Miracles

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Google

A la classe de 2n de primària ja fa tres setmanes que ha començat el curs. Aula nova, mestra nova, llibres nous... Les cares de sempre entre els companys i una taula buida. El P. no ha vingut encara a l’escola. Pocs dies abans de començar el van operar. El P. va néixer amb un cor especial. El seu cor sap estimar tant que es veu que no sap fer les coses normals que fan els cors com portar un ritme constant o bombejar la sang correctament. Per això l’han hagut d’operar una altra vegada, perquè amb les anteriors operacions no n’hi va haver prou per convèncer-lo que no es podia dedicar només a estimar. Els nens i les nenes el troben a faltar, perquè quan un cor estima tant també es fa estimar. Que el cor del P. no el deixa córrer o jugar a futbol a l’hora del pati, doncs es queden tots al seu voltant i juguen a coses tranquil•les. Que el P. no pot portar la motxilla perquè pesa massa, sempre hi ha un voluntari que la treu fins on l’espera la seva mare amb un somriure.

Però aquest any, tots juguen a córrer i cadascú es porta la seva motxilla, perquè el P. no ha tornat. L’operació ha anat bé, però després es veu que li va tocar massa l’aire i s’ha refredat. (Aquesta és la versió edulcorada que s’ha donat als nens). L’operació ha anat bé, però després dues embòlies l’han deixat en estat de coma. (Aquesta és la versió crua que tenim els pares). I t’empasses el nus que se’t forma al coll perquè ets adult i saps que és molt difícil que se’n surti i voldries ser nen per quedar-te amb la versió edulcorada. I la impotència et fa tancar els ulls, d’on les llàgrimes no tenen cap problema per sortir i lliscar galtes avall. I penses que necessites un miracle. Pel P., pel somriure de la seva mare, pels seus companys que tenen aula nova, mestra nova, llibres nous i que juguen a córrer pel pati. I et surt una mena de súplica, una pregrària, i demanes amb totes les teves forces un miracle. Perquè et dóna la gana de creure que si ho desitges molt fort es produirà.

Passen els dies sense novetats fins que un dia et diuen que ja no necessita respiració assistida i que no està a la UCI. Però no reacciona, no coneix, no parla. I crides amb força perquè si ja has aconseguit un miracle, en vols un altre.

Els metges no ho entenen, no s’ho expliquen. El P. ja parla, sap el seu nom i el de la seva germaneta. Belluga les mans. Però encara li queda molt per lluitar, i potser aquest curs no tornarà. Però se n’està sortint. El seu cor no vol deixar d’estimar. I continues tenint un nus a la gola, però aquest està bé: és tota l’emoció concentrada i la felicitat de saber que els miracles són possibles.

Etiquetes de comentaris:

 
escrit per fada a les 11:02, |

16 Comentaris:

aquí el meu petit pensament per ajudar a que hi hagi un altre miracle i que el cor no deixi d'estimar!
Gràcies per explicar-nos-ho, m'agrada saber-ho. Pensaré en ell amb força i en les seves ganes d'estimar.
Un petó per tu, per ell i per aquells que l'estimen.
Un cor que estima tant es mereixia sortir-se'n... mica en mica i cap amunt!! Enviar abraçades telepàtiques també és aportar un granet de sorra, oi? Doncs li envio un desert sencer!
Hi ha petits miracles que quan es confirmen són un esclat d'alegria per tothom. Hi ha històries escrites en posts que et deixen els ulls plorosos en acabar de llegir-les.

Hi ha cors grans com els d'en P que mereixen no deixar mai de bategar.

El millor que he llegit en temps.
Fada! quina alegria!!! els miracles existeixen, nosaltres ho sabem i ho hem de demanar, clar que sí! quin gran cor i com bategarà! una abraçada!!!
Gràcies, Estrip, ho necessitem.

Gràcies a vosaltres, Violette. Poder-ho compartir ajuda molt!

Moltes gràcies, Laia. I si el coneguis l'abraçaries només de veure'l.

Ara ets tu qui m'ha emocionat, Òscar. Moltes gràcies.

No pararem de demar-ho, oi, Nimue? Perquè existeixen, ja ho crec que sí!
M'has desfet el cor nena... Aquest nen ha de seguir estimant, amb tanta gent que l'estima!!
Ànims i molta sort.
Una abraçada
Quina història més fantàstica. Fantàstica perquè acaba bé. L'has explicat de manera preciosa, has fet que tots ens posem al costat d'aquest nen que desafia tota lògica amb la seva lluita. Tots els meus ànims per ell. Tot acabarà bé, segur.
Una història preciosa i dura a l'hora, que m'ha ben estovat.

Un nen tan estimador, amb uns companys tan macos i una senyu tan estupenda, ha d'estimar molt més encara, no pot deixar aquest món, que està molt necessitat d'estimació.

Sort i ànims, fada, maca!
Petons!
Deixo aqui el meu desig i el meu ale per que allo que no es la hora de que pari, continui bategant.
Gràcies pels teus ànims i la teva visita, Albanta. Benvinguda! Un petó.


Xexu, no saps com desitjo que tinguis raó. Una abraçada.

Rita, si el coneguessis, a tu que t'agraden tant els nens... I tens raó: fan falta molts P. en aquest món! Petons.

Striper, estic convençuda que tots els bons pensaments de tothom l'ajuden encara que sigui de lluny. Gràcies per la teva aportació. Un petó.
Se de què parles. Tinc un nebot (d'un any i tres mesos) amb una mena de tumor al cervell. De moment sembla que tot va bé. Però li hauran de fer quimioteràpia. Es passa malament, i el nus a a la gola és inevitable.
Ànims, i que millori el P.
Una abraçada
Ànims també per a vosaltres, Fra Miquel. És una siuació realment molt dura. La sort és que els nens tenen una capacitat gran de recuperació. Esperem que tot vagi bé. Gracies per la visita. Una abraçada.
Ostres, Fada, la història del P. m'ha fet plorar... Espere que tot anirà bé i que el miracle de la completa recuperació s'acomplisca prompte. Jo també ho desitjaré des d'ací, perquè cada dia estic més convençuda que el que realment ens falten són cors que sàpiguen estimar.
Jo he plorat molt, Ainalma, però sembla que el procés de recuperació tira endavant!! M'alegro de llegir-te en els comentaris encara que no en el teu blog. Espero que estiguis bé. Molts petonets, dansarina ;))
Si té ganes de viure , si l'estimen tant...se'n sortirà!
Els metges i la medicina no tenen explicació per aquests casos però jo he vist "miracles" en casos irreversibles.... I mira que creure en els miracles , costa!
Un petó per tots!!!