L'envolée

Me'n vaig uns dies de vacances. S'admeten apostes. Fins a la tornada. Feu bondat!

Etiquetes de comentaris: estiu, família, vacances

Il·lustració: Waynne Thompson

Quantes vegades no hem tingut la sensació que havíem fet molts plans per a les vacances i que un cop acabades descobrim que no han donat per a res, que la majoria de coses estan per fer i ens envaeix una certa frustració. Doncs, bé, després d’aquests deu dies (sóc docent, d’acord, ja sé que no tothom en té tants) puc dir que he aprofitat el temps al màxim.

Trobades familiars de les que vénen de gust i alguna de més forçada.
Vuit hores de son com a mínim (i això per a mi és un rècord, tenint en compte que normalment no en dormo més de sis).
Lectures diverses. Recuperar dues grans autores i assaborir-les: Mercè Rodoreda (relectura de Mirall trencat) i Maria Mercè Marçal (Bruixa de dol). Endinsar-me en la faceta poètica de Cesare Pavese (només en coneixia la novel•la).
Cinema. El concierto em va encantar. Surts del cinema amb un somriure després d’haver estat a punt de vessar alguna llagrimeta. I alguna pel•lícula en italià per practicar.
He preparat classes, he fet els meus deures i he estudiat força (els verbs en tota llengua romànica són un maldecap per als estudiants).
He escoltat molta música. Antònia Font i els Manel han omplert les estones domèstiques d’aquests dies.
He pres el sol de cara al mar sentint les onades mentre llegia i les nenes corrien amunt i avall amb els patins.
I... alguna cosa més que no puc explicar perquè la majoria de vosaltres ja em vau deixar clar que no éreu capaços de guardar un secret!

Bona setmana a tothom!

Etiquetes de comentaris: món íntim, vacances

La meva intenció no és cansar ningú, ni fer les funcions d’una agència de viatges o d’una guia turística, però sí que m’agradaria compartir amb vosaltres les impressions de les nostres vacances a la Toscana i, així, reviure-les una mica.

Crec que amb unes quantes paraules triades i amb unes fotografies que les acompanyen us en fareu una idea.

Paisatge. Els camps de gira-sols ens acompanyaven durant la ruta.



Art. Sobretot del Renaixement, però també art antic, barroc... I en totes les disciplines: pintuta, escultura, arquitectura. Per a tots els gustos!



Ciutat. En vam veure moltes, però em quedo amb Florència.



Poble. San Gimignano és una postal.



Literatura. La casa de Dante i fragments de la Divina comèdia a diferents façanes del barri.



Piscina. La casa rural on vam estar era acollidora i la piscina ens refrescava quan arribàvem de voltar. Per cert, quan treies el cap de l'aigua per respirar, es veia San Gimignano al fons.



Ciència. A Vinci vam poder veure alguns dels enginys que el gran Leonardo va inventar.



Postes de sol. Una imatge val més que unes paraules...



Espiritualitat. Surava en l'aire a Assisi, ciutat natal de Sant Francesc, una espiritualitat sense fronteres de raça, edat o creença.



Fantasia. Al Parco di Pinochio a Collodi vam, fins i tot, poder entrar a la boca de la balena!!



En aquesta llista hi falta un element importantíssim: la gastronomia. La pasta, les pizzes i els gelats eren de primera, us ho asseguro! Un viatge recomanable per a petits i grans.

Etiquetes de comentaris: estiu, fotos, vacances, viatges

Imatge: Internet

Que bones persones que sou... Confesso que he trigat a entendre què em dèieu de les pistes. Confesso que no sabia que fent gran la imatge sortia el nom d'on era. Confesso que sóc una nul·litat absoluta informàticament parlant. Confesso que un cop superada la vergonya he pensat: "Doncs els penjaràs la foto i la recepta de l'amanida que fas per sopar, que en això sí que domino." Confesso que un cop feta l'amanida i amb els amics que venien a sopar a casa m'he descuidat de fer-li la foto. I tot plegat fa ràbia, però l'amanida estava boníssima, com el llom a la taronja i el volcà de xocolata que alguns ja coneixeu. I la companyia ha estat molt agradable. I l'obra de teatre que ens han muntat els cinc nanos ha estat hilarant.

I sí. Marxem a la Toscana. Ens establirem en una "azienda agricola" a San Gimignano. I no penjo més fotos perquè... En fi, perquè... jo sóc així ;-)

Etiquetes de comentaris: amics, vacances, viatges

Queden quatre dies. Marxem de vacances. Són les vacances que em fan més il·lusió dels darrers anys. Tots cinc. La foto l'he agafada d'internet. Les que farem ja us les ensenyaré tornant. La pregunta és: on anem? Aventureu-vos a dir-hi la vostra, va! Demà una altra per si encara no ho heu endevinat.

Etiquetes de comentaris: vacances, viatges

Imatge: Internet

La senyora Montserrat s’ha assegut en una còmoda butaca de cuir negre després de donar totes les seves dades a una senyoreta rossa amb arracades de perla, bata blanca, calçat ergonòmic i somriure d’anunci. Mentre no la criden, observa l’espaiosa sala d’espera. Mobles de disseny, pintures plenes de formes que no aconsegueix relacionar amb cap cosa concreta, títols i diplomes, revistes de països exòtics, de psicologia barata i de salut. Comença a neguitejar-se quan recorda per què és allà. De fet ha demanat la visita perquè la filla ja feia temps que l’hi insistia i al final ha cedit amb l’esperança de no sentir-la més. Però hi ha anat ben a contracor. D’entrada, ha hagut d’agafar un taxi perquè el metro no hi arriba i pensa que amb el que li ha costat hauria pogut prendre’s uns quants suïssos xerrant animadament amb alguna veïna. A més, ella es troba d’allò més bé. Des que va morir el Ramon, el seu marit, assegura que, almenys ella, està a la glòria.

La infermera de passarel•la interromp les seves cabòries tot fent-la passar al consultori del doctor Ricard Rocamora i De Arteaga. Allà engega un monòleg que no dóna opció al facultatiu ni d’encetar el “bona tarda”.

“És la meva filla, sap? Es pensa que com que sóc gran i vídua i estic grassa -obesa en diu ella- no em cuido prou i no para de fer-me la guitza. Em sembla que preferiria tenir-me en un asil. Diu que he de menjar sa, m’he de posar a règim, fer-me fer anàlisis i per tot tenim discussions. Però jo li puc assegurar que em vigilo molt: no bec cervesa, no tasto les salses, menys encara les que són fetes amb mostassa, res que no sigui pres amb mesura... No abuso de les verdures. Algun gaspatxo a l’estiu... I de fruites, sobretot, les que no són àcides: quan n’és la temporada, cireres i préssecs, i a l’hivern, taronges -que porten moltes vitamines- amb una miqueta de vi i sucre o algun plàtan amb nata. Això sí, només tinc un petit vici: assaborir un massapà després de dinar. I em diu que menjo massa coses dolces! I és clar, que en menjo! Que no veu que aquestes m’agraden? Ja ho veu: una vida d’allò més normal i saludable. Miri, no li vull prendre ni un minut més del seu preciós temps, però ja que he vingut fins aquí i que, al capdavall, vostè és metge, li faria res auscultar-me? És que, tot i que he deixat els purets, tinc una certa congestió nasal i a la nit estossego força”.


***


Les vacances són coses diferents per a cadascú. Per a mi, les vacances són també poder llegir el diari. Durant l’any, la meva font d’informació és la ràdio. Té l’avantatge de la immediatesa i de poder simultanejar-la amb determinades feines, però l’inconvenient de l’absència d’imatges. I ja sabem que, sovint, hi fa més una imatge que mil paraules. Però llegir les paraules, a poc a poc, o en diagonal, o només les del títol, triar l’ordre en què vols assabentar-te de les coses, ignorar alguna notícia, comentar-la amb qui tens al costat sense por de perdre’t la següent... té un encant especial. Aquestes vacances m’ha cridat l’atenció una notícia sobre l’ortorèxia. Les consultes dels psiquiatres –que no dels dietistes– comencen a notar l’increment d’aquest trastorn. Es tracta d’una obsessió patològica pel menjar sa. Mentre que l'anorèxia nerviosa i la bulímia són trastorns de la conducta alimentària que giren entorn de la quantitat de menjar, l'eix del nou trastorn és la qualitat. La qüestió és: des de quan s'ha considerat un trastorn el voler menjar aliments saludables i de qualitat? Des que es converteix en obsessió. El problema rau en el fet que un comença una dieta sana i acaba suprimint aliments fonamentals i castigant-se amb dejunis rígids quan no pot complir el seu pla alimentari. Una persona ortorèxica s'alimenta a base de productes orgànics, probiòtics, conreats ecològicament; fruites i verdures que garanteixin no haver estat tractats químicament, amb fungicides, pesticides ni herbicides; beu només aigua embotellada, i mastega els aliments 50 vegades abans d’empassar-se’ls. El problema real és que aquestes persones, i els que les envolten, no creuen tenir cap malaltia, en tot cas, se les considera exagerades, excessivament curoses, però això pot arribar a ser considerat, fins i tot, una virtut. I darrere de tot plegat segur que hi ha algú omplint-se les butxaques...

Etiquetes de comentaris: contes, estiu, vacances

Foto: Internet

Marxo. Marxem. Ara tota la família. A descansar. Em pregunto: de què? Segurament de fer les maletes, que sempre és una tasca que em toca majoritàriament i, la veritat, no m'acaba de fer el pes. Perquè per ara no em puc queixar ni gota de l'estiu que porto. Els amics i la conversa al voltant de la taula, amb receptes estiuenques; les sortides i trobades familiars; les classes d'italià, que són un bàlsam i em donen una gran tranquil·litat; la visita al Museu Dalí i a l'exposició que hi ha al MNAC sobre Duchamp, Ray Man i Picabia; trobades entranyables de blocaires amb l'Eli, l' Aguarelix i l'Ainalma; abraçades i llàgrimes gràcies a les bones notícies; la Festa Major, una de les més caloroses que recordo; una celebració íntima d'aniversari; escoltar música oblidada; posar ordre en tantes coses que durant l'any van quedant desateses... Ja ho veieu, no m'he estat de res. Ara seré fora una setmana i m'enduré només l'indispensable. He posat a la maleta les botes de muntanya, roba suficient, el banyador i la tovallola, un llibre en italià (Va' dove ti porta il cuore), una novel·la (Seda) i la catosfera literària, per no enyorar-me del tot. A més, m'enduc una llibreta per escriure tot el que em vingui de gust.
Deixo uns quants encanteris penjats. Els podeu anar agafant a mesura que entreu. Oferta vàlida fins a esgotar les existències.

Etiquetes de comentaris: estiu, família, món íntim, museus, vacances

Sempre ho hem sentit dir: a l’estiu –o en períodes de vacances- ens proposem fer més coses de les que realment acabem fent. Però es veu que tota experiència és poca i en aquest primer estiu blocaire he ensopegat altre cop a la mateixa pedra. En definitiva, que em pensava que tindria tot el temps del món, que podria gaudir llegint els vostres blocs, que escriuria un munt de posts, i ja ho veieu, fa més de quinze dies de l’últim escrit.

Hem continuat treballant en les feines editorials, s’han fet cursets de formació, he reprès l’italià amb força que el dia 29 hi ha examen. I, a més, a casa amb els nens de vacances l’activitat no para. Hem fet puzles, una gran exposició que anava de les vint-i-cinc a les cinc-centes peces, hem fet patchwork, hem convidat altres nens a jugar, hem fet un gran muntatge de Lego... I, sobretot, hem preparat la festa de l’Enric.

En aquesta festa, ens han tornat a envair, però aquest cop ha estat fruit d’una conxorxa entre el paleta i el lampista. Així és que els vam deixar a casa i ens en vam anar a celebrar l’aniversari de l’Enric al marc incomparable de la Masia d’en Cabanyes. 10 anys són una fita important en la vida d’un nen, per allò de posar dues xifres, o sigui, que la vam fer sonada. Encara que pugui semblar mentida, vint-i-dues criatures entre quatre i dotze anys es van organitzar amb les idees que els vam donar i l’atrezzo que portàvem per muntar un CIRC!! El Circ Enric. Tataxaaaan!!!!

Hi va haver de tot. Els nervis previs a l’estrena



i la desfilada d’artistes.



El cap de pista va fer les primeres presentacions:



Comença l’espectacle!! D’entrada un bon número de pallassos.



Amb l’ai al cor vam aguantar la respiració mentre les equilibristes es jugaven el físic dalt de la maroma.



Sense baixar la tensió un intrèpid domador demostrava com havia aconseguit ensinistrar un lleó i un tigre,



tot i que va acabar essent domat.



Vam aplaudir els malabaristes



i vam fer uns ooooohhh!! enormes quan els mags endevinaven les cartes que algú del públic havia agafat a l’atzar.



Vam tornar a patir amb les acròbates.



I, al final, els pallassos ens van fer acabar rient a cor què vols.



El public incondicional no va deixar d’aplaudir en tota l’estona



i, més encara, amb l’apoteòsica desfilada final i la salutació amb la samarreta del fabulós Circ Enric



Abans que no ens tanquessin encara vam tenir temps de bufar les espelmes.



Per molts anys Enric!!

I després de tantes emocions, els preparatius per a les colònies. Ahir van marxar tots tres i casa nostra no sembla la mateixa. Separar-nos per uns dies és bo per a tots, però es resumeix en un “vols i dols”. Abraçades, petons, recomanacions de tota mena, emoció continguda... i uns deures que ens va posar la petita Mercè: cada nit mirarem les estrelles, els tirarem un petó i elles faran de missatgeres, petons amunt, petons avall.

I ara ens toca a nosaltres. Prepararem un equipatge lleuger. Quatre dies d'escapada cap al Pallars Jussà, on esperem refer forces, fer bones caminades, llegir, estar junts, parlar de tantes coses que el dia a dia no et deixa... I fins a la tornada.

Etiquetes de comentaris: família, fotos, vacances