... i van ser feliços i van menjar anissos

divendres, 10 de setembre de 2010

Il·lustració: Anne Julie

Doncs, sí, tots els contes s’acaben. I el conte de l’Envolée també. Ha estat un conte de 73 capítols on hi ha hagut de tot: princeses, receptes de xocolata, viatges a llocs meravellosos, personatges entranyables que han ajudat la Fada a volar... Però sobretot hi ha hagut una colla de lectors incondicionals que han fet camí amb la Fada tot aquest temps, sense els quals tot plegat no hauria tingut tant de sentit i a qui he d’agrair la seva presència, els seus comentaris, el seu suport.

I com que normalment preferim els finals feliços, i amb la potestat que m’atorga ser la mestressa d’aquest blog, he decidit que me’n vaig amb el meu príncep blau a menjar anissos i a ser feliços per sempre més (o almenys a intentar-ho).

Gràcies a tots i a totes. Espero que aquest conte us hagi agradat.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 19:12, | 238 Comentaris

Quan els somnis es fan realitat

dissabte, 14 d’agost de 2010

Il·lustració: Cathy Delanssay

Representa que a l'estiu tens més temps. Però, inevitablement l'omples. Hem estat de Festa Major i ha estat fantàstic. Hem tingut família a casa. On normalment som cinc, posa-n'hi tres més! I cuina per vuit, és clar. I és bonic poder-los acollir i les estones de conversa, de platja, de rialles. Hem fet llargues partides al monopoli, al parxís, al rummikub, a cartes... I és clar, les estones d'ordinador, compartit amb la canalla, són minses. M'he arribat a plantejar de deixar-ho córrer. Puc escriure poquíssim, fins i tot ara que no tinc feina, i no puc seguir els vostres blocs com voldria. Però al final m'he dit que val més poc que gens i que si no entro tan sovint als vostres blocs o no tinc temps de deixar-hi comentaris, ja us en fareu càrrec.

I ara, doncs sí, faré realitat un dels meus somnis per al 2010. Me'n vaig quinze dies a Roma a fer un curs intensiu d'italià i tot el que em doni la gana (en italià) sense més horaris que els que m'imposi jo mateixa. Quinze dies sense la sindrome de la Ventafocs, és a dir, a l'hora X la carrossa es transforma en carabassa. Gairebé no m'ho puc ni creure.

Si puc des d'allà miraré de donar senyals de vida. Per si de cas, però, feu bondat!

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 14:51, | 20 Comentaris

Pedagogia

dilluns, 2 d’agost de 2010


La foto és de l'illa de Burano i l'he haguda de copiar d'Internet perquè no sabem on hem posat el cable de la càmera...

Doncs sí, hem anat de vacances i ja hem tornat. Itàlia m’apassiona. El Vèneto m’ha agradat moltíssim, però encara no he trobat res que superi la Toscana. No es tracta d’explicar tot el viatge, és clar, però sí que hi ha una cosa que m’agradaria comentar. A Itàlia ens han preguntat unes quantes vegades d’on érem. Quan dèiem que de Barcelona (per simplificar) hi havia bàsicament dues reaccions:

A. Jo hi he estat i m’encanta.
B. Me n’han parlat molt bé i tinc moltes ganes d’anar-hi.

En tots dos casos afegien, precedit o no de preposició, la paraula fatídica: Espanya.

Aleshores començava la pedagogia. No, no som espanyols, som catalans. Alguns somreien i s’interessaven per un aspecte que no els era del tot desconegut; altres arronsaven les espatlles en un gest que volia dir “així aquest tema millor no tocar-lo...”; pocs feien cara de “no sé de què em parles”. Fos com fos, nosaltres ja ho havíem deixat anar i no volíem baixar d’aquest “burro”.

A la tornada vam fer nit a Niça, perquè el trajecte amb cotxe no es fes tan llarg sobretot a la canalla. En un restaurant vaig preguntar en francès al cambrer per un ingredient que no coneixia. Ell m’ho va explicar en francès, evidentment, ho vaig entendre perfectament i li vaig donar les gràcies, però el noi com excusant-se em va dir que li sabia molt de greu però que aquella paraula no la sabia en italià! El que tampoc no va saber és com interpretar les rialles de tota la família felicitant-me per la proesa: havia aconseguit que no ens confonguessin amb espanyols (si més no fora d’Itàlia!).
 
escrit per fada a les 19:27, | 52 Comentaris

Vacances

diumenge, 18 de juliol de 2010

Me'n vaig uns dies de vacances. S'admeten apostes. Fins a la tornada. Feu bondat!

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 0:01, | 23 Comentaris

Meditació

divendres, 9 de juliol de 2010

Imatge: Internet

Com deia en l’entrada anterior, durant aquest període d’absència m’han passat moltes coses. Una de les millors ha estat començar la pràctica de la meditació. Ho he d’agrair a un bon amic que no va parar d’insistir-me fins que ho vaig provar. De la mà de dos companys que condueixen les sessions i d’un llibre fantàstic (Camí cap al silenci d’Esteve Humet) he après a endinsar-me en mi mateixa per assolir una harmonia entre el cos, la ment i els sentiments i així harmonitzar també la meva individualitat amb tot el que m’envolta (família, amics, companys de feina, en definitiva qualsevol relació humana).

Diu Esteve Humet en el seu llibre: “Meditar és aprendre a viure en profunditat, no sols durant la meditació sinó durant tot el dia”.

El llibre, absolutament recomanable per a tots els públics, ofereix un seguit d’exercicis meditatius que es poden fer individualment o en grup. N’hi ha que em resulten més fàcils o amb què em sento més còmoda, alguns són molt imaginatius, d’altres més convencionals. Tant se val, la qüestió és arribar al nostre objectiu sense pressa, tranquil•lament. Ara, ja en temps de vacances, el centre ha tancat fins al setembre i em costa una mica més de trobar el moment per meditar. Aquest vespre, però, he agafat el carrer de casa, que porta directament a la platja, únicament les claus a la butxaca, i he arribat fins a la sorra. M’hi he assegut, les cames plegades, les mans damunt les cuixes, els dits polze i índex tocant-se per tancar el cercle i he clos els ulls quan encara hi havia una certa claror. Avui la meva meditació ha consistit a relaxar el cos, fixar-me en la respiració i obrir el sentit de l’oïda. He anat acompassant el ritme respiratori al vaivé de les onades, oberta, tanmateix, a la resta de sons que m’arribaven (els lladrucs d’un gos, veus de gent que passejava per la vora de l’aigua, una música llunyana, alguna rialla...) acceptant-los tots, sense jutjar-ne cap, integrant-los en el procés d’aprofundiment de mi mateixa. Quan he tornat a obrir els ulls ja s'havia fet fosc. Una experiència molt agradable que probablement repetiré i que recomano a tothom especialment a un nou amic, una altra de les coses fantàstiques que m'han passat durant aquest temps, que pot aprofitar-ho per reconciliar-se amb el mar.

Bon cap de setmana a tothom.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 22:44, | 122 Comentaris

La fada torna a volar

divendres, 2 de juliol de 2010

Il·lustració Cathy Delanssay




Ha passat temps, molt de temps. No negaré que en algun moment he pogut entrar a tafanejar alguns dels vostres blocs, però res comparable al que m’hauria agradat. I han passat coses, moltes coses. I quan passen moltes coses, evidentment n’hi ha d’excel•lents, de bones, de mitjanetes, de dolentes, de nefastes... I sembla mentida que quan et creies a mig camí amb totes les certeses i les seguretats que això comportava, almenys en el meu cas, la barreja de moltes coses fa que et replantegis la vida i alguns fonaments trontollin.

Ja sé que tot plegat pot semblar una mica críptic, però de moment tampoc no vull ser més explícita. Només puc dir que durant aquest període d’absència he estat a punt de deixar de ser fada per ser àngel, però la metamorfosi hauria estat molt dolorosa i per sort l’he poguda aturar, gràcies també a l’ajuda de dues persones fantàstiques que m’han donat molt i amb qui em sento, d’alguna manera, en deute.

Gràcies també a tots vosaltres que em vau deixar els vostres missatges de suport i que em dèieu que m’esperàveu amb ganes. Intentaré deixar encanteris per les vostres cases, però l'ordinador en temps de vacances escolars és un bé molt preuat en una casa amb tres criatures. De moment us envio un petó.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 11:15, | 17 Comentaris

Pausa

dilluns, 26 d’abril de 2010
Il·lustració: Anne Julie


Hi sóc encara que no doni senyals de vida. Colgada de feina, sento com si m’enfonsés lentament en un terreny pantanós. Cada cop que aconsegueixo sortir-ne una mica una nova onada de feina em xucla cap avall. I ja ha passat Sant Jordi. El Sant Jordi més trist que recordo. Sort que va ploure una mica i les llàgrimes no es notaven tant. El drac de set caps continua remenant la cua. I cap cavaller m’ha vingut a salvar ni del drac ni del fang. Els exàmens plouen damunt del meu cap i els fulls es multipliquen sense poder-ho evitar. Histèria de preparació de classes intensíssimes perquè els exàmens són a prop. Els exàmens dels teus alumnes són també els teus exàmens (encara que no siguis tu qui posi l’examen) perquè s’hi juguen molt i tu els has de repartir les millors cartes i donar-los seguretat i ànim. Intensitat d’estudi: verbs, conjuncions, preposicions, pronoms... L’italià no és tan fàcil com menjar spaghetti i o fer-se una foto davant de la torre de Pisa. Se m’acumulen els encàrrecs de feina i no puc donar resposta a tot amb la rapidesa esperada. Però és que estic atrapada i ningú em ve a rescatar. Aviat me n’aniré de casa perquè alienígenes vestits de paletes, guixaires, pintors i lampistes ens envairan: no tindré ordinador i encara estaré més desconnectada. M’acabaré d’enfonsar.

Però tampoc no vull donar-vos una imatge totalment negativa. En tot el que faig hi trobo motius de satisfacció. Veure progressar els alumnes i percebre que a les classes s’ho passen bé és molt gratificant. Trobar-te davant d’un examen monstruós de set fulls i tenir el convenciment fonamentat que l’has fet com per treure més d’un nou et pot arribar a fer creure que no necessites cavallers, que tu sola ets una heroïna. Però estic cansada, esgotada, destrossada. Segurament no durarà gaire més. Ho espero, de debò, perquè necessitaria que el sol que només intueixo em toqués una bona estona sense haver de fer res més que parar-lo. Necessitaria trobar tres moments per anar al cinema. Necessitaria llegir algun llibre sense haver de fer-ne una fitxa de lectura o una valoració. Necessitaria emborratxar-me de poesia. Necessitaria poder passejar pels vostres blogs i entretenir-me en tot el que dieu, en tots els comentaris que es deixen, a descobrir gent nova. De moment l’únic que he pogut fer és una petita pausa per escriure aquestes quatre ratlles.



Em sembla que això no ho he fet mai, però us demano que si em llegiu, deixeu algun comentari, encara que sigui mínim. Necessito saber que hi sou i que quan surti d’aquí encara us trobaré al mateix lloc. Gràcies.

Etiquetes de comentaris:

 
escrit per fada a les 15:09, | 27 Comentaris