L'envolée

En Marçal i els seus pares s’esperen al passadís, davant de la porta de l’aula 33. A dins, hi ha la Carlota amb la seva mare. Quan surtin serà el torn del Marçal. La tutora els rep d’un en un per donar-los les notes de final de curs. Després d’una breu salutació, la Dolors va per feina.

─Bé, Marçal, de debò que m’has ben sorprès. A principi de curs eres dels últims de la classe, mentre que ara has tret unes notes excel•lents. En realitat, de Nadal ençà has fet un canvi espectacular. Et felicito en nom de tots els professors. Aquest estiu –afegeix, ara mirant-se els pares─ es mereix unes bones vacances. Força lectura, però cap més feina extra.

En Marçal ha de reprimir-se les ganes boges de saltar d’alegria i respon educadament agraint el compliment. El pare –avesat a les pèssimes qualificacions del seu fill─ intervé satisfet davant d’aquestes paraules de reconeixement.

─Sí, en Marçal s’ha esforçat molt. Ha agafat tant d’interès per l’estudi que es tanca a la seva habitació i no se’l pot distreure per a res. I això de la nit al dia!


En Marçal recorda perfectament això que el seu pare en diu “de la nit al dia”. Era un vuit de gener a les sis i trenta-quatre minuts de la tarda exactament perquè, encara que el despertador de la tauleta de nit marqués les sis i vint-i-nou minuts, s’havia de comptar amb els cinc minutets de retard que l’aparell es concedia per no haver de matinar tant. En Marçal ja havia berenat, ja havia trucat a un parell d’amics per un tema suposadament urgent que no havien tingut temps de tractar durant el dia i que potser no recordarien l’endemà, i ja no podia retardar més el temut moment de començar a fer els deures. S’avorria, s’adormia i maleïa la seva mala sort. “Mira que tenir un joc nou d’ordinador i haver d’estar aquí fent els deures...! I a sobre no s’ha quedat curta, no! Sis problemes per demà. I no entenc res.”

─Com caram es deu calcular el valor d’aquesta x? –va sortir-li en veu alta.
─Que dius res, Marçal? –va preguntar la seva mare des de la sala.
─No, mare, estic estudiant.
─Escriu la fórmula i aïlla la x.
─Com? Qui...?

En Marçal va mirar al seu voltant amb estranyesa: no hi havia ningú. Però, en canvi, ell tenia la certesa d’haver sentit una veu que li deia com havia de fer el problema. S’aixecà i se n’anà fins a la porta de l’habitació. La mare no havia pogut ser, estava a la saleta i a més no era la seva veu. Se’n tornà a la taula i començà a escriure.

─Aquesta fórmula no, la del sinus.

En Marçal s’aixecà d’una revolada, esverat, amb els ulls esbatanats mirant fixament l’artífex d’aquelles paraules: una mosca que, descaradament, s’havia aturat damunt del seu quadern de matemàtiques com si fos una xifra més.

Passada la sorpresa inicial, la mosca no només li va explicar com havia de resoldre els problemes, sinó que féu gala d’amplis coneixements en diferents camps del saber. Tantes hores de vol per llocs diferents li havien proporcionat un bagatge cultural impressionant. Aquest fou l’inici d’una llarga i fructífera amistat. En Marçal va passar a aprovar tots els exàmens al mateix temps que, misteriosament, tots els insectides de la casa van desaparèixer sense deixar rastre.

─Sí, Dolors, n’estem molt contents, del Marçal. Qui ens ho havia de dir: ell que es distreu amb la primera mosca que passa...



S'ha acabat. I s'ha acabat més o menys bé. Per a uns més que per a altres. El resum del curs i de la festa final ja us l'ha explicat la Nimue i no em repetiré. El que sí us puc dir és que hem repartit notes i he rebut petons. I hem anat a recollir les notes i hem rebut alegries. I he anat a descansar un parell de dies a la Garrotxa i he tingut un petit atac de pedra. Deu ser que el meu ronyó es va inspirar amb tanta pedra volcànica i es va sentir en erupció. Un final amb gust amarg, per la mort de l'Alfonso. Un final salat, per l'aigua del mar. Un final dolç, perquè estem més junts. Un final cansat, perquè és el final. Un final musical, amb dos concerts i una cantata. Un final calorós, perquè el sol s'ha ensenyorit de les nostres vides. Un final buit, perquè no he trobat moment ni per al meu bloc ni per als vostres. Un final que no és final, perquè queda feina editorial que no s'acaba i perquè... tinc al cap un projecte fantàstic per al curs vinent que si tira endavant serà sonat i en sentireu a parlar.

I ara vull trobar temps per tot el que vull fer aquest estiu. Vull reprendre l'italià que també s'ha ressentit del final. Vull fer uns pantalons i unes bruses a les nenes. Vull llegir alguns dels llibres que vosaltres m'heu recomanat. Vull anar a la platja. Vull preparar una festa d'aniversari especial, perquè l'Enric en fa 10 el dia 10. Vull sortir per la Festa Major. Vull descansar i ser feliç. No està gens malament. Em queden dos mesos. Espero poder-vos-ho anar explicant.

Que no s'acabi aquest encanteri. És tan bonic...

Etiquetes de comentaris: contes, família, institut, vivències