L'envolée

Foto: Internet

Ja fa uns quants dies, però avui ens hem pogut reunir tots per celebrar-ho. Ma mare ha fet vuitanta anys. Fèiem goig. Ens sentim afortunats de poder estar tots junts. Fins i tot el nét gran –el meu nebot– que ha trobat feina a Mallorca i que s’hi està tota la setmana, ha pogut venir. Per unes hores hem oblidat els problemes que tots portem amb nosaltres i hem estat per ella. Perquè s’ho mereix. Perquè, qui ha estat sempre per tots, si no ella? I durant la conversa sorgeixen records, anècdotes, històries prou antigues que alguns ni tan sols hem viscut. Però hi ha un lligam, una persona que ho aglutina tot, perquè és al voltant seu que tot pren sentit.

La foto que obre l’entrada és clar que no necessita presentació per a la gent del país, Sitges és Sitges. És on va néixer la meva mare ara fa vuitanta anys. Ha canviat molt en aquest temps; a ella mateixa li costa reconéixer-hi el Sitges de la seva infantesa, però hi ha una cosa que roman inalterable al pas del temps: la Punta. Per això li hem regalat un tapís amb una Punta, amb castell de focs inclòs, que he fet de patchwork en nom de tots. És una imatge tan infinitament vista que s’identifica fàcilment. Per a la Beba, a qui vaig prometre de publicar la labor quan la tingués acabada, i per si algun altre blogger o amic italià em visita, he posat també la imatge real perquè per a ells potser no és tan fàcil identificar-ho.

Versione italiana (scusatemi per gli errori e per una sintassi più somigliante al catalano che all’italiano)

Mia mamma ha fatto ottant’anni. Tutta la famiglia si è riunita per celebrare il compleanno. Ci eramo tutti, anche il nipote maggiore che ha trovato un lavoro da poco a Mallorca. Abbiamo lasciato fuori i nostri problemi e l’abbiamo avvolta con la nostra presenza e il nostro affetto. Perché lo meriti. Perché lei è stata sempre attenta alle nostre necessità. Per il suo amore incondizionato. Durante il pranzo abbiamo ricordato tanti anedotti, abbiamo raccontati tante storie che alcuni di noi non abbiamo nemmeno vissuto. Lei è la persona che da senso a tutto.

Lei è nata a Sitges ottanta anni fa. Per ciò la fotografia più singolare di questo paese catalano. Sitges è diventato molto diverso nel trascorso di ottant’anni, non a niente a che fare con il Sitges della sua infanzia, ma questa immagine della chiesa è rimasta inalterabile. È conosciuta come “la Punta”. Cioè quello che le abbiamo regalato: un arazzo con una “punta”, nella notte della macchina pirotecnica, fatta di patchwork. Se fate uno scatto sopra la foto potrete anche vedere i punti fatti con l'ago da cucito. Aspetto che vi piacerà.



Si cliqueu damunt de la foto podreu veure'n les puntades i tot! Espero que us agradi.

Etiquetes de comentaris: família, fotos, patchwork

He començat molts posts amb un conte o una història i avui, Sant Jordi, dia del llibre per excel·lència no pot ser menys. El conte d’avui és brevíssim i no l’he inventat jo. Però em fa una il·lusió especial donar-vos-el a conèixer. Aquest conte el va escriure el meu fill quan tenia sis anys –ara ja en té nou- i va aparèixer a la revista de Sant Jordi de la seva escola. Deia així:

“Una vegada es va organitzar un concurs de dracs per veure quin era el més terrible, el que treia flames més grosses o el que s’havia menjat més donzelles. Però hi va haver un drac que no hi va poder anar, perquè Sant Jordi l’estava matant.”

La cosa podria donar per més, però ell ho va deixar aquí i aquí ho deixo jo.

Preparatius. Dies atrafagadíssims que culminen demà. Corredisses, ensurts, presses, ja tenim?, on he deixat?, has agafat?, el programa informàtic no ens estima i ens fa creure que hem perdut un grapat d’hores de feina, algú s’empipa, tenim mal de panxa... Sort del súper Leo i el súper Rubén i altra gent que, tot i que pensa que estem una mica tocades de l’ala –no saben que en realitat estem tocades de poesia-, ens dóna un cop de mà quan fa falta.

Fa un temps vaig tenir ocasió de comprar en un antiquari la bola de vidre d’una bruixa que, sense família que pogués heretar els seus béns, va decidir vendre-s’ho tot i anar-se’n a Austràlia a empaitar cangurs. Així és que us puc anticipar tot el que passarà demà. La diada de Sant Jordi a l’institut serà un èxit espaterrant. No pot ser altrament. La Nimue i jo hi hem dedicat tantes hores i tants esforços que tot sortirà a la perfecció.

D’entrada l’ambientació: més de cent roses fetes de paper pinotxo escampades per tot l’institut, un drac enorme fet de patchwork damunt d’una senyera encara més gran i la presència de la nostra convidada especial: Mercè Rodoreda.


El leitmotiv, un conte d’aquesta escriptora de la qual conmemorem el centenari del naixement: El gelat rosa. I tot gira al seu voltant: el punt de llibre, el muntatge de vídeo, els bombons fets amb pètals de rosa deshidratats i ensucrats... “Per què et menges les roses?” Li pregunta més d’un cop el seu enamorat. “Si sempre menges roses, et tornaràs rosa.” Una història d’amor, dolça i trista. Dolça com el gelat. Trista com la mateixa biografia de Mercè Rodoreda.

I ens envoltarem de roses i de llibres, ens menjarem les roses, ens capbussarem en els llibres, repatirem premis, explicarem contes, somriurem satisfetes quan vegem que tot ha sortit bé. I per rematar aquest esclat primaveral acabarem amb una senyora batukada que serà el tret de sortida. Anirem a passejar per la Rambla i la flaire de rosa ens perseguirà tot el dia i triarem un llibre i esperarem amb delit el moment en què el podrem obrir i paraula a paraula, línia a línia, pàgina a pàgina ens farà partíceps dels seus secrets. I clourem els ulls sadolls de tantes sensacions i continuarem vivint en els somnis.

Aquest encanteri no caduca fins a la mitjanit del dia de Sant Jordi. Que passeu tots un bon dia.

Etiquetes de comentaris: contes, fotos, institut, patchwork

Hi havia una vegada... una fada que estava envoltada de gent. La fada no parava, amunt i avall fent encanteris de tota mena. Encanteris culinaris, encanteris casolans, encanteris literaris, encanteris festius, encanteris amorosos... I la fada ja no es recordava que era fada. Fins que un dia va conèixer una ballarina i va descobrir que la ballarina era suau, etèria, i que quan ballava gairebé no tocava a terra. La fada es va adonar que havia oblidat que tota bona fada de tant en tant s'ha d'enlairar. Des d'aleshores, la fada és més feliç i ara té la missió de fer enlairar persones estimades.

Avui estreno bloc. N'he d'aprendre molt. No és com a mi m'agradaria que fos, encara. Tot arribarà. Però avui ja no he pogut esperar més. He sentit la necessitat d'escriure i explicar coses tot i que de moment gairebé ningú no sàpiga que hi sóc. Agafo aire i començo...

Fa dies que em persegueixen les coses boniques i les coses dolces i les coses boniques i dolces alhora. I em trobo el Modernisme a tot arreu. Per Barcelona i al MNAC amb els alumnes, el Modernisme així, amb majúscula, i amb tot de noms propis (Llimona, Rusiñol, Casas, Nonell, Utrillo, Gual...). A l'exposició de Patchwork, el modernisme fet tapís, cobrellit o qualsevol altra cosa. Us podeu imaginar la transparència d'un vitrall fet amb robes de colors? Impressionant. I a més, gallinetes, peixos, onades, flors, cors i tantes i tantes coses boniques. I al museu de la xocolata, més modernisme. La Pedrera, el drac del parc Güell, la casa Amatller... Sort que estaven dins d'una vitrina, que si no... No em sé imaginar plaer més gran per als sentits que queixalar una xemeneixa de xocolata de la Pedrera.

I els amics, i les festes d'aniversari (dues en un cap de setmana) i la sortida familiar i un llibre de receptes de xocolata i el Harry Potter. I un cansament infinit de tant volar.

Torno a tocar de peus a terra. S'ha trencat l'encanteri.

Etiquetes de comentaris: delícies, museus, patchwork