L'envolée

Hi havia una vegada... una fada que estava envoltada de gent. La fada no parava, amunt i avall fent encanteris de tota mena. Encanteris culinaris, encanteris casolans, encanteris literaris, encanteris festius, encanteris amorosos... I la fada ja no es recordava que era fada. Fins que un dia va conèixer una ballarina i va descobrir que la ballarina era suau, etèria, i que quan ballava gairebé no tocava a terra. La fada es va adonar que havia oblidat que tota bona fada de tant en tant s'ha d'enlairar. Des d'aleshores, la fada és més feliç i ara té la missió de fer enlairar persones estimades.

Avui estreno bloc. N'he d'aprendre molt. No és com a mi m'agradaria que fos, encara. Tot arribarà. Però avui ja no he pogut esperar més. He sentit la necessitat d'escriure i explicar coses tot i que de moment gairebé ningú no sàpiga que hi sóc. Agafo aire i començo...

Fa dies que em persegueixen les coses boniques i les coses dolces i les coses boniques i dolces alhora. I em trobo el Modernisme a tot arreu. Per Barcelona i al MNAC amb els alumnes, el Modernisme així, amb majúscula, i amb tot de noms propis (Llimona, Rusiñol, Casas, Nonell, Utrillo, Gual...). A l'exposició de Patchwork, el modernisme fet tapís, cobrellit o qualsevol altra cosa. Us podeu imaginar la transparència d'un vitrall fet amb robes de colors? Impressionant. I a més, gallinetes, peixos, onades, flors, cors i tantes i tantes coses boniques. I al museu de la xocolata, més modernisme. La Pedrera, el drac del parc Güell, la casa Amatller... Sort que estaven dins d'una vitrina, que si no... No em sé imaginar plaer més gran per als sentits que queixalar una xemeneixa de xocolata de la Pedrera.

I els amics, i les festes d'aniversari (dues en un cap de setmana) i la sortida familiar i un llibre de receptes de xocolata i el Harry Potter. I un cansament infinit de tant volar.

Torno a tocar de peus a terra. S'ha trencat l'encanteri.

Etiquetes de comentaris: delícies, museus, patchwork