L'envolée

Imatge: Internet

La meva relació amb la meva bicicleta (nova, avui fa quinze dies que la tinc) és excel•lent. És lleugera perquè és d’alumini, m’ajuda en les pujades perquè té canvi de marxes (l’anterior no en tenia), té una cistella gran on m’hi cap tot el que he de portar per anar a l’institut, es deixa portar amb comoditat, és grisa, lluent... una delícia de bicicleta.

La meva relació amb la pluja és una mica menys plàcida. Acostuma a aparèixer en moments poc oportuns, com ara les hores d’entrada i sortida de l’escola, els caps de setmana –sobretot si ens ha sentit preparar una sortida familiar o amb amics–, els dies que tens el cotxe espatllat... Té unes ganes de cridar l'atenció... Jo prou que li faig la gara-gara dient-li com n’és de beneficiosa per als boscos, explicant-li que bons que eren els rovellons que vam menjar dissabte i que, per descomptat ella n’era la causant, lloant els efectes que té sobre les plantes del balcó... Però ella res; orgullosa i envejosa, voldria que estigués només per ella, que res no s’interposés entre nosaltres. I ahir en va fer un gra massa. De sobte, quan tornava amb la bicicleta de l’escola de música, va deixar anar quatre gotes, d’aquelles tan grosses, que de seguida van fer un bon fangueig al carrer. “Afanya’t que en caurà una de bona”, “vigila aquella nena”... Freno. Rellisca la bicicleta. Caic per terra i noto un dolor intens al llavi, un altre a la mà dreta, un de més lleu al genoll esquerre. M’aixeco i ràpidament em veig envoltada de bona gent (grans, mitjans i petits) que em pregunten si m’he fet mal, que com estic, que si la bici funciona. I jo he de refer-me i agrair les mostres d’interès, i maleir la pluja interiorment, i fer el cor fort, i empènyer la bicicleta i continuar a peu cap a casa perquè amb la mà dreta no puc agafar el manillar. Em salten les llàgrimes i sé per què ploro: per l’atac de gelosia de la pluja i perquè el llavi i la mà em fan molt de mal...

Resultat: la bicicleta només ha patit una lleu desconfiguració d’un òrgan accessori (la cistella) que avui mateix ha estat reparada sense que fes falta ingrés hospitalari; quatre copets de martellet en una visita d’ambulatori. Pel que fa a mi, després de gairebé tres hores al centre mèdic en comptes d’anar al gimnàs que és el que tocava avui, puc dir que he estat de sort: no tinc res trencat. L’accident va passar en un carrer de l’illa de vianants, per tant no hi havia el perill que darrere vingués un cotxe, sota l’ull m’ha aparegut un blau (però no es van trencar les ulleres), al mig llavi afectat sembla que tingui un implant de silicona (però això baixarà, és qüestió d’hores), el genoll em fa mal quan camino (però no m’hi han hagut de fer res) i la mà la porto embenada amb una fèrula al dit petit per immobilitzar-lo. Cinc dies, com a mínim. I estic força tranquil•la, tot i que em fa mal tot el cos de resultes de la caiguda, i que amb prou feines puc escriure, que el ratolí l’he d’agafar amb l’esquerra, que no puc gairebé cuinar (i avui havia de fer la meravellosa crema de bolets de la Violette), que no podré rentar plats (això he de reconèixer que em fa una certa gràcia, però ho sento pel meu marit perquè li tocaran tots) i el que em preocupa més: que no em puc dutxar i rentar el cap amb normalitat. Hauré d’idear algun sistema per embolicar-me una mica més aquesta mà i poder passar per la dutxa.

Diuen que els triangles no han estat mai bons, però jo avui us puc assegurar que és del tot cert. Ah! Que ningú no es pensi que això és una narració més: per desgràcia és el que em va passar ahir a les set de la tarda.

Etiquetes de comentaris: tardor, vivències