Aniversari

diumenge, 14 de març del 2010

Foto: Internet

Ja fa uns quants dies, però avui ens hem pogut reunir tots per celebrar-ho. Ma mare ha fet vuitanta anys. Fèiem goig. Ens sentim afortunats de poder estar tots junts. Fins i tot el nét gran –el meu nebot– que ha trobat feina a Mallorca i que s’hi està tota la setmana, ha pogut venir. Per unes hores hem oblidat els problemes que tots portem amb nosaltres i hem estat per ella. Perquè s’ho mereix. Perquè, qui ha estat sempre per tots, si no ella? I durant la conversa sorgeixen records, anècdotes, històries prou antigues que alguns ni tan sols hem viscut. Però hi ha un lligam, una persona que ho aglutina tot, perquè és al voltant seu que tot pren sentit.

La foto que obre l’entrada és clar que no necessita presentació per a la gent del país, Sitges és Sitges. És on va néixer la meva mare ara fa vuitanta anys. Ha canviat molt en aquest temps; a ella mateixa li costa reconéixer-hi el Sitges de la seva infantesa, però hi ha una cosa que roman inalterable al pas del temps: la Punta. Per això li hem regalat un tapís amb una Punta, amb castell de focs inclòs, que he fet de patchwork en nom de tots. És una imatge tan infinitament vista que s’identifica fàcilment. Per a la Beba, a qui vaig prometre de publicar la labor quan la tingués acabada, i per si algun altre blogger o amic italià em visita, he posat també la imatge real perquè per a ells potser no és tan fàcil identificar-ho.

Versione italiana (scusatemi per gli errori e per una sintassi più somigliante al catalano che all’italiano)

Mia mamma ha fatto ottant’anni. Tutta la famiglia si è riunita per celebrare il compleanno. Ci eramo tutti, anche il nipote maggiore che ha trovato un lavoro da poco a Mallorca. Abbiamo lasciato fuori i nostri problemi e l’abbiamo avvolta con la nostra presenza e il nostro affetto. Perché lo meriti. Perché lei è stata sempre attenta alle nostre necessità. Per il suo amore incondizionato. Durante il pranzo abbiamo ricordato tanti anedotti, abbiamo raccontati tante storie che alcuni di noi non abbiamo nemmeno vissuto. Lei è la persona che da senso a tutto.

Lei è nata a Sitges ottanta anni fa. Per ciò la fotografia più singolare di questo paese catalano. Sitges è diventato molto diverso nel trascorso di ottant’anni, non a niente a che fare con il Sitges della sua infanzia, ma questa immagine della chiesa è rimasta inalterabile. È conosciuta come “la Punta”. Cioè quello che le abbiamo regalato: un arazzo con una “punta”, nella notte della macchina pirotecnica, fatta di patchwork. Se fate uno scatto sopra la foto potrete anche vedere i punti fatti con l'ago da cucito. Aspetto che vi piacerà.



Si cliqueu damunt de la foto podreu veure'n les puntades i tot! Espero que us agradi.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 18:35, | 14 Comentaris

Amb la lletra P

dilluns, 14 de desembre del 2009
Fa dies que no escric, que amb prou feines us deixo comentaris, tot i que vaig passant pels vostres blocs. A mesura que el curs avança el temps de lleure es redueix, però no vull deixar-ho del tot. I sé que em perdonareu si no estic tan present per la comunitat. I avui se m’ha acudit que tenia tres bones raons per escriure sobre la lletra P i compartir-les amb vosaltres.

Hem tingut notícies del P., el nen del cor que estimava tant. El P. millora, lentament. En un primer moment es va dir a la família que no superaria les dues embòlies que havien seguit a l’operació de cor. Després, els van haver de dir que quedaria en un estat vegetatiu. Quan va començar a bellugar i a parlar, els metges mateixos no s’ho creien. Ara com ara, porta fèrules a les cames per reaprendre a caminar, té el nivell intelectual d’un nen de tres anys quan en realitat va camí dels vuit, no ha recuperat encara tota la visió. I lluita com un tità. El seu petit cervell té algunes parts lesionades irreversiblement, així que la resta de parts han d’acabar d’aprendre les seves funcions i assumir les de les parts afectades. Tot plegat és demanar-li molt a un cervell encara en formació. Té un mestre que va a casa seva cada tarda i mira de despertar en ell tot el que ha quedat adormit. I té l’amor immensíssim de la seva família que l’ha recuperat quan ja no s’ho esperava i que lluitarà amb ell fins on calgui.

La segona raó són els Panellets.M’han quedat bonics i boníssims.Potser més bons que altres anys, perquè són panellets de fora de temporada. Em vaig quedar amb les ganes ja l’any passat perquè vaig caure de la bici i em vaig fer un esguinç al canell dret. Aquest any ja tenia tots els ingredients comprats i em vaig fer un tall en un dit que em va afectar el nervi. Encara ara em fa mal i m’han dit que la recuperació completa pot trigar mesos, però m’hi he vist amb cor i aquí els teniu, en plena època de polvorons, panellets!




I la tercera raó, la pluja. La pluja de debò ens ha aigualit una mica el referèndum. A Vilanova la participació no ha estat gaire gran, però és que som una mica àrea metropolitana, perifèrica, però ho som. No s’han pogut fer els actes festius al carrer, però per als que hem anat a dir que sí, que volem tenir un estat propi, sense complexos, amb naturalitat, brillava el sol. Què voleu sinó, quan n’hi ha que han viscut una guerra, una dictadura, la prohibició de la llengua, un intent de cop d’estat...? L’altra pluja és una cançó que m’ha calat ben endins i que en parla metafòricament: Gocce di memoria. L’he escoltada tantes vegades que em sembla que sí, que me l’he après de memòria.



I per què no, un petó ben gran per a tothom! Bona setmana!

Etiquetes de comentaris: , , ,

 
escrit per fada a les 16:37, | 48 Comentaris

SOS

dilluns, 14 de setembre del 2009


Tot el cap de setmana en dansa buscant la meva carrossa. De primer vaig pensar que me l’havia descuidada en algun lloc, però no era versemblant ni tan sols tractant-se de mi. Després se’m va acudir que la meva bonica carrossa blava havia decidit deixar-me i anar-se’n amb el zeppe de la Nimue, que tampoc sabem on para. Però buscant amunt i avall, l’he trobada. I, a més, he descobert que hi ha algú disposat a fer bromes pesades. Sisplau, ajudeu-me. S'admeten tota mena d'hipòtesis. Sense carrossa no podré fer bé de fada padrina i la meva princesa se’n buscarà una altra. On és la clau d’aquesta presó daurada que em separa de la meva carrossa? Qui ha estat el graciós?

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 15:57, | 19 Comentaris

La Toscana

dissabte, 15 d’agost del 2009
La meva intenció no és cansar ningú, ni fer les funcions d’una agència de viatges o d’una guia turística, però sí que m’agradaria compartir amb vosaltres les impressions de les nostres vacances a la Toscana i, així, reviure-les una mica.

Crec que amb unes quantes paraules triades i amb unes fotografies que les acompanyen us en fareu una idea.

Paisatge. Els camps de gira-sols ens acompanyaven durant la ruta.



Art. Sobretot del Renaixement, però també art antic, barroc... I en totes les disciplines: pintuta, escultura, arquitectura. Per a tots els gustos!



Ciutat. En vam veure moltes, però em quedo amb Florència.



Poble. San Gimignano és una postal.



Literatura. La casa de Dante i fragments de la Divina comèdia a diferents façanes del barri.



Piscina. La casa rural on vam estar era acollidora i la piscina ens refrescava quan arribàvem de voltar. Per cert, quan treies el cap de l'aigua per respirar, es veia San Gimignano al fons.



Ciència. A Vinci vam poder veure alguns dels enginys que el gran Leonardo va inventar.



Postes de sol. Una imatge val més que unes paraules...



Espiritualitat. Surava en l'aire a Assisi, ciutat natal de Sant Francesc, una espiritualitat sense fronteres de raça, edat o creença.



Fantasia. Al Parco di Pinochio a Collodi vam, fins i tot, poder entrar a la boca de la balena!!



En aquesta llista hi falta un element importantíssim: la gastronomia. La pasta, les pizzes i els gelats eren de primera, us ho asseguro! Un viatge recomanable per a petits i grans.

Etiquetes de comentaris: , , ,

 
escrit per fada a les 18:49, | 20 Comentaris

De tot una mica

dimecres, 17 de juny del 2009
Porto uns quants dies mandrosa, d’anar fent en funció del que em venia de gust, a part, és clar, del que era obligatori. Coses tan diverses com endreçar uns armaris, anar a veure catifes de flors de Corpus, celebrar els 300 anys dels gegants de Vilanova, rentar unes cortines, cosir petits triangles de patchwork que acabaran essent un cobrellit, fer punt de creu, ensenyar a l’Ester a fer mitja perquè vol una bufanda per a l’hivern, anar al parc zoològic amb tota la família i gaudir amb la cara de sorpresa de la neboda petita, dormir moltes hores, escoltar música en directe en el marc incomparable del pati del castell medieval de la Geltrú, començar a preparar el viatge que farem el mes que ve, cuinar... En fi, que amb tot això us he tingut abandonats. Perquè em perdoneu us deixo la recepta d’aquesta amanida de cigrons que ens hem menjat aquest migdia. Els llegums a l’estiu també tenen el seu lloc a la cuina: les amanides entren tan bé!

AMANIDA DE CIGRONS

Ingredients:

½ quilo de cigrons cuits
1 llenca de cansalada
Un grapat de pinyons
Un tall de formatge de cabra tendre
Un grapat d’herbes dels canonges per a cada plat
Tomàquets xerri
Olives negres
Sal
Oli
Vinagre

Preparació:

Es barregen els cigrons, la cansalada tallada a trossets i ben rossa, els pinyons passats per la paella amb el mateix oli de la cansalada i el formatge tallat a quadrets. S’amaneix amb sal, oli i vinagre.

Es renten els canonges i els tomàquets. Es posen els canonges al plat, se salen i s’hi tira un raig d’oli. Al damunt hi posem els cigrons i tota la resta. Es guarneix amb els tomàquets xerri i les olives.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 15:22, | 20 Comentaris

Com un infant

dijous, 1 de gener del 2009
Després d’uns dies d’àpats familiars, tenim una petita treva fins a la culminació de les festes. La canalla ja té la carta feta. Els grans la faríem tan llarga... de coses tan intangibles i tan necessàries... Podríem seguir l’ordre alfabètic començant per una llengua i continuant per una altra i una altra i... i en totes les llengües trobaríem què demanar amb cadascuna de les lletres: amistat, bondad, companyonia, decència, espoire, famílies unides, generosità, happiness, innocència, justícia, liberté, moderazione, nature, oportunitat, paix, quiétude, respeto, solidaritat, temps, umanitarismo, vida, work, xarranca, yeux, zones verdes. I com un infant ens n’aniríem al llit nerviosos, pensant si cadascun dels nostres desitjos es podrà fer realitat.

He aprofitat els dies de vacances i l’haver de preparar mejar per a ocasions especials per provar de fer coses bones i boniques. Us en deixo les fotos, les idees i us asseguro que és tan fàcil com bo.

Entrant per al dia de Nadal (on tradició i innovació es donen la mà)


A la base hi ha enciam de fulla de roure amanit amb una mica de reducció de vinagre de Mòdena i mel. Per guarnir, ous de guatlla i pernil d’ànec. A sota del galet, un tall de pilota del caldo. A dins del galet (bullit només amb aigua i sal i passat per aigua freda) cigrons, quadradets de patata i pastanaga (tot això de l’escorregut) i, havent-ho passat per la paella, botifarra negra esparracada, cansalada ibèrica tallada molt petita i bolets també tallats molt petits.

Roses del desert

Només dos ingredients: cobertura de xocolata negra desfeta al bany maria i cereals (més coneguts com a corn-flakes). Un cop la xocolata està desfeta, hi afegim els cereals i ho remenem fins que quedin força bruts de xocolata. Omplim les cassoletes de manera que quan es refredi la xocolata quedin formes irregulars i capricioses, com les roses del desert. (La foto no li fa justícia, ja em perdonareu).

I com un infant ens quedaran els morrets empastifats.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

 
escrit per fada a les 23:45, | 21 Comentaris

Melmelada de móres

diumenge, 31 d’agost del 2008
L'Ester amb la collita

Aprofitem al màxim els darrers dies que ens queden d’estar junts i sense obligacions. Hem fet una bona caminada pels afores de Vilanova. Ens llevat de bon matí, hem agafat un cistellet i l’esmorzar i hem enfilat cap al Mas de l’Artís (de la família d’Avel•lí Artís Gener). Calculem que anar i tornar uns nou quilòmetres. No està gens malament. El paisatge està força alterat: molts dels camins ens apareixen asfaltats, l’autopista ens recorda un gran drac furiós que s’estén tan llarg com és, les torres d’alta tensió s’erigeixen com monstres terribles amenaçant pins centenaris... Malgrat tot és bonic. Ara una papallona, ara una sargantana, de tant en tant collim unes quantes móres i anem omplint el cistell, veiem un bri de te de roca que intenta sobreviure enmig de l’aridesa, trobem ciclistes que saluden... A la tornada ens sorprèn una vista magnífica de Vilanova amb el mar al fons que ens fa oblidar el ciment invasor.

Un cop a casa, posem les móres a macerar i passades les hores fem la barreja per obtenir una deliciosa i natural melmelada de móres. Ja ho veieu: avui la recepta comença al bosc. Llàstima que els bolets costen més de trobar que les móres!! Però s’intentarà. Encara queden unes setmanes d’estiu, però ja tenim la vista posada en els mesos que vénen i tot allò que tenen de bo. I els bolets en són una. Mentrestant, anirem degustant la melmelada.

Deixo la recepta per si algú s’hi anima.

• 1 quilo de móres silvestres
• 750 gr. de sucre
• 1 vas d’aigua
• suc de llimona

Colliu les móres ben madures i renteu-les. Poseu-les a la cassola on les vulgueu coure amb el sucre l’aigua i la llimona. Deixeu-ho macerar unes dotze hores. Passat aquest temps, poseu-ho al foc i coueu-ho durant 25 minuts a foc lent. Tritureu-ho i feu-ho coure 5 minuts més. Ompliu els pots ben esterilitzats (bullits durant deu minuts en aigua) i tapeu-los. Poseu-los cap per avall fins que la melmelada estigui freda. Aleshores ja els podeu etiquetar.

Ens han quedat així de xulos!!

Etiquetes de comentaris: , , ,

 
escrit per fada a les 21:09, | 19 Comentaris

Festa major

dijous, 31 de juliol del 2008

FESTA MAJOR DE TU

Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.

És festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent, qui sap on, musica
d'un envelat de l'estiu.

És festa perquè t'estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dintre els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls

de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m'estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i els campanars.


He volgut començar amb aquest poema de Jordi Sarsanedes, un gran poeta poc conegut, a tall de petit homenatge. Comença oficialment la festa major. Vilanova esclata de festa, de llum i de color, de música de gralles i sacs de gemecs, d'olor de pólvora. Retrobarem els gegants i els nans, els dracs i els diables, les mulasses, veurem passar els balls i patirem amb els bordegassos. Seran set dies intensos que culminaran dilluns a la nit amb el castell de focs i dimarts amb la cercavila del vot del poble a la Mare de Déu de les Neus, patrona de la vila. Acabarem cansats, feliçment cansats. Què us hi animeu?

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 9:24, | 20 Comentaris

El temps a l'estiu

dissabte, 19 de juliol del 2008
Sempre ho hem sentit dir: a l’estiu –o en períodes de vacances- ens proposem fer més coses de les que realment acabem fent. Però es veu que tota experiència és poca i en aquest primer estiu blocaire he ensopegat altre cop a la mateixa pedra. En definitiva, que em pensava que tindria tot el temps del món, que podria gaudir llegint els vostres blocs, que escriuria un munt de posts, i ja ho veieu, fa més de quinze dies de l’últim escrit.

Hem continuat treballant en les feines editorials, s’han fet cursets de formació, he reprès l’italià amb força que el dia 29 hi ha examen. I, a més, a casa amb els nens de vacances l’activitat no para. Hem fet puzles, una gran exposició que anava de les vint-i-cinc a les cinc-centes peces, hem fet patchwork, hem convidat altres nens a jugar, hem fet un gran muntatge de Lego... I, sobretot, hem preparat la festa de l’Enric.

En aquesta festa, ens han tornat a envair, però aquest cop ha estat fruit d’una conxorxa entre el paleta i el lampista. Així és que els vam deixar a casa i ens en vam anar a celebrar l’aniversari de l’Enric al marc incomparable de la Masia d’en Cabanyes. 10 anys són una fita important en la vida d’un nen, per allò de posar dues xifres, o sigui, que la vam fer sonada. Encara que pugui semblar mentida, vint-i-dues criatures entre quatre i dotze anys es van organitzar amb les idees que els vam donar i l’atrezzo que portàvem per muntar un CIRC!! El Circ Enric. Tataxaaaan!!!!

Hi va haver de tot. Els nervis previs a l’estrena



i la desfilada d’artistes.



El cap de pista va fer les primeres presentacions:



Comença l’espectacle!! D’entrada un bon número de pallassos.



Amb l’ai al cor vam aguantar la respiració mentre les equilibristes es jugaven el físic dalt de la maroma.



Sense baixar la tensió un intrèpid domador demostrava com havia aconseguit ensinistrar un lleó i un tigre,



tot i que va acabar essent domat.



Vam aplaudir els malabaristes



i vam fer uns ooooohhh!! enormes quan els mags endevinaven les cartes que algú del públic havia agafat a l’atzar.



Vam tornar a patir amb les acròbates.



I, al final, els pallassos ens van fer acabar rient a cor què vols.



El public incondicional no va deixar d’aplaudir en tota l’estona



i, més encara, amb l’apoteòsica desfilada final i la salutació amb la samarreta del fabulós Circ Enric



Abans que no ens tanquessin encara vam tenir temps de bufar les espelmes.



Per molts anys Enric!!

I després de tantes emocions, els preparatius per a les colònies. Ahir van marxar tots tres i casa nostra no sembla la mateixa. Separar-nos per uns dies és bo per a tots, però es resumeix en un “vols i dols”. Abraçades, petons, recomanacions de tota mena, emoció continguda... i uns deures que ens va posar la petita Mercè: cada nit mirarem les estrelles, els tirarem un petó i elles faran de missatgeres, petons amunt, petons avall.

I ara ens toca a nosaltres. Prepararem un equipatge lleuger. Quatre dies d'escapada cap al Pallars Jussà, on esperem refer forces, fer bones caminades, llegir, estar junts, parlar de tantes coses que el dia a dia no et deixa... I fins a la tornada.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 14:39, | 17 Comentaris

El vestit nou

dijous, 5 de juny del 2008


Per fi. Per fi he acabat el vestit. Com que no sóc professional del tema i les agulles donen els tombs que donen al rellotge i no més, m'hi he tirat força temps. Però finalment ha quedat enllestit. Ple de flors, com la primavera. Fresc, perquè l'estiu -si tot va com ha d'anar- serà calorós. Bonic, perquè l'Ester és bonica. I li he regalat a la meva filla acompanyat d'un conte, no podia ser altrament! Espero que a vosaltres també us agradi. Però el vestit només se'l posa ella, eh?

Detall de les flors

Com cada matí, la Neus es troba la seva roba a punt damunt del marbre del bany. La mare li ha preparat les calcetes, la samarreta, les mitges de llana color blau cel i un vestit blau més fosc amb conills dibuixats. A terra, ben enllustrades, les seves sabates preferides, les negres amb una estrella a la tireta de cordar-les. Avui ha d’anar ben elegant perquè a l’escola els faran la fotografia de record del curs.

-Mare, quina roba em poso?
-Que no te l’he deixada al bany, Neus?
-És que jo em vull posar el vestit vermell.

El van comprar en començar la tardor i li agrada especialment perquè té dues butxaques grans una a cada banda i tres cargols brodats a la part de baix. Sempre se’l posa amb unes mitges verdes i troba que li queda d’allò més bé.

-Neus, és el vestit més nou que tens i jugant al pati es podria fer malbé. Val més que el guardem per diumenge que anirem a dinar a cals avis.

La Neus s’emmurria, acota el cap i no contesta, però no es vesteix.

-Au, va, Neus, afanya’t que farem tard.
-Jo vull el vestit vermell -torna a dir en veu baixa i encara enfadada.

Aleshores, entra el pare, se l’asseu a la falda i comença a fer-li pessigolles, a veure si aconsegueix distreure-la. Però la Neus és molt tossuda i comença a plorar tot dient que vol el vestit vermell. El pare l’acaba de vestir i li diu:

-Fixa-t’hi, et queda molt bé.
-Però el braçalet és vermell i jo volia el vestit vermell.
-Doncs això serà un altre dia. D’acord?
-Noooooo! -crida la Neus i pica de peus a terra. -I a més aquests conills són molt lletjos!
-Va, Neus, sigues raonable i vine a esmorzar que així no en trauràs res. -Els pares saben que quan la Neus es posa d’aquesta manera, val més deixar-la una estoneta i no fer-li cas.

La Neus està asseguda a terra, el cap entre els genolls, quan nota una cosa suau i càlida que li frega les cames. És en Tomeu, el seu gat.

-Tu sí que em comprens, oi, Tomeu? -diu la Neus tot acariciant-lo.
-Mèeeuuu -fa el gat a qui li agraden molt les moixaines.
-Oi que és més bonic el vestit vermell?
En Tomeu torna a miolar i li fa una llepadeta amb la seva llengua rosada.

-Neus, l’esmorzar! -se sent des de la cuina.
-Ja vinc! -contesta la Neus que s’aixeca de mala gana.

Damunt la taula té a punt la llet i les galetes. La Neus enretira la cadira per seure, però no veu que en Tomeu s’hi ha amagat a sota i li trepitja la cua. En Tomeu fa un bot, la Neus s’espanta i tomba la tassa de llet que cau damunt del vestit.

-Mare! El Tomeu m’ha tirat la llet per sobre! -es queixa la Neus. I la mare s’afanya a treure-li la roba mullada i a eixugar-ho tot.

En Tomeu, amb els bigotis blancs de la llet que ha regalimat de la taula, està al costat de la porta esperant que la Neus se’n vagi a l’escola. Quan surt amb el seu vestit vermell, la Neus té la sensació que en Tomeu, a més de miolar com sempre, avui li ha fet l’ullet.

I encanteri contat, ja s'ha acabat.

Etiquetes de comentaris: , , ,

 
escrit per fada a les 16:44, | 74 Comentaris

Invasió sideral

dimarts, 13 de maig del 2008
El temporal de dissabte passat va tenir unes conseqüències insòlites que no han transcendit a la premsa per no crear un estat d’alarma entre la població. La meva família i uns quants amics íntims –entre els quals us compto, evidentment- hem guardat el secret en bé de la col•lectivitat. El relat dels fets, il•lustrat amb fotografies exclusives, és el que segueix.

A primera hora del matí, van aparèixer unes quantes estrelles, planetes i asteroides al menjador de casa.




Estàvem tots tan admirats davant de semblant prodigi, que no ens vam adonar de la presència d’un grup d’extraterrestres i del seu OVNI que planejava darrere nostre.


Els sensors antiinvasió galàctica que tenim instal•lats per tota la casa van detectar la seva presència i la NASA va enviar un equip de salvament format per un escamot d’astronautes que es van plantar, també al menjador, en un tres i no res.


Com que ens veiem a venir una lluita aferrissada entre uns i altres –i el menjador només fa dos estius que el vam pintar i hi ha uns quants objectes sentimentalment valuosos-, vam proposar uns quants jocs per distreure el personal. Aguantar un globus amb la panxa i girar sobre un mateix va servir perquè els extraterrestres demostressin com es camina quan no hi ha gravetat.


Punxar una presa de xocolata portant casc i guants, ens va fer veure a tots com de difícil ho tenen els astronautes davant d’una cosa tan senzilla com menjar quan se’n van a l’espai.


Finalment, i assabentats que era l’aniversari d’un dels extraterrestres, uns i altres es van asseure al voltant de la taula i van compartir un fantàstic coet espacial envoltat de dolces estrelles.


Després de fondre's en una gran abraçada sideral, cadascú se'n va tonar a casa seva i el menjador va tornar a quedar com si no hagués passat res.


Els contes són molt bonics, però no hi ha res com protagonitzar-los! Per molts anys, Mercè!!

Etiquetes de comentaris: , , , ,

 
escrit per fada a les 16:03, | 24 Comentaris

Sant Jordi

dimecres, 23 d’abril del 2008

He començat molts posts amb un conte o una història i avui, Sant Jordi, dia del llibre per excel·lència no pot ser menys. El conte d’avui és brevíssim i no l’he inventat jo. Però em fa una il·lusió especial donar-vos-el a conèixer. Aquest conte el va escriure el meu fill quan tenia sis anys –ara ja en té nou- i va aparèixer a la revista de Sant Jordi de la seva escola. Deia així:

“Una vegada es va organitzar un concurs de dracs per veure quin era el més terrible, el que treia flames més grosses o el que s’havia menjat més donzelles. Però hi va haver un drac que no hi va poder anar, perquè Sant Jordi l’estava matant.”

La cosa podria donar per més, però ell ho va deixar aquí i aquí ho deixo jo.

Preparatius. Dies atrafagadíssims que culminen demà. Corredisses, ensurts, presses, ja tenim?, on he deixat?, has agafat?, el programa informàtic no ens estima i ens fa creure que hem perdut un grapat d’hores de feina, algú s’empipa, tenim mal de panxa... Sort del súper Leo i el súper Rubén i altra gent que, tot i que pensa que estem una mica tocades de l’ala –no saben que en realitat estem tocades de poesia-, ens dóna un cop de mà quan fa falta.

Fa un temps vaig tenir ocasió de comprar en un antiquari la bola de vidre d’una bruixa que, sense família que pogués heretar els seus béns, va decidir vendre-s’ho tot i anar-se’n a Austràlia a empaitar cangurs. Així és que us puc anticipar tot el que passarà demà. La diada de Sant Jordi a l’institut serà un èxit espaterrant. No pot ser altrament. La Nimue i jo hi hem dedicat tantes hores i tants esforços que tot sortirà a la perfecció.

D’entrada l’ambientació: més de cent roses fetes de paper pinotxo escampades per tot l’institut, un drac enorme fet de patchwork damunt d’una senyera encara més gran i la presència de la nostra convidada especial: Mercè Rodoreda.


El leitmotiv, un conte d’aquesta escriptora de la qual conmemorem el centenari del naixement: El gelat rosa. I tot gira al seu voltant: el punt de llibre, el muntatge de vídeo, els bombons fets amb pètals de rosa deshidratats i ensucrats... “Per què et menges les roses?” Li pregunta més d’un cop el seu enamorat. “Si sempre menges roses, et tornaràs rosa.” Una història d’amor, dolça i trista. Dolça com el gelat. Trista com la mateixa biografia de Mercè Rodoreda.

I ens envoltarem de roses i de llibres, ens menjarem les roses, ens capbussarem en els llibres, repatirem premis, explicarem contes, somriurem satisfetes quan vegem que tot ha sortit bé. I per rematar aquest esclat primaveral acabarem amb una senyora batukada que serà el tret de sortida. Anirem a passejar per la Rambla i la flaire de rosa ens perseguirà tot el dia i triarem un llibre i esperarem amb delit el moment en què el podrem obrir i paraula a paraula, línia a línia, pàgina a pàgina ens farà partíceps dels seus secrets. I clourem els ulls sadolls de tantes sensacions i continuarem vivint en els somnis.

Aquest encanteri no caduca fins a la mitjanit del dia de Sant Jordi. Que passeu tots un bon dia.

Etiquetes de comentaris: , , ,

 
escrit per fada a les 0:41, | 56 Comentaris

El bressol de les fades

dilluns, 24 de març del 2008

Hem fet una curta escapada al Pallars, el bressol de les fades. Hem caminat per l'estret congost de Collegats fins al punt en què les parets de la muntanya a banda i banda de riu sembla talment que no t'hagin de deixar passar, tan juntes estan.

La Noguera baixa alegre, salvant petits obstacles. Mentre els nens s'entretenen tirant pedres al riu i mirant floretes, jo m'allunyo una mica i, allà a la vora, entre la vegetació de ribera, en silenci, conjuro les dones d'aigua que emergeixen resplendents. Als ulls dels humans no són més que salts d'aigua, l'escuma del riu... Per a mi són fades germanes que m'expliquen els misteris de la natura. Viuen a l'Argenteria des de fa segles i se l'han modelat al seu gust.




Els geòlegs ens parlarien de plegaments, de la morfologia de les roques, de l'erosió... Els excursionistes hi veurien la bellesa d'un paisatge curiós format a base del treball constant que hi han realitzat les forces de la natura.

Nosaltres sabem que són fruit de l'acció de les fades que en temps llunyans lluitaren contra monstres malignes als quals derrotaren i transformaren en roca. L'Argenteria és el lloc on la batalla fou més cruenta i les figures immortalitzades dels monstres en són el més fidel testimoni. Ho sabem nosaltres i ho sabia el gran poeta:

"De cim a cim va de Rubió a Pentina,
i, sota Bresca en Collegats, li ensenya
la rica Argenteria que en la penya
parà algun geni amb enciseres mans.

Cortinatge de tosca i brodadures,
cascades d'argent fos en l'aire preses
garlandes d'heura en rics calats suspeses,
d'alguna fada finestró diví,
de lliri d'aigua i de roser poncelles,
com ulls closos de vèrgens que hi somien
tot hi és blanc, com los coloms que hi nien
papallones gentils d'aquell jardí."

(Jacint Verdaguer, Canigó)

I per damunt de les crestes escarpades, acostant-nos ja al crepuscle, la lluna ens mira encuriosida a punt de fer el ple.



Paisatge hivernal, arbres despullats, llunyanes taques de neu al capdamunt de les muntanyes, una mica més de fred que aquí. Primavera incipient, el rosat dels arbres florits que a la costa ja han tret les fulles verdes. I trencar amb les obligacions, amb les activitats, estar tots junts i compartir jocs, lectures, passejos, i lliscar per la neu i fer un ninot i tirar-nos boles i acabar xops i rebentats i feliços. Necessitàvem una mica d'aquesta màgia pirinenca. Per sort n'he carregat el dipòsit de la vareta màgica i segurament em durarà fins a l'estiu.

Encanteri acabat.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 18:45, | 17 Comentaris