L'envolée

Fa dies que no escric, que amb prou feines us deixo comentaris, tot i que vaig passant pels vostres blocs. A mesura que el curs avança el temps de lleure es redueix, però no vull deixar-ho del tot. I sé que em perdonareu si no estic tan present per la comunitat. I avui se m’ha acudit que tenia tres bones raons per escriure sobre la lletra P i compartir-les amb vosaltres.

Hem tingut notícies del P., el nen del cor que estimava tant. El P. millora, lentament. En un primer moment es va dir a la família que no superaria les dues embòlies que havien seguit a l’operació de cor. Després, els van haver de dir que quedaria en un estat vegetatiu. Quan va començar a bellugar i a parlar, els metges mateixos no s’ho creien. Ara com ara, porta fèrules a les cames per reaprendre a caminar, té el nivell intelectual d’un nen de tres anys quan en realitat va camí dels vuit, no ha recuperat encara tota la visió. I lluita com un tità. El seu petit cervell té algunes parts lesionades irreversiblement, així que la resta de parts han d’acabar d’aprendre les seves funcions i assumir les de les parts afectades. Tot plegat és demanar-li molt a un cervell encara en formació. Té un mestre que va a casa seva cada tarda i mira de despertar en ell tot el que ha quedat adormit. I té l’amor immensíssim de la seva família que l’ha recuperat quan ja no s’ho esperava i que lluitarà amb ell fins on calgui.

La segona raó són els Panellets.M’han quedat bonics i boníssims.Potser més bons que altres anys, perquè són panellets de fora de temporada. Em vaig quedar amb les ganes ja l’any passat perquè vaig caure de la bici i em vaig fer un esguinç al canell dret. Aquest any ja tenia tots els ingredients comprats i em vaig fer un tall en un dit que em va afectar el nervi. Encara ara em fa mal i m’han dit que la recuperació completa pot trigar mesos, però m’hi he vist amb cor i aquí els teniu, en plena època de polvorons, panellets!

I la tercera raó, la pluja. La pluja de debò ens ha aigualit una mica el referèndum. A Vilanova la participació no ha estat gaire gran, però és que som una mica àrea metropolitana, perifèrica, però ho som. No s’han pogut fer els actes festius al carrer, però per als que hem anat a dir que sí, que volem tenir un estat propi, sense complexos, amb naturalitat, brillava el sol. Què voleu sinó, quan n’hi ha que han viscut una guerra, una dictadura, la prohibició de la llengua, un intent de cop d’estat...? L’altra pluja és una cançó que m’ha calat ben endins i que en parla metafòricament: Gocce di memoria. L’he escoltada tantes vegades que em sembla que sí, que me l’he après de memòria.



I per què no, un petó ben gran per a tothom! Bona setmana!

Etiquetes de comentaris: delícies, fotos, música, vivències

Estava endreçant-se la taula quan va sonar el telèfon. En despenjar-lo una noia va començar a etzibar-li un reguitzell de propostes que ell, d’entrada, va mirar d’aturar. La seva persuassió de manual va aconseguir que, entre astorat i divertit, es disposés pacientment a escoltar-la. “Li oferim una novetat que revolucionarà el benestar integral de tota la família. Cuidar-se de manera sana, regalar-se els sentits. Un devessall de sensacions úniques! Compri-m’ho i veurà entrar la felicitat a casa seva. Essències orientals, encens, espelmes aromatitzades, música per relaxar-se, lectures per cultivar-se espiritualment”. Quan li va semblar que agafava aire, probablement per parlar-li del preu, es va atrevir a interrompre-la. “Li ho agraeixo molt, però tinc espelmes per tota la casa, la biblioteca plena de llibres que m’enriqueixen l’esperit, cremo encens de tant en tant i la música de l’orgue m’infon una pau profunda.” La sorpresa fou ella. No se’n sabia avenir que ja disposés d’aquell producte tan nou. “No es desanimi. Tindrà èxit, cregui’m. A mi fa anys que em funciona. De fet me’n va ensenyar el mossèn que em va precedir i ja fa vint-i-cinc anys que va morir.”



Necessitem moments d'intimitat amb nosaltres mateixos. Tot el que ens envolta és sorollós. El carrer, la feina, la família... Aconsegueixo dedicar-me un parell d'estonetes al llarg de la setmana. Es produeix el miracle quan tothom és fora i em quedo sola a casa. Si és un dia assolellat, la llum entra a cabassos per les finestres. Encenc una barreta d'encens i ràpidament la casa s'omple de l'olor dolça de la canyella o de la fruita de la passió o de la nou de coco... L'estat d'ànim en determina una mica la tria. Em preparo un te amb molt de sucre i un toc de llimona. M'acompanya la música; els meus clàssics: Sting, Phil Collins, Mike Olfield, Alan Parsons, Dire Straits, Al Steward, Moustaki, Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Manel Camp... I els clàssics de tothom: Albinoni, Pachelbel, Mozart, Ketelbey, Vivaldi... I un plat especial i recorrent, un CD de música sefardí que em transporta a altres mons.

Ara és un d'aquests moments de pau i tranquil·litat, avui compartint-lo amb vosaltres, altres dies amb un bon llibre, a vegades treballant una estona davant de l'ordinador. Què faríem sense aquests petits plaers que ens concedim?

Etiquetes de comentaris: històries, món íntim, música