Bombolla perduda

dilluns, 12 de gener del 2009
Imatge: Internet

Ja sé que sona a excusa barata, però estic molt enfeinada. I em sap greu no tenir temps per passar pels vostres blogs, perquè a cadascun d'ells (de cadascun de vosaltres) aprenc coses noves cada dia. Així que, mentre no vinguin temps millors l'únic que puc fer és fer algun post de tant en tant per fer-me un mica present en aquest món i si em dieu alguna cosa us ben asseguro que em farà molt feliç.

La molta feina i aquest fred m'està portant una mica d'angoixa, de tristesa. I he recordat aquest poema que tenia guardat sobre un setiment antic i trist. Us el deixo. Sigueu benèvols. Un petó per a tots i totes.

Et volia com el desig més gran.
T’imaginava, inconegut,
dins la bombolla.
Intuïa els teus moviments,
gairebé imperceptibles,
com un suau pessigolleig,
levitant.
Dins la bombolla opaca,
els meus ulls eren els teus,
les meves paraules
et reportaven
parcs, gronxadors i tobogans.
I uns nens fent bombolles
de sabó.
De la bombolla estant
escoltaves dolces cançons
i et bressolava,
les mans damunt el ventre,
per protegir-te de tots els llops
que s’amagarien sota el llit.
Potser hi havia massa sabó
perquè la teva bombolla
no es va enlairar.
I vas desaparèixer amb ella,
sense veure parcs, gronxadors, ni tobogans,
sense poder obrir els ulls
i trobar l’escalf de la meva mirada.

Et vas endur, això sí,
un amor que dura,
encara ara,
una cançó de bressol
i un grapat de llàgrimes.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 18:50, |

26 Comentaris:

És massa trist per posar-hi un comentari... i no vull fer-te plorar i plorar jo al temps./
Ja saps que tens un amic, Avui ha començat Personatges Itinerants, el post primer m'ha tocat a mi. Anton.
ai, xiqueta... jo ja havia tingut el privilegi de llegir aquest poema teu però igualment em ve un calfred en tornar-lo a llegir...
Avui ha fet sol, és que has fet molts petons, potser? Coses de fades... sí...
Bonicaaa!
un petó gegant i que el solet exilïi ben aviat la tristor
fada guapa...m'he emocionat molt amb el teu poema...per mala sort també vaig viure una expèriencia semblant, no he pogut evitar identificar-me amb les teves
tendres i tristes paraules...



un petó
M'has deixat sense paraules, només sentiment. T'abraço i et faig un petó.
Aviat farà bo!
Jo també m'he emocionat, i molt...sàpigues, que, per un altre motiu, jo també vaig passar-hi...i mai s'oblida... Petons fada de llum dolça!
És un poema trist, i per això arriba ben endins. Esperarem la teva tornada, i que passi ràpid aquesta temporada.
Fada preciosa... sentiments preciosos.
Jo tinc un germà bombolla i a vegades encara (fa moooolts anys) li explico coses!
PETONAS!
Gràcies, Anton. Atrafegada com vaig no podré estar al cas del Personatges itinerants, però que vagi molt bé. Un petó.

Ja portem dos dies de sol, Nimue! Visca!

Els teus desitjos són ordres, Òscar: avui ja estic força més animada! (Que ets una mica màgic, tu també?) ;))

Alas, bonica, hi ha coses que si no les vius a la pròpia pell, no saps com et fan sentir, oi?

Gràcies pel teu afecte, Rita. Una abraçada i un petó també per a tu, maca.

Tens raó, Zel: mai no s'oblida. Ni tant sols després de tenir els tres que ja has vist algun cop pel meu blog. Un petó, maca.

Sí, Xexu, sí que passi ràpid!

Que bonic això que dius, Bimbonocilla. Una tendra abraçada.
Buf! M'he quedat de pedra. Molt trist. Torna qual vulguis, Nosaltres t'esperarem aquí. Ens encanta la teva sensibilitat i tendresa. Un petó.
Moltíssimes gràcies, Jordicine, pel que dius i per esperar-me. Es troba a faltar no poder passar més estones per aquest món. Un petó.
Estem fets de bons i mals records... d'experiències. Malgrat la tistesa ...un somriure de bon dia.
Una abraçada!
A veure si torna aviat el bon temps i olbidem abrics, bufandes, guants i podem sortir al carrer amb un somriure gengant i gaudir de la calidesa del sol, que sempre és energia. Perquè després d'un post així tots necessitem una mica d'aquesta energia. Jo me n'he quedat sense...
Potser aquest és un d'eixos moments en què les paraules estan de més... Però no les abraçades. Una de ben forta, bonica, que la mereixes!
Gràcies, guapíssima! Sempre optimistes per davant de tot! Un petó.

Em sap greu, Edèlia, no era la meva intenció deixar-te sense energia
:(( Però no et procupis, immediatament t'envio un encanteri recuperador. Molts petons.

Aquesta abraçada teva m'ha arribat molt endins, Ainalma. Gràcies de tot cor, bonica. Un petó.
Hola bonica. Ja feia temps que tenia ganes de passar pel teu blog de màgia, tots estem tan enfeinats... la poesia és molt trista però està escrita amb molta sensibilitat
Fada, espero que quan el fred i la feina s'esvaeixin una mica tornis a passar més sovint per aquí i pels nostres blogs. Se't trobarà a faltar bonica. :)
Ai, Maria Jesús, ni la màgia em serveix per desempellagar-me de totes les obligacions... Gràcies per la visita. A veure si em queda un moment i passo jo també per casa teva. Petons, bonica.

Ei, Somiant, ja t'he dit el què... I continua fent sol!!! :D Petons.
Hola preciosa. Gràcies per les paraules deixades al meu blog: alliberaré la fada... gràcies pel teu savi consell
Quin poema tan bonic, Fada.... Quin bell homenatge...
Estic contenta que n'hagis pogut tenir tres més. A mi em va passar diferent: en vaig tenir una quan ja pensava que no en podria venir cap i després ja no en va venir cap més... mai més.
Crec que ens podem considerar molt afortunades.
Una abraçada, Fada, guapa!
molt tendre
Així m'agrada, Maria Jesús. Gràcies!

Sí, Violette, molt afortunades. La princesa de les rastes, oi? Les meves de moment són princesetes i el bordegàs... Ja veurem cap on tiren.. Una abraçada.

Gràcies, Jesús.
Bona nit, Fada. M´agrada molt el teu blog.

Però tampoc suporto el nas vermell, el no poder menjar gelats de macadàmia, els dos cents kilos de roba, el vent que em fa volar el barret, els peus recongelats quan vaig al llit, ni les ulleres entelades quan entro a la cafeteria...

I m´encanta la xocolata (amb llet i deliri), la música, ballar fins l´esgotament, i el sol solet.

La teva poesia és molt trista, però el somriure dels teus nens t´hauran consolat molt. Segur.

Seguiré venint per aquí (si em deixes).

PETOOOOOOONS...!!!
I tant si et deixo, Violeta!! Però ja veus com vaig: quatre dies sencers sense poder passar ni per casa meva! Petons per a tu també, bonica.
fada...
les teves paraules em porten el record d'una altra bombolla perduda..
moments tristos però d'una intimitat sublim que ens deixen veure la vida des d'altres espais...

un petó suau, de cotó
És cert, Mar, d'una intimitat sublim... Gràcies per les teves paraules. Un petó, maca.