L'envolée

El príncep no volia dormir. A palau tothom estava desesperat. Ni els cobrellits més vistosos, ni les galetes, ni la llet calentona, no hi havia res a fer. El rei va fer un ban perquè qui tingués algun remei per fer dormir la criatura, ho fes saber immediatament. Un metge prestigiós fou el primer a presentar-se. Duia un xarop infal·lible. Però el príncep en veure’l va tancar la boca amb més contundència que no pas obria els ulls. Per donar exemple, la reina se’l va prendre, el rei també, i tots els cortesans. Al cap de ben poca estona tothom dormia plàcidament, excepte el príncep, és clar. Arribà una colla de ballarins que asseguraren que amb la dansa i la música, el príncep s’adormiria. Tot al contrari, el príncep, encantat amb la nova diversió, picava de mans i en demanava més. Després de tot el dia i tota la nit ballant es van haver de retirar esgotats. Més tard va aparèixer un mag, convençut que amb els seus encanteris faria dormir el príncep. Va fer sortir tot d’ocells fantàstics, flors i, fins i tot, un cavall. El príncep estava entusiasmat i cavalcava amunt i avall amb el seu nou amic. Sense donar-se per vençuts, van oferir al príncep un matalàs de plomes de faisà perquè pogués dormir amb la màxima comoditat. La idea li va agradar tant que s’hi va llençar de cap amb tanta força que el va rebentar i en van sortir totes les plomes. Allò sí que era divertit! Nit rera nit, la història es repetia. El príncep no dormia ni deixava dormir. Quan ja tothom semblava resignat a badallar eternament, va arribar a les portes de palau una velleta que duia un cabàs. Va demanar de veure el príncep i va dir que sabia d’un remei molt antic per fer-lo adormir. A la cambra del príncep, va treure un llibre molt gruixut de dins del cabàs. “Un conte!” va exclamar ell ben content i el va fullejar. Ràpidament el va deixar. No li havia agradat gens aquell llibre sense cap dibuix. No n’hi havia ni un, tot eren lletres. “No me’l penso pas mirar, aquest llibrot” va exclamar enrabiat. La velleta li va respondre que de dibuixos prou que n’hi havia, però que només els veuria si tancava ben fort els ulls i l’escoltava atentament mentre llegia. El príncep, una mica escèptic, li va fer cas. La velleta va començar el primer relat amb veu suau, molt dolçament. Les imatges es van anar formant en el seu caparró fins que, inevitablement, el príncep es va adormir i no es va despertar fins l’endemà al matí.

Aquest és un conte de Joanne Oppenheim que vaig explicar dissabte a la Plaça de la Vila del meu poble en un dels actes del Dia de l’Esperança organitzat per Intermón Oxfam. Feia un dia de sol esplèndid. La plaça es va anar omplint a poc a poc: voluntaris, curiosos, ballarins, actors, canalla... A les parades hi havia productes molt diversos: artesania, teixits, collarets, cistells, cafè, xocolata, barretes de sèsam, melmelada de mango, te, llibres infantils i de receptes d’arreu del món... I jocs, contes i tallers per als més petits. El Dia de l’Esperança, el comerç just. Hi aspirem, voldríem acabar amb el treball infantil, el tracte injust que reben els productors del tercer món, eliminar les desigualtats nord-sud.

Darrerament, està de moda parlar de l’aigua. Tot i això, ens dutxem, cuinem i bevem cada dia. En alguns poblats de Somàlia, i això és només un exemple, cal recórrer fins a 6 km. per tenir accés a l’aigua potable. És clar que com es diu popularment, “cadascú se sent de lo seu”. Però si ens poséssim a pensar una mica, potser ens riuríem de les nostres preocupacions o, simplement, ens cauria la cara de vergonya. Una jornada satisfactòria, però amb un rerafons amarg. I és que malgrat la vareta màgica, em sento impotent: hi ha tanta feina a fer en aquest món que vivim!

Etiquetes de comentaris: contes, vivències

He començat molts posts amb un conte o una història i avui, Sant Jordi, dia del llibre per excel·lència no pot ser menys. El conte d’avui és brevíssim i no l’he inventat jo. Però em fa una il·lusió especial donar-vos-el a conèixer. Aquest conte el va escriure el meu fill quan tenia sis anys –ara ja en té nou- i va aparèixer a la revista de Sant Jordi de la seva escola. Deia així:

“Una vegada es va organitzar un concurs de dracs per veure quin era el més terrible, el que treia flames més grosses o el que s’havia menjat més donzelles. Però hi va haver un drac que no hi va poder anar, perquè Sant Jordi l’estava matant.”

La cosa podria donar per més, però ell ho va deixar aquí i aquí ho deixo jo.

Preparatius. Dies atrafagadíssims que culminen demà. Corredisses, ensurts, presses, ja tenim?, on he deixat?, has agafat?, el programa informàtic no ens estima i ens fa creure que hem perdut un grapat d’hores de feina, algú s’empipa, tenim mal de panxa... Sort del súper Leo i el súper Rubén i altra gent que, tot i que pensa que estem una mica tocades de l’ala –no saben que en realitat estem tocades de poesia-, ens dóna un cop de mà quan fa falta.

Fa un temps vaig tenir ocasió de comprar en un antiquari la bola de vidre d’una bruixa que, sense família que pogués heretar els seus béns, va decidir vendre-s’ho tot i anar-se’n a Austràlia a empaitar cangurs. Així és que us puc anticipar tot el que passarà demà. La diada de Sant Jordi a l’institut serà un èxit espaterrant. No pot ser altrament. La Nimue i jo hi hem dedicat tantes hores i tants esforços que tot sortirà a la perfecció.

D’entrada l’ambientació: més de cent roses fetes de paper pinotxo escampades per tot l’institut, un drac enorme fet de patchwork damunt d’una senyera encara més gran i la presència de la nostra convidada especial: Mercè Rodoreda.


El leitmotiv, un conte d’aquesta escriptora de la qual conmemorem el centenari del naixement: El gelat rosa. I tot gira al seu voltant: el punt de llibre, el muntatge de vídeo, els bombons fets amb pètals de rosa deshidratats i ensucrats... “Per què et menges les roses?” Li pregunta més d’un cop el seu enamorat. “Si sempre menges roses, et tornaràs rosa.” Una història d’amor, dolça i trista. Dolça com el gelat. Trista com la mateixa biografia de Mercè Rodoreda.

I ens envoltarem de roses i de llibres, ens menjarem les roses, ens capbussarem en els llibres, repatirem premis, explicarem contes, somriurem satisfetes quan vegem que tot ha sortit bé. I per rematar aquest esclat primaveral acabarem amb una senyora batukada que serà el tret de sortida. Anirem a passejar per la Rambla i la flaire de rosa ens perseguirà tot el dia i triarem un llibre i esperarem amb delit el moment en què el podrem obrir i paraula a paraula, línia a línia, pàgina a pàgina ens farà partíceps dels seus secrets. I clourem els ulls sadolls de tantes sensacions i continuarem vivint en els somnis.

Aquest encanteri no caduca fins a la mitjanit del dia de Sant Jordi. Que passeu tots un bon dia.

Etiquetes de comentaris: contes, fotos, institut, patchwork

Estava endreçant-se la taula quan va sonar el telèfon. En despenjar-lo una noia va començar a etzibar-li un reguitzell de propostes que ell, d’entrada, va mirar d’aturar. La seva persuassió de manual va aconseguir que, entre astorat i divertit, es disposés pacientment a escoltar-la. “Li oferim una novetat que revolucionarà el benestar integral de tota la família. Cuidar-se de manera sana, regalar-se els sentits. Un devessall de sensacions úniques! Compri-m’ho i veurà entrar la felicitat a casa seva. Essències orientals, encens, espelmes aromatitzades, música per relaxar-se, lectures per cultivar-se espiritualment”. Quan li va semblar que agafava aire, probablement per parlar-li del preu, es va atrevir a interrompre-la. “Li ho agraeixo molt, però tinc espelmes per tota la casa, la biblioteca plena de llibres que m’enriqueixen l’esperit, cremo encens de tant en tant i la música de l’orgue m’infon una pau profunda.” La sorpresa fou ella. No se’n sabia avenir que ja disposés d’aquell producte tan nou. “No es desanimi. Tindrà èxit, cregui’m. A mi fa anys que em funciona. De fet me’n va ensenyar el mossèn que em va precedir i ja fa vint-i-cinc anys que va morir.”



Necessitem moments d'intimitat amb nosaltres mateixos. Tot el que ens envolta és sorollós. El carrer, la feina, la família... Aconsegueixo dedicar-me un parell d'estonetes al llarg de la setmana. Es produeix el miracle quan tothom és fora i em quedo sola a casa. Si és un dia assolellat, la llum entra a cabassos per les finestres. Encenc una barreta d'encens i ràpidament la casa s'omple de l'olor dolça de la canyella o de la fruita de la passió o de la nou de coco... L'estat d'ànim en determina una mica la tria. Em preparo un te amb molt de sucre i un toc de llimona. M'acompanya la música; els meus clàssics: Sting, Phil Collins, Mike Olfield, Alan Parsons, Dire Straits, Al Steward, Moustaki, Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Manel Camp... I els clàssics de tothom: Albinoni, Pachelbel, Mozart, Ketelbey, Vivaldi... I un plat especial i recorrent, un CD de música sefardí que em transporta a altres mons.

Ara és un d'aquests moments de pau i tranquil·litat, avui compartint-lo amb vosaltres, altres dies amb un bon llibre, a vegades treballant una estona davant de l'ordinador. Què faríem sense aquests petits plaers que ens concedim?

Etiquetes de comentaris: històries, món íntim, música