Imatge: Deviantart
La
Violette m’ha despertat, m’ha fet trobar un moment per al que semblava impossible: escriure una altra vegada al blog. Això sí que és fer màgia! Sóc conscient que porto massa coses entre mans i dins del cap i dins del cor, però em resisteixo a abandonar-ne cap. Miro de trobar l’equilibri impossible. A vegades ho aconsegueixo i aleshores l’alegria em fa cantar; d’altres sembla que tot s’ensorra i les llàgrimes afloren amb facilitat. Aprofitant que m’he llevat amb el peu dret, us he escrit un conte, per a tots, però especialment per a la Violette, “maîtresse boulangère”, perquè els trobava a faltar i perquè m’imagino casa seva i la seva cuina impregnades d’olors dolces. Que el disfruteu!
El meu poble és un poble petit. Els carrers són costeruts i les cases, ben blanques de calç, llueixen penjolls de coloraines que cauen per les façanes des dels testos dels balcons. És un poble de muntanya, ferreny, avesat a suportar el fred, el vent i la neu. Està presidit pel campanar de l’església, que s’alça imponent des d’un racó de la Plaça Major. A una banda hi ha el torrent, que bramula fort quan plou més amunt encara. A l’altra banda hi ha la carretera que porta fins al poble veí, amb el qual estem enemistats des de temps immemorials.
Al poble no hi manca res essencial. Tenim escola, farmàcia, botiga de queviures, carnisseria, perruqueria, un restaurant i, fins i tot, una oficina de la caixa d’estalvis. Tota la resta ho trobem a Cal Tot, que és la botiga del Tomàs, on hi ha des de fil per cosir fins a una serra elèctrica, passant per unes espardenyes, un cabàs o un morter. Jo porto el negoci familiar, que va obrir el meu besavi: una fleca, que desperta el poble abans que el gall amb la flaire de pa acabat de fer que desprèn cada matí. Fa goig el taulell ple d’ensaïmades, de brioixos, de barres i de pans, de coques de recapta, de coca de pinyons i de coca de forner. Però no hi ha cap dubte que el que més èxit té són els garrots. De fet, els garrots ens han portat el que cap poble no té per si sol: turistes. En vénen de tot arreu. Diuen que busquen la pau i la tranquil•litat, la bellesa del paisatge, l’aire pur. Però no n’hi ha cap que marxi sense passar per casa i endur-se una bossa de garrots.
Hi ha molts pobles que tenen una gormanderia que els identifica. Els bufats del Vendrell, els merlets de Montblanc, les llunes de Vilanova, els borregos de Cardedeu, les ametlles d’Arenys... A casa nostra són els garrots, en memòria d’uns fets que van passar fa molts i molts anys...
Conten que la gent del meu poble i els habitants del poble veí es barallaven tot sovint per l’ús dels prats que hi ha entre l’un i altre. Tot i que el conflicte es va solucionar quan hi van intervenir la guàrdia civil i els mossens respectius, va quedar una mena de rancúnia que mai més no ens hem acabat de treure de sobre. Durant algunes de les nombroses vetllades que passàvem als hiverns a la vora de la llar de foc, l’avi ens explicava les topades entre els vailets d’un poble i l’altre quan ell era jove. Els nostres es van guanyar el malnom de garrots, mentre que els altres eren uns llufes. Ja us ho podeu imaginar: els garrots, forts i malcarats, sortien sempre victoriosos davant d’un enemic que s’arronsava, com aquell qui diu, abans de començar. O, almenys, així és com ho explicava el meu avi. Amb els anys, les batusses es van acabar; l’avi va posar seny i es va dedicar a fer de forner, ofici que havia après del seu pare; va arribar la guerra, i es va veure que aquelles escaramusses entre veïns eren de fer riure, però el malnom de garrots va continuar ben viu.
Al marge de consideracions generals, les coses van anar fent el seu curs i l’avi va conèixer la que havia d’acabar essent la meva àvia, la Roser de cal Vivó. Diuen que era la noia més xamosa, riallera, dolça i bonica de tot el poble. Tenia els cabells rossos i rinxolats i lluïa sempre un punt de vermellor sana a les galtes. Així que es van casar, la Roser es va posar a despatxar a la fleca i, sota la seva influència, l’avi cada vegada feia coques, pans i pastes més i més bons. Fins que un dia va sortir amb una mena de bastó no massa llarg, una pasta de massa compacta farcida de cabell d’àngel i recoberta de sucre glacejat. Era la simbiosi perfecta: la fortalesa de l’avi i la dolçor de l’àvia. En van dir garrots. Aquest és el seu nom d’aleshores ençà i la recepta ha anat passant de pares a fills: un secret ben guardat en lloc segur. I és que els llufes aquests del poble del costat encara no han trobat res que els singularitzi per donar-se a conèixer al món exterior.
Dibuix d'Anne Julie
