L'envolée

Ja vaig comentar en una entrada de no fa gaire que m’estava interessant per un mètode d’ensenyament de llengües. Jo no tinc cap alumne per al qual el català sigui una llengua estrangera, per tant, el mètode el puc aplicar en part, però no totes les activitats em són vàlides.

Hi ha una activitat, però, que m’entusiasma: és la dramatització. Consisteix a preparar una situació real de comunicació en què intervinguin dos personatges. Cadascun d’ells haurà de fer dues o tres rèpliques com a molt. L’ensenyant posa els alumnes en situació: normalment un dibuix a la pissarra i una explicació acompanyadada de mímica. Arriba el moment de la veritat, el moment en què el primer personatge es dirigeix al segon. Només a partir dels gestos i l’expressió de la cara, els alumnes han d’aventurar hipòtesis sobre allò que diu. No pararem fins que aconsegueixin reproduir la frase exacta que l’ensenyant havia pensat, encara que donin altres possibilitats correctes. Aleshores ho farem repetir en veu alta d’un en un i tots junts, mirant d’aconseguir una pronúncia el més acurada possible. L’ensenyant repetirà la dramatització acompanyada ara de paraules. Passarem a la resposta que dóna el segon personatge i seguirem el mateix procediment. Quan ja tenim el primer fragment de diàleg complet, triarem dos alumnes que faran la representació. I tornem-hi fins a completar el diàleg que teníem preparat o fins que el temps s’exhaureix. Ara bé, n’ha de quedar una mica per poder, ara sí, agafar paper i bolígraf i escriure’l.

Doncs, bé, avui he pogut posar-ho en pràctica gràcies a la generositat de la meva bona amiga Júlia que ha posat a la meva disposició l’aula d’acollida i vuit dels seus alumnes: dues noies i dos nois magrebins, una noia xinesa i dos nois i una noia sudamericans de procedència diversa. Vuit en total, ideal per al treball en parella. Una de les claus per a l’èxit de l’exercici és la confiança que els alumnes han de tenir en el seu professor. I, és clar, ells a mi només em tenien vista pels passadissos. Ara bé, la bona sintonia entre la Júlia i ells ha fet que des del primer moment s’ho prenguessin bé i tinguessin ganes de veure què era allò que havien de fer amb totes les taules enretirades i les cadires col•locades en semicercle.

Crec que l’experiència ha estat positiva. Per a mi, ha estat una satisfacció veure que era capaç d’aplicar el que estic aprenent de manera intuïtiva, perquè ho faig des de la banda de l’alumne, i poder-ho transmetre per si és útil de cara a lliçons posteriors. Pel que fa a ells, em fa l’efecte que a part de divertit, els ha servit per expresssar-se en una llengua diferent, per aprendre vocabulari, per distingir el tractament de tu i el de vostè, per practicar amb els pronoms febles. Suposo que en parlaran i ja m’arribarà la seva impressió. De tota manera s’ha produït un fet sorprenent. Ha sonat el timbre que indicava, no només la fi de la classe, sinó fins i tot l’inici de l’esbarjo i… no s’han bellugat! Els hem hagut de dir dues vegades que ja podien sortir i nosaltres ens hem quedat al•lucinades.

Etiquetes de comentaris: amics, ensenyament, institut