L'envolée

Santa Maria d'Àneu.

Fa fred, molt de fred. L'any 1162 i en ple Pirineu, a dins de l'església hi fa gairebé tant de fred com a fora. En Guillem es frega les mans i s'escalfa els capcirons dels dits amb l'alè. Li surt una mena de fum blanc que, tot i que ja hi està acostumat, sempre el sorprèn: com si no pogués ser ell qui el produís. La veu del Mestre que s'acosta parlant amb el Comte fa que reprengui la feina apressadament, tant que traboca una escudella plena de pigment que s'escampa per terra. Intenta recollir-ho inútilment. El vermell obtingut amb argila és intens i delator. Llisca espès per l'enllosat; la sarja del vestit s'ha esquitxat de vermell; deixa ditades de sang allà on toca.

Darrere una columna, una petita figura d'ulls grans l'observa entre encuriosida i divertida. Però en Guillem només s'adona que com més vol dissimular el desperfecte, més gros es fa. S'asseu a terra, vençut, i es passa els dits entre els cabells arrissats que agafen també tonalitats vermelloses. Aixeca el cap implorant un miracle i aquells ulls que ressalten en una cara menuda, esblanqueïda i afinada el sobressalten. S'alça per acostar-s'hi, però la figura s'escapoleix com una ombra entre els blocs de pedra de l'església a mig construir. En Guillem és a temps de veure una noieta descalça i molt prima que marxa corrents. Joana, ha sentit que li deia el Comte quan la renyava per destorbar la feina del Mestre i els seus aprenents.

Quan el Mestre ha vist malmès el pigment vermell ha castigat en Guillem sense la seva racció de pa diària, a compte dels diners que li ha fer perdre. Mentre hi ha hagut llum, en Guillem ha estat pintant el vestit de l'arcàngel Gabriel amb blau i ocre. El Mestre dibuixava la Majestat al centre de l'absis. L'aprenent admira el traç segur i l'habilitat del seu Mestre i desitja ser algun dia, ell també, el Mestre a qui un comte ric encarregui de pintar una església o millor encara una catedral.

A la nit, estirat al seu jaç de palla, tres coses el neguitegen i no el deixen dormir: la gana, que s'ha instal·lat a la seva panxa; el nom de Joana, que li ha quedat gravat al cervell, i uns ulls grossos que guardarà per sempre més a dins del cor.


En Guillem no va tornar a veure mai més aquella figura menuda i escàpola que es deia Joana, però, quan va arribar a ser un gran Mestre, va immortalitzar aquells ulls que el perseguien nit i dia en la fragilitat de les ales dels àngels.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Secció d'art romànic al MNAC. Fa posar la pell de gallina calcular els segles que ens separen del moment en què les pintures que s'hi exposen van ser creades. Impressiona pensar en els mitjans tan rudimentaris que, a principis del segle XX, van fer possible conservar un llegat artístic tan imponent. Esfereeix pensar que no n'hauríem tingut coneixement si haguessin continuat al seu lloc d'origen quan va esclatar la guerra civil.

Ara, el MNAC, a més de la col·lecció permanent, ens ofereix un cicle de conferències, concerts, espectacles teatrals i activitats per als més petits, en el marc de l'exposició El romànic i la Mediterrània on conflueixen Catalunya, Toulouse i Pisa. Algunes d'aquestes obres espectaculars estan als Estats Units i ara tornen a casa només fins al 18 de maig. Si hi aneu, busqueu els ulls a les ales dels àngels. Jo espero poder-m'hi escapar la setmana vinent. Només de pensar-hi, les ales se m'agiten.

Conte contat, encanteri acabat.