Quina animalada!

dimarts, 11 de novembre de 2008
Imatge: Google

Recuperada. Reincorporada. En plena forma. Faig vida normal, tot i que em pregunto si és gaire normal fer una vida tan atrafegada com la que portem, jo crec, la majoria. He reprès les classes i gairebé havia oblidat que bé que m’ho passo explicant des de l’oració simple fins a les metàfores que utilitza Ausiàs Marc. Però els alumnes s’han encallat. Per a ells, ha estat un escull insalvable, per a mi la constatació que fa massa temps que ens estem carregant massa coses, entre elles un pòsit cultural de molts segles. Hi ha qüestions que jo considero de cultura general, bàsica, elemental i que descobreixo amb astorament que les generacions més joves –i algunes de no tan joves- desconeixen. Per què no hem sabut, o volgut, separar tradició cultural de creença religiosa? Per què hem confós laïcitat i laïcisme? Personalment ho trobo una animalada. Qualsevol estudiant d’humanitats (literatura, història, art...) no pot prescindir d’una part de les arrels de la cultura occidental. Tinc la sensació que segons quins referents només són patrimoni de gent a partir d’una determinada edat. M’equivoco? Tant de bo! Però lamentablement, crec que no.

I si normalment començo amb un dels meus contes, avui ho he fet al revés. Aquest conte no té res a veure, en principi, amb les reflexions que us he exposat. L’origen de la narració és ben diferent. Sorgeix arran d’alguna notícia referent a l’abandonament d’animals exòtics per part de gent que se n’encaterina en algun país llunyà i se’ls emporta com a record. I després passa el que passa... I no entraré a fer-ne valoracions, perquè se’n podrien dir moltes coses i això seria un altre post. Però el final de la història resulta incomprensible per a un gruix important de gent i això em preocupa per allò que comentava. No és la meva intenció cansar el personal ni posar cap examen a ningú, però m’agradaria trobar algú que l’entengués, que en copsés la ironia fruit d’un referent que fins no fa tant era universal.

Així, doncs, us deixo amb una història ben bèstia:

Als quaranta anys, la meva vida havia assolit un estatus més que acceptable. Casat, dos fills, un càrrec important com a directiu en una empresa de solvència, un cotxe esportiu, una casa adosada en un barri benestant d’una ciutat mitjana i una segona residència a la Cerdanya, que ens permetia practicar l’esquí a l’hivern i passar els estius més frescos.

La placidesa i la seguretat s’havien instal•lat a les nostres vides i res no semblava que hagués de canviar aquell estat de coses fins que va aparèixer el guacamai. Un bon dia, mentre feia una becaina, plàcidament ajagut a l’hamaca, em van despertar uns crits poc usuals. Vaig dirigir la vista cap al lloc d’on semblava que provenien i vaig descobrir, entre les fulles de l’olivera, un preciós exemplar de guacamai blau. Vaig pensar que es devia haver escapat d’alguna gàbia, atès que es tracta d’un animal molt preuat i en perill d’extinció. Els fills, clarament encantats amb el que ells ja veien com una mascota, volien quedar-se’l. Cívicament, però, vam donar veus per tornar-lo al seu legítim propietari. Tot va ser debades. Ni tan sols la policia tenia notícia de cap guacamai desaparegut. I així fou com el guacamai es quedà a viure amb nosaltres. Tenir-ne cura no fou cap problema. Menjava llavors i miques de fruita que deixàvem al jardí, perquè volava lliurement i dormia en un niu que s’havia construït a l’olivera.

Al cap d’un parell de setmanes, sense que ningú sabés com hi havia arribat, ens vam trobar una cria de ximpanzé gronxant-se a les branques de l’olivera, que ja començava a tenir superpoblació. El primat era extremament educat, ja que ens va saludar a tots quatre donant-nos la mà dreta. Tot seguit féu unes quantes tombarelles a l’aire i, davant del nostre astorament, ens convidà a aplaudir tot fent petits xiscles d’alegria. Després de la recerca infructuosa d’un amo, també es va quedar amb nosaltres.

La tercera d’arribar fou una zebra. La veritat és que donava poca feina i m’evitava de tallar la gespa, ja que la deixava ben arranada. Així és que es va afegir a la família. I van seguir un hipopòtam nan, que es passava el dia a la piscina; un flamenc, que donava un toc exòtic al conjunt, i una gasela, que de seguida va avenir-se amb la zebra. La girafa, en canvi, ens va provocar un petit conflicte amb el veí del costat, ja que es menjava les fulles de la seva morera. Tanmateix ho vam solucionar deixant que el seu fill llisqués pel coll de l’animal com si es tractés d’un tobogan.

L’ensurt gros el vam tenir el matí que vam descobrir que el nou estadant del jardí era un lleó. Fins aleshores la sensació de perill no havia existit, però allò era diferent: es tractava del primer carnívor que s’hi instal•lava i vam restar darrere les finestres a l’aguait del que pogués passar, patint, sobretot, per la gasela. Jo recordava antigues notícies de turistes devorats per un lleó en ple safari fotogràfic i se’m gelava la sang només de pensar en el que podria arribar a passar. Però no va passar res. El lleó que, per motius que ara no vénen al cas, ja feia anys que era vegetarià, compartia els fruits amb el guacamai, l’herba amb la gasela i la zebra i de tant en tant es menjava alguna de les olives que havien caigut per terra, això sí, traient-ne el pinyol.

Acostumats a aquesta nova normalitat, els dies anaren passant sense més incidents amb el jardí de casa convertit en un Edèn. Els nens jugaven amb el ximpanzé, muntaven damunt de la zebra i la gasela i es banyaven amb el petit hipopòtam. La pau i la tranquil•litat havien tornat a les nostres vides i res no semblava que pogués alterar-les.

Contemplava tot aquell bé de Déu, ajagut a l’hamaca, quan la meva dona arribà del mercat i m’oferí una poma sucosa i vermella.

-Això sí que no! –li vaig respondre esverat–. Que ja sabem que, des d’Adam fins a la Blancaneu, això de les pomes és altament perillós i pot tenir conseqüències extremament pernicioses per a l’estabilitat i la salut.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 23:01, |

19 Comentaris:

doncs sí, estic molt d'acord amb tu! jo ja em vaig enfrontar amb aquest problema d'ignorància disfressada de laicisme amb els nostres alumnes (i encara de tant en tant m'ho he trobat aquest any, ja saps) I damunt hi ha qui se sent orgullós de no tenir segons quins referents! És una pena perquè es perden poder comprendre amb totalitat gran part d'obres d'art de tot tipus. En fi... sort que enguany alguns sabran una miqueta més gràcies a tu!

El conte, preciós, com tots ;)
Teniu animals 'sueltos' prop de casa? Que fort! No, FADA, que és broma. Ja ja ja. L'he entès, de veritat. I sobre l'altre tema: tens tota la raó. Es deixen de banda coses que són cabdals; i que només sabem aquells que ja som una miqueta grans. Un petó.
Fada, tornaré un altre moment a llegir, que crec que hi ha tela per tallar i cosir. I no m'ho vull perdre.Anton
fada, és així de trist el que passa a les aules...és una manca d'interés total i absoluta. Però ha de ser el gran repte dels educadors!
M'ha agradat molt el conte.
petonets
Qui molt dorm poc viu. Vaja conte !! La peresa, ens anem emperesint i com més, més. Les comoditats ens fan febles. vaig passar, per el treball, més de trenta anys sense escriure res. No soc com vosaltres. Soc avicultor, pagés,... I un dia davant la meva misèria, vaig fer un canvi i em vaig impossar escriure i en català i aquí soc i voldria tenir...mira per on, m'he posat en el perfil Estudiant i jubilat, i avui m'he collit la carregueta d'olives, he transitat per les naus de paons i després , ara em criden a sopar,... No hauria d'estar aquí amb vosaltres, però com puc aprendre si no constato coses dels que es dieuen que saben i ensenyen? Anton.
Queda tot dit, Nimue :))


No animals sueltos, no, Jordicine, però som una "monada" de família... ;))

Anton! D'això se'n diu deixar constància del teu pas per aquí! Gràcies. Misèria?? Un monument, us hauríem de fer a la gent que treballeu la terra. I cadascú sap el que sap i jo no sóc capaç de distingir la planta de l'albergínia de la del pebrot, per dir alguna cosa, perquè ni tan sols sé si s'assemblen molt o poc. Per què no hauries d'estar aquí amb nosaltres? I tant, que sí! És encomiable aquest afany que tens per escriure i, sobretot per fer-ho en català, per aprendre coses i per compartir-les. Per cert, saps que el meu fill de deu anys ja en fa un parell que diu que vol ser pagès? I vivim en una ciutat costanera i sense cap antecendent familiar en forma ni tan sols d'hortet! Bé, encara falta molt, ja s'anirà veient. Un petó.


Continuarem lluitant perquè això i tantes altres coses no es perdin, Alas. Gràcies. Un petó.
Es fotut el que passa amb els alumnes pero jo crec que s'han oblidat coses com el respecte , posiblemement per que en algun moment se ha confos en imposar un respecte amb imposar por.
Un conte magnific! Tens una imaginació extrodinària que m'encanta :). M'alegro que ja estiguis ben recuperada i tot torni a la normalitat
queixelada a la poma (en senyal de curiositat per les coses noves que ens queden per conèixer) i queixalada als clàssics (en senyal de respecte per la base del nostre coneixement). no es pot entendre una cosa sense l'altra!
La història és un pèndol: el que ara no agrada gens, demà estarà de moda. Avui tothom mira endavant gràcies a la ciència i la tecnologia; ningú es digna a mirar enrere per aprendre dels errors.
Però això canviarà i, de sobte, la humanitat tornarà a interessar-se per la història i la cultura.
Éssent professor, sovint perds tota esperança. Però s'ha de mantenir! Només falta saber quin serà el punt d'inflexió.
Què seria de la meua professió si deixaren tot el que té a veure amb la religió a un costat... Quantes obres meravelloses perdria l'ésser humà!
El que expliques de l'escola, molt lamentable i incomprensible. Sort que els que passin per tu ho podran solucionar, si més no, tant com puguis.

El conte, ufff genial!!
Petons, bonica!
Jo, que també explico contes, he anat quedant ben convençuda que, arreu del món, la majoria de contes tenen un component "de déus", de la mena que siguin. I bé, hi ha un fet històric i cultural que no es pot obviar...

El conte, jejeje, m'ha fet riure...
L'encallament , les difresses i la pèrdua de segons quins valors no ajuden als nostres joves ni tan joves. A mi m'horroritza i no sóc educadora però, les mancances es palpen massa sovint. Per exemple quan aquests joves opten a un lloc de treball. Allà ja es comença a percebre tot aquest desgavell.
El conte genial...Jo no en sé d'explicar-ne! però m'agrada llegir-ne.
Gràcies Fada!
Fada! Molt d'acord en això que dius al principi. Jo vaig voler conèixer una mica de religió i vaig fer una assignatura de la Facultat de Teologia (Introducció a l'Antic Testament)... El cas és que mai m'he sentit orgullós de la meva ignorància en aquest tema! Les mancances són lògiques: mai a la vida no he fet ni catequesi, ni classes de religió a l'escola ni res de res. Però els meus pares m'explicaven una història del Rei Salomon en què dues dones es disputaven la maternitat d'un infant i jo al·lucinava de veritat. Hi ha un munt d'històries i de textos boníssims a la Bíblia!

Un conte magnífic!
Per si algú encara es perd per aquest blog per trobar una resposta... Gràcies a tots els que hi heu passat durant el meu temps de silenci. Petons a tots i a totes.

Segurament hem confòs una cosa per l'altra, Striper.


Gràcies, Somiant la lluna. La veritat és que ara tanta normalitat m'està ofegant fins al punt de ni tan sols poder passar pel blog :(


Que bé que ho expliques, Òscar! Ens hauríem de passar la vida devorant... encara que ens empatxéssim! :))


Edelia, i quan torna el pèndol aquest? Li donem una empenteta a veure si s'espavila?


I tant, Ainalma! Oratoris, rèquiems, misses... La música, com l'art, va molt lligada a la religió.


Gràcies, Rita. Saps que en un examen un alumne em va arribar a posar que Ramon Llull havia escrit la Bíblia? Tindré feina aquest curs, ja ho crec!


M'alegro que hagis rigut amb el conte, Zel. És exactament el que pretenia, arrencar un somriure del lector.


Gràcies a tu, Joana. I sí, és una llàstima que les mancances comencen a palpar-se en qualsevol ambient i en persones que suposadament tenen un nivell.


Ja pots ben dir-ho, Aguarelix, la Bíblia és una font inesgotable d'històries. Jo recordo com em va impressionar la història d'Abraham i Isaac, que deus conèixer ;)
I si a la facultat et fan llegir Espriu, prepara't a llegir Bíblia! Sentir-se orgullós de ser ignorant en qualsevol camp del saber, és de rucs de debò.
Fada? On sou? Desapareguda entre examens a veure si amb la vareta fem algun encanteri??
;)
Large uncooked russet potatoes provide approximately 85 mg of magnesium. Over 300 biological processes in our body are said to be dependent on magnesium. Basically, magnesium supports nerve function, allows our muscles to relax, as well as promotes calcium absorption for strong, healthy bones.
Passages Malibu Programgalway self catering
Native insurrections in German territories received prominent coverage in other countries, especially in Britain; the established powers had dealt with such uprisings decades earlier, often brutally, and had secured firm control of their colonies by then. The Boxer Rising in China, which the Chinese government eventually sponsored, began in the Shandong province, in part because Germany, as colonizer at Kiautschou, was an untested power and had only been active there for two years.
audio

Nissan AC Compressor