L'envolée

Imatge: Google

Recuperada. Reincorporada. En plena forma. Faig vida normal, tot i que em pregunto si és gaire normal fer una vida tan atrafegada com la que portem, jo crec, la majoria. He reprès les classes i gairebé havia oblidat que bé que m’ho passo explicant des de l’oració simple fins a les metàfores que utilitza Ausiàs Marc. Però els alumnes s’han encallat. Per a ells, ha estat un escull insalvable, per a mi la constatació que fa massa temps que ens estem carregant massa coses, entre elles un pòsit cultural de molts segles. Hi ha qüestions que jo considero de cultura general, bàsica, elemental i que descobreixo amb astorament que les generacions més joves –i algunes de no tan joves- desconeixen. Per què no hem sabut, o volgut, separar tradició cultural de creença religiosa? Per què hem confós laïcitat i laïcisme? Personalment ho trobo una animalada. Qualsevol estudiant d’humanitats (literatura, història, art...) no pot prescindir d’una part de les arrels de la cultura occidental. Tinc la sensació que segons quins referents només són patrimoni de gent a partir d’una determinada edat. M’equivoco? Tant de bo! Però lamentablement, crec que no.

I si normalment començo amb un dels meus contes, avui ho he fet al revés. Aquest conte no té res a veure, en principi, amb les reflexions que us he exposat. L’origen de la narració és ben diferent. Sorgeix arran d’alguna notícia referent a l’abandonament d’animals exòtics per part de gent que se n’encaterina en algun país llunyà i se’ls emporta com a record. I després passa el que passa... I no entraré a fer-ne valoracions, perquè se’n podrien dir moltes coses i això seria un altre post. Però el final de la història resulta incomprensible per a un gruix important de gent i això em preocupa per allò que comentava. No és la meva intenció cansar el personal ni posar cap examen a ningú, però m’agradaria trobar algú que l’entengués, que en copsés la ironia fruit d’un referent que fins no fa tant era universal.

Així, doncs, us deixo amb una història ben bèstia:

Als quaranta anys, la meva vida havia assolit un estatus més que acceptable. Casat, dos fills, un càrrec important com a directiu en una empresa de solvència, un cotxe esportiu, una casa adosada en un barri benestant d’una ciutat mitjana i una segona residència a la Cerdanya, que ens permetia practicar l’esquí a l’hivern i passar els estius més frescos.

La placidesa i la seguretat s’havien instal•lat a les nostres vides i res no semblava que hagués de canviar aquell estat de coses fins que va aparèixer el guacamai. Un bon dia, mentre feia una becaina, plàcidament ajagut a l’hamaca, em van despertar uns crits poc usuals. Vaig dirigir la vista cap al lloc d’on semblava que provenien i vaig descobrir, entre les fulles de l’olivera, un preciós exemplar de guacamai blau. Vaig pensar que es devia haver escapat d’alguna gàbia, atès que es tracta d’un animal molt preuat i en perill d’extinció. Els fills, clarament encantats amb el que ells ja veien com una mascota, volien quedar-se’l. Cívicament, però, vam donar veus per tornar-lo al seu legítim propietari. Tot va ser debades. Ni tan sols la policia tenia notícia de cap guacamai desaparegut. I així fou com el guacamai es quedà a viure amb nosaltres. Tenir-ne cura no fou cap problema. Menjava llavors i miques de fruita que deixàvem al jardí, perquè volava lliurement i dormia en un niu que s’havia construït a l’olivera.

Al cap d’un parell de setmanes, sense que ningú sabés com hi havia arribat, ens vam trobar una cria de ximpanzé gronxant-se a les branques de l’olivera, que ja començava a tenir superpoblació. El primat era extremament educat, ja que ens va saludar a tots quatre donant-nos la mà dreta. Tot seguit féu unes quantes tombarelles a l’aire i, davant del nostre astorament, ens convidà a aplaudir tot fent petits xiscles d’alegria. Després de la recerca infructuosa d’un amo, també es va quedar amb nosaltres.

La tercera d’arribar fou una zebra. La veritat és que donava poca feina i m’evitava de tallar la gespa, ja que la deixava ben arranada. Així és que es va afegir a la família. I van seguir un hipopòtam nan, que es passava el dia a la piscina; un flamenc, que donava un toc exòtic al conjunt, i una gasela, que de seguida va avenir-se amb la zebra. La girafa, en canvi, ens va provocar un petit conflicte amb el veí del costat, ja que es menjava les fulles de la seva morera. Tanmateix ho vam solucionar deixant que el seu fill llisqués pel coll de l’animal com si es tractés d’un tobogan.

L’ensurt gros el vam tenir el matí que vam descobrir que el nou estadant del jardí era un lleó. Fins aleshores la sensació de perill no havia existit, però allò era diferent: es tractava del primer carnívor que s’hi instal•lava i vam restar darrere les finestres a l’aguait del que pogués passar, patint, sobretot, per la gasela. Jo recordava antigues notícies de turistes devorats per un lleó en ple safari fotogràfic i se’m gelava la sang només de pensar en el que podria arribar a passar. Però no va passar res. El lleó que, per motius que ara no vénen al cas, ja feia anys que era vegetarià, compartia els fruits amb el guacamai, l’herba amb la gasela i la zebra i de tant en tant es menjava alguna de les olives que havien caigut per terra, això sí, traient-ne el pinyol.

Acostumats a aquesta nova normalitat, els dies anaren passant sense més incidents amb el jardí de casa convertit en un Edèn. Els nens jugaven amb el ximpanzé, muntaven damunt de la zebra i la gasela i es banyaven amb el petit hipopòtam. La pau i la tranquil•litat havien tornat a les nostres vides i res no semblava que pogués alterar-les.

Contemplava tot aquell bé de Déu, ajagut a l’hamaca, quan la meva dona arribà del mercat i m’oferí una poma sucosa i vermella.

-Això sí que no! –li vaig respondre esverat–. Que ja sabem que, des d’Adam fins a la Blancaneu, això de les pomes és altament perillós i pot tenir conseqüències extremament pernicioses per a l’estabilitat i la salut.

Etiquetes de comentaris: contes, reflexions, vivències