L'envolée

Me'n vaig uns dies de vacances. S'admeten apostes. Fins a la tornada. Feu bondat!

Etiquetes de comentaris: estiu, família, vacances

Foto: Internet

Ja fa uns quants dies, però avui ens hem pogut reunir tots per celebrar-ho. Ma mare ha fet vuitanta anys. Fèiem goig. Ens sentim afortunats de poder estar tots junts. Fins i tot el nét gran –el meu nebot– que ha trobat feina a Mallorca i que s’hi està tota la setmana, ha pogut venir. Per unes hores hem oblidat els problemes que tots portem amb nosaltres i hem estat per ella. Perquè s’ho mereix. Perquè, qui ha estat sempre per tots, si no ella? I durant la conversa sorgeixen records, anècdotes, històries prou antigues que alguns ni tan sols hem viscut. Però hi ha un lligam, una persona que ho aglutina tot, perquè és al voltant seu que tot pren sentit.

La foto que obre l’entrada és clar que no necessita presentació per a la gent del país, Sitges és Sitges. És on va néixer la meva mare ara fa vuitanta anys. Ha canviat molt en aquest temps; a ella mateixa li costa reconéixer-hi el Sitges de la seva infantesa, però hi ha una cosa que roman inalterable al pas del temps: la Punta. Per això li hem regalat un tapís amb una Punta, amb castell de focs inclòs, que he fet de patchwork en nom de tots. És una imatge tan infinitament vista que s’identifica fàcilment. Per a la Beba, a qui vaig prometre de publicar la labor quan la tingués acabada, i per si algun altre blogger o amic italià em visita, he posat també la imatge real perquè per a ells potser no és tan fàcil identificar-ho.

Versione italiana (scusatemi per gli errori e per una sintassi più somigliante al catalano che all’italiano)

Mia mamma ha fatto ottant’anni. Tutta la famiglia si è riunita per celebrare il compleanno. Ci eramo tutti, anche il nipote maggiore che ha trovato un lavoro da poco a Mallorca. Abbiamo lasciato fuori i nostri problemi e l’abbiamo avvolta con la nostra presenza e il nostro affetto. Perché lo meriti. Perché lei è stata sempre attenta alle nostre necessità. Per il suo amore incondizionato. Durante il pranzo abbiamo ricordato tanti anedotti, abbiamo raccontati tante storie che alcuni di noi non abbiamo nemmeno vissuto. Lei è la persona che da senso a tutto.

Lei è nata a Sitges ottanta anni fa. Per ciò la fotografia più singolare di questo paese catalano. Sitges è diventato molto diverso nel trascorso di ottant’anni, non a niente a che fare con il Sitges della sua infanzia, ma questa immagine della chiesa è rimasta inalterabile. È conosciuta come “la Punta”. Cioè quello che le abbiamo regalato: un arazzo con una “punta”, nella notte della macchina pirotecnica, fatta di patchwork. Se fate uno scatto sopra la foto potrete anche vedere i punti fatti con l'ago da cucito. Aspetto che vi piacerà.



Si cliqueu damunt de la foto podreu veure'n les puntades i tot! Espero que us agradi.

Etiquetes de comentaris: família, fotos, patchwork

Il·lustració: Anne Julie

Tinc el fill revolucionat. Indignat. Rebel. Inconformista. Una mica intolerant. Deu anys, una mica cabra boja i unes quantes idees molt clares. La que s’escau per als dies que vénen la resumeix així: “Aquesta no és la nostra festa.” No suporta les carabasses disfressades, ni els fantasmes, ni els zombis, ni els vampirs, ni els esquelets. O si més no, no els suporta pels volts de Tots Sants. Defensa la castanyada gairebé com a símbol d’identitat nacional. “Aquesta sí que és la nostra festa!” Trencar les ametlles, escaldar-les, pelar-les, trinxar-les, fer els panellets. I després delir-se mentre es torren les castanyes i els moniatos es fan al caliu. Ell no, però jo hi afegeixo el vi dolç, la mistela, la malvasia.

I és clar que contra gustos no hi ha disputes. El problema ve quan la teacher no només ensenya anglès, sinó també cultura anglòfona i, a sobre, pretén importar-la a la classe. I demà, tots disfressats al més pur estil Halloween. Ja us podeu imaginar la rebotada! Però per imaginació la seva: pensa anar vestit de vampir. I us preguntareu què té això d’extraordinari. Us ho explicaré. Es posarà una capa negra, llarga fins als peus. Sense dents plenes de sang, perquè ell no és un vampir tradicional, no. Ell és un vampir vegetarià! I per això completarà la disfressa amb una bona paperina de castanyes torrades!

La vida quotidiana està plena de situacions literaturitzables, però avui no n’he volgut fer un conte, tot i que ja veieu que donaria per escriure’n un. He preferit servir-vos la versió original.

Desitjo a tothom una bona castanyada!

Etiquetes de comentaris: família, històries, tardor

L'Ester amb la collita

Aprofitem al màxim els darrers dies que ens queden d’estar junts i sense obligacions. Hem fet una bona caminada pels afores de Vilanova. Ens llevat de bon matí, hem agafat un cistellet i l’esmorzar i hem enfilat cap al Mas de l’Artís (de la família d’Avel•lí Artís Gener). Calculem que anar i tornar uns nou quilòmetres. No està gens malament. El paisatge està força alterat: molts dels camins ens apareixen asfaltats, l’autopista ens recorda un gran drac furiós que s’estén tan llarg com és, les torres d’alta tensió s’erigeixen com monstres terribles amenaçant pins centenaris... Malgrat tot és bonic. Ara una papallona, ara una sargantana, de tant en tant collim unes quantes móres i anem omplint el cistell, veiem un bri de te de roca que intenta sobreviure enmig de l’aridesa, trobem ciclistes que saluden... A la tornada ens sorprèn una vista magnífica de Vilanova amb el mar al fons que ens fa oblidar el ciment invasor.

Un cop a casa, posem les móres a macerar i passades les hores fem la barreja per obtenir una deliciosa i natural melmelada de móres. Ja ho veieu: avui la recepta comença al bosc. Llàstima que els bolets costen més de trobar que les móres!! Però s’intentarà. Encara queden unes setmanes d’estiu, però ja tenim la vista posada en els mesos que vénen i tot allò que tenen de bo. I els bolets en són una. Mentrestant, anirem degustant la melmelada.

Deixo la recepta per si algú s’hi anima.

• 1 quilo de móres silvestres
• 750 gr. de sucre
• 1 vas d’aigua
• suc de llimona

Colliu les móres ben madures i renteu-les. Poseu-les a la cassola on les vulgueu coure amb el sucre l’aigua i la llimona. Deixeu-ho macerar unes dotze hores. Passat aquest temps, poseu-ho al foc i coueu-ho durant 25 minuts a foc lent. Tritureu-ho i feu-ho coure 5 minuts més. Ompliu els pots ben esterilitzats (bullits durant deu minuts en aigua) i tapeu-los. Poseu-los cap per avall fins que la melmelada estigui freda. Aleshores ja els podeu etiquetar.

Ens han quedat així de xulos!!

Etiquetes de comentaris: estiu, família, fotos, receptes

Foto: Internet

Marxo. Marxem. Ara tota la família. A descansar. Em pregunto: de què? Segurament de fer les maletes, que sempre és una tasca que em toca majoritàriament i, la veritat, no m'acaba de fer el pes. Perquè per ara no em puc queixar ni gota de l'estiu que porto. Els amics i la conversa al voltant de la taula, amb receptes estiuenques; les sortides i trobades familiars; les classes d'italià, que són un bàlsam i em donen una gran tranquil·litat; la visita al Museu Dalí i a l'exposició que hi ha al MNAC sobre Duchamp, Ray Man i Picabia; trobades entranyables de blocaires amb l'Eli, l' Aguarelix i l'Ainalma; abraçades i llàgrimes gràcies a les bones notícies; la Festa Major, una de les més caloroses que recordo; una celebració íntima d'aniversari; escoltar música oblidada; posar ordre en tantes coses que durant l'any van quedant desateses... Ja ho veieu, no m'he estat de res. Ara seré fora una setmana i m'enduré només l'indispensable. He posat a la maleta les botes de muntanya, roba suficient, el banyador i la tovallola, un llibre en italià (Va' dove ti porta il cuore), una novel·la (Seda) i la catosfera literària, per no enyorar-me del tot. A més, m'enduc una llibreta per escriure tot el que em vingui de gust.
Deixo uns quants encanteris penjats. Els podeu anar agafant a mesura que entreu. Oferta vàlida fins a esgotar les existències.

Etiquetes de comentaris: estiu, família, món íntim, museus, vacances

Sempre ho hem sentit dir: a l’estiu –o en períodes de vacances- ens proposem fer més coses de les que realment acabem fent. Però es veu que tota experiència és poca i en aquest primer estiu blocaire he ensopegat altre cop a la mateixa pedra. En definitiva, que em pensava que tindria tot el temps del món, que podria gaudir llegint els vostres blocs, que escriuria un munt de posts, i ja ho veieu, fa més de quinze dies de l’últim escrit.

Hem continuat treballant en les feines editorials, s’han fet cursets de formació, he reprès l’italià amb força que el dia 29 hi ha examen. I, a més, a casa amb els nens de vacances l’activitat no para. Hem fet puzles, una gran exposició que anava de les vint-i-cinc a les cinc-centes peces, hem fet patchwork, hem convidat altres nens a jugar, hem fet un gran muntatge de Lego... I, sobretot, hem preparat la festa de l’Enric.

En aquesta festa, ens han tornat a envair, però aquest cop ha estat fruit d’una conxorxa entre el paleta i el lampista. Així és que els vam deixar a casa i ens en vam anar a celebrar l’aniversari de l’Enric al marc incomparable de la Masia d’en Cabanyes. 10 anys són una fita important en la vida d’un nen, per allò de posar dues xifres, o sigui, que la vam fer sonada. Encara que pugui semblar mentida, vint-i-dues criatures entre quatre i dotze anys es van organitzar amb les idees que els vam donar i l’atrezzo que portàvem per muntar un CIRC!! El Circ Enric. Tataxaaaan!!!!

Hi va haver de tot. Els nervis previs a l’estrena



i la desfilada d’artistes.



El cap de pista va fer les primeres presentacions:



Comença l’espectacle!! D’entrada un bon número de pallassos.



Amb l’ai al cor vam aguantar la respiració mentre les equilibristes es jugaven el físic dalt de la maroma.



Sense baixar la tensió un intrèpid domador demostrava com havia aconseguit ensinistrar un lleó i un tigre,



tot i que va acabar essent domat.



Vam aplaudir els malabaristes



i vam fer uns ooooohhh!! enormes quan els mags endevinaven les cartes que algú del públic havia agafat a l’atzar.



Vam tornar a patir amb les acròbates.



I, al final, els pallassos ens van fer acabar rient a cor què vols.



El public incondicional no va deixar d’aplaudir en tota l’estona



i, més encara, amb l’apoteòsica desfilada final i la salutació amb la samarreta del fabulós Circ Enric



Abans que no ens tanquessin encara vam tenir temps de bufar les espelmes.



Per molts anys Enric!!

I després de tantes emocions, els preparatius per a les colònies. Ahir van marxar tots tres i casa nostra no sembla la mateixa. Separar-nos per uns dies és bo per a tots, però es resumeix en un “vols i dols”. Abraçades, petons, recomanacions de tota mena, emoció continguda... i uns deures que ens va posar la petita Mercè: cada nit mirarem les estrelles, els tirarem un petó i elles faran de missatgeres, petons amunt, petons avall.

I ara ens toca a nosaltres. Prepararem un equipatge lleuger. Quatre dies d'escapada cap al Pallars Jussà, on esperem refer forces, fer bones caminades, llegir, estar junts, parlar de tantes coses que el dia a dia no et deixa... I fins a la tornada.

Etiquetes de comentaris: família, fotos, vacances

En Marçal i els seus pares s’esperen al passadís, davant de la porta de l’aula 33. A dins, hi ha la Carlota amb la seva mare. Quan surtin serà el torn del Marçal. La tutora els rep d’un en un per donar-los les notes de final de curs. Després d’una breu salutació, la Dolors va per feina.

─Bé, Marçal, de debò que m’has ben sorprès. A principi de curs eres dels últims de la classe, mentre que ara has tret unes notes excel•lents. En realitat, de Nadal ençà has fet un canvi espectacular. Et felicito en nom de tots els professors. Aquest estiu –afegeix, ara mirant-se els pares─ es mereix unes bones vacances. Força lectura, però cap més feina extra.

En Marçal ha de reprimir-se les ganes boges de saltar d’alegria i respon educadament agraint el compliment. El pare –avesat a les pèssimes qualificacions del seu fill─ intervé satisfet davant d’aquestes paraules de reconeixement.

─Sí, en Marçal s’ha esforçat molt. Ha agafat tant d’interès per l’estudi que es tanca a la seva habitació i no se’l pot distreure per a res. I això de la nit al dia!


En Marçal recorda perfectament això que el seu pare en diu “de la nit al dia”. Era un vuit de gener a les sis i trenta-quatre minuts de la tarda exactament perquè, encara que el despertador de la tauleta de nit marqués les sis i vint-i-nou minuts, s’havia de comptar amb els cinc minutets de retard que l’aparell es concedia per no haver de matinar tant. En Marçal ja havia berenat, ja havia trucat a un parell d’amics per un tema suposadament urgent que no havien tingut temps de tractar durant el dia i que potser no recordarien l’endemà, i ja no podia retardar més el temut moment de començar a fer els deures. S’avorria, s’adormia i maleïa la seva mala sort. “Mira que tenir un joc nou d’ordinador i haver d’estar aquí fent els deures...! I a sobre no s’ha quedat curta, no! Sis problemes per demà. I no entenc res.”

─Com caram es deu calcular el valor d’aquesta x? –va sortir-li en veu alta.
─Que dius res, Marçal? –va preguntar la seva mare des de la sala.
─No, mare, estic estudiant.
─Escriu la fórmula i aïlla la x.
─Com? Qui...?

En Marçal va mirar al seu voltant amb estranyesa: no hi havia ningú. Però, en canvi, ell tenia la certesa d’haver sentit una veu que li deia com havia de fer el problema. S’aixecà i se n’anà fins a la porta de l’habitació. La mare no havia pogut ser, estava a la saleta i a més no era la seva veu. Se’n tornà a la taula i començà a escriure.

─Aquesta fórmula no, la del sinus.

En Marçal s’aixecà d’una revolada, esverat, amb els ulls esbatanats mirant fixament l’artífex d’aquelles paraules: una mosca que, descaradament, s’havia aturat damunt del seu quadern de matemàtiques com si fos una xifra més.

Passada la sorpresa inicial, la mosca no només li va explicar com havia de resoldre els problemes, sinó que féu gala d’amplis coneixements en diferents camps del saber. Tantes hores de vol per llocs diferents li havien proporcionat un bagatge cultural impressionant. Aquest fou l’inici d’una llarga i fructífera amistat. En Marçal va passar a aprovar tots els exàmens al mateix temps que, misteriosament, tots els insectides de la casa van desaparèixer sense deixar rastre.

─Sí, Dolors, n’estem molt contents, del Marçal. Qui ens ho havia de dir: ell que es distreu amb la primera mosca que passa...



S'ha acabat. I s'ha acabat més o menys bé. Per a uns més que per a altres. El resum del curs i de la festa final ja us l'ha explicat la Nimue i no em repetiré. El que sí us puc dir és que hem repartit notes i he rebut petons. I hem anat a recollir les notes i hem rebut alegries. I he anat a descansar un parell de dies a la Garrotxa i he tingut un petit atac de pedra. Deu ser que el meu ronyó es va inspirar amb tanta pedra volcànica i es va sentir en erupció. Un final amb gust amarg, per la mort de l'Alfonso. Un final salat, per l'aigua del mar. Un final dolç, perquè estem més junts. Un final cansat, perquè és el final. Un final musical, amb dos concerts i una cantata. Un final calorós, perquè el sol s'ha ensenyorit de les nostres vides. Un final buit, perquè no he trobat moment ni per al meu bloc ni per als vostres. Un final que no és final, perquè queda feina editorial que no s'acaba i perquè... tinc al cap un projecte fantàstic per al curs vinent que si tira endavant serà sonat i en sentireu a parlar.

I ara vull trobar temps per tot el que vull fer aquest estiu. Vull reprendre l'italià que també s'ha ressentit del final. Vull fer uns pantalons i unes bruses a les nenes. Vull llegir alguns dels llibres que vosaltres m'heu recomanat. Vull anar a la platja. Vull preparar una festa d'aniversari especial, perquè l'Enric en fa 10 el dia 10. Vull sortir per la Festa Major. Vull descansar i ser feliç. No està gens malament. Em queden dos mesos. Espero poder-vos-ho anar explicant.

Que no s'acabi aquest encanteri. És tan bonic...

Etiquetes de comentaris: contes, família, institut, vivències

Per fi. Per fi he acabat el vestit. Com que no sóc professional del tema i les agulles donen els tombs que donen al rellotge i no més, m'hi he tirat força temps. Però finalment ha quedat enllestit. Ple de flors, com la primavera. Fresc, perquè l'estiu -si tot va com ha d'anar- serà calorós. Bonic, perquè l'Ester és bonica. I li he regalat a la meva filla acompanyat d'un conte, no podia ser altrament! Espero que a vosaltres també us agradi. Però el vestit només se'l posa ella, eh?

Detall de les flors

Com cada matí, la Neus es troba la seva roba a punt damunt del marbre del bany. La mare li ha preparat les calcetes, la samarreta, les mitges de llana color blau cel i un vestit blau més fosc amb conills dibuixats. A terra, ben enllustrades, les seves sabates preferides, les negres amb una estrella a la tireta de cordar-les. Avui ha d’anar ben elegant perquè a l’escola els faran la fotografia de record del curs.

-Mare, quina roba em poso?
-Que no te l’he deixada al bany, Neus?
-És que jo em vull posar el vestit vermell.

El van comprar en començar la tardor i li agrada especialment perquè té dues butxaques grans una a cada banda i tres cargols brodats a la part de baix. Sempre se’l posa amb unes mitges verdes i troba que li queda d’allò més bé.

-Neus, és el vestit més nou que tens i jugant al pati es podria fer malbé. Val més que el guardem per diumenge que anirem a dinar a cals avis.

La Neus s’emmurria, acota el cap i no contesta, però no es vesteix.

-Au, va, Neus, afanya’t que farem tard.
-Jo vull el vestit vermell -torna a dir en veu baixa i encara enfadada.

Aleshores, entra el pare, se l’asseu a la falda i comença a fer-li pessigolles, a veure si aconsegueix distreure-la. Però la Neus és molt tossuda i comença a plorar tot dient que vol el vestit vermell. El pare l’acaba de vestir i li diu:

-Fixa-t’hi, et queda molt bé.
-Però el braçalet és vermell i jo volia el vestit vermell.
-Doncs això serà un altre dia. D’acord?
-Noooooo! -crida la Neus i pica de peus a terra. -I a més aquests conills són molt lletjos!
-Va, Neus, sigues raonable i vine a esmorzar que així no en trauràs res. -Els pares saben que quan la Neus es posa d’aquesta manera, val més deixar-la una estoneta i no fer-li cas.

La Neus està asseguda a terra, el cap entre els genolls, quan nota una cosa suau i càlida que li frega les cames. És en Tomeu, el seu gat.

-Tu sí que em comprens, oi, Tomeu? -diu la Neus tot acariciant-lo.
-Mèeeuuu -fa el gat a qui li agraden molt les moixaines.
-Oi que és més bonic el vestit vermell?
En Tomeu torna a miolar i li fa una llepadeta amb la seva llengua rosada.

-Neus, l’esmorzar! -se sent des de la cuina.
-Ja vinc! -contesta la Neus que s’aixeca de mala gana.

Damunt la taula té a punt la llet i les galetes. La Neus enretira la cadira per seure, però no veu que en Tomeu s’hi ha amagat a sota i li trepitja la cua. En Tomeu fa un bot, la Neus s’espanta i tomba la tassa de llet que cau damunt del vestit.

-Mare! El Tomeu m’ha tirat la llet per sobre! -es queixa la Neus. I la mare s’afanya a treure-li la roba mullada i a eixugar-ho tot.

En Tomeu, amb els bigotis blancs de la llet que ha regalimat de la taula, està al costat de la porta esperant que la Neus se’n vagi a l’escola. Quan surt amb el seu vestit vermell, la Neus té la sensació que en Tomeu, a més de miolar com sempre, avui li ha fet l’ullet.

I encanteri contat, ja s'ha acabat.

Etiquetes de comentaris: contes, família, fotos, món íntim

El temporal de dissabte passat va tenir unes conseqüències insòlites que no han transcendit a la premsa per no crear un estat d’alarma entre la població. La meva família i uns quants amics íntims –entre els quals us compto, evidentment- hem guardat el secret en bé de la col•lectivitat. El relat dels fets, il•lustrat amb fotografies exclusives, és el que segueix.

A primera hora del matí, van aparèixer unes quantes estrelles, planetes i asteroides al menjador de casa.




Estàvem tots tan admirats davant de semblant prodigi, que no ens vam adonar de la presència d’un grup d’extraterrestres i del seu OVNI que planejava darrere nostre.


Els sensors antiinvasió galàctica que tenim instal•lats per tota la casa van detectar la seva presència i la NASA va enviar un equip de salvament format per un escamot d’astronautes que es van plantar, també al menjador, en un tres i no res.


Com que ens veiem a venir una lluita aferrissada entre uns i altres –i el menjador només fa dos estius que el vam pintar i hi ha uns quants objectes sentimentalment valuosos-, vam proposar uns quants jocs per distreure el personal. Aguantar un globus amb la panxa i girar sobre un mateix va servir perquè els extraterrestres demostressin com es camina quan no hi ha gravetat.


Punxar una presa de xocolata portant casc i guants, ens va fer veure a tots com de difícil ho tenen els astronautes davant d’una cosa tan senzilla com menjar quan se’n van a l’espai.


Finalment, i assabentats que era l’aniversari d’un dels extraterrestres, uns i altres es van asseure al voltant de la taula i van compartir un fantàstic coet espacial envoltat de dolces estrelles.


Després de fondre's en una gran abraçada sideral, cadascú se'n va tonar a casa seva i el menjador va tornar a quedar com si no hagués passat res.


Els contes són molt bonics, però no hi ha res com protagonitzar-los! Per molts anys, Mercè!!

Etiquetes de comentaris: astronomia, delícies, família, fotos, històries