Els triangles no han estat mai bons

dijous, 9 d’octubre de 2008
Imatge: Internet

La meva relació amb la meva bicicleta (nova, avui fa quinze dies que la tinc) és excel•lent. És lleugera perquè és d’alumini, m’ajuda en les pujades perquè té canvi de marxes (l’anterior no en tenia), té una cistella gran on m’hi cap tot el que he de portar per anar a l’institut, es deixa portar amb comoditat, és grisa, lluent... una delícia de bicicleta.

La meva relació amb la pluja és una mica menys plàcida. Acostuma a aparèixer en moments poc oportuns, com ara les hores d’entrada i sortida de l’escola, els caps de setmana –sobretot si ens ha sentit preparar una sortida familiar o amb amics–, els dies que tens el cotxe espatllat... Té unes ganes de cridar l'atenció... Jo prou que li faig la gara-gara dient-li com n’és de beneficiosa per als boscos, explicant-li que bons que eren els rovellons que vam menjar dissabte i que, per descomptat ella n’era la causant, lloant els efectes que té sobre les plantes del balcó... Però ella res; orgullosa i envejosa, voldria que estigués només per ella, que res no s’interposés entre nosaltres. I ahir en va fer un gra massa. De sobte, quan tornava amb la bicicleta de l’escola de música, va deixar anar quatre gotes, d’aquelles tan grosses, que de seguida van fer un bon fangueig al carrer. “Afanya’t que en caurà una de bona”, “vigila aquella nena”... Freno. Rellisca la bicicleta. Caic per terra i noto un dolor intens al llavi, un altre a la mà dreta, un de més lleu al genoll esquerre. M’aixeco i ràpidament em veig envoltada de bona gent (grans, mitjans i petits) que em pregunten si m’he fet mal, que com estic, que si la bici funciona. I jo he de refer-me i agrair les mostres d’interès, i maleir la pluja interiorment, i fer el cor fort, i empènyer la bicicleta i continuar a peu cap a casa perquè amb la mà dreta no puc agafar el manillar. Em salten les llàgrimes i sé per què ploro: per l’atac de gelosia de la pluja i perquè el llavi i la mà em fan molt de mal...

Resultat: la bicicleta només ha patit una lleu desconfiguració d’un òrgan accessori (la cistella) que avui mateix ha estat reparada sense que fes falta ingrés hospitalari; quatre copets de martellet en una visita d’ambulatori. Pel que fa a mi, després de gairebé tres hores al centre mèdic en comptes d’anar al gimnàs que és el que tocava avui, puc dir que he estat de sort: no tinc res trencat. L’accident va passar en un carrer de l’illa de vianants, per tant no hi havia el perill que darrere vingués un cotxe, sota l’ull m’ha aparegut un blau (però no es van trencar les ulleres), al mig llavi afectat sembla que tingui un implant de silicona (però això baixarà, és qüestió d’hores), el genoll em fa mal quan camino (però no m’hi han hagut de fer res) i la mà la porto embenada amb una fèrula al dit petit per immobilitzar-lo. Cinc dies, com a mínim. I estic força tranquil•la, tot i que em fa mal tot el cos de resultes de la caiguda, i que amb prou feines puc escriure, que el ratolí l’he d’agafar amb l’esquerra, que no puc gairebé cuinar (i avui havia de fer la meravellosa crema de bolets de la Violette), que no podré rentar plats (això he de reconèixer que em fa una certa gràcia, però ho sento pel meu marit perquè li tocaran tots) i el que em preocupa més: que no em puc dutxar i rentar el cap amb normalitat. Hauré d’idear algun sistema per embolicar-me una mica més aquesta mà i poder passar per la dutxa.

Diuen que els triangles no han estat mai bons, però jo avui us puc assegurar que és del tot cert. Ah! Que ningú no es pensi que això és una narració més: per desgràcia és el que em va passar ahir a les set de la tarda.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 17:57, |

31 Comentaris:

jolin... quin dia més tonto ahir...
és el que jo dic, que la pluja ha de ploure al camp i no en el camí les pobres fades ciclistes que són bones i no fan mal a ningú.

(penjo telèfons... jijijiji)

Xiqueta, el que t'acabe de dir! que et poses boneta aviat i que ja li diré jo a la pluja quatre coses ben dites quan la pille!

B7s!
Doncs mira, per una vegada ja podria ser una narració de les teves, quina llàstima. Cuida't molt i vigila, que les bicicletes les carrega el diable. I la pluja... la pluja sempre col·labora apareixent quan no toca. A millorar-se.
Apa, nena... Caram quina mala sort...
Em creuràs si et dic que no tinc bona relació amb les bicicletes??? A mi els vehicles de dues rodes, ben lluny...
Vinga noia, a millorar-se!!!!
Petonets rebifadors!!!
Com diuen les iaies, podia haver estat pitjor! Me n'alego que no sigui res greu... tot i segur que aquests dies estaràs toveta. Un petó, Fada. I recupera't aviat, bonica.
Ai,Nimue, tonto ahir i tonto avui, que em sento una inútil sense poder fer pràcticament res. I tinc tantes coses per fer... Potser em dedicaré a pensar en el Nadal... tu ja m'entens... Petonets.

Gràcies, Xexu, és qüestió que vagin passant les hores i els dies. Un petó.

Eli, per a mi les dues rodes sense motor són genials, però és clar, té els seus riscos. Aquests petons van molt bé, gràcies.

I tant, Jordicine, si podia haver estat pitjor... I sí estic una mica tova. Gràcies pels bons desitjos. Un petó.
I tot així, agafant el ratolí amb l'esquerra, ens has dedicat uns minuts.

En un parell de dies tot haurà espassat!

Una besada
Jollons, els triangles? Però si la pluja no sol ser mai empipadora...és que t'ha tocat caure i hauries d'aprofitar per descansar...i això de no poder rentar plats ni cuinar té la seva gràcia....Petons i pomadeta als blaus, preciosa!
i tampoc t'ha deixat la mà inutilitzada per escriure. Veus que bé, si no ha estat res.
Així que quan et toqui rentar els plats vens i ens expliques una història!
Ostres, la pluja sempre tan oportuna... Vés amb compte ara amb eixa mà i no intentes forçar-la per a res, que si no tardarà més a estar com estava abans! I res, si no es pot escurar, doncs no s'escura ;-)

Un beset, i recupera't aviat!!!
Això espero, el tacte de les paraules. Gràcies, un petó.

Descansar i no rentar plats, d'acord, Zel, ara no cuinar?? Això no té cap gràcia, t'ho asseguro. Molts petons.

Bé, Estrip, faig el que puc amb el capciró dels tres dits que queden fora de l'embenat... Un abraçada.

Gràcies, Ainalma, bonica. Un petó.
Aix, fada, quina mala sort... Segur que d'aquí un parell de dies tornes a estar com nova! :)
Uixxx millora't!!! Això és la bici, que deu tenir enveja perquè com que de vegades vas volant per tot arreu, vol que li facis més cas... ai, li has de deixar les coses clares, que quan toca volar, doncs les fades voleu i punt!

Pensa que només seran cinc dies, i que el forn i els fogons si t'agrada cuinar sempre seran allà esperant-te!! Petonets!
Tant de bo que siguin només un parell de dies, Somiant la lluna :( Petonets.

Doncs no havia pensat en aquesta teoria..., Laia Aix! Que complicada és la vida ;)Un petó.
Ja ho dic jo que seguit el cordill fas cap algun lloc insospitat. Tornaré a llegir que tens molt fato( cosa)per enternirme. Et pregunto, la parella de FA DA deu ser FA DO, la musica m'agrada. Jo t'enllaço, et tindré aprop.Anton.
com a mínim t'ha servit epr a regalar-nos un fantàstic post. Millora't
I masa sovint el triangle 5 tarda sortida nens escola xafec intens, a mi no m'agrada.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Ui! Pobre Fada! Espero que estiguis millor. He sentit exactament el mal al llavi com el deuries sentir tu... n'havia fet tantes d'aquestes caigudes... Doncs mira, aquell dia, en aquella hora, l'estava fent jo la crema de bolets. D'haver-ho sabut, en faig racció doble i tu ja t'ho haguéssis manegat per recollir-la amb un encanteri d'aquests teus...

Un petonet de cura sana, cura sana...
T'infomro que he inclòs aquest post a la secció de Blogs degustació d'avui.
Ja ho diuen que 3 són multitud...
Que et recuperis aviat!
Una abraçada càlida , càlida...que ja fa fresqueta! ;)
prescindim de l'equilater, de l'isòsceles i del de les bermudes.

i, del teu, sols de la pluja que té la virtut de treure el cap en els moments més inoportuns però, en canvi, propicia posts molt i molt bonics.
OOOOOHHHH!!
Jo pensava que les fades estaveu fetes d'un material especial antimals!
Fes bondat i reposa aquesta mà!
Petons!
Quina mala sort! Em sap molt de greu que caiguessis... Llàstima que no vas poder volar amb les teves aletes de fada... Et deixo molts petonets
Moltes gràcies a tots. Dono la benvinguda a l'Anton i a l'Òscar. Us aniré llegin a tots, però no us estranyi que no us deixi massa comentaris: ara ja només puc fer servir una de les dues mans i la veritat és que cansa molt. Seran només deu dies, espero... Una abraçada i molts petons per a tothom.
Com en Tibau, també m'estava admirant de com has escrit el post! I no volia deixar de donar-te ànims per aquesta mínima lesió... espero que no serà gaire empipadora!
Petons!
Ja veig que no puc deixar-te gens eh! :-)

Uns dies sense entrar i prens mal. Em sap greu, no ho faré més, promès!

Suposo que hores d'ara ja deus estar pràcticament recuperada. Així ho desitjo!

Un petó ben fort i gros i cuida't molt! Fins aviat i bon capde!
Et deixo molts petonets màgics i una abraçada
Gràcies, Aguarelix, però sí, és bastant empipadora, la veritat, perquè és la mà dreta :( Petons.

Hola,Rita! Doncs pel meu gust no va prou de pressa a curar-se. He de prendre molta paciència! Petonets.

Gràcies, Maria Jesús!
Fada, celebraria que la lesió seguís el millor curs. Anims... Quan era jove vaig caure algunes vegades de la bici i per poc que et facis un se'n sent. Et parlo d'uns seixanta anys enrera, Que lluny i que a prop.Anton.
Sembla que avui la cosa comença a donar el tomb, Anton. Els teus desitjos es van complint. Gràcies per la visita. Bona setmana. Un petó.
A veure preciosa fada, coneixes Girona? Posem-hi que si. Coneixes L'Escala? Posem-hi que també. Coneixes Verges? Sí, t'ha de sonar, de l'Escala a Verges, i quan arribes a Verges, direcció Figueres (no la Bisbal) A uns tres quilòmetres, just entrant a un llogarret que es diu la Tallada d'Empordà ( a uns sis quilòmetres d'on visc, Viladamat), doncs travesses el poble de la Tallada, , per força, la carretera passa pel mig i hi ha un trencant a mà esquerra si vens de Verges, que diu "Marenyà", res, no arriba a un parell de quilòmetres de carretera petitona i treballs a veure l'esglèsia aquesta, però, passa això, un petit tresor!

I si mai t'hi deixes caure, m'ho dius, que quatre o cinc quilòmetres enllà, hi ha Sant Feliu de la Garriga, aquella mena de petit castell enmig de la muntanya que vaig posar al blog a l'estiu, em sembla, poca gent el coneix, i no cal córrer lluny...