L'envolée

Il·lustració: Anne Julie

Tinc el fill revolucionat. Indignat. Rebel. Inconformista. Una mica intolerant. Deu anys, una mica cabra boja i unes quantes idees molt clares. La que s’escau per als dies que vénen la resumeix així: “Aquesta no és la nostra festa.” No suporta les carabasses disfressades, ni els fantasmes, ni els zombis, ni els vampirs, ni els esquelets. O si més no, no els suporta pels volts de Tots Sants. Defensa la castanyada gairebé com a símbol d’identitat nacional. “Aquesta sí que és la nostra festa!” Trencar les ametlles, escaldar-les, pelar-les, trinxar-les, fer els panellets. I després delir-se mentre es torren les castanyes i els moniatos es fan al caliu. Ell no, però jo hi afegeixo el vi dolç, la mistela, la malvasia.

I és clar que contra gustos no hi ha disputes. El problema ve quan la teacher no només ensenya anglès, sinó també cultura anglòfona i, a sobre, pretén importar-la a la classe. I demà, tots disfressats al més pur estil Halloween. Ja us podeu imaginar la rebotada! Però per imaginació la seva: pensa anar vestit de vampir. I us preguntareu què té això d’extraordinari. Us ho explicaré. Es posarà una capa negra, llarga fins als peus. Sense dents plenes de sang, perquè ell no és un vampir tradicional, no. Ell és un vampir vegetarià! I per això completarà la disfressa amb una bona paperina de castanyes torrades!

La vida quotidiana està plena de situacions literaturitzables, però avui no n’he volgut fer un conte, tot i que ja veieu que donaria per escriure’n un. He preferit servir-vos la versió original.

Desitjo a tothom una bona castanyada!

Etiquetes de comentaris: família, històries, tardor

Imatge: Adolie Day

Vaig llevar-me a les set, després d’aturar el pip-pip insistent del despertador, com cada dia. Vaig fer un petó a la Marta, que encara estava mig adormida, i me’n vaig anar al bany. Al matí, m’agrada començar amb una bona dutxa, per despertar-me bé. Deu minuts més tard ja era a la cuina, on la Marta feia unes torrades i escalfava la llet al microones.

-Marcel, passaràs tu pel taller per deixar-hi el cotxe?
-El cotxe? Quin cotxe?
-El Rolls Royce, si et sembla! Apa, va no em prenguis el pèl! Què, hi passaràs o no?
-Tenim un Rolls Royce? No me’n recordo pas... –vaig mormolar tot fent esforços inútils per trobar en algun racó del meu cervell alguna referència al cotxe. Però veient la cara que em feia la Marta, em vaig apressar a dir:

-Sí, sí, ja el portaré jo –però tampoc no trobava cap pista que m’indiqués on era el suposat taller on havia de dur un Rolls Royce que jo no recordava tenir.
-Et trobes bé? –em va preguntar la Marta.
-Sí, sí... –vaig contestar poc convençut.

Amb tot això, ens havíem assegut a taula i em vaig quedar clavat a mig mossegar una torrada amb mantega i melmelada quan em va dir:

-És que així, mentre tu portis el cotxe al taller, jo aniré a comprar, que demà vénen a sopar el Carles i l’Agnès.

Es veu que la cara que vaig fer em va delatar perquè ràpidament em va etzibar:

-Mira que n’ets, de despistat! No te’n recordaves, oi?
-Mmm... no... mmm... escolta, Marta, qui són el Carles i l’Agnès?

Ella, que ja desparava taula per marxar cap a la feina, se’m va quedar mirant amb cara, ara ja sí, de preocupació.

-Digue’m que estàs de broma, Marcel.
-Doncs, la veritat és que no és la meva intenció...
-On vam anar de vacances aquest estiu?

Silenci. Altre cop feia veritables esforços per trobar la resposta a aquella pregunta aparentment tan senzilla però que jo em sentia incapaç de contestar.

-Marcel?
-No me’n recordo, Marta.

En adonar-se que realment jo no feia comèdia, la Marta em va dur a l’hospital. Allà em van fer tot de proves, mentre la família es temia el pitjor. Però tot plegat no va passar d’un ensurt. El metge em va diagnosticar un episodi lleu d’amnèsia, malaltia que jo creia que només existia a les novel•les policíaques. Em van recomanar que anés a descansar en un balneari, que la vida actual era molt estressant i que ens podia arribar a jugar males passades com aquesta. Vaig triar-ne un al cor del Montseny. Al cap de tres dies, havia recuperat tots els lapses de memòria que havia tingut. Però, el que són les coses, no em vaig recordar de trucar a la feina i comentar que ja estava bé. I és així com vaig perllongar la meva estada al balneari un parell de setmanes: en plena tardor, no podia desaprofitar una oportunitat com aquella de fer bolets!


A vegades les històries se t'apareixen en els moments més inesperats, després d'un cúmul de vivències, de sensacions, de converses... Estar uns dies de baixa i no poder fer servir la mà dreta es veu que activa la imaginació. I m'ha vingut de gust regalar-me un conte per somiar desperta... Perquè demà és un dia especial, un dia molt meu. A part, i sense que tingui res a veure, demà també vaig al metge. Espero que em digui que em puc treure la canellera ferulada i començar a fer vida normal, encara que aquesta mà em fa més mal del que jo voldria. De manera que no patiu que, malgrat que el cap de setmana aniré a visitar els follets dels boscos de la Garrotxa, no m'hi quedaré a fer bolets!

Etiquetes de comentaris: contes, tardor

Imatge: Internet

La meva relació amb la meva bicicleta (nova, avui fa quinze dies que la tinc) és excel•lent. És lleugera perquè és d’alumini, m’ajuda en les pujades perquè té canvi de marxes (l’anterior no en tenia), té una cistella gran on m’hi cap tot el que he de portar per anar a l’institut, es deixa portar amb comoditat, és grisa, lluent... una delícia de bicicleta.

La meva relació amb la pluja és una mica menys plàcida. Acostuma a aparèixer en moments poc oportuns, com ara les hores d’entrada i sortida de l’escola, els caps de setmana –sobretot si ens ha sentit preparar una sortida familiar o amb amics–, els dies que tens el cotxe espatllat... Té unes ganes de cridar l'atenció... Jo prou que li faig la gara-gara dient-li com n’és de beneficiosa per als boscos, explicant-li que bons que eren els rovellons que vam menjar dissabte i que, per descomptat ella n’era la causant, lloant els efectes que té sobre les plantes del balcó... Però ella res; orgullosa i envejosa, voldria que estigués només per ella, que res no s’interposés entre nosaltres. I ahir en va fer un gra massa. De sobte, quan tornava amb la bicicleta de l’escola de música, va deixar anar quatre gotes, d’aquelles tan grosses, que de seguida van fer un bon fangueig al carrer. “Afanya’t que en caurà una de bona”, “vigila aquella nena”... Freno. Rellisca la bicicleta. Caic per terra i noto un dolor intens al llavi, un altre a la mà dreta, un de més lleu al genoll esquerre. M’aixeco i ràpidament em veig envoltada de bona gent (grans, mitjans i petits) que em pregunten si m’he fet mal, que com estic, que si la bici funciona. I jo he de refer-me i agrair les mostres d’interès, i maleir la pluja interiorment, i fer el cor fort, i empènyer la bicicleta i continuar a peu cap a casa perquè amb la mà dreta no puc agafar el manillar. Em salten les llàgrimes i sé per què ploro: per l’atac de gelosia de la pluja i perquè el llavi i la mà em fan molt de mal...

Resultat: la bicicleta només ha patit una lleu desconfiguració d’un òrgan accessori (la cistella) que avui mateix ha estat reparada sense que fes falta ingrés hospitalari; quatre copets de martellet en una visita d’ambulatori. Pel que fa a mi, després de gairebé tres hores al centre mèdic en comptes d’anar al gimnàs que és el que tocava avui, puc dir que he estat de sort: no tinc res trencat. L’accident va passar en un carrer de l’illa de vianants, per tant no hi havia el perill que darrere vingués un cotxe, sota l’ull m’ha aparegut un blau (però no es van trencar les ulleres), al mig llavi afectat sembla que tingui un implant de silicona (però això baixarà, és qüestió d’hores), el genoll em fa mal quan camino (però no m’hi han hagut de fer res) i la mà la porto embenada amb una fèrula al dit petit per immobilitzar-lo. Cinc dies, com a mínim. I estic força tranquil•la, tot i que em fa mal tot el cos de resultes de la caiguda, i que amb prou feines puc escriure, que el ratolí l’he d’agafar amb l’esquerra, que no puc gairebé cuinar (i avui havia de fer la meravellosa crema de bolets de la Violette), que no podré rentar plats (això he de reconèixer que em fa una certa gràcia, però ho sento pel meu marit perquè li tocaran tots) i el que em preocupa més: que no em puc dutxar i rentar el cap amb normalitat. Hauré d’idear algun sistema per embolicar-me una mica més aquesta mà i poder passar per la dutxa.

Diuen que els triangles no han estat mai bons, però jo avui us puc assegurar que és del tot cert. Ah! Que ningú no es pensi que això és una narració més: per desgràcia és el que em va passar ahir a les set de la tarda.

Etiquetes de comentaris: tardor, vivències