L'envolée

Imatge: Internet

La senyora Montserrat s’ha assegut en una còmoda butaca de cuir negre després de donar totes les seves dades a una senyoreta rossa amb arracades de perla, bata blanca, calçat ergonòmic i somriure d’anunci. Mentre no la criden, observa l’espaiosa sala d’espera. Mobles de disseny, pintures plenes de formes que no aconsegueix relacionar amb cap cosa concreta, títols i diplomes, revistes de països exòtics, de psicologia barata i de salut. Comença a neguitejar-se quan recorda per què és allà. De fet ha demanat la visita perquè la filla ja feia temps que l’hi insistia i al final ha cedit amb l’esperança de no sentir-la més. Però hi ha anat ben a contracor. D’entrada, ha hagut d’agafar un taxi perquè el metro no hi arriba i pensa que amb el que li ha costat hauria pogut prendre’s uns quants suïssos xerrant animadament amb alguna veïna. A més, ella es troba d’allò més bé. Des que va morir el Ramon, el seu marit, assegura que, almenys ella, està a la glòria.

La infermera de passarel•la interromp les seves cabòries tot fent-la passar al consultori del doctor Ricard Rocamora i De Arteaga. Allà engega un monòleg que no dóna opció al facultatiu ni d’encetar el “bona tarda”.

“És la meva filla, sap? Es pensa que com que sóc gran i vídua i estic grassa -obesa en diu ella- no em cuido prou i no para de fer-me la guitza. Em sembla que preferiria tenir-me en un asil. Diu que he de menjar sa, m’he de posar a règim, fer-me fer anàlisis i per tot tenim discussions. Però jo li puc assegurar que em vigilo molt: no bec cervesa, no tasto les salses, menys encara les que són fetes amb mostassa, res que no sigui pres amb mesura... No abuso de les verdures. Algun gaspatxo a l’estiu... I de fruites, sobretot, les que no són àcides: quan n’és la temporada, cireres i préssecs, i a l’hivern, taronges -que porten moltes vitamines- amb una miqueta de vi i sucre o algun plàtan amb nata. Això sí, només tinc un petit vici: assaborir un massapà després de dinar. I em diu que menjo massa coses dolces! I és clar, que en menjo! Que no veu que aquestes m’agraden? Ja ho veu: una vida d’allò més normal i saludable. Miri, no li vull prendre ni un minut més del seu preciós temps, però ja que he vingut fins aquí i que, al capdavall, vostè és metge, li faria res auscultar-me? És que, tot i que he deixat els purets, tinc una certa congestió nasal i a la nit estossego força”.


***


Les vacances són coses diferents per a cadascú. Per a mi, les vacances són també poder llegir el diari. Durant l’any, la meva font d’informació és la ràdio. Té l’avantatge de la immediatesa i de poder simultanejar-la amb determinades feines, però l’inconvenient de l’absència d’imatges. I ja sabem que, sovint, hi fa més una imatge que mil paraules. Però llegir les paraules, a poc a poc, o en diagonal, o només les del títol, triar l’ordre en què vols assabentar-te de les coses, ignorar alguna notícia, comentar-la amb qui tens al costat sense por de perdre’t la següent... té un encant especial. Aquestes vacances m’ha cridat l’atenció una notícia sobre l’ortorèxia. Les consultes dels psiquiatres –que no dels dietistes– comencen a notar l’increment d’aquest trastorn. Es tracta d’una obsessió patològica pel menjar sa. Mentre que l'anorèxia nerviosa i la bulímia són trastorns de la conducta alimentària que giren entorn de la quantitat de menjar, l'eix del nou trastorn és la qualitat. La qüestió és: des de quan s'ha considerat un trastorn el voler menjar aliments saludables i de qualitat? Des que es converteix en obsessió. El problema rau en el fet que un comença una dieta sana i acaba suprimint aliments fonamentals i castigant-se amb dejunis rígids quan no pot complir el seu pla alimentari. Una persona ortorèxica s'alimenta a base de productes orgànics, probiòtics, conreats ecològicament; fruites i verdures que garanteixin no haver estat tractats químicament, amb fungicides, pesticides ni herbicides; beu només aigua embotellada, i mastega els aliments 50 vegades abans d’empassar-se’ls. El problema real és que aquestes persones, i els que les envolten, no creuen tenir cap malaltia, en tot cas, se les considera exagerades, excessivament curoses, però això pot arribar a ser considerat, fins i tot, una virtut. I darrere de tot plegat segur que hi ha algú omplint-se les butxaques...

Etiquetes de comentaris: contes, estiu, vacances