L'envolée

Imatge: Google

L’Arnau mira desolat l’escampall de coses que té esteses damunt de la taula, tot i que no es pot negar que fan goig: tres llibretes noves de trinca, un estoig dels Lakers, els llibres per estrenar, una caixa de llapis de colors ben arrenglerats i encara tots de la mateixa mida... Però li pesa més que indiquen un fet inequívoc: el curs ha començat. No és que no li agradi anar a l’institut, retrobar els col•legues, veure si hi ha algun company nou, tornar a començar els entrenaments de bàsquet, compartir l’esbarjo i les bromes, comprovar que el profe d’anglès continua dient “do you know?” cada tres paraules... Però reprendre el ritme de l’estudi, la rutina de les classes, deixar enrera les llargues tardes d’estiu sense res més a fer que anar amunt i avall amb la bicicleta i jugar llargues partides de rol amb els amics... El panorama de mesos i mesos de lliçons i els exàmens consegüents el posa, francament, de mal humor.

Dos problemes de matemàtiques, un exercici d’anglès i la temuda, odiada i detestable redacció de cada inici de curs. I encara han estat de sort perquè la professora de llengua, una noia jove, de veu greu i mirada penetrant, ha substituït el maleït títol “Les vacances” per un neutre “Tema lliure”. Perquè, segons ella, no només vol saber quin nivell inicial tenen, sinó també començar a conèixer-los una mica a través dels seus escrits.

Enllestits els problemes i l’exercici d’anglès, amb el sol penetrant per la finestra que també deixa passar els crits dels nens que juguen al parc –ells sí que tenen sort de no haver de fer deures─, l’Arnau obre amb cura la llibreta destinada a llengua. Per retardar una mica més el crític moment, s’entreté a posar-hi el nom, el curs i a decorar el primer full amb motius al•lusius a l’assignatura. Però, finalment, ha d’afrontar la realitat i mossega lleument el bolígraf mentre intenta trobar en algun racó del seu cervell, encara ple de sol, de platja, de mar, de Núria –i aquí se li escapa un sospir─, algun tema prou vàlid per ser elevat a la categoria de redacció escolar.

Pensa que si la mestra vol saber com són hauria d’explicar alguna cosa sobre els gustos o aficions. Comença a escriure. “L’astronauta Arnau Solivella, el primer català de la història a viatjar a l’espai, va baixar de la nau i va sentir l’estranya sensació de la falta de gravetat. El cordó que l’unia a la nau era l’únic lligam amb la humanitat. De sobte, va sentir una gran explosió darrera seu: la càpsula s’havia desintegrat i...” S’adona que no pot esplaiar-se així, de manera que arrenca el full i assaja un segon intent. Pensa que potser un tema més proper a la realitat li donarà més bon resultat. Inspirant-se en uns fets publicats a la premsa no fa gaire, enceta el segon full. “El sergent Arnau Solivella va dirigir una mirada furibunda als seus homes. Com podien haver deixat escapar un dels delinqüents més famosos de la ciutat davant mateix dels seus nassos? Va començar a donar ordres que tothom acatava sense protestar. I per a ell mateix es va reservar la difícil missió d’enxampar aquell malfactor i lliurar-lo a la justícia. Tancat al seu despatx, va preparar el pla minuciosament, va carregar la seva pistola i va fer un parell de trucades abans de sortir de la comissaria. Va enfilar l’avinguda principal amb el cotxe quan, de sobte, s’adonà que algú el seguia...” Tampoc. Això no pot ser. L’Arnau comença a suar pensant que no se’n sortirà, d’aquesta maleïda redacció.

Després de tres intents més, en què ha estat protagonista de l’assalt d’una banda de gàngsters al banc central, d’una expedició a la selva amazònica i d’una pel•lícula de l'Steven Spielberg, aconsegueix escriure una redacció estructurada i políticament correcta que comença així: “L’estiu és l’època de l’any que més m’agrada. En primer lloc, tens més temps lliure per dedicar a les teves aficions, que en el meu cas són els passejos amb bicicleta, les partides de rol amb els amics, anar a fer musclos a les roques i, després, una bona remullada per acabar estirat a la platja. En segon lloc...”. I manté aquest to fins al final.

Dos dies després, l’Arnau Solivella, alumne de segon d’ESO, rep la redacció corregida de mans de la seva professora. En vermell hi figura la següent observació: “És una redacció ben escrita i ben estructurada, però li falta un punt d’imaginació.”


Finalment ha arribat el moment més esperat, el més desitjat. El moment de tancar la porta de l’aula i quedar-te a soles amb els alumnes. Després d’uns dies de reunions llargues i poc operatives, retrobar cares conegudes després de l’estiu i conèixer-ne de noves et reconcilia amb la teva feina. Comença un nou curs. Il•lusió, repte, ganes d’ensenyar i d’aprendre, perquè dels alumnes també n’aprenem coses noves cada dia. Ganes de muntar activitats culturals, d’organitzar festivals, d’engrescar grans i petits. Projectes amb la Nimue, tot i que pobreta meva va molt plena d’hores enguany. Ens desitgem que tot plegat ens sigui ben profitós.

Ah! No suporto començar el curs fent fer una redacció sobre les vacances, així és que almenys els meus alumnes se’n lliuren.

Etiquetes de comentaris: contes, institut