L'envolée

Imatge: Adolie Day

Vaig llevar-me a les set, després d’aturar el pip-pip insistent del despertador, com cada dia. Vaig fer un petó a la Marta, que encara estava mig adormida, i me’n vaig anar al bany. Al matí, m’agrada començar amb una bona dutxa, per despertar-me bé. Deu minuts més tard ja era a la cuina, on la Marta feia unes torrades i escalfava la llet al microones.

-Marcel, passaràs tu pel taller per deixar-hi el cotxe?
-El cotxe? Quin cotxe?
-El Rolls Royce, si et sembla! Apa, va no em prenguis el pèl! Què, hi passaràs o no?
-Tenim un Rolls Royce? No me’n recordo pas... –vaig mormolar tot fent esforços inútils per trobar en algun racó del meu cervell alguna referència al cotxe. Però veient la cara que em feia la Marta, em vaig apressar a dir:

-Sí, sí, ja el portaré jo –però tampoc no trobava cap pista que m’indiqués on era el suposat taller on havia de dur un Rolls Royce que jo no recordava tenir.
-Et trobes bé? –em va preguntar la Marta.
-Sí, sí... –vaig contestar poc convençut.

Amb tot això, ens havíem assegut a taula i em vaig quedar clavat a mig mossegar una torrada amb mantega i melmelada quan em va dir:

-És que així, mentre tu portis el cotxe al taller, jo aniré a comprar, que demà vénen a sopar el Carles i l’Agnès.

Es veu que la cara que vaig fer em va delatar perquè ràpidament em va etzibar:

-Mira que n’ets, de despistat! No te’n recordaves, oi?
-Mmm... no... mmm... escolta, Marta, qui són el Carles i l’Agnès?

Ella, que ja desparava taula per marxar cap a la feina, se’m va quedar mirant amb cara, ara ja sí, de preocupació.

-Digue’m que estàs de broma, Marcel.
-Doncs, la veritat és que no és la meva intenció...
-On vam anar de vacances aquest estiu?

Silenci. Altre cop feia veritables esforços per trobar la resposta a aquella pregunta aparentment tan senzilla però que jo em sentia incapaç de contestar.

-Marcel?
-No me’n recordo, Marta.

En adonar-se que realment jo no feia comèdia, la Marta em va dur a l’hospital. Allà em van fer tot de proves, mentre la família es temia el pitjor. Però tot plegat no va passar d’un ensurt. El metge em va diagnosticar un episodi lleu d’amnèsia, malaltia que jo creia que només existia a les novel•les policíaques. Em van recomanar que anés a descansar en un balneari, que la vida actual era molt estressant i que ens podia arribar a jugar males passades com aquesta. Vaig triar-ne un al cor del Montseny. Al cap de tres dies, havia recuperat tots els lapses de memòria que havia tingut. Però, el que són les coses, no em vaig recordar de trucar a la feina i comentar que ja estava bé. I és així com vaig perllongar la meva estada al balneari un parell de setmanes: en plena tardor, no podia desaprofitar una oportunitat com aquella de fer bolets!


A vegades les històries se t'apareixen en els moments més inesperats, després d'un cúmul de vivències, de sensacions, de converses... Estar uns dies de baixa i no poder fer servir la mà dreta es veu que activa la imaginació. I m'ha vingut de gust regalar-me un conte per somiar desperta... Perquè demà és un dia especial, un dia molt meu. A part, i sense que tingui res a veure, demà també vaig al metge. Espero que em digui que em puc treure la canellera ferulada i començar a fer vida normal, encara que aquesta mà em fa més mal del que jo voldria. De manera que no patiu que, malgrat que el cap de setmana aniré a visitar els follets dels boscos de la Garrotxa, no m'hi quedaré a fer bolets!

Etiquetes de comentaris: contes, tardor