, està al costat de la porta esperant que la Neus se’n vagi a l’escola. Quan surt amb el seu vestit vermell, la Neus té la sensació que en Tomeu, a més de miolar com sempre, avui li ha fet l’ullet.

I encanteri contat, ja s'ha acabat.

Etiquetes de comentaris: contes, família, fotos, món íntim

Il·lustració d'Anne Julie

La senyora Ernestina és una dona afable i riallera que viu en el tercer pis d’una escala de veïns. És un barri tranquil on, tret d’algun casament de tant en tant, no passa mai res d’excepcional. Per això tothom recorda el cas que ocorregué a la senyora Ernestina i que va revolucionar la pacífica vida dels seus habitants.

Vídua des de feia un grapat d’anys, la senyora Ernestina duia una vida tranquil•la, sense complicacions, dedicada a tenir cura dels seus dos gats, dels cinc canaris i d’una gran quantitat de plantes, amb flors o sense, que omplien, no només el petit balconet que donava a la placeta, sinó també el menjador, la sala d’estar, el rebedor, la cuina... Fins al bany tenia un petit cactus, l’Òscar. I és que la senyora Ernestina, igual que posava nom als seus animalons, també batejava les seves plantetes. No havien de ser pas menys que la resta d’habitants d’aquell piset minúscul! Així, tenia l’Adela, una hortènsia immensa que ocupava un lloc preferent damunt de la tauleta del balcó; el Tobies, un esqueix de ficus que havia crescut més que la planta d’on havia sortit; la Tina, una margarida que, quan arribava el bon temps, era l’enveja de totes les veïnes... No acabaríem d’anomenar-les ni de cantar-ne les excel•lències, perquè les plantes de la senyora Ernestina tenien fama de ser les més ufanoses, les més sanes i les més ben cuidades de tot el barri. Segons la mestressa, per tenir bones plantes no n’hi havia prou de regar-les i adobar-les, no; a més, se’ls havia de parlar. Davant dels més escèptics que li retreien allò que amb les plantes no pots mantenir una conversa, ella els responia tota ofesa que amb els canaris i amb els gats tampoc, i prou que tothom trobava tan normal dir-los coses. Fos com fos, ella no deixava mai de donar-los el bon dia, de cantar-los alguna cançó i d’explicar-los les últimes tafaneries que corrien pel barri.

Un dia, la senyora Ernestina va rebre la visita de la filla d’una cosina que havia marxat feia anys a viure al Brasil. Com que la notícia de la seva passió per les plantes havia arribat a l’altra banda de l’Atlàntic, la dona la va obsequiar amb un exemplar de iuca magnífic, que ella ràpidament va posar al menjador, a prop del televisor, i li va posar el nom de Tula. Al cap d’un parell de setmanes, la senyora Ernestina va observar amb estupor que la Tula tremolava. Esverada davant d’un fet tan insòlit, se’n va anar a la jardineria a exposar el cas. En un barri on no passa mai res, qualsevol fet inesperat atreu l’atenció de la gent i tothom va començar a dir-hi la seva. Que si el canvi de país no li provava, que si amb el viatge s’havia refredat, que si la pobra planta s’enyorava de la seva terra i per això s’estremia de tristesa... Sense treure’n l’aigua clara, la senyora Ernestina se’n tornà cap a casa. S’assegué prop de la Tula i començà a parlar-hi amb veu dolça per tranquil•litzar-la del possible trasbals que li hagués ocasionat el viatge, la regà una miqueta, li posà una dosi d’adob i li desitjà bona nit. L’endemà el tremolor era tan exagerat que les copes de la vitrina dringaven i el test es desplaçava com si tingués potes.

Com que el fet traspassava els límits del que la senyora Ernestina podia admetre com a normal, es decidí a trucar a les autoritats. La guàrdia urbana li va dir que no tenien competències en qüestió de vegetals i els mossos d’esquadra, davant del fet que ella no presentava cap denúncia, li van dir que, sentint-ho molt, no hi podien intervenir. Finalment, després de molt insistir-hi, els bombers es presentaren a casa seva. Els va haver d’obrir la veïna, ja que la senyora Ernestina es negava a baixar de la taula del menjador, on ni ella mateixa no sabia explicar-se com havia arribat a enfilar-se. La Tula havia deixat de tremolar, el test estava fet miques, la terra escampada pel mosaic del menjador i una taràntula negra i peluda es passejava amunt i avall sense entendre quina mena de terra era aquell que trepitjaven les seves potes.

Refeta de l’ensurt, d’aleshores ençà, la senyora Ernestina només compra plantes que portin una etiqueta amb la denominació d’origen.


Com que la primavera no vol acabar d'arribar, l'he anada a buscar jo. He canviat algun test, he esporgat fulles seques o mig seques i he omplert el balcó de plantes amb flors. Ciclàmens blancs, roses i vermells, margarides blanques amb un to lilós, boixacs d'un taronja intens i una planta amb floretes grogues que no sé com es diu. Jo la veritat és que no parlo amb les plantes, però sí que conec una persona que ho fa -o almenys ho feia fa anys-. Les flors alegren la casa. I a més m'han assegurat que vénen del Maresme, passant per Mercabarna, és clar.

Etiquetes de comentaris: contes, primavera

El príncep no volia dormir. A palau tothom estava desesperat. Ni els cobrellits més vistosos, ni les galetes, ni la llet calentona, no hi havia res a fer. El rei va fer un ban perquè qui tingués algun remei per fer dormir la criatura, ho fes saber immediatament. Un metge prestigiós fou el primer a presentar-se. Duia un xarop infal·lible. Però el príncep en veure’l va tancar la boca amb més contundència que no pas obria els ulls. Per donar exemple, la reina se’l va prendre, el rei també, i tots els cortesans. Al cap de ben poca estona tothom dormia plàcidament, excepte el príncep, és clar. Arribà una colla de ballarins que asseguraren que amb la dansa i la música, el príncep s’adormiria. Tot al contrari, el príncep, encantat amb la nova diversió, picava de mans i en demanava més. Després de tot el dia i tota la nit ballant es van haver de retirar esgotats. Més tard va aparèixer un mag, convençut que amb els seus encanteris faria dormir el príncep. Va fer sortir tot d’ocells fantàstics, flors i, fins i tot, un cavall. El príncep estava entusiasmat i cavalcava amunt i avall amb el seu nou amic. Sense donar-se per vençuts, van oferir al príncep un matalàs de plomes de faisà perquè pogués dormir amb la màxima comoditat. La idea li va agradar tant que s’hi va llençar de cap amb tanta força que el va rebentar i en van sortir totes les plomes. Allò sí que era divertit! Nit rera nit, la història es repetia. El príncep no dormia ni deixava dormir. Quan ja tothom semblava resignat a badallar eternament, va arribar a les portes de palau una velleta que duia un cabàs. Va demanar de veure el príncep i va dir que sabia d’un remei molt antic per fer-lo adormir. A la cambra del príncep, va treure un llibre molt gruixut de dins del cabàs. “Un conte!” va exclamar ell ben content i el va fullejar. Ràpidament el va deixar. No li havia agradat gens aquell llibre sense cap dibuix. No n’hi havia ni un, tot eren lletres. “No me’l penso pas mirar, aquest llibrot” va exclamar enrabiat. La velleta li va respondre que de dibuixos prou que n’hi havia, però que només els veuria si tancava ben fort els ulls i l’escoltava atentament mentre llegia. El príncep, una mica escèptic, li va fer cas. La velleta va començar el primer relat amb veu suau, molt dolçament. Les imatges es van anar formant en el seu caparró fins que, inevitablement, el príncep es va adormir i no es va despertar fins l’endemà al matí.

Aquest és un conte de Joanne Oppenheim que vaig explicar dissabte a la Plaça de la Vila del meu poble en un dels actes del Dia de l’Esperança organitzat per Intermón Oxfam. Feia un dia de sol esplèndid. La plaça es va anar omplint a poc a poc: voluntaris, curiosos, ballarins, actors, canalla... A les parades hi havia productes molt diversos: artesania, teixits, collarets, cistells, cafè, xocolata, barretes de sèsam, melmelada de mango, te, llibres infantils i de receptes d’arreu del món... I jocs, contes i tallers per als més petits. El Dia de l’Esperança, el comerç just. Hi aspirem, voldríem acabar amb el treball infantil, el tracte injust que reben els productors del tercer món, eliminar les desigualtats nord-sud.

Darrerament, està de moda parlar de l’aigua. Tot i això, ens dutxem, cuinem i bevem cada dia. En alguns poblats de Somàlia, i això és només un exemple, cal recórrer fins a 6 km. per tenir accés a l’aigua potable. És clar que com es diu popularment, “cadascú se sent de lo seu”. Però si ens poséssim a pensar una mica, potser ens riuríem de les nostres preocupacions o, simplement, ens cauria la cara de vergonya. Una jornada satisfactòria, però amb un rerafons amarg. I és que malgrat la vareta màgica, em sento impotent: hi ha tanta feina a fer en aquest món que vivim!

Etiquetes de comentaris: contes, vivències

He començat molts posts amb un conte o una història i avui, Sant Jordi, dia del llibre per excel·lència no pot ser menys. El conte d’avui és brevíssim i no l’he inventat jo. Però em fa una il·lusió especial donar-vos-el a conèixer. Aquest conte el va escriure el meu fill quan tenia sis anys –ara ja en té nou- i va aparèixer a la revista de Sant Jordi de la seva escola. Deia així:

“Una vegada es va organitzar un concurs de dracs per veure quin era el més terrible, el que treia flames més grosses o el que s’havia menjat més donzelles. Però hi va haver un drac que no hi va poder anar, perquè Sant Jordi l’estava matant.”

La cosa podria donar per més, però ell ho va deixar aquí i aquí ho deixo jo.

Preparatius. Dies atrafagadíssims que culminen demà. Corredisses, ensurts, presses, ja tenim?, on he deixat?, has agafat?, el programa informàtic no ens estima i ens fa creure que hem perdut un grapat d’hores de feina, algú s’empipa, tenim mal de panxa... Sort del súper Leo i el súper Rubén i altra gent que, tot i que pensa que estem una mica tocades de l’ala –no saben que en realitat estem tocades de poesia-, ens dóna un cop de mà quan fa falta.

Fa un temps vaig tenir ocasió de comprar en un antiquari la bola de vidre d’una bruixa que, sense família que pogués heretar els seus béns, va decidir vendre-s’ho tot i anar-se’n a Austràlia a empaitar cangurs. Així és que us puc anticipar tot el que passarà demà. La diada de Sant Jordi a l’institut serà un èxit espaterrant. No pot ser altrament. La Nimue i jo hi hem dedicat tantes hores i tants esforços que tot sortirà a la perfecció.

D’entrada l’ambientació: més de cent roses fetes de paper pinotxo escampades per tot l’institut, un drac enorme fet de patchwork damunt d’una senyera encara més gran i la presència de la nostra convidada especial: Mercè Rodoreda.


El leitmotiv, un conte d’aquesta escriptora de la qual conmemorem el centenari del naixement: El gelat rosa. I tot gira al seu voltant: el punt de llibre, el muntatge de vídeo, els bombons fets amb pètals de rosa deshidratats i ensucrats... “Per què et menges les roses?” Li pregunta més d’un cop el seu enamorat. “Si sempre menges roses, et tornaràs rosa.” Una història d’amor, dolça i trista. Dolça com el gelat. Trista com la mateixa biografia de Mercè Rodoreda.

I ens envoltarem de roses i de llibres, ens menjarem les roses, ens capbussarem en els llibres, repatirem premis, explicarem contes, somriurem satisfetes quan vegem que tot ha sortit bé. I per rematar aquest esclat primaveral acabarem amb una senyora batukada que serà el tret de sortida. Anirem a passejar per la Rambla i la flaire de rosa ens perseguirà tot el dia i triarem un llibre i esperarem amb delit el moment en què el podrem obrir i paraula a paraula, línia a línia, pàgina a pàgina ens farà partíceps dels seus secrets. I clourem els ulls sadolls de tantes sensacions i continuarem vivint en els somnis.

Aquest encanteri no caduca fins a la mitjanit del dia de Sant Jordi. Que passeu tots un bon dia.

Etiquetes de comentaris: contes, fotos, institut, patchwork

Il·lustració de Carla Nazareth

La princesa Mizar vol un estel. Però no un estel per fer-lo volar com ha vist que fan els altres nens al parc, no. Ella vol un estel de debò. Una estrella, vaja.

El rei està amoïnat i tothom va en dansa. La princesa Mizar té tot el que pot desitjar una princesa i mai no li ha calgut demanar res. Per això el rei no es veu amb cor de negar-li aquest desig, tot i que pensa que bé es podria conformar amb un prícep blau com totes les princeses del món. Resignadament el rei es va acostumant a la idea de ser sogre d'una estrella del rock o, amb una mica de sort, del futbol.

Però la princesa vol una estrella de veritat, d'aquelles que t'escalfen una mica quan tens fred, que et fan companyia quan tens por...

El rei nota com li cau el món a sobre. Les estrelles sempre han estat allà dalt, però ningú no s'ha preocupat mai de saber què hi fan, ni per a què serveixen, i menys encara, com s'agafen!

Ni les escales més altes de tot el regne, ni enfilar-se a les muntanyes més elevades, ni construir coets, tot és infructuós. Quan ja no saben què fer, es recorden del vell savi Ismah que viu sol a les muntanyes i el van a trobar.

Ismah i la princesa passegen pel jardí. De tant en tant, s'aturen i miren enlaire i dibuixen signes en el no-res. Quan Ismah se'n va, la princesa ja té una estrella, la seva estrella: la segona estrella de l'Ossa Major que des d'aquella nit és l'estrella Mizar.




Lliçons d'astronomia. En recordo un parell, interessantíssimes, sempre amb l'amic Giorgio. Proporcions, distàncies, moviments, posicions segons el moment de l'any. Ostres! Fa mal el clatell de tant mirar enlaire. Ens estirem a terra. La frescor de l'herba, la humitat del sòl. L'olfacte i el tacte arran de terra, la vista cap a l'infinit i més enllà. Les explicacions del company i el silenci de la nit a muntanya trencat només per les exclamacions davant de la visió d'un estel fugaç. I aprenem a distingir el carro, i els bessons, i la constel·lació del Sagitari, i el cúmul de les Plèiades a la constel·lació del Taure...

Després entrem i ens refem davant la llar de foc i els ulls conserven, malgrat la intensitat de la llum, el record d'un tènue titil·lar que ens acompanyarà per sempre més.


Deixaré aquest encanteri suspès en l'aire perquè ens acompanyi durant aquests dies. Demà me'n vaig a visitar fades germanes. A la tornada us ho explicaré.

Etiquetes de comentaris: amics, astronomia, contes

Il·lustració d'Anne Julie

Els ratolins de la terra envegen els seus congèneres llunàtics. Ratolins blancs, grisos o bruns, ratolins de bosc, rates de biblioteca, fins i tot rates de claveguera surten cada nit dels caus i s'extasien davant del gran espectacle.

Un formatge immens, rodó, ullat, d'un to de formatge holandès que fa la boca aigua. I s'imaginen els ratolins que tenen la sort de viure allà dalt i que tothora mengen formatge. Un paradís. I a més segurament no hi ha gats, ni rateres, ni mestresses de casa amb escombra.

Cíclicament, però una certa angoixa els oprimeix el cor. El formatge s'acaba! I dia a dia es va fent més i més petit... I desapareix. On es fiquen aleshores tots els ratolins llunàtics? Misteri còsmic.

I cíclicament també -però, per si de cas no fos així, ells s'erigeixen en nocturns sentinelles- torna a aparèixer el formatge i va creixent i creixent com si algú l'anés inflant amb una manxa.

Avisem els ratolins? O els deixem sospirar pel formatge més inabastable d'aquest món i de l'altre? O millor encara, deixem que s'estengui la creença que el cel dels ratolins és allà dalt i té forma de formatge?

De petita no m'agradava el formatge. Ara en menjo, selectivament. El meu paladar em demana que el formatge sigui suau. Si és sec amb un tall petit n'hi ha prou. El formatge fos -emmental segons em sembla recordar que em va dir el cambrer- és de moment l'únic que ha tingut la facultat de fer-me somiar.

He somiat no fa gaire els "moules gratin" de Chez Léon, a tocar de la Grande Place de Brussel·les. Una combinació deliciosa, marca de la casa i de la ciutat. Una safata feta a mida, amb els clotets per a posar-hi els musclos i per sobre el formatge fos... Senzill. Tanmateix no he gosat mai fer-ho a casa, em semblaria un sacrilegi. Per això, i perquè després no podria sortir a passejar per la Grande Place i entrar a Lady Godiva i degustar les mil i una maneres de fer xocolata.

No he tornat a Brussel·les. D'això deu fer ben bé dotze anys. Hi ha ciutats on has de retornar. Assignatura pendent. Espero que Chez Léon encara hi sigui.


S'ha acabat el somni. Fi de l'encanteri.

Etiquetes de comentaris: contes, delícies, viatges