Una tremolor estranya

dissabte, 17 de maig de 2008
Il·lustració d'Anne Julie

La senyora Ernestina és una dona afable i riallera que viu en el tercer pis d’una escala de veïns. És un barri tranquil on, tret d’algun casament de tant en tant, no passa mai res d’excepcional. Per això tothom recorda el cas que ocorregué a la senyora Ernestina i que va revolucionar la pacífica vida dels seus habitants.

Vídua des de feia un grapat d’anys, la senyora Ernestina duia una vida tranquil•la, sense complicacions, dedicada a tenir cura dels seus dos gats, dels cinc canaris i d’una gran quantitat de plantes, amb flors o sense, que omplien, no només el petit balconet que donava a la placeta, sinó també el menjador, la sala d’estar, el rebedor, la cuina... Fins al bany tenia un petit cactus, l’Òscar. I és que la senyora Ernestina, igual que posava nom als seus animalons, també batejava les seves plantetes. No havien de ser pas menys que la resta d’habitants d’aquell piset minúscul! Així, tenia l’Adela, una hortènsia immensa que ocupava un lloc preferent damunt de la tauleta del balcó; el Tobies, un esqueix de ficus que havia crescut més que la planta d’on havia sortit; la Tina, una margarida que, quan arribava el bon temps, era l’enveja de totes les veïnes... No acabaríem d’anomenar-les ni de cantar-ne les excel•lències, perquè les plantes de la senyora Ernestina tenien fama de ser les més ufanoses, les més sanes i les més ben cuidades de tot el barri. Segons la mestressa, per tenir bones plantes no n’hi havia prou de regar-les i adobar-les, no; a més, se’ls havia de parlar. Davant dels més escèptics que li retreien allò que amb les plantes no pots mantenir una conversa, ella els responia tota ofesa que amb els canaris i amb els gats tampoc, i prou que tothom trobava tan normal dir-los coses. Fos com fos, ella no deixava mai de donar-los el bon dia, de cantar-los alguna cançó i d’explicar-los les últimes tafaneries que corrien pel barri.

Un dia, la senyora Ernestina va rebre la visita de la filla d’una cosina que havia marxat feia anys a viure al Brasil. Com que la notícia de la seva passió per les plantes havia arribat a l’altra banda de l’Atlàntic, la dona la va obsequiar amb un exemplar de iuca magnífic, que ella ràpidament va posar al menjador, a prop del televisor, i li va posar el nom de Tula. Al cap d’un parell de setmanes, la senyora Ernestina va observar amb estupor que la Tula tremolava. Esverada davant d’un fet tan insòlit, se’n va anar a la jardineria a exposar el cas. En un barri on no passa mai res, qualsevol fet inesperat atreu l’atenció de la gent i tothom va començar a dir-hi la seva. Que si el canvi de país no li provava, que si amb el viatge s’havia refredat, que si la pobra planta s’enyorava de la seva terra i per això s’estremia de tristesa... Sense treure’n l’aigua clara, la senyora Ernestina se’n tornà cap a casa. S’assegué prop de la Tula i començà a parlar-hi amb veu dolça per tranquil•litzar-la del possible trasbals que li hagués ocasionat el viatge, la regà una miqueta, li posà una dosi d’adob i li desitjà bona nit. L’endemà el tremolor era tan exagerat que les copes de la vitrina dringaven i el test es desplaçava com si tingués potes.

Com que el fet traspassava els límits del que la senyora Ernestina podia admetre com a normal, es decidí a trucar a les autoritats. La guàrdia urbana li va dir que no tenien competències en qüestió de vegetals i els mossos d’esquadra, davant del fet que ella no presentava cap denúncia, li van dir que, sentint-ho molt, no hi podien intervenir. Finalment, després de molt insistir-hi, els bombers es presentaren a casa seva. Els va haver d’obrir la veïna, ja que la senyora Ernestina es negava a baixar de la taula del menjador, on ni ella mateixa no sabia explicar-se com havia arribat a enfilar-se. La Tula havia deixat de tremolar, el test estava fet miques, la terra escampada pel mosaic del menjador i una taràntula negra i peluda es passejava amunt i avall sense entendre quina mena de terra era aquell que trepitjaven les seves potes.

Refeta de l’ensurt, d’aleshores ençà, la senyora Ernestina només compra plantes que portin una etiqueta amb la denominació d’origen.


Com que la primavera no vol acabar d'arribar, l'he anada a buscar jo. He canviat algun test, he esporgat fulles seques o mig seques i he omplert el balcó de plantes amb flors. Ciclàmens blancs, roses i vermells, margarides blanques amb un to lilós, boixacs d'un taronja intens i una planta amb floretes grogues que no sé com es diu. Jo la veritat és que no parlo amb les plantes, però sí que conec una persona que ho fa -o almenys ho feia fa anys-. Les flors alegren la casa. I a més m'han assegurat que vénen del Maresme, passant per Mercabarna, és clar.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 22:30, |

26 Comentaris:

I jo pensant que la Tula deuria tremolar d'amor, que hauria conegut alguna planta de la que s'hagués quedat encisada... A partir d'ara em miraré les plantes de casa d'una altra manera. Aix.
Veus? un balconet a casa trobe a faltar jo, per poder tindre un mini jardinet florit. I faria com la senyora Ernestina! ma mare també ho fa així i té unes plantes precioses! Però si trobara una aranya grossa... buf!!! quin disgust!!
Hahaha, ostres, un regal doble! I jo que creia que potser seria una planta carnívora, venint d'aquelles terres :P

Jo al balcó hi tinc un catcus preciós que fa unes flors roses gegants, però que només duren un dia. Quan comencen a sortir els capolls estic ben atenta!
ja m'agraden a mi els jardinets tambe , i amb la aranyas i las plantas depend com te las miris ven vista las aranyetas son simpaticas.
També hagués estat un bon final, Vafalungo, per això l'has pensat tu que ets més poeta que jo.

També es poden tenir plantetes a dins, Nimue. No és el mateix, però quan no hi ha més solució...

Deu ser molt bonic aquest cactus que dius, Laia. A veure quin dia fas una foto a les flors i la penges al teu racó.

Què vols que et digui, Striper, a mi les aranyes com més lluny, millor.
potser l'havien separat del seu tarantulo, pobreta.
És possible, Estrip. I és que no totes les històries acaben tan bé com per al drac i la lluerna;-)
Un bon relat, i quin ensurt la senyora Ernestina! Però com deia la Laia més amunt, mira, poses la taràntula en un terrari, i tens dos regals. Ara, se li ha de buscar un altre nom, ja que Tula ja està agafat.
M'ha agardat el relat, m'ha fet gràcia el pensar en una senyora ja major fotent un bot de metre d'alt (no me n'hauria fet si fos real).

Pel que fa a la taràntula ja fa temps que havia escoltat que pot passar això, però si es compra la iuca a un lloc de confiança no te perquè passar.

A més, les taràntules tenen més mala prensa que no pas altra cosa.
Pobra senyora Ernestina, el nom de Tula era premonitori, Xexu.

M'alegro que t'hagi agradat, Skorbuto. Tots els relats tenen un punt de realitat, és clar.
Fada, me gustan mucho tus cuentos,y cuando los leo te imagino a ti que nos los estas contando a todos nosotros, nos los haces vivir.
Un beso.
  At 20 de maig de 2008, a les 9:37 Anonymous Anònim ha dit:
Els trens bons nomes pasen una vegada a la vida, si creus que el teu encara no ha passat buscan's!!!!
Gràcies, Campanita. Els meus alumnes també em diuen que els agrada quan els llegeixo a classe. Una abraçada.


El meu tren va passar fa més de vint anys, el vaig agafar i encara fem el trajecte junts. Gràcies de tota manera.
ets mestra?

:)
Hola Venus, benvinguda al racó de la Fada. Més o menys. Jo crec que de vocació sóc mestra i de professió professora de català de secundària. Tant se'm nota? Gràcies per passar per casa meva. Fins aviat.
Fada, quin conte més bonic! En acabar de llegir-lo he alçat els peus i he mirat sota la taula, no fos cas que la taràntula voltés per aquí... :)
Gràcies, Somiant la lluna. Per la taràntula no pateixis que la Laia i el Xexu ja l'han posada en un terrari i hi està molt feliç! Un petó.
Si es pot parlar amb un gos, un gat i una planta, també dec poder dir que el conte és deliciós, perquè m'ha deixat molt bon gustet, un gust d'aquells que se'n diu "tornem-hi" Per això el torno a llegir! Petonets!
Llegeix-lo tantes vegades com vulguis, Zel! M'alegro que t'hagi agradat. Un petó.
M'ho he pensat!!! No he sabut mai si aquesta història de la taràntula és certa o si és una llegenda urbana... Que me'n dius, Fada?

Una abraçada!
Segurament és una llegenda urbana, Violette. Jo no n'he sabut cap cas de debò. Però vés a saber, tot té un punt de real i d'imaginari, d'absurd, d'insòlit. Tot el que sorgeix de la imaginació d'una pseudoescriptora somiatruites té un lligam, per petit que sigui amb la realitat. Un petó.
Clar, per això a mi se'm moren les plantes... Com que quan les veig és de bon matí i encara estic massa adormida com per a posar-me a parlar o cantar...
Doncs ja saps què toca, Ainalma. I si no és al matí, doncs al migdia o una cançó de bressol a la nit. Bona nit per a tu, també, maca.
M'ha agradat molt el conte de la Sr.a Erenestina i les seves plantes. A mí,igual que a tu, m'agraden molt les plantes. Ara el meu jardí està preciós!
Quina sort tenir jardí, Maria Jesús. Nosaltres ens hem de conformar amb una terrasseta... Ara, t'asseguro que li traiem profit! Un petó.
M'agradat molt el teu post i et convido especialment a llegir el meu post de dema. Petons.