L'envolée

Il·lustració: Cathy Delanssay

Cada any m’han desitjat més d’un cop, i per mitjans diferents, que tingués un bon Nadal, unes bones vacances, una bona Pasqua i, en acabar el curs, un bon estiu. Però mai no m’havien enviat un correu desitjant-me una bona primavera.

Un detall minúscul, però tan bonic...

Us desitjo a tots una bona primavera!

Etiquetes de comentaris: amics, món íntim, primavera

Imatge: Anne Julie

A fons. Neteja a fons. Més que fer dissabte. La neteja de primavera és profunda: armaris, calaixos, rentar roba, empaquetar-la fins a l’hivern que ve, endreçar papers, posar ordre a moltes coses. Aquesta primavera he fet una neteja més intensa que mai.

Primerament, ho he buidat tot. Treure tot el que portava a dins. Quedar-me ben buida.
He llençat un grapat de coses. La inseguretat, el mal humor, el nerviosisme, la nostàlgia, el ressentiment. I he mirat satisfeta el que quedava. Però encara faltava una bona rentada: les llàgrimes van molt bé per fer neteja, s’enduen avall moltes coses. I un bon centrifugat, una sacsejada d’aquelles que et deixen nova.
Aleshores ha arribat el moment de tornar-ho tot a lloc.
En un ventricle, he classificat les emocions.
En l’altre hi he guardat uns quant secrets que només jo conec.
A l’aurícula esquerra, ben arrenglerats, hi ha els sentiments més pregons.
L’aurícula dreta està buida: he de tenir lloc preparat per a tot el que encara hauré de guardar.
Els sentiments més importants els tinc a l’hemisferi dret del cervell.
L’entusiasme, les ganes de viure, d’aprendre cada dia, de fer nous amics, a l’altre hemisferi.
Aquí i allà he deixat algunes boletes d’oblit per si cal en algun moment posar un remei d’urgència.
Les finestres ben obertes perquè hi entri el sol. I unes gotes d’essència d’espígol per no oblidar que és primavera.

Etiquetes de comentaris: món íntim, primavera

Dibuix d'Elfchick

Existeix una raça de fades efímeres: les fades Lavande. Viuen, sobretot, a la Provença, a França. Tenen els cabells del color castany més bell que mai pugueu veure i els ulls violetes. Formen un petit exèrcit que passa desapercebut als ulls dels humans. Són tan boniques com les papallones i tenen unes ales liles delicadíssimes. Per això passen inadvertides.

Les fades Lavande són petits éssers màgics que transformen la natura. Cada estiu, de bon matí, surten centenars, milers de fades que s’envolen per damunt dels camps. Cada aleteig desprèn partícules minúscules de pols lila que en caure damunt de la terra fa néixer flors d’espígol. Si us hi fixeu bé, cada flor d’espígol és, en realitat, un grup de floretes molt petitones. Són les partícules que cauen i que els donen aquestes formes capricioses. Al capvespre, les fades es desintegren i és així com escampen la flaire inconfusible de l’espígol.



Quin espectacle més bonic un camp d’espígol florit! Voldríem abastar el color i l’olor amb una sola braçada. Però ens hem de conformar amb collir-ne un ramet. Les lligarem i les penjarem en una porta, com feien les àvies, o bé les trinxarem i, un cop seques, les guardarem en un saquet ben bonic que deixarem entre els llençols o les tovalloles i ens acompanyaran durant tot l’hivern, quan les petites fades dormen.

L’espígol comença a florir. Si en colliu i el guardeu, tindreu sempre amb vosaltres la presència de les petites i benefactores fades Lavande.

Etiquetes de comentaris: històries, món íntim, primavera

Il·lustració: Anne Julie


Plou. Plou cada dia, de manera capriciosa, sense avisar. Està juganera, la pluja, aquest maig.

Fa dies que no puc anar amb bicicleta. Ni al matí a treballar, ni a la tarda a l’escola de música. L’últim dia que ho vaig fer vaig agafar de camí cap a casa un xàfec alegre, d’aquells que comencen sense vergonya, directament, a raig.

Últimament m’envaeix la melangia, la tristesa, una mena d’angoixa que m’oprimeix el pit i no em deixa respirar a plens pulmons. Fa dies que no ric amb ganes. Fa dies que no invento contes, ni escric posts, ni m'il·lusiono per res.

I vull que deixi de ploure cada dia. “Senyora pluja, seria tan amable de ploure a jornada completa, allò de dilluns a divendres segons el conveni, i deixar-se estar de fer hores extres?” Ho necessito. Perquè necessito agafar la meva vella bibicleta i pedalar enllà, enllà, deixant enrera el carril bici, endinsant-me per camins inconeguts. Necessito notar l’aire fresc a la cara, que em tira els cabells enrera. Necessito notar el sol i que estigui majestuós allà dalt, ara que el dia és seu.

I arribar als camps de blat, curulls d’espigues daurades, i passar lentament amb la bicicleta, comptant totes les roselles que esquitxen de vermell el paisatge. I aturar-me al capdamunt del pujol per veure la natura en tota la seva magnificència. A una banda, la serra, a l’altra, la mar. I entremig, camps de conreu, prats i boscos: tota la verdor primaveral estesa davant dels meus ulls. Un bosquet, vist de lluny, sembla un ram que puguis agafar amb una sola mà. La plana és un immens cobrellit fet de patchwork.

Torno a la bicicleta i m’acosto al bosquet. Els arbres es drecen altius, ofesos que els hagi equiparat a un fràgil ram de flors silvestres. Malgrat tot no són rancuniosos; la seva ombra m’acull benefactora. A una banda del tronc deixo recolzada la bicicleta, a l’altra m’hi assec jo. Trec de la bossa un llibre antic, ple d’històries d’amor i de guerra. Sobre el coixí de fulles, l’esquena contra el tronc, amb la remor de les fulles com a música de fons, començo a llegir. M’adormiré bressolada pel vent suau, pel cant dels ocells, i somiaré que l’heroi del llibre pren el rostre estimat que ha vingut amb bicicleta a cercar-me i que em tornarà a casa abans no plogui de nou.



No trenqueu l’encanteri: si no la fada es despertarà abans que arribi l’heroi.

Etiquetes de comentaris: històries, món íntim, primavera

Il·lustració d'Anne Julie

La senyora Ernestina és una dona afable i riallera que viu en el tercer pis d’una escala de veïns. És un barri tranquil on, tret d’algun casament de tant en tant, no passa mai res d’excepcional. Per això tothom recorda el cas que ocorregué a la senyora Ernestina i que va revolucionar la pacífica vida dels seus habitants.

Vídua des de feia un grapat d’anys, la senyora Ernestina duia una vida tranquil•la, sense complicacions, dedicada a tenir cura dels seus dos gats, dels cinc canaris i d’una gran quantitat de plantes, amb flors o sense, que omplien, no només el petit balconet que donava a la placeta, sinó també el menjador, la sala d’estar, el rebedor, la cuina... Fins al bany tenia un petit cactus, l’Òscar. I és que la senyora Ernestina, igual que posava nom als seus animalons, també batejava les seves plantetes. No havien de ser pas menys que la resta d’habitants d’aquell piset minúscul! Així, tenia l’Adela, una hortènsia immensa que ocupava un lloc preferent damunt de la tauleta del balcó; el Tobies, un esqueix de ficus que havia crescut més que la planta d’on havia sortit; la Tina, una margarida que, quan arribava el bon temps, era l’enveja de totes les veïnes... No acabaríem d’anomenar-les ni de cantar-ne les excel•lències, perquè les plantes de la senyora Ernestina tenien fama de ser les més ufanoses, les més sanes i les més ben cuidades de tot el barri. Segons la mestressa, per tenir bones plantes no n’hi havia prou de regar-les i adobar-les, no; a més, se’ls havia de parlar. Davant dels més escèptics que li retreien allò que amb les plantes no pots mantenir una conversa, ella els responia tota ofesa que amb els canaris i amb els gats tampoc, i prou que tothom trobava tan normal dir-los coses. Fos com fos, ella no deixava mai de donar-los el bon dia, de cantar-los alguna cançó i d’explicar-los les últimes tafaneries que corrien pel barri.

Un dia, la senyora Ernestina va rebre la visita de la filla d’una cosina que havia marxat feia anys a viure al Brasil. Com que la notícia de la seva passió per les plantes havia arribat a l’altra banda de l’Atlàntic, la dona la va obsequiar amb un exemplar de iuca magnífic, que ella ràpidament va posar al menjador, a prop del televisor, i li va posar el nom de Tula. Al cap d’un parell de setmanes, la senyora Ernestina va observar amb estupor que la Tula tremolava. Esverada davant d’un fet tan insòlit, se’n va anar a la jardineria a exposar el cas. En un barri on no passa mai res, qualsevol fet inesperat atreu l’atenció de la gent i tothom va començar a dir-hi la seva. Que si el canvi de país no li provava, que si amb el viatge s’havia refredat, que si la pobra planta s’enyorava de la seva terra i per això s’estremia de tristesa... Sense treure’n l’aigua clara, la senyora Ernestina se’n tornà cap a casa. S’assegué prop de la Tula i començà a parlar-hi amb veu dolça per tranquil•litzar-la del possible trasbals que li hagués ocasionat el viatge, la regà una miqueta, li posà una dosi d’adob i li desitjà bona nit. L’endemà el tremolor era tan exagerat que les copes de la vitrina dringaven i el test es desplaçava com si tingués potes.

Com que el fet traspassava els límits del que la senyora Ernestina podia admetre com a normal, es decidí a trucar a les autoritats. La guàrdia urbana li va dir que no tenien competències en qüestió de vegetals i els mossos d’esquadra, davant del fet que ella no presentava cap denúncia, li van dir que, sentint-ho molt, no hi podien intervenir. Finalment, després de molt insistir-hi, els bombers es presentaren a casa seva. Els va haver d’obrir la veïna, ja que la senyora Ernestina es negava a baixar de la taula del menjador, on ni ella mateixa no sabia explicar-se com havia arribat a enfilar-se. La Tula havia deixat de tremolar, el test estava fet miques, la terra escampada pel mosaic del menjador i una taràntula negra i peluda es passejava amunt i avall sense entendre quina mena de terra era aquell que trepitjaven les seves potes.

Refeta de l’ensurt, d’aleshores ençà, la senyora Ernestina només compra plantes que portin una etiqueta amb la denominació d’origen.


Com que la primavera no vol acabar d'arribar, l'he anada a buscar jo. He canviat algun test, he esporgat fulles seques o mig seques i he omplert el balcó de plantes amb flors. Ciclàmens blancs, roses i vermells, margarides blanques amb un to lilós, boixacs d'un taronja intens i una planta amb floretes grogues que no sé com es diu. Jo la veritat és que no parlo amb les plantes, però sí que conec una persona que ho fa -o almenys ho feia fa anys-. Les flors alegren la casa. I a més m'han assegurat que vénen del Maresme, passant per Mercabarna, és clar.

Etiquetes de comentaris: contes, primavera