L'envolée

Il·lustració: Anne Julie

Doncs, sí, tots els contes s’acaben. I el conte de l’Envolée també. Ha estat un conte de 73 capítols on hi ha hagut de tot: princeses, receptes de xocolata, viatges a llocs meravellosos, personatges entranyables que han ajudat la Fada a volar... Però sobretot hi ha hagut una colla de lectors incondicionals que han fet camí amb la Fada tot aquest temps, sense els quals tot plegat no hauria tingut tant de sentit i a qui he d’agrair la seva presència, els seus comentaris, el seu suport.

I com que normalment preferim els finals feliços, i amb la potestat que m’atorga ser la mestressa d’aquest blog, he decidit que me’n vaig amb el meu príncep blau a menjar anissos i a ser feliços per sempre més (o almenys a intentar-ho).

Gràcies a tots i a totes. Espero que aquest conte us hagi agradat.

Etiquetes de comentaris: amics, món íntim

Imatge: Internet

Com deia en l’entrada anterior, durant aquest període d’absència m’han passat moltes coses. Una de les millors ha estat començar la pràctica de la meditació. Ho he d’agrair a un bon amic que no va parar d’insistir-me fins que ho vaig provar. De la mà de dos companys que condueixen les sessions i d’un llibre fantàstic (Camí cap al silenci d’Esteve Humet) he après a endinsar-me en mi mateixa per assolir una harmonia entre el cos, la ment i els sentiments i així harmonitzar també la meva individualitat amb tot el que m’envolta (família, amics, companys de feina, en definitiva qualsevol relació humana).

Diu Esteve Humet en el seu llibre: “Meditar és aprendre a viure en profunditat, no sols durant la meditació sinó durant tot el dia”.

El llibre, absolutament recomanable per a tots els públics, ofereix un seguit d’exercicis meditatius que es poden fer individualment o en grup. N’hi ha que em resulten més fàcils o amb què em sento més còmoda, alguns són molt imaginatius, d’altres més convencionals. Tant se val, la qüestió és arribar al nostre objectiu sense pressa, tranquil•lament. Ara, ja en temps de vacances, el centre ha tancat fins al setembre i em costa una mica més de trobar el moment per meditar. Aquest vespre, però, he agafat el carrer de casa, que porta directament a la platja, únicament les claus a la butxaca, i he arribat fins a la sorra. M’hi he assegut, les cames plegades, les mans damunt les cuixes, els dits polze i índex tocant-se per tancar el cercle i he clos els ulls quan encara hi havia una certa claror. Avui la meva meditació ha consistit a relaxar el cos, fixar-me en la respiració i obrir el sentit de l’oïda. He anat acompassant el ritme respiratori al vaivé de les onades, oberta, tanmateix, a la resta de sons que m’arribaven (els lladrucs d’un gos, veus de gent que passejava per la vora de l’aigua, una música llunyana, alguna rialla...) acceptant-los tots, sense jutjar-ne cap, integrant-los en el procés d’aprofundiment de mi mateixa. Quan he tornat a obrir els ulls ja s'havia fet fosc. Una experiència molt agradable que probablement repetiré i que recomano a tothom especialment a un nou amic, una altra de les coses fantàstiques que m'han passat durant aquest temps, que pot aprofitar-ho per reconciliar-se amb el mar.

Bon cap de setmana a tothom.

Etiquetes de comentaris: amics, món íntim

Il·lustració Cathy Delanssay




Ha passat temps, molt de temps. No negaré que en algun moment he pogut entrar a tafanejar alguns dels vostres blocs, però res comparable al que m’hauria agradat. I han passat coses, moltes coses. I quan passen moltes coses, evidentment n’hi ha d’excel•lents, de bones, de mitjanetes, de dolentes, de nefastes... I sembla mentida que quan et creies a mig camí amb totes les certeses i les seguretats que això comportava, almenys en el meu cas, la barreja de moltes coses fa que et replantegis la vida i alguns fonaments trontollin.

Ja sé que tot plegat pot semblar una mica críptic, però de moment tampoc no vull ser més explícita. Només puc dir que durant aquest període d’absència he estat a punt de deixar de ser fada per ser àngel, però la metamorfosi hauria estat molt dolorosa i per sort l’he poguda aturar, gràcies també a l’ajuda de dues persones fantàstiques que m’han donat molt i amb qui em sento, d’alguna manera, en deute.

Gràcies també a tots vosaltres que em vau deixar els vostres missatges de suport i que em dèieu que m’esperàveu amb ganes. Intentaré deixar encanteris per les vostres cases, però l'ordinador en temps de vacances escolars és un bé molt preuat en una casa amb tres criatures. De moment us envio un petó.

Etiquetes de comentaris: amics, estiu, món íntim

Il·lustració. Cathy Delanssay

Només hi ha una cosa més bonica que tenir un secret guardat al cor: tenir algú amb qui compartir-lo.

Etiquetes de comentaris: amics, món íntim

Il·lustració: Cathy Delanssay

Cada any m’han desitjat més d’un cop, i per mitjans diferents, que tingués un bon Nadal, unes bones vacances, una bona Pasqua i, en acabar el curs, un bon estiu. Però mai no m’havien enviat un correu desitjant-me una bona primavera.

Un detall minúscul, però tan bonic...

Us desitjo a tots una bona primavera!

Etiquetes de comentaris: amics, món íntim, primavera

Foto: Internet

Tots hem tingut un mestre o professor (o mestra o professora) que per una raó o altra ens han influït decisivament a l’hora de triar els estudis o en altres aspectes de la nostra vida. Són persones que esdevenen especials perquè ens fan estimar allò que ensenyen. Jo he tingut la sort de trobar-ne dos al llarg de la meva vida com a estudiant. Actualment, el meu professor d’italià, que m’està ensenyant més que una llengua estrangera. Estic aprenent d’ell tot un seguit de tècniques –que en part us he estat explicant– que em serveixen a mi com a docent i que em descobreixen tot un món de possibilitats.

L’altre va ser un professor que vaig tenir al COU. Ens feia classes de literatura. Vivíem la literatura. Ens emocionàvem amb la literatura. Estimàvem la literatura. Vaig mantenir el contacte amb ell durant el primer any de carrera. Alguna vegada ens havíem trobat al pati de la facultat i, evidentment, parlàvem de literatura. Després, se’n va anar a Itàlia per continuar la seva tesi doctoral. Tenia un tema apassionant. Estudiava com es tractava l’enamorament al llarg de la història de la literatura. L’última vegada que vam parlar m’explicava la importància que hi té la mirada, els ulls. Ens enamorem a través de la vista, almenys en un primer moment? Hi ha ulls que enamoren? És només un tòpic literari? Ens escrivíem cartes en una època en què encara no existia Internet. Fins que un 8 de març, avui fa 23 anys, va morir en un accident de trànsit. Absurdament. Sense acabar la tesi. Sempre quedarà la literatura lligada al seu record.

Etiquetes de comentaris: amics, ensenyament, italià, món íntim

Ja vaig comentar en una entrada de no fa gaire que m’estava interessant per un mètode d’ensenyament de llengües. Jo no tinc cap alumne per al qual el català sigui una llengua estrangera, per tant, el mètode el puc aplicar en part, però no totes les activitats em són vàlides.

Hi ha una activitat, però, que m’entusiasma: és la dramatització. Consisteix a preparar una situació real de comunicació en què intervinguin dos personatges. Cadascun d’ells haurà de fer dues o tres rèpliques com a molt. L’ensenyant posa els alumnes en situació: normalment un dibuix a la pissarra i una explicació acompanyadada de mímica. Arriba el moment de la veritat, el moment en què el primer personatge es dirigeix al segon. Només a partir dels gestos i l’expressió de la cara, els alumnes han d’aventurar hipòtesis sobre allò que diu. No pararem fins que aconsegueixin reproduir la frase exacta que l’ensenyant havia pensat, encara que donin altres possibilitats correctes. Aleshores ho farem repetir en veu alta d’un en un i tots junts, mirant d’aconseguir una pronúncia el més acurada possible. L’ensenyant repetirà la dramatització acompanyada ara de paraules. Passarem a la resposta que dóna el segon personatge i seguirem el mateix procediment. Quan ja tenim el primer fragment de diàleg complet, triarem dos alumnes que faran la representació. I tornem-hi fins a completar el diàleg que teníem preparat o fins que el temps s’exhaureix. Ara bé, n’ha de quedar una mica per poder, ara sí, agafar paper i bolígraf i escriure’l.

Doncs, bé, avui he pogut posar-ho en pràctica gràcies a la generositat de la meva bona amiga Júlia que ha posat a la meva disposició l’aula d’acollida i vuit dels seus alumnes: dues noies i dos nois magrebins, una noia xinesa i dos nois i una noia sudamericans de procedència diversa. Vuit en total, ideal per al treball en parella. Una de les claus per a l’èxit de l’exercici és la confiança que els alumnes han de tenir en el seu professor. I, és clar, ells a mi només em tenien vista pels passadissos. Ara bé, la bona sintonia entre la Júlia i ells ha fet que des del primer moment s’ho prenguessin bé i tinguessin ganes de veure què era allò que havien de fer amb totes les taules enretirades i les cadires col•locades en semicercle.

Crec que l’experiència ha estat positiva. Per a mi, ha estat una satisfacció veure que era capaç d’aplicar el que estic aprenent de manera intuïtiva, perquè ho faig des de la banda de l’alumne, i poder-ho transmetre per si és útil de cara a lliçons posteriors. Pel que fa a ells, em fa l’efecte que a part de divertit, els ha servit per expresssar-se en una llengua diferent, per aprendre vocabulari, per distingir el tractament de tu i el de vostè, per practicar amb els pronoms febles. Suposo que en parlaran i ja m’arribarà la seva impressió. De tota manera s’ha produït un fet sorprenent. Ha sonat el timbre que indicava, no només la fi de la classe, sinó fins i tot l’inici de l’esbarjo i… no s’han bellugat! Els hem hagut de dir dues vegades que ja podien sortir i nosaltres ens hem quedat al•lucinades.

Etiquetes de comentaris: amics, ensenyament, institut

Segurament no aportaré cap ajuda a la teva cerca però si més no que no quedi per provar-ho. Aquí hi ha la foto. Tant de bo que el noi de la gorra i el paraigua la vegi i es posi en contacte amb la Nimue. Molta sort!!!

Etiquetes de comentaris: amics

Foto: Google

Finalment, hi ha hagut trobada. La majoria hi hem estat tota l’estona. Alguns han marxat abans i alguns s’hi han afegit després. En tot moment, però, he tingut la sensació d’estar envoltada de gent fantàstica, d’omplir-me amb els mots que cadascú aportava.

Ens hem trobat a l’estació. Com si ens coneguéssim de tota la vida. Hem enfilat la Rambla del Castell i ens hem plantat a la Geltrú. Una Geltrú amb els carrerons arreglats, però que conserva tot el seu aire medieval, sobretot davant de la porta del castell.

I hem continuat cap a Vilanova. La Rambla, aquest cop, la Principal. De dalt a baix. Un quilòmetre de recta flanquejat per plàtans. I de sobte, la música. Efectivament, primer una batucada i després la Banda han sortit per fer més animada la Festa Major de Blogsville. Tot un detall per part seva que hem d’agrair.

I sense parar de xerrar, fins al port. I després a dinar. Un local molt agradable. Una cuina excel·lent. Una companyia immillorable.

I després, Passeig marítim. I el cafetó. I el moment estel·lar amb les magdalenes fetes pel Raül de la Nimue. I un record del dia. Un bon record de festa major: un punt de llibre amb la mulassa de Vilanova fet per la Sedalina.

No sé si cada cop que mengin magdalenes pensaran en nosaltres, en el dia d’avui, en la trobada vilanovina. Però segur que cada cop que obrin el llibre, sí que hi pensaran. Però això Proust no ho sabia.

I ha arribat el moment del comiat. Havien passat cinc hores llargues i ens han passat volant. Ens ha quedat la sensació que hauríem pogut estar-nos-hi més temps. Però per assaborir les coses també cal que s’acabin.

Gràcies Rita, Jordicine, Fra Miquel, Eli i Nimue per ser-hi. Gràcies a tots els que hi hauríeu volgut ser. Certament, ha estat un dia ben especial.

Etiquetes de comentaris: amics, vivències

Penjo aquest post per ja quedar d'acord per al dia 21. El pla seria una trobada tranquil·la dels blogaires que us animeu. Mantenim l'hora de trobada a les 12.30 a l'estació de Vilanova.

Els que vingueu, podeu deixar un comentari confirmant-ho i dient també algun detall que us identifiqui.

Jo portaré un abric llampant de colors verds (clar i fosc) i vermell.

Us donem de temps fins al dia 18 per poder encarregar la taula.

Fins aleshores, doncs. Petons per a tothom.

Etiquetes de comentaris: amics

El 22 de novembre és santa Cecília, patrona dels músics. Segurament això ja ho sabíeu molts de vosaltres. El que segurament ja no sabíeu és l’efemèride que se celebra el dia abans, que enguany s’escau en dissabte 21: és ni més ni menys que el dia mundial de la castanya torrada i la magdalena!!

Per això, i coincidint amb la demanda que m’ha fet el Xexu perquè posi ordre, he decidit:

1. Proposar que el 21 de novembre sigui a partir d’ara la Festa Major de blogsville.

2. Desmentir tota teoria que defensi que les magdalenes –amb xocolata o sense– engreixen.

3. Celebrar una diada tan especial com aquesta amb tots i totes les blogaires que s’hi vulguin afegir.

ON? QUAN? COM? PER QUÈ?

A Vilanova i la Geltrú. S’hi pot arribar amb tren o amb cotxe, però sisplau no vingueu a peu, perquè arribareu fets una magdalena.

El dia 21 de novembre a partir de les 12.30. Però no gaire més tard, si arribeu amb comptagotes, se’n farà fosc i se’ns cremaran les magdalenes.

Ens trobarem a l’estació. Comprarem unes quantes castanyes torrades per anar obrint la gana, farem un passeig per una de les viles més boniques de la costa catalana, anirem a dinar (apte per a totes les butxaques, ho prometo), farem un cafè i menjarem magdalenes (fetes pel Raül o pel Jimmy o per tots dos). A partir d’aquí l’organització (que té una edat i unes obligacions familiars) ja no es fa càrrec de res més, tot i que la festa pot continuar sempre que no decidiu anar a una altra de les viles més boniques de la costa catalana (ja m’enteneu, oi?) perquè es pot desfermar la ira de la Fada i acabar tots convertits en magdalena.

Perquè em ve de gust. Perquè sempre que he conegut algun blogaire ha estat una experiència molt enriquidora. Perquè ja tinc ganes de posar un punt i final al tema de les magdalenes i menjar-ne alguna. I perquè el Xexu vol que posi ordre i perquè es convenci que jo no faig por, que per alguna cosa sóc una Fada i no una bruixa.

I doncs? Us hi animeu?

Etiquetes de comentaris: amics

No pensava fer-ne matèria de post, però és clar que després d'una felicitació com la que he rebut aquest matí bé n'havia de parlar. La Nimue ha esbombat per tota la blogosfera que avui és el meu aniversari. Ha estat discreta, això sí, a no desvetllar el nombre. Doncs, a mi em ve de gust dir-vos que ara fa vint anys que vaig fer els mateixos anys que el dia de l'aniversari. O sigui que ningú no podrà dir que el 43 no sigui un número ben rodó. No disposo de massa temps, perquè el divendres és el dia que agafo el tren i me'n vaig a Barcelona a fer una maratoniana sessió de quatre hores de classe d'italià. Gràcies a tots els que m'heu felicitat aquí i allà i especialment a tu, princeseta entremaliada. Espero gaudir-ne amb calma durant el cap de setmana.

I us deixo també el que va passar ara fa justament 43 anys en clau de bombolla que alguns ja sabeu que m'agraden.

No hi ha color.

Dins la bombolla, tot és foscor.

Se sent de fons

el dringar de veus

que esdevindran estimades,

alguna cançó de bressol.

M’embolcalla una humitat tèbia,

protectora, vital.

Cloc les parpelles,

vul desentumir els músculs,

replegats.

Cada dia que passa

es redueix l’espai.

Pugno per alliberar-me

no sé ben bé de què.

Maldo per fugir

no sé ben bé a on.

La bombolla esdevé presó.

En un esclat de sang

l’esberlo definitivament.

I un xiscle agut

em fereix les oïdes.

(I no sé per què em separa les línies així de malament. Quan més pressa tens... )

Etiquetes de comentaris: amics, món íntim, poesia

Imatge: Internet

Que bones persones que sou... Confesso que he trigat a entendre què em dèieu de les pistes. Confesso que no sabia que fent gran la imatge sortia el nom d'on era. Confesso que sóc una nul·litat absoluta informàticament parlant. Confesso que un cop superada la vergonya he pensat: "Doncs els penjaràs la foto i la recepta de l'amanida que fas per sopar, que en això sí que domino." Confesso que un cop feta l'amanida i amb els amics que venien a sopar a casa m'he descuidat de fer-li la foto. I tot plegat fa ràbia, però l'amanida estava boníssima, com el llom a la taronja i el volcà de xocolata que alguns ja coneixeu. I la companyia ha estat molt agradable. I l'obra de teatre que ens han muntat els cinc nanos ha estat hilarant.

I sí. Marxem a la Toscana. Ens establirem en una "azienda agricola" a San Gimignano. I no penjo més fotos perquè... En fi, perquè... jo sóc així ;-)

Etiquetes de comentaris: amics, vacances, viatges

Foto Internet

He fet de fada padrina al més pur estil dels contes de fades. La meva Ventafocs particular és una princesa que té per costum posar-se en situacions altament perilloses. Fa unes quantes setmanes que em porta de cap. He hagut de transformar una carabassa en un cotxe per portar-la al ball. Però això no ha estat el més difícil. El pitjor de tot va ser un monstre anomenat Peatge que ens volia engolir. Sort que un cavaller valent defensor de fades i princeses ens va salvar in extremis i ens va fer passar per un camí secret perquè poguéssim donar el tomb i sortir d’aquell coi d’autopista on m’havia ficat i que no ens portava directament al ball!
La princesa va arribar i va ballar durant vint minuts, però a l’hora de marxar va perdre la sabateta. I ara no sé quin embolic s’han fet a palau que diuen que la sabata que han trobat no és del número correcte. I és que les germanastres són tan envejoses...
Ara esperarem que arribi un nou solstici i tornin a organitzar un ball d’aquests tan bonics... I hi anirem i recuperarem la sabateta i aquest cop sí que el número serà encertat.
Ara, la princesa m’ha donat vacances. Diu que per anar-se’n a voltar món agafarà el Zeppelin, que per volar és més segur, i se n’anirà de vancances en algun lloc meravellós.

Etiquetes de comentaris: amics, estiu, històries

Foto: Google

Estimada Nimue,

avui el cel estava cobert de núvols, els camps mullats i un aire gèlid embolcallava la terra. Crec que puc endevinar el teu estat d’ànim melanconiós, la teva tristesa, envoltada de columnes de gel, tancada al palau de la terrible Reina de la neu blanca. Saber-te en companyia de la Reina de la neu de colors em reconforta. Tingues confiança: el vostre alliberament és proper.

Jo encara estic en un estadi de semihivernació; però les fades primerenques, les més agosarades, comencen a despertar de la seva letargia. Juntament amb les forces de la natura preparen la Gran Revolució. Les petites fades rosadenques que passen l’hivern ben arraulides als troncs dels ametllers ja han d’haver començat a sortir per les branques. Primer un diminut botó blanc, després una flor menuda que anirà creixent al llarg del lent procés de metamorfosi de les fades. Quan estiguin completament formades, emprendran el vol i els ametllers verdejaran i agitaran les branques en un gest carregat de bons auguris: el bon temps es prepara per esclatar en el moment en què totes les espècies de fades haurem despertat del llarg son hivernal.

Nimue, estimada, les ballarines delicades com tu mereixeríeu que sempre brillés el sol, perquè la llum daurada passés a través de la seda transparent dels vels, perquè els lluentons ens enlluernessin i les monedes dringuessin suaument al ritme de la dansa sinuosa. Però, ara com ara, no puc fer res més que dir-te que els camps somriuen tímidament perquè els ametllers ja estan florits. I els dies són més llargs i el dia de la gran festa cada cop és més a prop.

Rep un encanteri benefactor –encara que sigui feble– i un dolç aleteig d’ales.

La teva fada bona.

Etiquetes de comentaris: amics, històries, hivern

Avui no començaré amb cap conte, deixaré que sigueu vosaltres qui em digueu quin conte hauria de començar aquest post. Hi ha més d’una possibilitat, o sigui que no us resultarà difícil de respondre.

Diuen que cuinar és un art. Jo no sé si sóc gaire artista, però en tot cas la cuina és una de les meves passions. Els grans cuiners o cuineres experimenten amb els ingredients, amb les preparacions i amb les presentacions. La cuina del famosíssim Bulli sembla que té més de laboratori que de cuina pròpiament dita. Jo sóc de plats de sempre: unes bones faves, una esqueixada, un rostit, uns canelons... I disfruto tant preparant els ingredients i anant-los abocant a la cassola i remenant i tastant com queda! Per a mi no hi ha res com un bon cap setmana llarg per aprofitar-lo i cuinar. I si després poden venir alguns amics a compartir-ho, millor que millor. El bon menjar i la bona conversa. Fins a l’hora que calgui, que l’endemà ja suportarem la son com bonament puguem. Estic convençuda que el punt culminant d’un àpat són les postres. Aquí sí que m’agrada més experimentar. Buscar receptes en llibres o revistes i veure què surt. He de confessar, però que tinc una debilitat per la xocolata, així que a la majoria de postres que elaboro hi ha xocolata gairebé segur. L’última delícia compartida amb amics és aquesta:



Hi ha qui n’hi diu “fondant”, perquè la xocolata per dins és fosa. D’altres n’hi diuen “coulant” perquè la xocolata flueix. A casa en diem volcans. Sigui com sigui, costa descriure amb paraules la sensació de trencar la mica de pa de pessic i veure lliscar la xocolata calenta pel plat, amb l’olor que desprèn. Acostes la cullera a la boca i, encara que no t’ho proposis, tanques els ulls. Quin devessall de sensacions! I quan veus la satisfacció dels convidats, és quan realment acabes de cuinar aquell plat. I somrius i et sents feliç i saps que automàticament et demanaran la recepta. I la conversa flueix com la xocolata dels volcans fins que el cos o la prudència digui prou.

En algun comentari he dit que no comparteixo mai el secret dels meus encanteris, que les úniques receptes que no em fa res de donar són les culinàries. Per no faltar a la meva paraula aquí us deixo la recepta dels volcans. Si els feu, disfruteu-los i, sobretot, feu-me saber com us ha anat. Bon profit!

VOLCANS

Ingredients (per a sis volcans):

125 gr. de cobertura de xocolata negra
125 gr. de mantega
75 gr. de sucre
50 gr. de farina
1 cullerada de postres de llevat (Royal)
1 cullerada de postres de cacau en pols
canyella
4 ous

Preparació:

Es desfà la xocolata i la mantega al bany maria i es deixa refredar. Es baten els ous i el sucre fins que quedin escumosos. Quan la xocolata està freda s’hi afegeixen els ous batuts. Es remena bé i hi barregem la farina, el llevat i el cacau tamissats.

Enllardem de mantega els motlles de silicona i hi aboquem la massa. Ho posem al forn 10 minuts a potència màxima fins que pugin.

Els desmotllem així que es puguin agafar i els servim amb una mica de xocolata en pols i de canyella escampades pel plat.

Etiquetes de comentaris: amics, delícies, receptes

Il·lustració de Carla Nazareth

La princesa Mizar vol un estel. Però no un estel per fer-lo volar com ha vist que fan els altres nens al parc, no. Ella vol un estel de debò. Una estrella, vaja.

El rei està amoïnat i tothom va en dansa. La princesa Mizar té tot el que pot desitjar una princesa i mai no li ha calgut demanar res. Per això el rei no es veu amb cor de negar-li aquest desig, tot i que pensa que bé es podria conformar amb un prícep blau com totes les princeses del món. Resignadament el rei es va acostumant a la idea de ser sogre d'una estrella del rock o, amb una mica de sort, del futbol.

Però la princesa vol una estrella de veritat, d'aquelles que t'escalfen una mica quan tens fred, que et fan companyia quan tens por...

El rei nota com li cau el món a sobre. Les estrelles sempre han estat allà dalt, però ningú no s'ha preocupat mai de saber què hi fan, ni per a què serveixen, i menys encara, com s'agafen!

Ni les escales més altes de tot el regne, ni enfilar-se a les muntanyes més elevades, ni construir coets, tot és infructuós. Quan ja no saben què fer, es recorden del vell savi Ismah que viu sol a les muntanyes i el van a trobar.

Ismah i la princesa passegen pel jardí. De tant en tant, s'aturen i miren enlaire i dibuixen signes en el no-res. Quan Ismah se'n va, la princesa ja té una estrella, la seva estrella: la segona estrella de l'Ossa Major que des d'aquella nit és l'estrella Mizar.




Lliçons d'astronomia. En recordo un parell, interessantíssimes, sempre amb l'amic Giorgio. Proporcions, distàncies, moviments, posicions segons el moment de l'any. Ostres! Fa mal el clatell de tant mirar enlaire. Ens estirem a terra. La frescor de l'herba, la humitat del sòl. L'olfacte i el tacte arran de terra, la vista cap a l'infinit i més enllà. Les explicacions del company i el silenci de la nit a muntanya trencat només per les exclamacions davant de la visió d'un estel fugaç. I aprenem a distingir el carro, i els bessons, i la constel·lació del Sagitari, i el cúmul de les Plèiades a la constel·lació del Taure...

Després entrem i ens refem davant la llar de foc i els ulls conserven, malgrat la intensitat de la llum, el record d'un tènue titil·lar que ens acompanyarà per sempre més.


Deixaré aquest encanteri suspès en l'aire perquè ens acompanyi durant aquests dies. Demà me'n vaig a visitar fades germanes. A la tornada us ho explicaré.

Etiquetes de comentaris: amics, astronomia, contes