Melmelada de móres

diumenge, 31 d’agost del 2008
L'Ester amb la collita

Aprofitem al màxim els darrers dies que ens queden d’estar junts i sense obligacions. Hem fet una bona caminada pels afores de Vilanova. Ens llevat de bon matí, hem agafat un cistellet i l’esmorzar i hem enfilat cap al Mas de l’Artís (de la família d’Avel•lí Artís Gener). Calculem que anar i tornar uns nou quilòmetres. No està gens malament. El paisatge està força alterat: molts dels camins ens apareixen asfaltats, l’autopista ens recorda un gran drac furiós que s’estén tan llarg com és, les torres d’alta tensió s’erigeixen com monstres terribles amenaçant pins centenaris... Malgrat tot és bonic. Ara una papallona, ara una sargantana, de tant en tant collim unes quantes móres i anem omplint el cistell, veiem un bri de te de roca que intenta sobreviure enmig de l’aridesa, trobem ciclistes que saluden... A la tornada ens sorprèn una vista magnífica de Vilanova amb el mar al fons que ens fa oblidar el ciment invasor.

Un cop a casa, posem les móres a macerar i passades les hores fem la barreja per obtenir una deliciosa i natural melmelada de móres. Ja ho veieu: avui la recepta comença al bosc. Llàstima que els bolets costen més de trobar que les móres!! Però s’intentarà. Encara queden unes setmanes d’estiu, però ja tenim la vista posada en els mesos que vénen i tot allò que tenen de bo. I els bolets en són una. Mentrestant, anirem degustant la melmelada.

Deixo la recepta per si algú s’hi anima.

• 1 quilo de móres silvestres
• 750 gr. de sucre
• 1 vas d’aigua
• suc de llimona

Colliu les móres ben madures i renteu-les. Poseu-les a la cassola on les vulgueu coure amb el sucre l’aigua i la llimona. Deixeu-ho macerar unes dotze hores. Passat aquest temps, poseu-ho al foc i coueu-ho durant 25 minuts a foc lent. Tritureu-ho i feu-ho coure 5 minuts més. Ompliu els pots ben esterilitzats (bullits durant deu minuts en aigua) i tapeu-los. Poseu-los cap per avall fins que la melmelada estigui freda. Aleshores ja els podeu etiquetar.

Ens han quedat així de xulos!!

Etiquetes de comentaris: , , ,

 
escrit per fada a les 21:09, | 19 Comentaris

Ortorèxia

dimarts, 19 d’agost del 2008
Imatge: Internet

La senyora Montserrat s’ha assegut en una còmoda butaca de cuir negre després de donar totes les seves dades a una senyoreta rossa amb arracades de perla, bata blanca, calçat ergonòmic i somriure d’anunci. Mentre no la criden, observa l’espaiosa sala d’espera. Mobles de disseny, pintures plenes de formes que no aconsegueix relacionar amb cap cosa concreta, títols i diplomes, revistes de països exòtics, de psicologia barata i de salut. Comença a neguitejar-se quan recorda per què és allà. De fet ha demanat la visita perquè la filla ja feia temps que l’hi insistia i al final ha cedit amb l’esperança de no sentir-la més. Però hi ha anat ben a contracor. D’entrada, ha hagut d’agafar un taxi perquè el metro no hi arriba i pensa que amb el que li ha costat hauria pogut prendre’s uns quants suïssos xerrant animadament amb alguna veïna. A més, ella es troba d’allò més bé. Des que va morir el Ramon, el seu marit, assegura que, almenys ella, està a la glòria.

La infermera de passarel•la interromp les seves cabòries tot fent-la passar al consultori del doctor Ricard Rocamora i De Arteaga. Allà engega un monòleg que no dóna opció al facultatiu ni d’encetar el “bona tarda”.

“És la meva filla, sap? Es pensa que com que sóc gran i vídua i estic grassa -obesa en diu ella- no em cuido prou i no para de fer-me la guitza. Em sembla que preferiria tenir-me en un asil. Diu que he de menjar sa, m’he de posar a règim, fer-me fer anàlisis i per tot tenim discussions. Però jo li puc assegurar que em vigilo molt: no bec cervesa, no tasto les salses, menys encara les que són fetes amb mostassa, res que no sigui pres amb mesura... No abuso de les verdures. Algun gaspatxo a l’estiu... I de fruites, sobretot, les que no són àcides: quan n’és la temporada, cireres i préssecs, i a l’hivern, taronges -que porten moltes vitamines- amb una miqueta de vi i sucre o algun plàtan amb nata. Això sí, només tinc un petit vici: assaborir un massapà després de dinar. I em diu que menjo massa coses dolces! I és clar, que en menjo! Que no veu que aquestes m’agraden? Ja ho veu: una vida d’allò més normal i saludable. Miri, no li vull prendre ni un minut més del seu preciós temps, però ja que he vingut fins aquí i que, al capdavall, vostè és metge, li faria res auscultar-me? És que, tot i que he deixat els purets, tinc una certa congestió nasal i a la nit estossego força”.


***


Les vacances són coses diferents per a cadascú. Per a mi, les vacances són també poder llegir el diari. Durant l’any, la meva font d’informació és la ràdio. Té l’avantatge de la immediatesa i de poder simultanejar-la amb determinades feines, però l’inconvenient de l’absència d’imatges. I ja sabem que, sovint, hi fa més una imatge que mil paraules. Però llegir les paraules, a poc a poc, o en diagonal, o només les del títol, triar l’ordre en què vols assabentar-te de les coses, ignorar alguna notícia, comentar-la amb qui tens al costat sense por de perdre’t la següent... té un encant especial. Aquestes vacances m’ha cridat l’atenció una notícia sobre l’ortorèxia. Les consultes dels psiquiatres –que no dels dietistes– comencen a notar l’increment d’aquest trastorn. Es tracta d’una obsessió patològica pel menjar sa. Mentre que l'anorèxia nerviosa i la bulímia són trastorns de la conducta alimentària que giren entorn de la quantitat de menjar, l'eix del nou trastorn és la qualitat. La qüestió és: des de quan s'ha considerat un trastorn el voler menjar aliments saludables i de qualitat? Des que es converteix en obsessió. El problema rau en el fet que un comença una dieta sana i acaba suprimint aliments fonamentals i castigant-se amb dejunis rígids quan no pot complir el seu pla alimentari. Una persona ortorèxica s'alimenta a base de productes orgànics, probiòtics, conreats ecològicament; fruites i verdures que garanteixin no haver estat tractats químicament, amb fungicides, pesticides ni herbicides; beu només aigua embotellada, i mastega els aliments 50 vegades abans d’empassar-se’ls. El problema real és que aquestes persones, i els que les envolten, no creuen tenir cap malaltia, en tot cas, se les considera exagerades, excessivament curoses, però això pot arribar a ser considerat, fins i tot, una virtut. I darrere de tot plegat segur que hi ha algú omplint-se les butxaques...

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 23:40, | 17 Comentaris

Bones vacances

diumenge, 10 d’agost del 2008
Foto: Internet

Marxo. Marxem. Ara tota la família. A descansar. Em pregunto: de què? Segurament de fer les maletes, que sempre és una tasca que em toca majoritàriament i, la veritat, no m'acaba de fer el pes. Perquè per ara no em puc queixar ni gota de l'estiu que porto. Els amics i la conversa al voltant de la taula, amb receptes estiuenques; les sortides i trobades familiars; les classes d'italià, que són un bàlsam i em donen una gran tranquil·litat; la visita al Museu Dalí i a l'exposició que hi ha al MNAC sobre Duchamp, Ray Man i Picabia; trobades entranyables de blocaires amb l'Eli, l' Aguarelix i l'Ainalma; abraçades i llàgrimes gràcies a les bones notícies; la Festa Major, una de les més caloroses que recordo; una celebració íntima d'aniversari; escoltar música oblidada; posar ordre en tantes coses que durant l'any van quedant desateses... Ja ho veieu, no m'he estat de res. Ara seré fora una setmana i m'enduré només l'indispensable. He posat a la maleta les botes de muntanya, roba suficient, el banyador i la tovallola, un llibre en italià (Va' dove ti porta il cuore), una novel·la (Seda) i la catosfera literària, per no enyorar-me del tot. A més, m'enduc una llibreta per escriure tot el que em vingui de gust.
Deixo uns quants encanteris penjats. Els podeu anar agafant a mesura que entreu. Oferta vàlida fins a esgotar les existències.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

 
escrit per fada a les 18:06, | 15 Comentaris

La terra explicada a petits i grans

dijous, 7 d’agost del 2008

Terrasses d'arrossars a Bali. Foto feta per Yann Arthus-Bertrand.


Al llarg de la meva carrera professional he viatjat pels indrets més exòtics del planeta. Sempre intentant captar amb la càmera fotogràfica postes de sol, formes capricioses del relleu, ocells virolats o formes de vida ancestrals, he tingut l’oportunitat de viure experiències inoblidables, de menjar tota mena de productes i de conèixer gent sorprenent.

El llistat d’anècdotes i situacions curioses seria inacabable i, tot i això, del que avui vull deixar constància és d’un fet que m’ocorregué en un viatge de plaer un cop jubilat. Va ser a Venècia i és que, encara que sembli impossible, la feina m’havia dut a la Patagònia, a Groenlàndia, al Japó, al cor de l’Àfrica i a les illes més perdudes d’Oceania, però mai no havia estat a Itàlia. Així és que vaig arribar a la ciutat dels canals amb la il•lusió i els ulls oberts del qui surt de casa per primer cop.

Em vaig allotjar en un hotel sense gaires pretensions, funcional i cèntric. Un cop deixades les maletes, vaig baixar a la recepció on havia vist que tenien uns quants opuscles sobre la ciutat. Fullejava un mapa quan darrera meu vaig sentir una veu que, amb un català correctíssim i amb un cert accent empordanès, s’oferia per ajudar-me. Comptava trobar-me un compatriota, cosa que quan ets a uns quants quilòmetres de casa sempre és d’agrair. Quina no fou la meva sorpresa quan vaig veure que l’amo d’aquella veu era un individu no gaire alt, amb ulleres rodones, un somriure d’orella a orella, vestit amb texans, una camisa de fil i unes avarques. Si us pregunteu què té tot això d’extraordinari, us hauré de dir que no res, excepte que els trets del seu rostre indicaven inequívocament el seu origen asiàtic, xinès per ser més exacte.

La vivacitat i l’eloqüència del Juli (adaptació que ell mateix s’havia fet de l’originari Chu Li) contribuïren a fer que de seguida intiméssim i així fou com s’erigí en el meu guia particular. Les góndoles, la catedral de Sant Marc, tot em tenia ben embadalit, però encara més aquell personatge que em desconcertava. Era xinès, però no ho semblava. Vaig pensar que devia ser un cas d’adopció i que per això era tan català com jo. Com si em llegís el pensament, mentre preníem un refresc tot descansant de la jornada, em va explicar la seva història. Havia nascut a la ciutat de Pequín, però de ben jove havia conegut un empresari català que li havia parlat de les meravelles de la seva terra, l’Empordà, de la bellesa de les illes Medes i de la tramuntana. L’aleshores encara Chu Li va decidir que se n’anava. No volia haver de viure més entre les olors insuportables de la ciutat asiàtica, ni veure mai més aquella boira eterna. S’instal•là al Port de la Selva, es va posar a treballar en un bar per pagar-se els estudis de farmàcia i, amb els anys, va arribar a tenir-ne una de pròpia. Va renunciar decididament als seus orígens i es va fer català amb tots els ets i uts.

A l’hora de sopar, em va dir que coneixia un restaurant petit, però molt acollidor, on el xef cuinava de meravella. Vaig pensar que em duria a un restaurant xinès, és clar. Gairebé es va ofendre. Em va dir que això dels restaurants xinesos era un reclam per a turistes i que, a Itàlia, s’havia d’anar a una bona pizzeria. Em va dur a Da Giovanni, un local apartat de les rutes turístiques, acollidor i que comptava amb una dotzena de taules. El mateix Giovanni ens va rebre i, amb l’efusivitat pròpia dels italians, ens féu seure en una taula que ja estava parada. Em van recomanar el calzone i em vaig deixar aconsellar. El Juli va dir que ell menjaria “el de sempre”, cosa que em va deixar en la intriga de què menjaria el meu nou amic.
Quan ens van portar els plats, no vaig poder evitar que un somriure maliciós aparegués al meu rostre. Els seus esforços per ignorar el seu origen xinès no s’havien acomplert al cent per cent. El Giovanni li havia servit una pizza... d’arròs! Això sí, amb doble ració de formatge.

***

He llegit i, sobretot mirat, el llibre que porta el mateix títol que aquest post. Yann Arthus-Bertrand és un fotògraf especial. Es va proposar fotografiar la terra des de dalt, però des d'un dalt proper, des d'una distància que deixés veure el món i la gent amb una mirada diferent. A través de la seva càmera no acabarem mai de meravellar-nos veient la immensitat i la bellesa del món i els canvis que s'hi produeixen. Un llibre molt recomanable, per a petits i grans. Podeu fer-vos-en una idea amb les fotos que trobareu aquí.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 22:18, | 13 Comentaris