L'envolée

Representa que a l’estiu tens més temps, sobretot quan estàs de vacances, però ja és el segon any que constato que no és així. No paro. Però que ningú es pensi que m’ho passo malament, no! Res més lluny. Des que hem tornat d’Itàlia que no paro de fer coses que m’agraden (consti que el blog m’agrada, eh!), de quedar amb gent i de viure, amb una intensitat que no recordava des de la meva època de joveneta, la Festa Major. Us dec una petita crònica de les vacances, però tot arribarà. De moment, i abans d’anar-me’n a la cercavila que comença d’aquí a mitja hora, us deixo un conte sobre la festa major (és més aviat per a nens, però o en tenim algun a casa o en tenim un de guardat en algun racó del cor, oi que sí?) Petons a tots.

Foc nou

Decididament, en Piula no hi estava bé, a casa seva. Se sentia incomprès, tothom al seu voltant se’n reia i, el que era pitjor, l’humiliaven amb apel•latius ignominiosos. Li deien angelet, tros de pa, santet, bon Jan... Qualsevol en el seu lloc s’hauria sentit ofès, perquè ningú no pot imaginar insults més vergonyants per a un dimoni, però ell ni tan sols contestava perquè, en el fons, se sabia diferent a la resta. Així, un bon dia, va decidir que ja en tenia prou i que se n’anava. No sabia ben bé ni on ni com. Una sola cosa tenia clara: marxava seguint una sola direcció, amunt, sempre amunt, per deixar enrere l’única llar que havia conegut i sense saber què es trobaria més enllà dels límits que ni els més agosarats s’havien atrevit a traspassar.

I tot caminant des del fons de l’avern, en Piula va recórrer quilòmetres i quilòmetres de camí ascendent tot pensant quina mena de món es trobaria i com serien els humans de què tant havia sentit a parlar. Al cap d’uns dies de trajecte, va veure davant seu un feix de llum que penetrava fins a les entranyes de la terra. Vacil•là, però tot seguit agafà aire i s’hi encaminà amb pas decidit i ferm. I vet aquí que aquell túnel llarguíssim que havia estat recorrent s’acabava en un penya-segat que s’obria sobre el mar majestuós. Tanta bellesa el va emocionar i va voler continuar endavant en la seva descoberta del món exterior. El descens el va portar a una platja de sorra fina i daurada. Una veu el va sobresaltar:

–Ep, noi. On vas tan d’hora, vestit així? La processó no és fins a la tarda –li espetà un mariner que apedaçava una xarxa.

Amb l’astúcia pròpia del diable, en Piula s’assabentà que havia anat a parar a Vilanova i la Geltrú, que era la vigília de Sant Pere –cosa que li féu venir un calfred– i que a la tarda es feia la processó en honor del sant amb tot d’entremesos, inclosos els diables.

En Piula va passar la resta del dia amb el Pompeu, que el dugué a casa, el presentà a la dona i el convidà a dinar. A la tarda, s’afegí a la colla dels diables i s’ho va passar d’allò més bé corrent amunt i avall enmig del foc i les espurnes. Es va guanyar el reconeixement i l’admiració dels seus companys de colla que el tractaven com un més i que en cap moment no es van estranyar de la seva presència. L’única cosa que xocava tothom era que mai no es tragués el vestit de diable i, malgrat aquesta petita excentricitat, en Piula va fer tants amics que fins al cinc d’agost, data de la Festa Major, sempre va trobar qui el convidés a casa seva.

Aquell cinc d’agost va ser una data apoteòsica per a ell. La colla encapçalava la cercavila, darrere venien els dracs i altres entremesos de foc. L’olor de pólvora empudegava l’aire. Els diables dansaven sota paraigües d’espurnes. Era com sentir-se novament a casa, amb la diferència que aquí estava a gust amb la gent i ningú no se’n burlava. En Piula era feliç. Tanmateix, aquesta benaurança no va durar gaire. Acabades les festes estiuenques, tothom tornava a les seves tasques quotidianes i, és clar, en Piula no tenia ni ofici ni benefici. Per estar a prop del foc, va intentar fer de voluntari amb els bombers però els interessos respectius eren contraposats. Durant unes setmanes, va treballar amb un soldador, fins que el van despatxar perquè es dedicava a jugar amb els bufadors i va estar a punt de causar una desgràcia. Quan ja es pensava que hauria de tornar a allà d’on havia vingut, la seva sort va fer un gir. Passejant per la Rambla, va veure un home que feia una demostració de jocs malabars amb torxes enceses. Allò el va entusiasmar i, sense saber com, ja estava al seu costat imitant i, fins i tot, superant la seva actuació. Van arrencar els aplaudiments del públic nombrós que s’havia aplegat al seu voltant i van fer un bon calaix. Fetes les presentacions, van decidir treballar junts i s’han fet famosos arreu del món amb el seu espectacle de foc. No s’estan mai al mateix lloc i tan aviat actuen a Nova York com a Pequín. Això sí, sigui on sigui, cada cinc d’agost, en Piula ho deixa tot i se’n va cap a Vilanova per no perdre’s la Festa Major.

Etiquetes de comentaris: contes, estiu