L'envolée

Foto: Google

Estimada Nimue,

avui el cel estava cobert de núvols, els camps mullats i un aire gèlid embolcallava la terra. Crec que puc endevinar el teu estat d’ànim melanconiós, la teva tristesa, envoltada de columnes de gel, tancada al palau de la terrible Reina de la neu blanca. Saber-te en companyia de la Reina de la neu de colors em reconforta. Tingues confiança: el vostre alliberament és proper.

Jo encara estic en un estadi de semihivernació; però les fades primerenques, les més agosarades, comencen a despertar de la seva letargia. Juntament amb les forces de la natura preparen la Gran Revolució. Les petites fades rosadenques que passen l’hivern ben arraulides als troncs dels ametllers ja han d’haver començat a sortir per les branques. Primer un diminut botó blanc, després una flor menuda que anirà creixent al llarg del lent procés de metamorfosi de les fades. Quan estiguin completament formades, emprendran el vol i els ametllers verdejaran i agitaran les branques en un gest carregat de bons auguris: el bon temps es prepara per esclatar en el moment en què totes les espècies de fades haurem despertat del llarg son hivernal.

Nimue, estimada, les ballarines delicades com tu mereixeríeu que sempre brillés el sol, perquè la llum daurada passés a través de la seda transparent dels vels, perquè els lluentons ens enlluernessin i les monedes dringuessin suaument al ritme de la dansa sinuosa. Però, ara com ara, no puc fer res més que dir-te que els camps somriuen tímidament perquè els ametllers ja estan florits. I els dies són més llargs i el dia de la gran festa cada cop és més a prop.

Rep un encanteri benefactor –encara que sigui feble– i un dolç aleteig d’ales.

La teva fada bona.

Etiquetes de comentaris: amics, històries, hivern

Després d’uns dies d’àpats familiars, tenim una petita treva fins a la culminació de les festes. La canalla ja té la carta feta. Els grans la faríem tan llarga... de coses tan intangibles i tan necessàries... Podríem seguir l’ordre alfabètic començant per una llengua i continuant per una altra i una altra i... i en totes les llengües trobaríem què demanar amb cadascuna de les lletres: amistat, bondad, companyonia, decència, espoire, famílies unides, generosità, happiness, innocència, justícia, liberté, moderazione, nature, oportunitat, paix, quiétude, respeto, solidaritat, temps, umanitarismo, vida, work, xarranca, yeux, zones verdes. I com un infant ens n’aniríem al llit nerviosos, pensant si cadascun dels nostres desitjos es podrà fer realitat.

He aprofitat els dies de vacances i l’haver de preparar mejar per a ocasions especials per provar de fer coses bones i boniques. Us en deixo les fotos, les idees i us asseguro que és tan fàcil com bo.

Entrant per al dia de Nadal (on tradició i innovació es donen la mà)

A la base hi ha enciam de fulla de roure amanit amb una mica de reducció de vinagre de Mòdena i mel. Per guarnir, ous de guatlla i pernil d’ànec. A sota del galet, un tall de pilota del caldo. A dins del galet (bullit només amb aigua i sal i passat per aigua freda) cigrons, quadradets de patata i pastanaga (tot això de l’escorregut) i, havent-ho passat per la paella, botifarra negra esparracada, cansalada ibèrica tallada molt petita i bolets també tallats molt petits.

Roses del desert

Només dos ingredients: cobertura de xocolata negra desfeta al bany maria i cereals (més coneguts com a corn-flakes). Un cop la xocolata està desfeta, hi afegim els cereals i ho remenem fins que quedin força bruts de xocolata. Omplim les cassoletes de manera que quan es refredi la xocolata quedin formes irregulars i capricioses, com les roses del desert. (La foto no li fa justícia, ja em perdonareu).

I com un infant ens quedaran els morrets empastifats.

Etiquetes de comentaris: delícies, fotos, hivern, receptes, reflexions

A casa fa uns quants dies que tenim un convidat de fusta. Amb el seu somriure perpetu fa les delícies de les petites i arrenca el somriure passatger dels grans. El nostre tió ens visita cada any per aquestes dates i només ens demana una mica de menjar i aigua. El dia de Nadal, a la tarda, prepararem el bastó. La mainada l’anirà a mullar tot recitant salmodiosament uns versos improvisats un any i que ja han esdevingut tradició:

No volem pals d’escombra,
ni potes de cadira;
volem anar a la fira
i fer una bona compra.
Direm al boletaire
que ens deixi el seu bastó,
per picar a l’esquena
i fer cagar el tió!

Sense abandonar el seu somriure i amb la manta ben col•locada, el tió suportarà resignadament les bastonades a ritme de cançó i en acabat trobarem tot de regals que ens acabaran d’endolcir les festes.


Amb aquesta foto dels petits de casa amb el nostre convidat especial, vull desitjar bones festes a tot el món blocaire. Una forta abraçada per a tothom!!

Etiquetes de comentaris: fotografia, hivern, món íntim

Imatge: Internet

I la Fada? On és la Fada? La Fada hiverna, com tota bona fada. Amb els primers freds, les fades clouen les parpelles, pleguen les ales i s’arrauleixen en algun racó de casa nostra. Si una fada gosa transgredir aquest estat de coses, és severament castigada per la reina de la neu blanca. No, no es tracta d’un epítet. He dit neu blanca i vull dir exactament això. La reina de la neu de colors va ser segrestada fa molts i molts anys per uns ocellots negres com el sutge que se la van endur lluny, molt lluny, ningú sap on. Mentre ella no sigui rescatada, els hiverns seran terribles per a les fades i es veuran obligades a hivernar.

Quan torni, tindrem hiverns tan bonics com la primavera, amb la neu de colors caient suaument, com si es tractés de confeti. Tindrem hiverns càlids, perquè la neu de colors és tèbia i és rebuda com una carícia pel tacte. I notarem una escalforeta que ve de molt endins i ens fa cantar i caminar somrients i saludar tothom amb la mirada enriolada.

Per això la Fada està tan fora de combat. No us penséssiu pas que té res a veure amb la muntanya d’exàmens de literatura per corregir, amb les avaluacions, amb la programació del segon trimestre, amb la preparació del curs per a adults que començaré a impartir dimarts, amb l’organització fallida del festival de Nadal... Res més lluny de la realitat. Simplement, la Fada hiverna.

Avui a casa algú s’ha descuidat la calefacció engegada. Des del meu estat letàrgic he percebut el canvi de temperatura i m’he despertat. Aprofito, doncs, aquesta petita treva per explicar-vos els meus pensaments hivernals.

No m’agrada:

tenir la punta del nas permanentment gelada.
que les companyes divertides tinguin accidents de cotxe.
que algú cridi a tort i a dret, indiscriminadament, a tota hora.
no poder menjar gelats.
haver de portar tanta roba al damunt.
que hi hagi tradicions importades penjades a cada balcó.

M’agrada:

el meu abric nou de colors llampants (al mal temps, bona cara).
acceptar nous reptes (encara que em facin venir pessigolles a l’estómac).
que en un cel estimat comenci a brillar un estel.
que la música continuï sonant tan brillant com sempre.
el pastís de crema pastissera més bo que he menjat mai.
tenir gent fantàstica al voltant.

I ara, amb el vostre permís, me’n torno al meu raconet, abans ningú no descobreixi aquesta petita escapada.

Etiquetes de comentaris: hivern, món íntim, reflexions