L'envolée

Ja vaig comentar en una entrada de no fa gaire que m’estava interessant per un mètode d’ensenyament de llengües. Jo no tinc cap alumne per al qual el català sigui una llengua estrangera, per tant, el mètode el puc aplicar en part, però no totes les activitats em són vàlides.

Hi ha una activitat, però, que m’entusiasma: és la dramatització. Consisteix a preparar una situació real de comunicació en què intervinguin dos personatges. Cadascun d’ells haurà de fer dues o tres rèpliques com a molt. L’ensenyant posa els alumnes en situació: normalment un dibuix a la pissarra i una explicació acompanyadada de mímica. Arriba el moment de la veritat, el moment en què el primer personatge es dirigeix al segon. Només a partir dels gestos i l’expressió de la cara, els alumnes han d’aventurar hipòtesis sobre allò que diu. No pararem fins que aconsegueixin reproduir la frase exacta que l’ensenyant havia pensat, encara que donin altres possibilitats correctes. Aleshores ho farem repetir en veu alta d’un en un i tots junts, mirant d’aconseguir una pronúncia el més acurada possible. L’ensenyant repetirà la dramatització acompanyada ara de paraules. Passarem a la resposta que dóna el segon personatge i seguirem el mateix procediment. Quan ja tenim el primer fragment de diàleg complet, triarem dos alumnes que faran la representació. I tornem-hi fins a completar el diàleg que teníem preparat o fins que el temps s’exhaureix. Ara bé, n’ha de quedar una mica per poder, ara sí, agafar paper i bolígraf i escriure’l.

Doncs, bé, avui he pogut posar-ho en pràctica gràcies a la generositat de la meva bona amiga Júlia que ha posat a la meva disposició l’aula d’acollida i vuit dels seus alumnes: dues noies i dos nois magrebins, una noia xinesa i dos nois i una noia sudamericans de procedència diversa. Vuit en total, ideal per al treball en parella. Una de les claus per a l’èxit de l’exercici és la confiança que els alumnes han de tenir en el seu professor. I, és clar, ells a mi només em tenien vista pels passadissos. Ara bé, la bona sintonia entre la Júlia i ells ha fet que des del primer moment s’ho prenguessin bé i tinguessin ganes de veure què era allò que havien de fer amb totes les taules enretirades i les cadires col•locades en semicercle.

Crec que l’experiència ha estat positiva. Per a mi, ha estat una satisfacció veure que era capaç d’aplicar el que estic aprenent de manera intuïtiva, perquè ho faig des de la banda de l’alumne, i poder-ho transmetre per si és útil de cara a lliçons posteriors. Pel que fa a ells, em fa l’efecte que a part de divertit, els ha servit per expresssar-se en una llengua diferent, per aprendre vocabulari, per distingir el tractament de tu i el de vostè, per practicar amb els pronoms febles. Suposo que en parlaran i ja m’arribarà la seva impressió. De tota manera s’ha produït un fet sorprenent. Ha sonat el timbre que indicava, no només la fi de la classe, sinó fins i tot l’inici de l’esbarjo i… no s’han bellugat! Els hem hagut de dir dues vegades que ja podien sortir i nosaltres ens hem quedat al•lucinades.

Etiquetes de comentaris: amics, ensenyament, institut

Imatge: Google

L’Arnau mira desolat l’escampall de coses que té esteses damunt de la taula, tot i que no es pot negar que fan goig: tres llibretes noves de trinca, un estoig dels Lakers, els llibres per estrenar, una caixa de llapis de colors ben arrenglerats i encara tots de la mateixa mida... Però li pesa més que indiquen un fet inequívoc: el curs ha començat. No és que no li agradi anar a l’institut, retrobar els col•legues, veure si hi ha algun company nou, tornar a començar els entrenaments de bàsquet, compartir l’esbarjo i les bromes, comprovar que el profe d’anglès continua dient “do you know?” cada tres paraules... Però reprendre el ritme de l’estudi, la rutina de les classes, deixar enrera les llargues tardes d’estiu sense res més a fer que anar amunt i avall amb la bicicleta i jugar llargues partides de rol amb els amics... El panorama de mesos i mesos de lliçons i els exàmens consegüents el posa, francament, de mal humor.

Dos problemes de matemàtiques, un exercici d’anglès i la temuda, odiada i detestable redacció de cada inici de curs. I encara han estat de sort perquè la professora de llengua, una noia jove, de veu greu i mirada penetrant, ha substituït el maleït títol “Les vacances” per un neutre “Tema lliure”. Perquè, segons ella, no només vol saber quin nivell inicial tenen, sinó també començar a conèixer-los una mica a través dels seus escrits.

Enllestits els problemes i l’exercici d’anglès, amb el sol penetrant per la finestra que també deixa passar els crits dels nens que juguen al parc –ells sí que tenen sort de no haver de fer deures─, l’Arnau obre amb cura la llibreta destinada a llengua. Per retardar una mica més el crític moment, s’entreté a posar-hi el nom, el curs i a decorar el primer full amb motius al•lusius a l’assignatura. Però, finalment, ha d’afrontar la realitat i mossega lleument el bolígraf mentre intenta trobar en algun racó del seu cervell, encara ple de sol, de platja, de mar, de Núria –i aquí se li escapa un sospir─, algun tema prou vàlid per ser elevat a la categoria de redacció escolar.

Pensa que si la mestra vol saber com són hauria d’explicar alguna cosa sobre els gustos o aficions. Comença a escriure. “L’astronauta Arnau Solivella, el primer català de la història a viatjar a l’espai, va baixar de la nau i va sentir l’estranya sensació de la falta de gravetat. El cordó que l’unia a la nau era l’únic lligam amb la humanitat. De sobte, va sentir una gran explosió darrera seu: la càpsula s’havia desintegrat i...” S’adona que no pot esplaiar-se així, de manera que arrenca el full i assaja un segon intent. Pensa que potser un tema més proper a la realitat li donarà més bon resultat. Inspirant-se en uns fets publicats a la premsa no fa gaire, enceta el segon full. “El sergent Arnau Solivella va dirigir una mirada furibunda als seus homes. Com podien haver deixat escapar un dels delinqüents més famosos de la ciutat davant mateix dels seus nassos? Va començar a donar ordres que tothom acatava sense protestar. I per a ell mateix es va reservar la difícil missió d’enxampar aquell malfactor i lliurar-lo a la justícia. Tancat al seu despatx, va preparar el pla minuciosament, va carregar la seva pistola i va fer un parell de trucades abans de sortir de la comissaria. Va enfilar l’avinguda principal amb el cotxe quan, de sobte, s’adonà que algú el seguia...” Tampoc. Això no pot ser. L’Arnau comença a suar pensant que no se’n sortirà, d’aquesta maleïda redacció.

Després de tres intents més, en què ha estat protagonista de l’assalt d’una banda de gàngsters al banc central, d’una expedició a la selva amazònica i d’una pel•lícula de l'Steven Spielberg, aconsegueix escriure una redacció estructurada i políticament correcta que comença així: “L’estiu és l’època de l’any que més m’agrada. En primer lloc, tens més temps lliure per dedicar a les teves aficions, que en el meu cas són els passejos amb bicicleta, les partides de rol amb els amics, anar a fer musclos a les roques i, després, una bona remullada per acabar estirat a la platja. En segon lloc...”. I manté aquest to fins al final.

Dos dies després, l’Arnau Solivella, alumne de segon d’ESO, rep la redacció corregida de mans de la seva professora. En vermell hi figura la següent observació: “És una redacció ben escrita i ben estructurada, però li falta un punt d’imaginació.”


Finalment ha arribat el moment més esperat, el més desitjat. El moment de tancar la porta de l’aula i quedar-te a soles amb els alumnes. Després d’uns dies de reunions llargues i poc operatives, retrobar cares conegudes després de l’estiu i conèixer-ne de noves et reconcilia amb la teva feina. Comença un nou curs. Il•lusió, repte, ganes d’ensenyar i d’aprendre, perquè dels alumnes també n’aprenem coses noves cada dia. Ganes de muntar activitats culturals, d’organitzar festivals, d’engrescar grans i petits. Projectes amb la Nimue, tot i que pobreta meva va molt plena d’hores enguany. Ens desitgem que tot plegat ens sigui ben profitós.

Ah! No suporto començar el curs fent fer una redacció sobre les vacances, així és que almenys els meus alumnes se’n lliuren.

Etiquetes de comentaris: contes, institut

En Marçal i els seus pares s’esperen al passadís, davant de la porta de l’aula 33. A dins, hi ha la Carlota amb la seva mare. Quan surtin serà el torn del Marçal. La tutora els rep d’un en un per donar-los les notes de final de curs. Després d’una breu salutació, la Dolors va per feina.

─Bé, Marçal, de debò que m’has ben sorprès. A principi de curs eres dels últims de la classe, mentre que ara has tret unes notes excel•lents. En realitat, de Nadal ençà has fet un canvi espectacular. Et felicito en nom de tots els professors. Aquest estiu –afegeix, ara mirant-se els pares─ es mereix unes bones vacances. Força lectura, però cap més feina extra.

En Marçal ha de reprimir-se les ganes boges de saltar d’alegria i respon educadament agraint el compliment. El pare –avesat a les pèssimes qualificacions del seu fill─ intervé satisfet davant d’aquestes paraules de reconeixement.

─Sí, en Marçal s’ha esforçat molt. Ha agafat tant d’interès per l’estudi que es tanca a la seva habitació i no se’l pot distreure per a res. I això de la nit al dia!


En Marçal recorda perfectament això que el seu pare en diu “de la nit al dia”. Era un vuit de gener a les sis i trenta-quatre minuts de la tarda exactament perquè, encara que el despertador de la tauleta de nit marqués les sis i vint-i-nou minuts, s’havia de comptar amb els cinc minutets de retard que l’aparell es concedia per no haver de matinar tant. En Marçal ja havia berenat, ja havia trucat a un parell d’amics per un tema suposadament urgent que no havien tingut temps de tractar durant el dia i que potser no recordarien l’endemà, i ja no podia retardar més el temut moment de començar a fer els deures. S’avorria, s’adormia i maleïa la seva mala sort. “Mira que tenir un joc nou d’ordinador i haver d’estar aquí fent els deures...! I a sobre no s’ha quedat curta, no! Sis problemes per demà. I no entenc res.”

─Com caram es deu calcular el valor d’aquesta x? –va sortir-li en veu alta.
─Que dius res, Marçal? –va preguntar la seva mare des de la sala.
─No, mare, estic estudiant.
─Escriu la fórmula i aïlla la x.
─Com? Qui...?

En Marçal va mirar al seu voltant amb estranyesa: no hi havia ningú. Però, en canvi, ell tenia la certesa d’haver sentit una veu que li deia com havia de fer el problema. S’aixecà i se n’anà fins a la porta de l’habitació. La mare no havia pogut ser, estava a la saleta i a més no era la seva veu. Se’n tornà a la taula i començà a escriure.

─Aquesta fórmula no, la del sinus.

En Marçal s’aixecà d’una revolada, esverat, amb els ulls esbatanats mirant fixament l’artífex d’aquelles paraules: una mosca que, descaradament, s’havia aturat damunt del seu quadern de matemàtiques com si fos una xifra més.

Passada la sorpresa inicial, la mosca no només li va explicar com havia de resoldre els problemes, sinó que féu gala d’amplis coneixements en diferents camps del saber. Tantes hores de vol per llocs diferents li havien proporcionat un bagatge cultural impressionant. Aquest fou l’inici d’una llarga i fructífera amistat. En Marçal va passar a aprovar tots els exàmens al mateix temps que, misteriosament, tots els insectides de la casa van desaparèixer sense deixar rastre.

─Sí, Dolors, n’estem molt contents, del Marçal. Qui ens ho havia de dir: ell que es distreu amb la primera mosca que passa...



S'ha acabat. I s'ha acabat més o menys bé. Per a uns més que per a altres. El resum del curs i de la festa final ja us l'ha explicat la Nimue i no em repetiré. El que sí us puc dir és que hem repartit notes i he rebut petons. I hem anat a recollir les notes i hem rebut alegries. I he anat a descansar un parell de dies a la Garrotxa i he tingut un petit atac de pedra. Deu ser que el meu ronyó es va inspirar amb tanta pedra volcànica i es va sentir en erupció. Un final amb gust amarg, per la mort de l'Alfonso. Un final salat, per l'aigua del mar. Un final dolç, perquè estem més junts. Un final cansat, perquè és el final. Un final musical, amb dos concerts i una cantata. Un final calorós, perquè el sol s'ha ensenyorit de les nostres vides. Un final buit, perquè no he trobat moment ni per al meu bloc ni per als vostres. Un final que no és final, perquè queda feina editorial que no s'acaba i perquè... tinc al cap un projecte fantàstic per al curs vinent que si tira endavant serà sonat i en sentireu a parlar.

I ara vull trobar temps per tot el que vull fer aquest estiu. Vull reprendre l'italià que també s'ha ressentit del final. Vull fer uns pantalons i unes bruses a les nenes. Vull llegir alguns dels llibres que vosaltres m'heu recomanat. Vull anar a la platja. Vull preparar una festa d'aniversari especial, perquè l'Enric en fa 10 el dia 10. Vull sortir per la Festa Major. Vull descansar i ser feliç. No està gens malament. Em queden dos mesos. Espero poder-vos-ho anar explicant.

Que no s'acabi aquest encanteri. És tan bonic...

Etiquetes de comentaris: contes, família, institut, vivències

He començat molts posts amb un conte o una història i avui, Sant Jordi, dia del llibre per excel·lència no pot ser menys. El conte d’avui és brevíssim i no l’he inventat jo. Però em fa una il·lusió especial donar-vos-el a conèixer. Aquest conte el va escriure el meu fill quan tenia sis anys –ara ja en té nou- i va aparèixer a la revista de Sant Jordi de la seva escola. Deia així:

“Una vegada es va organitzar un concurs de dracs per veure quin era el més terrible, el que treia flames més grosses o el que s’havia menjat més donzelles. Però hi va haver un drac que no hi va poder anar, perquè Sant Jordi l’estava matant.”

La cosa podria donar per més, però ell ho va deixar aquí i aquí ho deixo jo.

Preparatius. Dies atrafagadíssims que culminen demà. Corredisses, ensurts, presses, ja tenim?, on he deixat?, has agafat?, el programa informàtic no ens estima i ens fa creure que hem perdut un grapat d’hores de feina, algú s’empipa, tenim mal de panxa... Sort del súper Leo i el súper Rubén i altra gent que, tot i que pensa que estem una mica tocades de l’ala –no saben que en realitat estem tocades de poesia-, ens dóna un cop de mà quan fa falta.

Fa un temps vaig tenir ocasió de comprar en un antiquari la bola de vidre d’una bruixa que, sense família que pogués heretar els seus béns, va decidir vendre-s’ho tot i anar-se’n a Austràlia a empaitar cangurs. Així és que us puc anticipar tot el que passarà demà. La diada de Sant Jordi a l’institut serà un èxit espaterrant. No pot ser altrament. La Nimue i jo hi hem dedicat tantes hores i tants esforços que tot sortirà a la perfecció.

D’entrada l’ambientació: més de cent roses fetes de paper pinotxo escampades per tot l’institut, un drac enorme fet de patchwork damunt d’una senyera encara més gran i la presència de la nostra convidada especial: Mercè Rodoreda.


El leitmotiv, un conte d’aquesta escriptora de la qual conmemorem el centenari del naixement: El gelat rosa. I tot gira al seu voltant: el punt de llibre, el muntatge de vídeo, els bombons fets amb pètals de rosa deshidratats i ensucrats... “Per què et menges les roses?” Li pregunta més d’un cop el seu enamorat. “Si sempre menges roses, et tornaràs rosa.” Una història d’amor, dolça i trista. Dolça com el gelat. Trista com la mateixa biografia de Mercè Rodoreda.

I ens envoltarem de roses i de llibres, ens menjarem les roses, ens capbussarem en els llibres, repatirem premis, explicarem contes, somriurem satisfetes quan vegem que tot ha sortit bé. I per rematar aquest esclat primaveral acabarem amb una senyora batukada que serà el tret de sortida. Anirem a passejar per la Rambla i la flaire de rosa ens perseguirà tot el dia i triarem un llibre i esperarem amb delit el moment en què el podrem obrir i paraula a paraula, línia a línia, pàgina a pàgina ens farà partíceps dels seus secrets. I clourem els ulls sadolls de tantes sensacions i continuarem vivint en els somnis.

Aquest encanteri no caduca fins a la mitjanit del dia de Sant Jordi. Que passeu tots un bon dia.

Etiquetes de comentaris: contes, fotos, institut, patchwork