Secrets

dimecres, 31 de març del 2010

Il·lustració. Cathy Delanssay

Només hi ha una cosa més bonica que tenir un secret guardat al cor: tenir algú amb qui compartir-lo.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 1:46, | 14 Comentaris

Primavera via mail

dilluns, 22 de març del 2010

Il·lustració: Cathy Delanssay

Cada any m’han desitjat més d’un cop, i per mitjans diferents, que tingués un bon Nadal, unes bones vacances, una bona Pasqua i, en acabar el curs, un bon estiu. Però mai no m’havien enviat un correu desitjant-me una bona primavera.

Un detall minúscul, però tan bonic...

Us desitjo a tots una bona primavera!

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 17:22, | 19 Comentaris

Aniversari

diumenge, 14 de març del 2010

Foto: Internet

Ja fa uns quants dies, però avui ens hem pogut reunir tots per celebrar-ho. Ma mare ha fet vuitanta anys. Fèiem goig. Ens sentim afortunats de poder estar tots junts. Fins i tot el nét gran –el meu nebot– que ha trobat feina a Mallorca i que s’hi està tota la setmana, ha pogut venir. Per unes hores hem oblidat els problemes que tots portem amb nosaltres i hem estat per ella. Perquè s’ho mereix. Perquè, qui ha estat sempre per tots, si no ella? I durant la conversa sorgeixen records, anècdotes, històries prou antigues que alguns ni tan sols hem viscut. Però hi ha un lligam, una persona que ho aglutina tot, perquè és al voltant seu que tot pren sentit.

La foto que obre l’entrada és clar que no necessita presentació per a la gent del país, Sitges és Sitges. És on va néixer la meva mare ara fa vuitanta anys. Ha canviat molt en aquest temps; a ella mateixa li costa reconéixer-hi el Sitges de la seva infantesa, però hi ha una cosa que roman inalterable al pas del temps: la Punta. Per això li hem regalat un tapís amb una Punta, amb castell de focs inclòs, que he fet de patchwork en nom de tots. És una imatge tan infinitament vista que s’identifica fàcilment. Per a la Beba, a qui vaig prometre de publicar la labor quan la tingués acabada, i per si algun altre blogger o amic italià em visita, he posat també la imatge real perquè per a ells potser no és tan fàcil identificar-ho.

Versione italiana (scusatemi per gli errori e per una sintassi più somigliante al catalano che all’italiano)

Mia mamma ha fatto ottant’anni. Tutta la famiglia si è riunita per celebrare il compleanno. Ci eramo tutti, anche il nipote maggiore che ha trovato un lavoro da poco a Mallorca. Abbiamo lasciato fuori i nostri problemi e l’abbiamo avvolta con la nostra presenza e il nostro affetto. Perché lo meriti. Perché lei è stata sempre attenta alle nostre necessità. Per il suo amore incondizionato. Durante il pranzo abbiamo ricordato tanti anedotti, abbiamo raccontati tante storie che alcuni di noi non abbiamo nemmeno vissuto. Lei è la persona che da senso a tutto.

Lei è nata a Sitges ottanta anni fa. Per ciò la fotografia più singolare di questo paese catalano. Sitges è diventato molto diverso nel trascorso di ottant’anni, non a niente a che fare con il Sitges della sua infanzia, ma questa immagine della chiesa è rimasta inalterabile. È conosciuta come “la Punta”. Cioè quello che le abbiamo regalato: un arazzo con una “punta”, nella notte della macchina pirotecnica, fatta di patchwork. Se fate uno scatto sopra la foto potrete anche vedere i punti fatti con l'ago da cucito. Aspetto che vi piacerà.



Si cliqueu damunt de la foto podreu veure'n les puntades i tot! Espero que us agradi.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 18:35, | 14 Comentaris

Mestres

dilluns, 8 de març del 2010

Foto: Internet

Tots hem tingut un mestre o professor (o mestra o professora) que per una raó o altra ens han influït decisivament a l’hora de triar els estudis o en altres aspectes de la nostra vida. Són persones que esdevenen especials perquè ens fan estimar allò que ensenyen. Jo he tingut la sort de trobar-ne dos al llarg de la meva vida com a estudiant. Actualment, el meu professor d’italià, que m’està ensenyant més que una llengua estrangera. Estic aprenent d’ell tot un seguit de tècniques –que en part us he estat explicant– que em serveixen a mi com a docent i que em descobreixen tot un món de possibilitats.

L’altre va ser un professor que vaig tenir al COU. Ens feia classes de literatura. Vivíem la literatura. Ens emocionàvem amb la literatura. Estimàvem la literatura. Vaig mantenir el contacte amb ell durant el primer any de carrera. Alguna vegada ens havíem trobat al pati de la facultat i, evidentment, parlàvem de literatura. Després, se’n va anar a Itàlia per continuar la seva tesi doctoral. Tenia un tema apassionant. Estudiava com es tractava l’enamorament al llarg de la història de la literatura. L’última vegada que vam parlar m’explicava la importància que hi té la mirada, els ulls. Ens enamorem a través de la vista, almenys en un primer moment? Hi ha ulls que enamoren? És només un tòpic literari? Ens escrivíem cartes en una època en què encara no existia Internet. Fins que un 8 de març, avui fa 23 anys, va morir en un accident de trànsit. Absurdament. Sense acabar la tesi. Sempre quedarà la literatura lligada al seu record.

Etiquetes de comentaris: , , ,

 
escrit per fada a les 22:58, | 91 Comentaris

Dramatització

dimarts, 2 de març del 2010
Ja vaig comentar en una entrada de no fa gaire que m’estava interessant per un mètode d’ensenyament de llengües. Jo no tinc cap alumne per al qual el català sigui una llengua estrangera, per tant, el mètode el puc aplicar en part, però no totes les activitats em són vàlides.

Hi ha una activitat, però, que m’entusiasma: és la dramatització. Consisteix a preparar una situació real de comunicació en què intervinguin dos personatges. Cadascun d’ells haurà de fer dues o tres rèpliques com a molt. L’ensenyant posa els alumnes en situació: normalment un dibuix a la pissarra i una explicació acompanyadada de mímica. Arriba el moment de la veritat, el moment en què el primer personatge es dirigeix al segon. Només a partir dels gestos i l’expressió de la cara, els alumnes han d’aventurar hipòtesis sobre allò que diu. No pararem fins que aconsegueixin reproduir la frase exacta que l’ensenyant havia pensat, encara que donin altres possibilitats correctes. Aleshores ho farem repetir en veu alta d’un en un i tots junts, mirant d’aconseguir una pronúncia el més acurada possible. L’ensenyant repetirà la dramatització acompanyada ara de paraules. Passarem a la resposta que dóna el segon personatge i seguirem el mateix procediment. Quan ja tenim el primer fragment de diàleg complet, triarem dos alumnes que faran la representació. I tornem-hi fins a completar el diàleg que teníem preparat o fins que el temps s’exhaureix. Ara bé, n’ha de quedar una mica per poder, ara sí, agafar paper i bolígraf i escriure’l.

Doncs, bé, avui he pogut posar-ho en pràctica gràcies a la generositat de la meva bona amiga Júlia que ha posat a la meva disposició l’aula d’acollida i vuit dels seus alumnes: dues noies i dos nois magrebins, una noia xinesa i dos nois i una noia sudamericans de procedència diversa. Vuit en total, ideal per al treball en parella. Una de les claus per a l’èxit de l’exercici és la confiança que els alumnes han de tenir en el seu professor. I, és clar, ells a mi només em tenien vista pels passadissos. Ara bé, la bona sintonia entre la Júlia i ells ha fet que des del primer moment s’ho prenguessin bé i tinguessin ganes de veure què era allò que havien de fer amb totes les taules enretirades i les cadires col•locades en semicercle.

Crec que l’experiència ha estat positiva. Per a mi, ha estat una satisfacció veure que era capaç d’aplicar el que estic aprenent de manera intuïtiva, perquè ho faig des de la banda de l’alumne, i poder-ho transmetre per si és útil de cara a lliçons posteriors. Pel que fa a ells, em fa l’efecte que a part de divertit, els ha servit per expresssar-se en una llengua diferent, per aprendre vocabulari, per distingir el tractament de tu i el de vostè, per practicar amb els pronoms febles. Suposo que en parlaran i ja m’arribarà la seva impressió. De tota manera s’ha produït un fet sorprenent. Ha sonat el timbre que indicava, no només la fi de la classe, sinó fins i tot l’inici de l’esbarjo i… no s’han bellugat! Els hem hagut de dir dues vegades que ja podien sortir i nosaltres ens hem quedat al•lucinades.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 22:22, | 9 Comentaris