L'envolée

Il·lustració d'Anne Julie

La senyora Ernestina és una dona afable i riallera que viu en el tercer pis d’una escala de veïns. És un barri tranquil on, tret d’algun casament de tant en tant, no passa mai res d’excepcional. Per això tothom recorda el cas que ocorregué a la senyora Ernestina i que va revolucionar la pacífica vida dels seus habitants.

Vídua des de feia un grapat d’anys, la senyora Ernestina duia una vida tranquil•la, sense complicacions, dedicada a tenir cura dels seus dos gats, dels cinc canaris i d’una gran quantitat de plantes, amb flors o sense, que omplien, no només el petit balconet que donava a la placeta, sinó també el menjador, la sala d’estar, el rebedor, la cuina... Fins al bany tenia un petit cactus, l’Òscar. I és que la senyora Ernestina, igual que posava nom als seus animalons, també batejava les seves plantetes. No havien de ser pas menys que la resta d’habitants d’aquell piset minúscul! Així, tenia l’Adela, una hortènsia immensa que ocupava un lloc preferent damunt de la tauleta del balcó; el Tobies, un esqueix de ficus que havia crescut més que la planta d’on havia sortit; la Tina, una margarida que, quan arribava el bon temps, era l’enveja de totes les veïnes... No acabaríem d’anomenar-les ni de cantar-ne les excel•lències, perquè les plantes de la senyora Ernestina tenien fama de ser les més ufanoses, les més sanes i les més ben cuidades de tot el barri. Segons la mestressa, per tenir bones plantes no n’hi havia prou de regar-les i adobar-les, no; a més, se’ls havia de parlar. Davant dels més escèptics que li retreien allò que amb les plantes no pots mantenir una conversa, ella els responia tota ofesa que amb els canaris i amb els gats tampoc, i prou que tothom trobava tan normal dir-los coses. Fos com fos, ella no deixava mai de donar-los el bon dia, de cantar-los alguna cançó i d’explicar-los les últimes tafaneries que corrien pel barri.

Un dia, la senyora Ernestina va rebre la visita de la filla d’una cosina que havia marxat feia anys a viure al Brasil. Com que la notícia de la seva passió per les plantes havia arribat a l’altra banda de l’Atlàntic, la dona la va obsequiar amb un exemplar de iuca magnífic, que ella ràpidament va posar al menjador, a prop del televisor, i li va posar el nom de Tula. Al cap d’un parell de setmanes, la senyora Ernestina va observar amb estupor que la Tula tremolava. Esverada davant d’un fet tan insòlit, se’n va anar a la jardineria a exposar el cas. En un barri on no passa mai res, qualsevol fet inesperat atreu l’atenció de la gent i tothom va començar a dir-hi la seva. Que si el canvi de país no li provava, que si amb el viatge s’havia refredat, que si la pobra planta s’enyorava de la seva terra i per això s’estremia de tristesa... Sense treure’n l’aigua clara, la senyora Ernestina se’n tornà cap a casa. S’assegué prop de la Tula i començà a parlar-hi amb veu dolça per tranquil•litzar-la del possible trasbals que li hagués ocasionat el viatge, la regà una miqueta, li posà una dosi d’adob i li desitjà bona nit. L’endemà el tremolor era tan exagerat que les copes de la vitrina dringaven i el test es desplaçava com si tingués potes.

Com que el fet traspassava els límits del que la senyora Ernestina podia admetre com a normal, es decidí a trucar a les autoritats. La guàrdia urbana li va dir que no tenien competències en qüestió de vegetals i els mossos d’esquadra, davant del fet que ella no presentava cap denúncia, li van dir que, sentint-ho molt, no hi podien intervenir. Finalment, després de molt insistir-hi, els bombers es presentaren a casa seva. Els va haver d’obrir la veïna, ja que la senyora Ernestina es negava a baixar de la taula del menjador, on ni ella mateixa no sabia explicar-se com havia arribat a enfilar-se. La Tula havia deixat de tremolar, el test estava fet miques, la terra escampada pel mosaic del menjador i una taràntula negra i peluda es passejava amunt i avall sense entendre quina mena de terra era aquell que trepitjaven les seves potes.

Refeta de l’ensurt, d’aleshores ençà, la senyora Ernestina només compra plantes que portin una etiqueta amb la denominació d’origen.


Com que la primavera no vol acabar d'arribar, l'he anada a buscar jo. He canviat algun test, he esporgat fulles seques o mig seques i he omplert el balcó de plantes amb flors. Ciclàmens blancs, roses i vermells, margarides blanques amb un to lilós, boixacs d'un taronja intens i una planta amb floretes grogues que no sé com es diu. Jo la veritat és que no parlo amb les plantes, però sí que conec una persona que ho fa -o almenys ho feia fa anys-. Les flors alegren la casa. I a més m'han assegurat que vénen del Maresme, passant per Mercabarna, és clar.

Etiquetes de comentaris: contes, primavera