Ortorèxia

dimarts, 19 d’agost de 2008
Imatge: Internet

La senyora Montserrat s’ha assegut en una còmoda butaca de cuir negre després de donar totes les seves dades a una senyoreta rossa amb arracades de perla, bata blanca, calçat ergonòmic i somriure d’anunci. Mentre no la criden, observa l’espaiosa sala d’espera. Mobles de disseny, pintures plenes de formes que no aconsegueix relacionar amb cap cosa concreta, títols i diplomes, revistes de països exòtics, de psicologia barata i de salut. Comença a neguitejar-se quan recorda per què és allà. De fet ha demanat la visita perquè la filla ja feia temps que l’hi insistia i al final ha cedit amb l’esperança de no sentir-la més. Però hi ha anat ben a contracor. D’entrada, ha hagut d’agafar un taxi perquè el metro no hi arriba i pensa que amb el que li ha costat hauria pogut prendre’s uns quants suïssos xerrant animadament amb alguna veïna. A més, ella es troba d’allò més bé. Des que va morir el Ramon, el seu marit, assegura que, almenys ella, està a la glòria.

La infermera de passarel•la interromp les seves cabòries tot fent-la passar al consultori del doctor Ricard Rocamora i De Arteaga. Allà engega un monòleg que no dóna opció al facultatiu ni d’encetar el “bona tarda”.

“És la meva filla, sap? Es pensa que com que sóc gran i vídua i estic grassa -obesa en diu ella- no em cuido prou i no para de fer-me la guitza. Em sembla que preferiria tenir-me en un asil. Diu que he de menjar sa, m’he de posar a règim, fer-me fer anàlisis i per tot tenim discussions. Però jo li puc assegurar que em vigilo molt: no bec cervesa, no tasto les salses, menys encara les que són fetes amb mostassa, res que no sigui pres amb mesura... No abuso de les verdures. Algun gaspatxo a l’estiu... I de fruites, sobretot, les que no són àcides: quan n’és la temporada, cireres i préssecs, i a l’hivern, taronges -que porten moltes vitamines- amb una miqueta de vi i sucre o algun plàtan amb nata. Això sí, només tinc un petit vici: assaborir un massapà després de dinar. I em diu que menjo massa coses dolces! I és clar, que en menjo! Que no veu que aquestes m’agraden? Ja ho veu: una vida d’allò més normal i saludable. Miri, no li vull prendre ni un minut més del seu preciós temps, però ja que he vingut fins aquí i que, al capdavall, vostè és metge, li faria res auscultar-me? És que, tot i que he deixat els purets, tinc una certa congestió nasal i a la nit estossego força”.


***


Les vacances són coses diferents per a cadascú. Per a mi, les vacances són també poder llegir el diari. Durant l’any, la meva font d’informació és la ràdio. Té l’avantatge de la immediatesa i de poder simultanejar-la amb determinades feines, però l’inconvenient de l’absència d’imatges. I ja sabem que, sovint, hi fa més una imatge que mil paraules. Però llegir les paraules, a poc a poc, o en diagonal, o només les del títol, triar l’ordre en què vols assabentar-te de les coses, ignorar alguna notícia, comentar-la amb qui tens al costat sense por de perdre’t la següent... té un encant especial. Aquestes vacances m’ha cridat l’atenció una notícia sobre l’ortorèxia. Les consultes dels psiquiatres –que no dels dietistes– comencen a notar l’increment d’aquest trastorn. Es tracta d’una obsessió patològica pel menjar sa. Mentre que l'anorèxia nerviosa i la bulímia són trastorns de la conducta alimentària que giren entorn de la quantitat de menjar, l'eix del nou trastorn és la qualitat. La qüestió és: des de quan s'ha considerat un trastorn el voler menjar aliments saludables i de qualitat? Des que es converteix en obsessió. El problema rau en el fet que un comença una dieta sana i acaba suprimint aliments fonamentals i castigant-se amb dejunis rígids quan no pot complir el seu pla alimentari. Una persona ortorèxica s'alimenta a base de productes orgànics, probiòtics, conreats ecològicament; fruites i verdures que garanteixin no haver estat tractats químicament, amb fungicides, pesticides ni herbicides; beu només aigua embotellada, i mastega els aliments 50 vegades abans d’empassar-se’ls. El problema real és que aquestes persones, i els que les envolten, no creuen tenir cap malaltia, en tot cas, se les considera exagerades, excessivament curoses, però això pot arribar a ser considerat, fins i tot, una virtut. I darrere de tot plegat segur que hi ha algú omplint-se les butxaques...

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 23:40, |

17 Comentaris:

doncs jo crec que això de l'ortorèxia és un invent de les multinacionals de menjar-porqueria per fastidiar les persones que ens preocupem per els coses que mengem. Tant de bo hi haguera més gent interessada en menjar en condiciones, sense herbicides, ni pesticides, ni antibiòtics!

I quina una la senyora Montserrat! jeje! el terror del doctor Rocamora! ;)

B7s, guapa!
Fa temps vaig conéixer una persona com la que descrius, Fada, i la veritat és que al final resultava incòmode fins i tot menjar res al seu costat. Ara que ho veig sota aquest punt de vista (reconec que no havia sentit a parlar de l'ortorèxia) m'atreviria a dir que la persona en qüestió està dins d'eixe perfil...

Una abraçada!
ostres, doncs no coneixia això de la ortorèxia. Al final sembla que tot bé d'allà mateix, obsessió, consumisme, progrés.....
anirem al tanto!
Et comento o et faig un post?

Primer, suposo que el relat inicial és un conte dels teus, però serveix per il·lustrar a la perfecció el que vens a explicar després.

En segon lloc, dir que en l'actualitat apareixen transtorns i síndromes per tot, que abans no ens posàvem tan tontos amb algunes coses, i vivíem igual de bé o millor. Parlo com si tingués 80 anys, i tampoc, però és que en els darrers anys la cosa s'ha descontrolat.

Jo que he estudiat, ni que sigui d'esquitllada, temes nutricionals, et diré que és molt necessari menjar de tot, i que si ens parem a mirar què porta cada cosa o com l'han 'fabricat', no anem enlloc. Actualment tot està tractat, i els conreus biològics tenen un nom molt rimbombant per anomenar als productes que es conreen com abans es feia, i no es donava cap nom especial.

Aquesta gent obsessionada té un problema molt greu, perquè realment es tornen bojos amb aquestes coses. Sempre es parla de vitamines i altres nutrients, però el que la gent no sap és que una de les coses més importants és la quantitat de proteïna que consumim, que té uns mínims diaris, que si no es compleixen, malament. Un dia t'ho pots saltar, potser dos, però no gaire temps.

La proteïna de millor qualitat s'obté dels animals que mengem, evidentment, però es pot suplir raonablement bé amb una bona combinació de llegums i cereals. Ara bé, si la combinació ja no es bona, perquè no és prou natural com per menjar-s'ho, la proteïna consumida, i d'altres coses també, se'n van en orris, i el cos es descontrola.

Vaja, que t'estic fotent un rotllo d'escàndol, només per dir que la gent obsessionada amb això té un greu problema ja que a força de voler menjar tan bé, té carències nutricionals importants, i això pot desembocar en moltes malalties de dèficit vitamínic, i també molts càncers.

Ens ho creiem tot, però hauria d'imperar el sentit comú. I la gent obsessionada, amb el que sigui, no només amb això, de sentit comú no en gasten massa.

Vinga, perdona el rotllo, però un post així no el puc comentar a la lleugera.
Sí, jo estic amb la senyora Montserrat: millor aquest parell de suïssos amb la veïna. B7s!
Jo desconexia aixo de la ortorèxia i realment es precupant que malalties com aquestes vaiguin sorgint per aquest model de societat.
Au, va, Nimue, que una cosa és basar la teva dieta en els menús del Mac Donald's i l'altra és no menjar si l'enciam que tens davant no és prou pur! En fi, que està bé evitar les porqueries, però no cal arribar a segons quins extrems! Un petó.

Doncs ja ho veus, Ainalma, ja li han trobat el nom a aquesta actitud que tu ja has obeservat.

Ja tens raó, ja, Estrip, o anem al tanto o pararem tots bojos!

Bravo pel teu cometari, Xexu! Sí, la història de la senyora Montserrat és un petit relat dels que a mi m'agrada fer per introduir el tema i perquè així veiem que tot es pot reduir a una situació més o menys còmica. De la resta què vols que et digui? Que tens més raó que un sant. I encara, que has reformulat un gènere literari. Coneixes la tècnica del teatre dins el teatre? Doncs tu acabes d'aplicar el post dins del post!! I jo si em descuido el post dins el post dins els post ;P Molts petons, maco!

Ai, Vafalungo, ara millor un gelat i deixem els suïssos per a l'hivern ;)) Petonets.

Sí, Striper, i és que tothom intenta influir-nos des de totes bandes... Un petó.
tots els extrems fan mal, i una excessiva preocupació per la salut pot provocar que no gaudim dels petits plaers de la vida
Que són els que donen veritable sentit a la vida. Gràcies per la teva visita, Jesús M. Tibau.
Ja n'he llegit alguna cosa. Un altre transtorn és la VIGORÈXIA : excés d'exercici físic i dieta poc equilibrada sobretot amb ingesta de proteines i hidrats de carbó. Cossos musculats, etc i preocupació excessiva per un físic corpulent. lamentablement aquests transtorns necessiten tractament psiquiàtric perquè distorsionen la realitat i mai es veuen bé fisicament. Una llàstima i alhora un cost sanitari elevat.
Bon article Fada!
Pel nom no el coneixia aquest altre trastorn, però algun d'aquests personatges sí que l'he vist! Tu, com a infermera, deus veure cada panorama..., oi, Joana? Fins aviat.
Desconeixia això de l'ortorèxia... visitar-te implica aprendre coses noves. És curiós els models patològics que genera aquest tipus de societat en què vivim. M'encanta visitar-te i omplir-me de la teva màgia, Fada. Ja saps quant m'agradeu les fadetes
Gràcies per la visita i el comentari, Maria Jesús. Bon començament de curs.
del que s'entera una tornant de les vacances!!! ;P
HOOOOLA!!
Fada, feia molt que no comentava... Però t'he anat seguint, eh?!
Quin post més curiós... El metge que descubreixi un medicament per fer passar les manies es farà d'or!
Jo en seré una boníssima clienta ;)
Ai, Fada, que pensava que la meva malaltia era la salut... Doncs ho pensava mig en conya, saps? Ara veig que hi ha gent que té veritables problemes amb el tema. Per sort, soc un desastre fins i tot a l'hora de cuidar-me!!
Petons
Hola Marta! Segur que de vacances també has descobert coses noves, oi? Petonets.

Somiant la lluna, ànims altre cop! M'alegra que em visitis i gràcies per deixar comentari, així la presència es fa més càlida. Petons.

Aguarelix! Has tornat! Ja no sabia si havies tornat a perdre algun mitjà de transport ;))Petons.