L'envolée

Dibuix d'Elfchick

Existeix una raça de fades efímeres: les fades Lavande. Viuen, sobretot, a la Provença, a França. Tenen els cabells del color castany més bell que mai pugueu veure i els ulls violetes. Formen un petit exèrcit que passa desapercebut als ulls dels humans. Són tan boniques com les papallones i tenen unes ales liles delicadíssimes. Per això passen inadvertides.

Les fades Lavande són petits éssers màgics que transformen la natura. Cada estiu, de bon matí, surten centenars, milers de fades que s’envolen per damunt dels camps. Cada aleteig desprèn partícules minúscules de pols lila que en caure damunt de la terra fa néixer flors d’espígol. Si us hi fixeu bé, cada flor d’espígol és, en realitat, un grup de floretes molt petitones. Són les partícules que cauen i que els donen aquestes formes capricioses. Al capvespre, les fades es desintegren i és així com escampen la flaire inconfusible de l’espígol.



Quin espectacle més bonic un camp d’espígol florit! Voldríem abastar el color i l’olor amb una sola braçada. Però ens hem de conformar amb collir-ne un ramet. Les lligarem i les penjarem en una porta, com feien les àvies, o bé les trinxarem i, un cop seques, les guardarem en un saquet ben bonic que deixarem entre els llençols o les tovalloles i ens acompanyaran durant tot l’hivern, quan les petites fades dormen.

L’espígol comença a florir. Si en colliu i el guardeu, tindreu sempre amb vosaltres la presència de les petites i benefactores fades Lavande.

Etiquetes de comentaris: històries, món íntim, primavera

Per fi. Per fi he acabat el vestit. Com que no sóc professional del tema i les agulles donen els tombs que donen al rellotge i no més, m'hi he tirat força temps. Però finalment ha quedat enllestit. Ple de flors, com la primavera. Fresc, perquè l'estiu -si tot va com ha d'anar- serà calorós. Bonic, perquè l'Ester és bonica. I li he regalat a la meva filla acompanyat d'un conte, no podia ser altrament! Espero que a vosaltres també us agradi. Però el vestit només se'l posa ella, eh?

Detall de les flors

Com cada matí, la Neus es troba la seva roba a punt damunt del marbre del bany. La mare li ha preparat les calcetes, la samarreta, les mitges de llana color blau cel i un vestit blau més fosc amb conills dibuixats. A terra, ben enllustrades, les seves sabates preferides, les negres amb una estrella a la tireta de cordar-les. Avui ha d’anar ben elegant perquè a l’escola els faran la fotografia de record del curs.

-Mare, quina roba em poso?
-Que no te l’he deixada al bany, Neus?
-És que jo em vull posar el vestit vermell.

El van comprar en començar la tardor i li agrada especialment perquè té dues butxaques grans una a cada banda i tres cargols brodats a la part de baix. Sempre se’l posa amb unes mitges verdes i troba que li queda d’allò més bé.

-Neus, és el vestit més nou que tens i jugant al pati es podria fer malbé. Val més que el guardem per diumenge que anirem a dinar a cals avis.

La Neus s’emmurria, acota el cap i no contesta, però no es vesteix.

-Au, va, Neus, afanya’t que farem tard.
-Jo vull el vestit vermell -torna a dir en veu baixa i encara enfadada.

Aleshores, entra el pare, se l’asseu a la falda i comença a fer-li pessigolles, a veure si aconsegueix distreure-la. Però la Neus és molt tossuda i comença a plorar tot dient que vol el vestit vermell. El pare l’acaba de vestir i li diu:

-Fixa-t’hi, et queda molt bé.
-Però el braçalet és vermell i jo volia el vestit vermell.
-Doncs això serà un altre dia. D’acord?
-Noooooo! -crida la Neus i pica de peus a terra. -I a més aquests conills són molt lletjos!
-Va, Neus, sigues raonable i vine a esmorzar que així no en trauràs res. -Els pares saben que quan la Neus es posa d’aquesta manera, val més deixar-la una estoneta i no fer-li cas.

La Neus està asseguda a terra, el cap entre els genolls, quan nota una cosa suau i càlida que li frega les cames. És en Tomeu, el seu gat.

-Tu sí que em comprens, oi, Tomeu? -diu la Neus tot acariciant-lo.
-Mèeeuuu -fa el gat a qui li agraden molt les moixaines.
-Oi que és més bonic el vestit vermell?
En Tomeu torna a miolar i li fa una llepadeta amb la seva llengua rosada.

-Neus, l’esmorzar! -se sent des de la cuina.
-Ja vinc! -contesta la Neus que s’aixeca de mala gana.

Damunt la taula té a punt la llet i les galetes. La Neus enretira la cadira per seure, però no veu que en Tomeu s’hi ha amagat a sota i li trepitja la cua. En Tomeu fa un bot, la Neus s’espanta i tomba la tassa de llet que cau damunt del vestit.

-Mare! El Tomeu m’ha tirat la llet per sobre! -es queixa la Neus. I la mare s’afanya a treure-li la roba mullada i a eixugar-ho tot.

En Tomeu, amb els bigotis blancs de la llet que ha regalimat de la taula, està al costat de la porta esperant que la Neus se’n vagi a l’escola. Quan surt amb el seu vestit vermell, la Neus té la sensació que en Tomeu, a més de miolar com sempre, avui li ha fet l’ullet.

I encanteri contat, ja s'ha acabat.

Etiquetes de comentaris: contes, família, fotos, món íntim