Terrasses d'arrossars a Bali. Foto feta per Yann Arthus-Bertrand.
Al llarg de la meva carrera professional he viatjat pels indrets més exòtics del planeta. Sempre intentant captar amb la càmera fotogràfica postes de sol, formes capricioses del relleu, ocells virolats o formes de vida ancestrals, he tingut l’oportunitat de viure experiències inoblidables, de menjar tota mena de productes i de conèixer gent sorprenent.
El llistat d’anècdotes i situacions curioses seria inacabable i, tot i això, del que avui vull deixar constància és d’un fet que m’ocorregué en un viatge de plaer un cop jubilat. Va ser a Venècia i és que, encara que sembli impossible, la feina m’havia dut a la Patagònia, a Groenlàndia, al Japó, al cor de l’Àfrica i a les illes més perdudes d’Oceania, però mai no havia estat a Itàlia. Així és que vaig arribar a la ciutat dels canals amb la il•lusió i els ulls oberts del qui surt de casa per primer cop.
Em vaig allotjar en un hotel sense gaires pretensions, funcional i cèntric. Un cop deixades les maletes, vaig baixar a la recepció on havia vist que tenien uns quants opuscles sobre la ciutat. Fullejava un mapa quan darrera meu vaig sentir una veu que, amb un català correctíssim i amb un cert accent empordanès, s’oferia per ajudar-me. Comptava trobar-me un compatriota, cosa que quan ets a uns quants quilòmetres de casa sempre és d’agrair. Quina no fou la meva sorpresa quan vaig veure que l’amo d’aquella veu era un individu no gaire alt, amb ulleres rodones, un somriure d’orella a orella, vestit amb texans, una camisa de fil i unes avarques. Si us pregunteu què té tot això d’extraordinari, us hauré de dir que no res, excepte que els trets del seu rostre indicaven inequívocament el seu origen asiàtic, xinès per ser més exacte.
La vivacitat i l’eloqüència del Juli (adaptació que ell mateix s’havia fet de l’originari Chu Li) contribuïren a fer que de seguida intiméssim i així fou com s’erigí en el meu guia particular. Les góndoles, la catedral de Sant Marc, tot em tenia ben embadalit, però encara més aquell personatge que em desconcertava. Era xinès, però no ho semblava. Vaig pensar que devia ser un cas d’adopció i que per això era tan català com jo. Com si em llegís el pensament, mentre preníem un refresc tot descansant de la jornada, em va explicar la seva història. Havia nascut a la ciutat de Pequín, però de ben jove havia conegut un empresari català que li havia parlat de les meravelles de la seva terra, l’Empordà, de la bellesa de les illes Medes i de la tramuntana. L’aleshores encara Chu Li va decidir que se n’anava. No volia haver de viure més entre les olors insuportables de la ciutat asiàtica, ni veure mai més aquella boira eterna. S’instal•là al Port de la Selva, es va posar a treballar en un bar per pagar-se els estudis de farmàcia i, amb els anys, va arribar a tenir-ne una de pròpia. Va renunciar decididament als seus orígens i es va fer català amb tots els ets i uts.
A l’hora de sopar, em va dir que coneixia un restaurant petit, però molt acollidor, on el xef cuinava de meravella. Vaig pensar que em duria a un restaurant xinès, és clar. Gairebé es va ofendre. Em va dir que això dels restaurants xinesos era un reclam per a turistes i que, a Itàlia, s’havia d’anar a una bona pizzeria. Em va dur a Da Giovanni, un local apartat de les rutes turístiques, acollidor i que comptava amb una dotzena de taules. El mateix Giovanni ens va rebre i, amb l’efusivitat pròpia dels italians, ens féu seure en una taula que ja estava parada. Em van recomanar el calzone i em vaig deixar aconsellar. El Juli va dir que ell menjaria “el de sempre”, cosa que em va deixar en la intriga de què menjaria el meu nou amic.
Quan ens van portar els plats, no vaig poder evitar que un somriure maliciós aparegués al meu rostre. Els seus esforços per ignorar el seu origen xinès no s’havien acomplert al cent per cent. El Giovanni li havia servit una pizza... d’arròs! Això sí, amb doble ració de formatge.
***
He llegit i, sobretot mirat, el llibre que porta el mateix títol que aquest post. Yann Arthus-Bertrand és un fotògraf especial. Es va proposar fotografiar la terra des de dalt, però des d'un dalt proper, des d'una distància que deixés veure el món i la gent amb una mirada diferent. A través de la seva càmera no acabarem mai de meravellar-nos veient la immensitat i la bellesa del món i els canvis que s'hi produeixen. Un llibre molt recomanable, per a petits i grans. Podeu fer-vos-en una idea amb les fotos que trobareu
aquí.
Etiquetes de comentaris: contes, fotografia, llibres
Dibuix d'Anne Julie
L'Ester amb la collita
