Els garrots

dimecres, 18 de març del 2009

Imatge: Deviantart

La Violette m’ha despertat, m’ha fet trobar un moment per al que semblava impossible: escriure una altra vegada al blog. Això sí que és fer màgia! Sóc conscient que porto massa coses entre mans i dins del cap i dins del cor, però em resisteixo a abandonar-ne cap. Miro de trobar l’equilibri impossible. A vegades ho aconsegueixo i aleshores l’alegria em fa cantar; d’altres sembla que tot s’ensorra i les llàgrimes afloren amb facilitat. Aprofitant que m’he llevat amb el peu dret, us he escrit un conte, per a tots, però especialment per a la Violette, “maîtresse boulangère”, perquè els trobava a faltar i perquè m’imagino casa seva i la seva cuina impregnades d’olors dolces. Que el disfruteu!

El meu poble és un poble petit. Els carrers són costeruts i les cases, ben blanques de calç, llueixen penjolls de coloraines que cauen per les façanes des dels testos dels balcons. És un poble de muntanya, ferreny, avesat a suportar el fred, el vent i la neu. Està presidit pel campanar de l’església, que s’alça imponent des d’un racó de la Plaça Major. A una banda hi ha el torrent, que bramula fort quan plou més amunt encara. A l’altra banda hi ha la carretera que porta fins al poble veí, amb el qual estem enemistats des de temps immemorials.

Al poble no hi manca res essencial. Tenim escola, farmàcia, botiga de queviures, carnisseria, perruqueria, un restaurant i, fins i tot, una oficina de la caixa d’estalvis. Tota la resta ho trobem a Cal Tot, que és la botiga del Tomàs, on hi ha des de fil per cosir fins a una serra elèctrica, passant per unes espardenyes, un cabàs o un morter. Jo porto el negoci familiar, que va obrir el meu besavi: una fleca, que desperta el poble abans que el gall amb la flaire de pa acabat de fer que desprèn cada matí. Fa goig el taulell ple d’ensaïmades, de brioixos, de barres i de pans, de coques de recapta, de coca de pinyons i de coca de forner. Però no hi ha cap dubte que el que més èxit té són els garrots. De fet, els garrots ens han portat el que cap poble no té per si sol: turistes. En vénen de tot arreu. Diuen que busquen la pau i la tranquil•litat, la bellesa del paisatge, l’aire pur. Però no n’hi ha cap que marxi sense passar per casa i endur-se una bossa de garrots.

Hi ha molts pobles que tenen una gormanderia que els identifica. Els bufats del Vendrell, els merlets de Montblanc, les llunes de Vilanova, els borregos de Cardedeu, les ametlles d’Arenys... A casa nostra són els garrots, en memòria d’uns fets que van passar fa molts i molts anys...

Conten que la gent del meu poble i els habitants del poble veí es barallaven tot sovint per l’ús dels prats que hi ha entre l’un i altre. Tot i que el conflicte es va solucionar quan hi van intervenir la guàrdia civil i els mossens respectius, va quedar una mena de rancúnia que mai més no ens hem acabat de treure de sobre. Durant algunes de les nombroses vetllades que passàvem als hiverns a la vora de la llar de foc, l’avi ens explicava les topades entre els vailets d’un poble i l’altre quan ell era jove. Els nostres es van guanyar el malnom de garrots, mentre que els altres eren uns llufes. Ja us ho podeu imaginar: els garrots, forts i malcarats, sortien sempre victoriosos davant d’un enemic que s’arronsava, com aquell qui diu, abans de començar. O, almenys, així és com ho explicava el meu avi. Amb els anys, les batusses es van acabar; l’avi va posar seny i es va dedicar a fer de forner, ofici que havia après del seu pare; va arribar la guerra, i es va veure que aquelles escaramusses entre veïns eren de fer riure, però el malnom de garrots va continuar ben viu.

Al marge de consideracions generals, les coses van anar fent el seu curs i l’avi va conèixer la que havia d’acabar essent la meva àvia, la Roser de cal Vivó. Diuen que era la noia més xamosa, riallera, dolça i bonica de tot el poble. Tenia els cabells rossos i rinxolats i lluïa sempre un punt de vermellor sana a les galtes. Així que es van casar, la Roser es va posar a despatxar a la fleca i, sota la seva influència, l’avi cada vegada feia coques, pans i pastes més i més bons. Fins que un dia va sortir amb una mena de bastó no massa llarg, una pasta de massa compacta farcida de cabell d’àngel i recoberta de sucre glacejat. Era la simbiosi perfecta: la fortalesa de l’avi i la dolçor de l’àvia. En van dir garrots. Aquest és el seu nom d’aleshores ençà i la recepta ha anat passant de pares a fills: un secret ben guardat en lloc segur. I és que els llufes aquests del poble del costat encara no han trobat res que els singularitzi per donar-se a conèixer al món exterior.
 
escrit per fada a les 9:49, |

23 Comentaris:

Visca! un conte nou ben bonic! :))

És que fer una llufa dolça no deu ser gens fàcil, jeje... En canvi, aquests garrots... quina bona pinta, nyam!
per esmorzar uns quants garrots i espavilats tots en dos minuts. I a més amb perspectives d'un dia dolç!
Un conte entranyable.
Passa'l, passa'l, que m'agrada el cabell d'àngel amb bogeria i la pasta deu ser...mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!!!!!!
Precios lo del teu poble i segur que encara esta mes precios per que estas tu, Aixxx el temps..Petons
Oléeeeeeeee!! Ja era hora de poder fer el pati llegint un conte teu, Fada!!
He deixat de cantó la meva feina durant uns minuts agraïnt que hagis dedicat uns quants minuts de feina per escriure aquest conte...

Moltes gràcies, bonica!
I torna aviat, si no et tornaré a enyorar....
;)
¡Hola Fada! siento haber tardado tanto en venir, pero vale la pena cada vez quellego hasta aqui, tus cuentos, recetas y todo el contenido merece la pena, ha sido como vivirlo. Molts petonets.
Nimue, doncs jo la llufa dolça me la imagino en forma de ninot com els que es pengen pels innocents i feta de galeta. Ah que sí?

Gràcies, Estrip. I acompanyar-ho amb una tassa de xocolata calenta com aniria?

Zel, em sap greu, però aquesta recepta no te la puc donar perquè només existeix en el conte. :(

Gràcies per la floreta, Striper, però no em referia al meu poble, és un conte i tot és fictici. Petons.

Al pati, Violette?? Però si feia solet... Eh, però m'encanta que t'agradi. Prometo intentar no trigar tant. Un petó.

Hola Campanita! I tu et disculpes??? Si jo fa segles que no passo per casa teva, ni de pràcticament ningú, la veritat. Aix! El temps ens té atrapades... :( Un petó, guapa.
M'has fet entrar gana de nou i pensa que son les cinc de la tarda i he dinat normal, però la flaire de la fleca, i la imaginació que ens has dut amb eixos garrots plens de llepolia, doncs, que res que et felicito de cor de en eix encontre la dolçor sigui per llegir-te i trobar-te apesar de les obligacions inheludibles. Anton.
Ohh, un conte amb encant, dels que ja no es llegeixen! Que bé, i que bé que hages tret uns minuts per fer-nos aquest regal, que et trobàvem a faltar!

Molts besets!!!
Anton, les cinc és l'hora de berenar, tota la vida!! I els bons costums no s'han de perdre ;) Molts petons.

Llegint-vos, Ainalma, m'adono de quant us trobava a faltar jo a vosaltres, encara que no en fos conscient. A veure si durant el cap de setmana faig un tomb per la blogosfera. Mentretant, un petó ben gran.
Ostressss, Fada, quin conte més entranyable i llaminer...!!! Ara que fa una setmana que he començat el règim, i amb el que a mi m'agrada el dolç...

Petonets màgics.
Quin conte més dolç! Quina pena que aquests garrots no existeixin, perquè fan una bona pinta... :)
Bonica... com se't troba a faltar! Els teus contes, els teus encanteris, la teva presència en definitiva...
Un petó molt fort!
El règim a fregir espàrrecs, Violeta! El món és ple de coses dolces i amb mesura... Molts petons.

Sí, que és una llàstima, sí, Somiant la lluna... potser serà la segona part, primer invento el conte i després els garrots!

Ai, Rita, no saps com us trobo a faltar jo també. Però amb prou feines puc passar pel meu blog. Tinc temptacions de tancar-lo definitivament per no obrir la ferida cada cop que algú em deixa un comentari. I és que m'agradaria que fos com abans i tenir temps per anar-vos visitant i penjar posts i fer receptes, i llegir els llibres que ens recomanes. El que em consola és veure que vosaltres hi sou i em dieu alguna cosa de tant en tant. Molts petons i abraçades.
Ara em ve de gust alguna cosa dolça!
M'ha agradat llegir-te de nou!
Treu el cap de tant en tant!
Una abraçada Fada!
Gràcies, Joana. El trec tímidament, com un cargol, quan trobo uns minuts esparsos que no puc aprofitar per treballar. I la veritat és que em dóna ànims!! Un petó.
Preciós. Un petó i fins aviat.
A mi també em va fer un toc la Violette i he tornat a la bombolla! Petonets fada, ja torno a estar per aquí!
Gràcies, Jordi! Un petó.

Que bé, Esther! A mi em costa molt estar per aquí. Espero que en cosa de tres setmanes o un mes afluixarà aquest ritme frenètic... Molts petons.
Hola Fada! Volia disculpar-me per no haver-te pogut visitar més sovint però ha estat per la manca de temps. Ara estic escrivint contes. Pel teu post veig que et trobes a gust al teu poble i que, per tant, una fada com tu sap volar a tot arreu! Petonets i continua amb els teus encanteris fada bonica
Hola Fade, gracias por venir, llegar hasta tu rinconcito da gusto,una se siente muy bien aqui,
que pases un buen día. Molts petonets.
Ja ho crec que existeixen. Després de llegir el conte me n'he anat directament cap a la fleca i he tastat els garrots i sí, són ben bons! Petonets!
Encantada ;) que passis per casa meva, M. Jesús, i no et disculpis: per a mi està essent el curs més atrafegat dels últims anys. Petons.

Gràcies a tu, Campanita, sempre ets benvinguda. Una abraçada.

Vafalungo: si és veritat això que dius (i no ho poso en dubte), m'has de donar l'adreça d'aquesta fleca. Hi aniré i, a part de tastar els garrots, els regalaré el conte. Molts petons.