L'envolée

Foto: Google

Després de llegir el post del Xexu, m'ha vingut al cap un escrit que en algun moment de la meva joventut ens passàvem de mà en mà. Hauríem d'exercitar més sovint els músculs facials. Ara l'avantatge és que Internet ens ho posa tot molt més fàcil. Us el passo.

Somriure no costa gens i dóna per a molt.
Un somriure fa rics als qui el reben,
sense empobrir als qui el donen.
Un somriure només dura un instant,
però el seu record pot ser etern.
Ningú no és prou ric per a poder rebutjar-lo,
i ningú és tan pobre com per no poder donar-lo.
Si alguna vegada trobeu una persona
que no us vol donar el somriure
que vosaltres us mereixeu,
sigueu generosos amb ella:
doneu-li el vostre,
ningú té tanta necessitat d'un somriure
com aquell que no pot donar-ne als altres.

Etiquetes de comentaris: món íntim, reflexions

Foto: Google

Estimada Nimue,

avui el cel estava cobert de núvols, els camps mullats i un aire gèlid embolcallava la terra. Crec que puc endevinar el teu estat d’ànim melanconiós, la teva tristesa, envoltada de columnes de gel, tancada al palau de la terrible Reina de la neu blanca. Saber-te en companyia de la Reina de la neu de colors em reconforta. Tingues confiança: el vostre alliberament és proper.

Jo encara estic en un estadi de semihivernació; però les fades primerenques, les més agosarades, comencen a despertar de la seva letargia. Juntament amb les forces de la natura preparen la Gran Revolució. Les petites fades rosadenques que passen l’hivern ben arraulides als troncs dels ametllers ja han d’haver començat a sortir per les branques. Primer un diminut botó blanc, després una flor menuda que anirà creixent al llarg del lent procés de metamorfosi de les fades. Quan estiguin completament formades, emprendran el vol i els ametllers verdejaran i agitaran les branques en un gest carregat de bons auguris: el bon temps es prepara per esclatar en el moment en què totes les espècies de fades haurem despertat del llarg son hivernal.

Nimue, estimada, les ballarines delicades com tu mereixeríeu que sempre brillés el sol, perquè la llum daurada passés a través de la seda transparent dels vels, perquè els lluentons ens enlluernessin i les monedes dringuessin suaument al ritme de la dansa sinuosa. Però, ara com ara, no puc fer res més que dir-te que els camps somriuen tímidament perquè els ametllers ja estan florits. I els dies són més llargs i el dia de la gran festa cada cop és més a prop.

Rep un encanteri benefactor –encara que sigui feble– i un dolç aleteig d’ales.

La teva fada bona.

Etiquetes de comentaris: amics, històries, hivern