L'envolée

Foto: Internet

Tots hem tingut un mestre o professor (o mestra o professora) que per una raó o altra ens han influït decisivament a l’hora de triar els estudis o en altres aspectes de la nostra vida. Són persones que esdevenen especials perquè ens fan estimar allò que ensenyen. Jo he tingut la sort de trobar-ne dos al llarg de la meva vida com a estudiant. Actualment, el meu professor d’italià, que m’està ensenyant més que una llengua estrangera. Estic aprenent d’ell tot un seguit de tècniques –que en part us he estat explicant– que em serveixen a mi com a docent i que em descobreixen tot un món de possibilitats.

L’altre va ser un professor que vaig tenir al COU. Ens feia classes de literatura. Vivíem la literatura. Ens emocionàvem amb la literatura. Estimàvem la literatura. Vaig mantenir el contacte amb ell durant el primer any de carrera. Alguna vegada ens havíem trobat al pati de la facultat i, evidentment, parlàvem de literatura. Després, se’n va anar a Itàlia per continuar la seva tesi doctoral. Tenia un tema apassionant. Estudiava com es tractava l’enamorament al llarg de la història de la literatura. L’última vegada que vam parlar m’explicava la importància que hi té la mirada, els ulls. Ens enamorem a través de la vista, almenys en un primer moment? Hi ha ulls que enamoren? És només un tòpic literari? Ens escrivíem cartes en una època en què encara no existia Internet. Fins que un 8 de març, avui fa 23 anys, va morir en un accident de trànsit. Absurdament. Sense acabar la tesi. Sempre quedarà la literatura lligada al seu record.

Etiquetes de comentaris: amics, ensenyament, italià, món íntim

Ja vaig comentar en una entrada de no fa gaire que m’estava interessant per un mètode d’ensenyament de llengües. Jo no tinc cap alumne per al qual el català sigui una llengua estrangera, per tant, el mètode el puc aplicar en part, però no totes les activitats em són vàlides.

Hi ha una activitat, però, que m’entusiasma: és la dramatització. Consisteix a preparar una situació real de comunicació en què intervinguin dos personatges. Cadascun d’ells haurà de fer dues o tres rèpliques com a molt. L’ensenyant posa els alumnes en situació: normalment un dibuix a la pissarra i una explicació acompanyadada de mímica. Arriba el moment de la veritat, el moment en què el primer personatge es dirigeix al segon. Només a partir dels gestos i l’expressió de la cara, els alumnes han d’aventurar hipòtesis sobre allò que diu. No pararem fins que aconsegueixin reproduir la frase exacta que l’ensenyant havia pensat, encara que donin altres possibilitats correctes. Aleshores ho farem repetir en veu alta d’un en un i tots junts, mirant d’aconseguir una pronúncia el més acurada possible. L’ensenyant repetirà la dramatització acompanyada ara de paraules. Passarem a la resposta que dóna el segon personatge i seguirem el mateix procediment. Quan ja tenim el primer fragment de diàleg complet, triarem dos alumnes que faran la representació. I tornem-hi fins a completar el diàleg que teníem preparat o fins que el temps s’exhaureix. Ara bé, n’ha de quedar una mica per poder, ara sí, agafar paper i bolígraf i escriure’l.

Doncs, bé, avui he pogut posar-ho en pràctica gràcies a la generositat de la meva bona amiga Júlia que ha posat a la meva disposició l’aula d’acollida i vuit dels seus alumnes: dues noies i dos nois magrebins, una noia xinesa i dos nois i una noia sudamericans de procedència diversa. Vuit en total, ideal per al treball en parella. Una de les claus per a l’èxit de l’exercici és la confiança que els alumnes han de tenir en el seu professor. I, és clar, ells a mi només em tenien vista pels passadissos. Ara bé, la bona sintonia entre la Júlia i ells ha fet que des del primer moment s’ho prenguessin bé i tinguessin ganes de veure què era allò que havien de fer amb totes les taules enretirades i les cadires col•locades en semicercle.

Crec que l’experiència ha estat positiva. Per a mi, ha estat una satisfacció veure que era capaç d’aplicar el que estic aprenent de manera intuïtiva, perquè ho faig des de la banda de l’alumne, i poder-ho transmetre per si és útil de cara a lliçons posteriors. Pel que fa a ells, em fa l’efecte que a part de divertit, els ha servit per expresssar-se en una llengua diferent, per aprendre vocabulari, per distingir el tractament de tu i el de vostè, per practicar amb els pronoms febles. Suposo que en parlaran i ja m’arribarà la seva impressió. De tota manera s’ha produït un fet sorprenent. Ha sonat el timbre que indicava, no només la fi de la classe, sinó fins i tot l’inici de l’esbarjo i… no s’han bellugat! Els hem hagut de dir dues vegades que ja podien sortir i nosaltres ens hem quedat al•lucinades.

Etiquetes de comentaris: amics, ensenyament, institut

Imatge: Google

De la foto ençà no només ha canviat el material escolar. El món de l'ensenyament evoluciona constantment en tots els àmbits d'actuació. Evidentment no parlo de política ni de calendaris escolars, cosa que es podria tractar en una altra entrada si en tingués ganes però no en tinc. El que avui us vull explicar és tota una altra cosa.

M’han passat un article sobre la producció lliure de textos tant escrits com orals del professor Christopher Humphris, presentat a Roma l’any passat en el 17è Seminari internacional per a professors de llengua. Segur que tots recordem aquells inicis de curs amb un paper blanc al davant i el temut tema: “Les vacances”. Per sort la manera d’aconseguir que els alumnes escriguin o parlin de les vacances o de qualsevol altre tema no només ha canviat, sinó que es poden obtenir resultats molt més satisfactoris per a l’alumne, i també per al professor.
(Si en comptes de continuar amb el rotllo teòric voleu una cosa una mica més divertida, podeu llegir la narració que vaig publicar en aquest blog Tornem a començar, el setembre de 2008 -perdoneu però l'enllaç no se'm publica correctament-. I si voleu anar i tonar, jo continuo.)
Deia que també és satisfactori per al professor perquè les redaccions produïdes per alumnes que han escrit envoltats d’aquest mètode són molt més interessants, més riques, més viscudes.

Tot i que la glotodidàctica és una ciència teoricopràctica per a l’ensenyament de llengües estrangeres, té alguns aspectes interessants que he pogut aplicar a les meves classes. És molt gratificant comprovar que després de disset anys ensenyant llengua (crec que ja he comentat alguna vegada que sóc professora de català), encara aprens tècniques per millorar l’aprenentatge dels alumnes, per arribar-hi millor, per connectar amb ells. He posat en pràctica fer la classe amb els alumnes asseguts en semicercle, treballant primer individualment i després per parelles que van variant al llarg de l’exercici. Així s’obliguen a escoltar la proposta de l’altre a rebutjar la pròpia o, al contrari, a haver de defensar-la. Canvi de parella. El nou company pensa com jo: salvats! O el meu company pensa com el que acaba de marxar: em replantejo seriosament l’opció que he triat. L’ambient és distès, els alumnes riuen, però sobretot aprenen i, encara més, retenen aspectes que altrament haurien estat un exercici de tants fet i corregit, entès o no del tot, però que gairebé segur hauria passat inadvertit. I tot plegat aplicat a l’àrid tema dels pronoms febles que segur que tots heu patit alguna vegada. El grau de satisfacció per totes dues bandes és altíssim. A la classe següent reclamen tornar-hi. Però aquell dia tu has d’explicar sociolingüística. Saps, però, que ho esperen i un altre dia hi tornarem.

Això és només un tast. Aprofundir en aquest aspecte promet molt i la veritat és que tinc moltes ganes d’aprendre’n. Us ho aniré explicant.

Etiquetes de comentaris: ensenyament, reflexions