L'envolée

Il·lustració: Cathy Delanssay

Representa que a l'estiu tens més temps. Però, inevitablement l'omples. Hem estat de Festa Major i ha estat fantàstic. Hem tingut família a casa. On normalment som cinc, posa-n'hi tres més! I cuina per vuit, és clar. I és bonic poder-los acollir i les estones de conversa, de platja, de rialles. Hem fet llargues partides al monopoli, al parxís, al rummikub, a cartes... I és clar, les estones d'ordinador, compartit amb la canalla, són minses. M'he arribat a plantejar de deixar-ho córrer. Puc escriure poquíssim, fins i tot ara que no tinc feina, i no puc seguir els vostres blocs com voldria. Però al final m'he dit que val més poc que gens i que si no entro tan sovint als vostres blocs o no tinc temps de deixar-hi comentaris, ja us en fareu càrrec.

I ara, doncs sí, faré realitat un dels meus somnis per al 2010. Me'n vaig quinze dies a Roma a fer un curs intensiu d'italià i tot el que em doni la gana (en italià) sense més horaris que els que m'imposi jo mateixa. Quinze dies sense la sindrome de la Ventafocs, és a dir, a l'hora X la carrossa es transforma en carabassa. Gairebé no m'ho puc ni creure.

Si puc des d'allà miraré de donar senyals de vida. Per si de cas, però, feu bondat!

Etiquetes de comentaris: estiu, italià, viatges

Me'n vaig uns dies de vacances. S'admeten apostes. Fins a la tornada. Feu bondat!

Etiquetes de comentaris: estiu, família, vacances

Il·lustració Cathy Delanssay




Ha passat temps, molt de temps. No negaré que en algun moment he pogut entrar a tafanejar alguns dels vostres blocs, però res comparable al que m’hauria agradat. I han passat coses, moltes coses. I quan passen moltes coses, evidentment n’hi ha d’excel•lents, de bones, de mitjanetes, de dolentes, de nefastes... I sembla mentida que quan et creies a mig camí amb totes les certeses i les seguretats que això comportava, almenys en el meu cas, la barreja de moltes coses fa que et replantegis la vida i alguns fonaments trontollin.

Ja sé que tot plegat pot semblar una mica críptic, però de moment tampoc no vull ser més explícita. Només puc dir que durant aquest període d’absència he estat a punt de deixar de ser fada per ser àngel, però la metamorfosi hauria estat molt dolorosa i per sort l’he poguda aturar, gràcies també a l’ajuda de dues persones fantàstiques que m’han donat molt i amb qui em sento, d’alguna manera, en deute.

Gràcies també a tots vosaltres que em vau deixar els vostres missatges de suport i que em dèieu que m’esperàveu amb ganes. Intentaré deixar encanteris per les vostres cases, però l'ordinador en temps de vacances escolars és un bé molt preuat en una casa amb tres criatures. De moment us envio un petó.

Etiquetes de comentaris: amics, estiu, món íntim

La fada ja ho fa això de desaparèixer de blogsville tot sovint, però on s’ha posat ara? Comença un nou curs, és clar, però no n’hi ha per tant... Coneixent-la segurament que en porta alguna de cap. Així és que haurem de desvetllar els motius de l’absència. Ser fada no és fàcil, no us ho penseu, i quan tens al teu càrrec una princesa com la que té la fada, menys. Cal un reciclatge constant i buscar noves fórmules per poder ser una bona fada padrina. El darrer curs intensiu de la fada consisteix, entre d’altres, a saber fer pastissos semifreds de xocolata com aquest.



I és que els temps canvien i abans tot era més senzill i se solucionava a cop de vareta. Ara, no. Ara necessites artilugis molt més complicats que requereixen molta pràctica i dedicació. Enteneu ara per què la fada no treu el cap pel celobert? Està tot el dia a la cuina amb la seva nova THERMOMIX!!!



Prepareu-vos a llepar-vos els dits, perquè això fa de tot!!

Etiquetes de comentaris: delícies, estiu, receptes

La meva intenció no és cansar ningú, ni fer les funcions d’una agència de viatges o d’una guia turística, però sí que m’agradaria compartir amb vosaltres les impressions de les nostres vacances a la Toscana i, així, reviure-les una mica.

Crec que amb unes quantes paraules triades i amb unes fotografies que les acompanyen us en fareu una idea.

Paisatge. Els camps de gira-sols ens acompanyaven durant la ruta.



Art. Sobretot del Renaixement, però també art antic, barroc... I en totes les disciplines: pintuta, escultura, arquitectura. Per a tots els gustos!



Ciutat. En vam veure moltes, però em quedo amb Florència.



Poble. San Gimignano és una postal.



Literatura. La casa de Dante i fragments de la Divina comèdia a diferents façanes del barri.



Piscina. La casa rural on vam estar era acollidora i la piscina ens refrescava quan arribàvem de voltar. Per cert, quan treies el cap de l'aigua per respirar, es veia San Gimignano al fons.



Ciència. A Vinci vam poder veure alguns dels enginys que el gran Leonardo va inventar.



Postes de sol. Una imatge val més que unes paraules...



Espiritualitat. Surava en l'aire a Assisi, ciutat natal de Sant Francesc, una espiritualitat sense fronteres de raça, edat o creença.



Fantasia. Al Parco di Pinochio a Collodi vam, fins i tot, poder entrar a la boca de la balena!!



En aquesta llista hi falta un element importantíssim: la gastronomia. La pasta, les pizzes i els gelats eren de primera, us ho asseguro! Un viatge recomanable per a petits i grans.

Etiquetes de comentaris: estiu, fotos, vacances, viatges

Representa que a l’estiu tens més temps, sobretot quan estàs de vacances, però ja és el segon any que constato que no és així. No paro. Però que ningú es pensi que m’ho passo malament, no! Res més lluny. Des que hem tornat d’Itàlia que no paro de fer coses que m’agraden (consti que el blog m’agrada, eh!), de quedar amb gent i de viure, amb una intensitat que no recordava des de la meva època de joveneta, la Festa Major. Us dec una petita crònica de les vacances, però tot arribarà. De moment, i abans d’anar-me’n a la cercavila que comença d’aquí a mitja hora, us deixo un conte sobre la festa major (és més aviat per a nens, però o en tenim algun a casa o en tenim un de guardat en algun racó del cor, oi que sí?) Petons a tots.

Foc nou

Decididament, en Piula no hi estava bé, a casa seva. Se sentia incomprès, tothom al seu voltant se’n reia i, el que era pitjor, l’humiliaven amb apel•latius ignominiosos. Li deien angelet, tros de pa, santet, bon Jan... Qualsevol en el seu lloc s’hauria sentit ofès, perquè ningú no pot imaginar insults més vergonyants per a un dimoni, però ell ni tan sols contestava perquè, en el fons, se sabia diferent a la resta. Així, un bon dia, va decidir que ja en tenia prou i que se n’anava. No sabia ben bé ni on ni com. Una sola cosa tenia clara: marxava seguint una sola direcció, amunt, sempre amunt, per deixar enrere l’única llar que havia conegut i sense saber què es trobaria més enllà dels límits que ni els més agosarats s’havien atrevit a traspassar.

I tot caminant des del fons de l’avern, en Piula va recórrer quilòmetres i quilòmetres de camí ascendent tot pensant quina mena de món es trobaria i com serien els humans de què tant havia sentit a parlar. Al cap d’uns dies de trajecte, va veure davant seu un feix de llum que penetrava fins a les entranyes de la terra. Vacil•là, però tot seguit agafà aire i s’hi encaminà amb pas decidit i ferm. I vet aquí que aquell túnel llarguíssim que havia estat recorrent s’acabava en un penya-segat que s’obria sobre el mar majestuós. Tanta bellesa el va emocionar i va voler continuar endavant en la seva descoberta del món exterior. El descens el va portar a una platja de sorra fina i daurada. Una veu el va sobresaltar:

–Ep, noi. On vas tan d’hora, vestit així? La processó no és fins a la tarda –li espetà un mariner que apedaçava una xarxa.

Amb l’astúcia pròpia del diable, en Piula s’assabentà que havia anat a parar a Vilanova i la Geltrú, que era la vigília de Sant Pere –cosa que li féu venir un calfred– i que a la tarda es feia la processó en honor del sant amb tot d’entremesos, inclosos els diables.

En Piula va passar la resta del dia amb el Pompeu, que el dugué a casa, el presentà a la dona i el convidà a dinar. A la tarda, s’afegí a la colla dels diables i s’ho va passar d’allò més bé corrent amunt i avall enmig del foc i les espurnes. Es va guanyar el reconeixement i l’admiració dels seus companys de colla que el tractaven com un més i que en cap moment no es van estranyar de la seva presència. L’única cosa que xocava tothom era que mai no es tragués el vestit de diable i, malgrat aquesta petita excentricitat, en Piula va fer tants amics que fins al cinc d’agost, data de la Festa Major, sempre va trobar qui el convidés a casa seva.

Aquell cinc d’agost va ser una data apoteòsica per a ell. La colla encapçalava la cercavila, darrere venien els dracs i altres entremesos de foc. L’olor de pólvora empudegava l’aire. Els diables dansaven sota paraigües d’espurnes. Era com sentir-se novament a casa, amb la diferència que aquí estava a gust amb la gent i ningú no se’n burlava. En Piula era feliç. Tanmateix, aquesta benaurança no va durar gaire. Acabades les festes estiuenques, tothom tornava a les seves tasques quotidianes i, és clar, en Piula no tenia ni ofici ni benefici. Per estar a prop del foc, va intentar fer de voluntari amb els bombers però els interessos respectius eren contraposats. Durant unes setmanes, va treballar amb un soldador, fins que el van despatxar perquè es dedicava a jugar amb els bufadors i va estar a punt de causar una desgràcia. Quan ja es pensava que hauria de tornar a allà d’on havia vingut, la seva sort va fer un gir. Passejant per la Rambla, va veure un home que feia una demostració de jocs malabars amb torxes enceses. Allò el va entusiasmar i, sense saber com, ja estava al seu costat imitant i, fins i tot, superant la seva actuació. Van arrencar els aplaudiments del públic nombrós que s’havia aplegat al seu voltant i van fer un bon calaix. Fetes les presentacions, van decidir treballar junts i s’han fet famosos arreu del món amb el seu espectacle de foc. No s’estan mai al mateix lloc i tan aviat actuen a Nova York com a Pequín. Això sí, sigui on sigui, cada cinc d’agost, en Piula ho deixa tot i se’n va cap a Vilanova per no perdre’s la Festa Major.

Etiquetes de comentaris: contes, estiu

Foto Internet

He fet de fada padrina al més pur estil dels contes de fades. La meva Ventafocs particular és una princesa que té per costum posar-se en situacions altament perilloses. Fa unes quantes setmanes que em porta de cap. He hagut de transformar una carabassa en un cotxe per portar-la al ball. Però això no ha estat el més difícil. El pitjor de tot va ser un monstre anomenat Peatge que ens volia engolir. Sort que un cavaller valent defensor de fades i princeses ens va salvar in extremis i ens va fer passar per un camí secret perquè poguéssim donar el tomb i sortir d’aquell coi d’autopista on m’havia ficat i que no ens portava directament al ball!
La princesa va arribar i va ballar durant vint minuts, però a l’hora de marxar va perdre la sabateta. I ara no sé quin embolic s’han fet a palau que diuen que la sabata que han trobat no és del número correcte. I és que les germanastres són tan envejoses...
Ara esperarem que arribi un nou solstici i tornin a organitzar un ball d’aquests tan bonics... I hi anirem i recuperarem la sabateta i aquest cop sí que el número serà encertat.
Ara, la princesa m’ha donat vacances. Diu que per anar-se’n a voltar món agafarà el Zeppelin, que per volar és més segur, i se n’anirà de vancances en algun lloc meravellós.

Etiquetes de comentaris: amics, estiu, històries

Porto uns quants dies mandrosa, d’anar fent en funció del que em venia de gust, a part, és clar, del que era obligatori. Coses tan diverses com endreçar uns armaris, anar a veure catifes de flors de Corpus, celebrar els 300 anys dels gegants de Vilanova, rentar unes cortines, cosir petits triangles de patchwork que acabaran essent un cobrellit, fer punt de creu, ensenyar a l’Ester a fer mitja perquè vol una bufanda per a l’hivern, anar al parc zoològic amb tota la família i gaudir amb la cara de sorpresa de la neboda petita, dormir moltes hores, escoltar música en directe en el marc incomparable del pati del castell medieval de la Geltrú, començar a preparar el viatge que farem el mes que ve, cuinar... En fi, que amb tot això us he tingut abandonats. Perquè em perdoneu us deixo la recepta d’aquesta amanida de cigrons que ens hem menjat aquest migdia. Els llegums a l’estiu també tenen el seu lloc a la cuina: les amanides entren tan bé!

AMANIDA DE CIGRONS

Ingredients:

½ quilo de cigrons cuits
1 llenca de cansalada
Un grapat de pinyons
Un tall de formatge de cabra tendre
Un grapat d’herbes dels canonges per a cada plat
Tomàquets xerri
Olives negres
Sal
Oli
Vinagre

Preparació:

Es barregen els cigrons, la cansalada tallada a trossets i ben rossa, els pinyons passats per la paella amb el mateix oli de la cansalada i el formatge tallat a quadrets. S’amaneix amb sal, oli i vinagre.

Es renten els canonges i els tomàquets. Es posen els canonges al plat, se salen i s’hi tira un raig d’oli. Al damunt hi posem els cigrons i tota la resta. Es guarneix amb els tomàquets xerri i les olives.

Etiquetes de comentaris: estiu, fotos, receptes

L'Ester amb la collita

Aprofitem al màxim els darrers dies que ens queden d’estar junts i sense obligacions. Hem fet una bona caminada pels afores de Vilanova. Ens llevat de bon matí, hem agafat un cistellet i l’esmorzar i hem enfilat cap al Mas de l’Artís (de la família d’Avel•lí Artís Gener). Calculem que anar i tornar uns nou quilòmetres. No està gens malament. El paisatge està força alterat: molts dels camins ens apareixen asfaltats, l’autopista ens recorda un gran drac furiós que s’estén tan llarg com és, les torres d’alta tensió s’erigeixen com monstres terribles amenaçant pins centenaris... Malgrat tot és bonic. Ara una papallona, ara una sargantana, de tant en tant collim unes quantes móres i anem omplint el cistell, veiem un bri de te de roca que intenta sobreviure enmig de l’aridesa, trobem ciclistes que saluden... A la tornada ens sorprèn una vista magnífica de Vilanova amb el mar al fons que ens fa oblidar el ciment invasor.

Un cop a casa, posem les móres a macerar i passades les hores fem la barreja per obtenir una deliciosa i natural melmelada de móres. Ja ho veieu: avui la recepta comença al bosc. Llàstima que els bolets costen més de trobar que les móres!! Però s’intentarà. Encara queden unes setmanes d’estiu, però ja tenim la vista posada en els mesos que vénen i tot allò que tenen de bo. I els bolets en són una. Mentrestant, anirem degustant la melmelada.

Deixo la recepta per si algú s’hi anima.

• 1 quilo de móres silvestres
• 750 gr. de sucre
• 1 vas d’aigua
• suc de llimona

Colliu les móres ben madures i renteu-les. Poseu-les a la cassola on les vulgueu coure amb el sucre l’aigua i la llimona. Deixeu-ho macerar unes dotze hores. Passat aquest temps, poseu-ho al foc i coueu-ho durant 25 minuts a foc lent. Tritureu-ho i feu-ho coure 5 minuts més. Ompliu els pots ben esterilitzats (bullits durant deu minuts en aigua) i tapeu-los. Poseu-los cap per avall fins que la melmelada estigui freda. Aleshores ja els podeu etiquetar.

Ens han quedat així de xulos!!

Etiquetes de comentaris: estiu, família, fotos, receptes

Imatge: Internet

La senyora Montserrat s’ha assegut en una còmoda butaca de cuir negre després de donar totes les seves dades a una senyoreta rossa amb arracades de perla, bata blanca, calçat ergonòmic i somriure d’anunci. Mentre no la criden, observa l’espaiosa sala d’espera. Mobles de disseny, pintures plenes de formes que no aconsegueix relacionar amb cap cosa concreta, títols i diplomes, revistes de països exòtics, de psicologia barata i de salut. Comença a neguitejar-se quan recorda per què és allà. De fet ha demanat la visita perquè la filla ja feia temps que l’hi insistia i al final ha cedit amb l’esperança de no sentir-la més. Però hi ha anat ben a contracor. D’entrada, ha hagut d’agafar un taxi perquè el metro no hi arriba i pensa que amb el que li ha costat hauria pogut prendre’s uns quants suïssos xerrant animadament amb alguna veïna. A més, ella es troba d’allò més bé. Des que va morir el Ramon, el seu marit, assegura que, almenys ella, està a la glòria.

La infermera de passarel•la interromp les seves cabòries tot fent-la passar al consultori del doctor Ricard Rocamora i De Arteaga. Allà engega un monòleg que no dóna opció al facultatiu ni d’encetar el “bona tarda”.

“És la meva filla, sap? Es pensa que com que sóc gran i vídua i estic grassa -obesa en diu ella- no em cuido prou i no para de fer-me la guitza. Em sembla que preferiria tenir-me en un asil. Diu que he de menjar sa, m’he de posar a règim, fer-me fer anàlisis i per tot tenim discussions. Però jo li puc assegurar que em vigilo molt: no bec cervesa, no tasto les salses, menys encara les que són fetes amb mostassa, res que no sigui pres amb mesura... No abuso de les verdures. Algun gaspatxo a l’estiu... I de fruites, sobretot, les que no són àcides: quan n’és la temporada, cireres i préssecs, i a l’hivern, taronges -que porten moltes vitamines- amb una miqueta de vi i sucre o algun plàtan amb nata. Això sí, només tinc un petit vici: assaborir un massapà després de dinar. I em diu que menjo massa coses dolces! I és clar, que en menjo! Que no veu que aquestes m’agraden? Ja ho veu: una vida d’allò més normal i saludable. Miri, no li vull prendre ni un minut més del seu preciós temps, però ja que he vingut fins aquí i que, al capdavall, vostè és metge, li faria res auscultar-me? És que, tot i que he deixat els purets, tinc una certa congestió nasal i a la nit estossego força”.


***


Les vacances són coses diferents per a cadascú. Per a mi, les vacances són també poder llegir el diari. Durant l’any, la meva font d’informació és la ràdio. Té l’avantatge de la immediatesa i de poder simultanejar-la amb determinades feines, però l’inconvenient de l’absència d’imatges. I ja sabem que, sovint, hi fa més una imatge que mil paraules. Però llegir les paraules, a poc a poc, o en diagonal, o només les del títol, triar l’ordre en què vols assabentar-te de les coses, ignorar alguna notícia, comentar-la amb qui tens al costat sense por de perdre’t la següent... té un encant especial. Aquestes vacances m’ha cridat l’atenció una notícia sobre l’ortorèxia. Les consultes dels psiquiatres –que no dels dietistes– comencen a notar l’increment d’aquest trastorn. Es tracta d’una obsessió patològica pel menjar sa. Mentre que l'anorèxia nerviosa i la bulímia són trastorns de la conducta alimentària que giren entorn de la quantitat de menjar, l'eix del nou trastorn és la qualitat. La qüestió és: des de quan s'ha considerat un trastorn el voler menjar aliments saludables i de qualitat? Des que es converteix en obsessió. El problema rau en el fet que un comença una dieta sana i acaba suprimint aliments fonamentals i castigant-se amb dejunis rígids quan no pot complir el seu pla alimentari. Una persona ortorèxica s'alimenta a base de productes orgànics, probiòtics, conreats ecològicament; fruites i verdures que garanteixin no haver estat tractats químicament, amb fungicides, pesticides ni herbicides; beu només aigua embotellada, i mastega els aliments 50 vegades abans d’empassar-se’ls. El problema real és que aquestes persones, i els que les envolten, no creuen tenir cap malaltia, en tot cas, se les considera exagerades, excessivament curoses, però això pot arribar a ser considerat, fins i tot, una virtut. I darrere de tot plegat segur que hi ha algú omplint-se les butxaques...

Etiquetes de comentaris: contes, estiu, vacances

Foto: Internet

Marxo. Marxem. Ara tota la família. A descansar. Em pregunto: de què? Segurament de fer les maletes, que sempre és una tasca que em toca majoritàriament i, la veritat, no m'acaba de fer el pes. Perquè per ara no em puc queixar ni gota de l'estiu que porto. Els amics i la conversa al voltant de la taula, amb receptes estiuenques; les sortides i trobades familiars; les classes d'italià, que són un bàlsam i em donen una gran tranquil·litat; la visita al Museu Dalí i a l'exposició que hi ha al MNAC sobre Duchamp, Ray Man i Picabia; trobades entranyables de blocaires amb l'Eli, l' Aguarelix i l'Ainalma; abraçades i llàgrimes gràcies a les bones notícies; la Festa Major, una de les més caloroses que recordo; una celebració íntima d'aniversari; escoltar música oblidada; posar ordre en tantes coses que durant l'any van quedant desateses... Ja ho veieu, no m'he estat de res. Ara seré fora una setmana i m'enduré només l'indispensable. He posat a la maleta les botes de muntanya, roba suficient, el banyador i la tovallola, un llibre en italià (Va' dove ti porta il cuore), una novel·la (Seda) i la catosfera literària, per no enyorar-me del tot. A més, m'enduc una llibreta per escriure tot el que em vingui de gust.
Deixo uns quants encanteris penjats. Els podeu anar agafant a mesura que entreu. Oferta vàlida fins a esgotar les existències.

Etiquetes de comentaris: estiu, família, món íntim, museus, vacances

FESTA MAJOR DE TU

Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.

És festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent, qui sap on, musica
d'un envelat de l'estiu.

És festa perquè t'estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dintre els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls

de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m'estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i els campanars.


He volgut començar amb aquest poema de Jordi Sarsanedes, un gran poeta poc conegut, a tall de petit homenatge. Comença oficialment la festa major. Vilanova esclata de festa, de llum i de color, de música de gralles i sacs de gemecs, d'olor de pólvora. Retrobarem els gegants i els nans, els dracs i els diables, les mulasses, veurem passar els balls i patirem amb els bordegassos. Seran set dies intensos que culminaran dilluns a la nit amb el castell de focs i dimarts amb la cercavila del vot del poble a la Mare de Déu de les Neus, patrona de la vila. Acabarem cansats, feliçment cansats. Què us hi animeu?

Etiquetes de comentaris: estiu, fotos, poesia