L'envolée

Tot el cap de setmana en dansa buscant la meva carrossa. De primer vaig pensar que me l’havia descuidada en algun lloc, però no era versemblant ni tan sols tractant-se de mi. Després se’m va acudir que la meva bonica carrossa blava havia decidit deixar-me i anar-se’n amb el zeppe de la Nimue, que tampoc sabem on para. Però buscant amunt i avall, l’he trobada. I, a més, he descobert que hi ha algú disposat a fer bromes pesades. Sisplau, ajudeu-me. S'admeten tota mena d'hipòtesis. Sense carrossa no podré fer bé de fada padrina i la meva princesa se’n buscarà una altra. On és la clau d’aquesta presó daurada que em separa de la meva carrossa? Qui ha estat el graciós?

Etiquetes de comentaris: fotos, històries

Foto Internet

He fet de fada padrina al més pur estil dels contes de fades. La meva Ventafocs particular és una princesa que té per costum posar-se en situacions altament perilloses. Fa unes quantes setmanes que em porta de cap. He hagut de transformar una carabassa en un cotxe per portar-la al ball. Però això no ha estat el més difícil. El pitjor de tot va ser un monstre anomenat Peatge que ens volia engolir. Sort que un cavaller valent defensor de fades i princeses ens va salvar in extremis i ens va fer passar per un camí secret perquè poguéssim donar el tomb i sortir d’aquell coi d’autopista on m’havia ficat i que no ens portava directament al ball!
La princesa va arribar i va ballar durant vint minuts, però a l’hora de marxar va perdre la sabateta. I ara no sé quin embolic s’han fet a palau que diuen que la sabata que han trobat no és del número correcte. I és que les germanastres són tan envejoses...
Ara esperarem que arribi un nou solstici i tornin a organitzar un ball d’aquests tan bonics... I hi anirem i recuperarem la sabateta i aquest cop sí que el número serà encertat.
Ara, la princesa m’ha donat vacances. Diu que per anar-se’n a voltar món agafarà el Zeppelin, que per volar és més segur, i se n’anirà de vancances en algun lloc meravellós.

Etiquetes de comentaris: amics, estiu, històries

Foto: Google

Estimada Nimue,

avui el cel estava cobert de núvols, els camps mullats i un aire gèlid embolcallava la terra. Crec que puc endevinar el teu estat d’ànim melanconiós, la teva tristesa, envoltada de columnes de gel, tancada al palau de la terrible Reina de la neu blanca. Saber-te en companyia de la Reina de la neu de colors em reconforta. Tingues confiança: el vostre alliberament és proper.

Jo encara estic en un estadi de semihivernació; però les fades primerenques, les més agosarades, comencen a despertar de la seva letargia. Juntament amb les forces de la natura preparen la Gran Revolució. Les petites fades rosadenques que passen l’hivern ben arraulides als troncs dels ametllers ja han d’haver començat a sortir per les branques. Primer un diminut botó blanc, després una flor menuda que anirà creixent al llarg del lent procés de metamorfosi de les fades. Quan estiguin completament formades, emprendran el vol i els ametllers verdejaran i agitaran les branques en un gest carregat de bons auguris: el bon temps es prepara per esclatar en el moment en què totes les espècies de fades haurem despertat del llarg son hivernal.

Nimue, estimada, les ballarines delicades com tu mereixeríeu que sempre brillés el sol, perquè la llum daurada passés a través de la seda transparent dels vels, perquè els lluentons ens enlluernessin i les monedes dringuessin suaument al ritme de la dansa sinuosa. Però, ara com ara, no puc fer res més que dir-te que els camps somriuen tímidament perquè els ametllers ja estan florits. I els dies són més llargs i el dia de la gran festa cada cop és més a prop.

Rep un encanteri benefactor –encara que sigui feble– i un dolç aleteig d’ales.

La teva fada bona.

Etiquetes de comentaris: amics, històries, hivern

Il·lustració: Anne Julie

Tinc el fill revolucionat. Indignat. Rebel. Inconformista. Una mica intolerant. Deu anys, una mica cabra boja i unes quantes idees molt clares. La que s’escau per als dies que vénen la resumeix així: “Aquesta no és la nostra festa.” No suporta les carabasses disfressades, ni els fantasmes, ni els zombis, ni els vampirs, ni els esquelets. O si més no, no els suporta pels volts de Tots Sants. Defensa la castanyada gairebé com a símbol d’identitat nacional. “Aquesta sí que és la nostra festa!” Trencar les ametlles, escaldar-les, pelar-les, trinxar-les, fer els panellets. I després delir-se mentre es torren les castanyes i els moniatos es fan al caliu. Ell no, però jo hi afegeixo el vi dolç, la mistela, la malvasia.

I és clar que contra gustos no hi ha disputes. El problema ve quan la teacher no només ensenya anglès, sinó també cultura anglòfona i, a sobre, pretén importar-la a la classe. I demà, tots disfressats al més pur estil Halloween. Ja us podeu imaginar la rebotada! Però per imaginació la seva: pensa anar vestit de vampir. I us preguntareu què té això d’extraordinari. Us ho explicaré. Es posarà una capa negra, llarga fins als peus. Sense dents plenes de sang, perquè ell no és un vampir tradicional, no. Ell és un vampir vegetarià! I per això completarà la disfressa amb una bona paperina de castanyes torrades!

La vida quotidiana està plena de situacions literaturitzables, però avui no n’he volgut fer un conte, tot i que ja veieu que donaria per escriure’n un. He preferit servir-vos la versió original.

Desitjo a tothom una bona castanyada!

Etiquetes de comentaris: família, històries, tardor

Dibuix d'Elfchick

Existeix una raça de fades efímeres: les fades Lavande. Viuen, sobretot, a la Provença, a França. Tenen els cabells del color castany més bell que mai pugueu veure i els ulls violetes. Formen un petit exèrcit que passa desapercebut als ulls dels humans. Són tan boniques com les papallones i tenen unes ales liles delicadíssimes. Per això passen inadvertides.

Les fades Lavande són petits éssers màgics que transformen la natura. Cada estiu, de bon matí, surten centenars, milers de fades que s’envolen per damunt dels camps. Cada aleteig desprèn partícules minúscules de pols lila que en caure damunt de la terra fa néixer flors d’espígol. Si us hi fixeu bé, cada flor d’espígol és, en realitat, un grup de floretes molt petitones. Són les partícules que cauen i que els donen aquestes formes capricioses. Al capvespre, les fades es desintegren i és així com escampen la flaire inconfusible de l’espígol.



Quin espectacle més bonic un camp d’espígol florit! Voldríem abastar el color i l’olor amb una sola braçada. Però ens hem de conformar amb collir-ne un ramet. Les lligarem i les penjarem en una porta, com feien les àvies, o bé les trinxarem i, un cop seques, les guardarem en un saquet ben bonic que deixarem entre els llençols o les tovalloles i ens acompanyaran durant tot l’hivern, quan les petites fades dormen.

L’espígol comença a florir. Si en colliu i el guardeu, tindreu sempre amb vosaltres la presència de les petites i benefactores fades Lavande.

Etiquetes de comentaris: històries, món íntim, primavera

Il·lustració: Anne Julie


Plou. Plou cada dia, de manera capriciosa, sense avisar. Està juganera, la pluja, aquest maig.

Fa dies que no puc anar amb bicicleta. Ni al matí a treballar, ni a la tarda a l’escola de música. L’últim dia que ho vaig fer vaig agafar de camí cap a casa un xàfec alegre, d’aquells que comencen sense vergonya, directament, a raig.

Últimament m’envaeix la melangia, la tristesa, una mena d’angoixa que m’oprimeix el pit i no em deixa respirar a plens pulmons. Fa dies que no ric amb ganes. Fa dies que no invento contes, ni escric posts, ni m'il·lusiono per res.

I vull que deixi de ploure cada dia. “Senyora pluja, seria tan amable de ploure a jornada completa, allò de dilluns a divendres segons el conveni, i deixar-se estar de fer hores extres?” Ho necessito. Perquè necessito agafar la meva vella bibicleta i pedalar enllà, enllà, deixant enrera el carril bici, endinsant-me per camins inconeguts. Necessito notar l’aire fresc a la cara, que em tira els cabells enrera. Necessito notar el sol i que estigui majestuós allà dalt, ara que el dia és seu.

I arribar als camps de blat, curulls d’espigues daurades, i passar lentament amb la bicicleta, comptant totes les roselles que esquitxen de vermell el paisatge. I aturar-me al capdamunt del pujol per veure la natura en tota la seva magnificència. A una banda, la serra, a l’altra, la mar. I entremig, camps de conreu, prats i boscos: tota la verdor primaveral estesa davant dels meus ulls. Un bosquet, vist de lluny, sembla un ram que puguis agafar amb una sola mà. La plana és un immens cobrellit fet de patchwork.

Torno a la bicicleta i m’acosto al bosquet. Els arbres es drecen altius, ofesos que els hagi equiparat a un fràgil ram de flors silvestres. Malgrat tot no són rancuniosos; la seva ombra m’acull benefactora. A una banda del tronc deixo recolzada la bicicleta, a l’altra m’hi assec jo. Trec de la bossa un llibre antic, ple d’històries d’amor i de guerra. Sobre el coixí de fulles, l’esquena contra el tronc, amb la remor de les fulles com a música de fons, començo a llegir. M’adormiré bressolada pel vent suau, pel cant dels ocells, i somiaré que l’heroi del llibre pren el rostre estimat que ha vingut amb bicicleta a cercar-me i que em tornarà a casa abans no plogui de nou.



No trenqueu l’encanteri: si no la fada es despertarà abans que arribi l’heroi.

Etiquetes de comentaris: històries, món íntim, primavera

El temporal de dissabte passat va tenir unes conseqüències insòlites que no han transcendit a la premsa per no crear un estat d’alarma entre la població. La meva família i uns quants amics íntims –entre els quals us compto, evidentment- hem guardat el secret en bé de la col•lectivitat. El relat dels fets, il•lustrat amb fotografies exclusives, és el que segueix.

A primera hora del matí, van aparèixer unes quantes estrelles, planetes i asteroides al menjador de casa.




Estàvem tots tan admirats davant de semblant prodigi, que no ens vam adonar de la presència d’un grup d’extraterrestres i del seu OVNI que planejava darrere nostre.


Els sensors antiinvasió galàctica que tenim instal•lats per tota la casa van detectar la seva presència i la NASA va enviar un equip de salvament format per un escamot d’astronautes que es van plantar, també al menjador, en un tres i no res.


Com que ens veiem a venir una lluita aferrissada entre uns i altres –i el menjador només fa dos estius que el vam pintar i hi ha uns quants objectes sentimentalment valuosos-, vam proposar uns quants jocs per distreure el personal. Aguantar un globus amb la panxa i girar sobre un mateix va servir perquè els extraterrestres demostressin com es camina quan no hi ha gravetat.


Punxar una presa de xocolata portant casc i guants, ens va fer veure a tots com de difícil ho tenen els astronautes davant d’una cosa tan senzilla com menjar quan se’n van a l’espai.


Finalment, i assabentats que era l’aniversari d’un dels extraterrestres, uns i altres es van asseure al voltant de la taula i van compartir un fantàstic coet espacial envoltat de dolces estrelles.


Després de fondre's en una gran abraçada sideral, cadascú se'n va tonar a casa seva i el menjador va tornar a quedar com si no hagués passat res.


Els contes són molt bonics, però no hi ha res com protagonitzar-los! Per molts anys, Mercè!!

Etiquetes de comentaris: astronomia, delícies, família, fotos, històries

Estava endreçant-se la taula quan va sonar el telèfon. En despenjar-lo una noia va començar a etzibar-li un reguitzell de propostes que ell, d’entrada, va mirar d’aturar. La seva persuassió de manual va aconseguir que, entre astorat i divertit, es disposés pacientment a escoltar-la. “Li oferim una novetat que revolucionarà el benestar integral de tota la família. Cuidar-se de manera sana, regalar-se els sentits. Un devessall de sensacions úniques! Compri-m’ho i veurà entrar la felicitat a casa seva. Essències orientals, encens, espelmes aromatitzades, música per relaxar-se, lectures per cultivar-se espiritualment”. Quan li va semblar que agafava aire, probablement per parlar-li del preu, es va atrevir a interrompre-la. “Li ho agraeixo molt, però tinc espelmes per tota la casa, la biblioteca plena de llibres que m’enriqueixen l’esperit, cremo encens de tant en tant i la música de l’orgue m’infon una pau profunda.” La sorpresa fou ella. No se’n sabia avenir que ja disposés d’aquell producte tan nou. “No es desanimi. Tindrà èxit, cregui’m. A mi fa anys que em funciona. De fet me’n va ensenyar el mossèn que em va precedir i ja fa vint-i-cinc anys que va morir.”



Necessitem moments d'intimitat amb nosaltres mateixos. Tot el que ens envolta és sorollós. El carrer, la feina, la família... Aconsegueixo dedicar-me un parell d'estonetes al llarg de la setmana. Es produeix el miracle quan tothom és fora i em quedo sola a casa. Si és un dia assolellat, la llum entra a cabassos per les finestres. Encenc una barreta d'encens i ràpidament la casa s'omple de l'olor dolça de la canyella o de la fruita de la passió o de la nou de coco... L'estat d'ànim en determina una mica la tria. Em preparo un te amb molt de sucre i un toc de llimona. M'acompanya la música; els meus clàssics: Sting, Phil Collins, Mike Olfield, Alan Parsons, Dire Straits, Al Steward, Moustaki, Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Manel Camp... I els clàssics de tothom: Albinoni, Pachelbel, Mozart, Ketelbey, Vivaldi... I un plat especial i recorrent, un CD de música sefardí que em transporta a altres mons.

Ara és un d'aquests moments de pau i tranquil·litat, avui compartint-lo amb vosaltres, altres dies amb un bon llibre, a vegades treballant una estona davant de l'ordinador. Què faríem sense aquests petits plaers que ens concedim?

Etiquetes de comentaris: històries, món íntim, música

Imatge: Joey Chou

Col·lecciono cases. No, no patiu, no sóc una especuladora, ni em dedico al negoci immobiliari (per sort! atesos els temps que corren...). La meva col·lecció es forneix de minúscules casetes que he comprat en els meus viatges o que la família i els amics m'han portat de diferents punts del planeta: Europa gairebé al complet, la Xina, Santo Domingo, els Estats Units... I tanmateix quants llocs que queden encara per descobrir...

De fora estant, el visitant encuriosit queda sorprès per la gran varietat de formes, de materials, de colors, per la gran profusió de detalls, des de les flors que pengen dels balcons fins als calats de les cortines... Una de les meves preferides, una kirke (església) representativa del romànic noruec, talment una nau vikinga posada cap per avall.

Al que tan sols jo, com a bona fada, tinc accés és a conèixer els secrets que s'amaguen a l'interior de cadascuna de les casetes. A dins s'hi belluga un univers únic i meravellós. Personatges, sentiments, passions, costums. M'hi introdueixo per una de les finestres i comparteixo durant unes hores el quefer diari dels seus habitants. Sentir la musicalitat del grec; seure al voltant d'una càlida llar de foc amb una família austríaca; ajudar a preparar un bon plat de pasta a San Giminiano; ballar a ritme brasiler; notar l'olor de mar, de peix, la salabror a la pell, la brisa suau que t'acarona a l'eixida d'una casa de pescadors eivissencs. Cada casa és un món i cadascun és diferent del del seu veí de prestatge. Tan llunyans, tan propers...

Arriba el vespre i el vol de la fada s'enlaira per veure-les totes amb els llumets encesos i flairar l'olor que surt de cada xemeneia abans de quedar totalment en silenci.

Xssst! No feu soroll, que ara dormen.

Etiquetes de comentaris: històries, viatges