L'envolée

Google

A la classe de 2n de primària ja fa tres setmanes que ha començat el curs. Aula nova, mestra nova, llibres nous... Les cares de sempre entre els companys i una taula buida. El P. no ha vingut encara a l’escola. Pocs dies abans de començar el van operar. El P. va néixer amb un cor especial. El seu cor sap estimar tant que es veu que no sap fer les coses normals que fan els cors com portar un ritme constant o bombejar la sang correctament. Per això l’han hagut d’operar una altra vegada, perquè amb les anteriors operacions no n’hi va haver prou per convèncer-lo que no es podia dedicar només a estimar. Els nens i les nenes el troben a faltar, perquè quan un cor estima tant també es fa estimar. Que el cor del P. no el deixa córrer o jugar a futbol a l’hora del pati, doncs es queden tots al seu voltant i juguen a coses tranquil•les. Que el P. no pot portar la motxilla perquè pesa massa, sempre hi ha un voluntari que la treu fins on l’espera la seva mare amb un somriure.

Però aquest any, tots juguen a córrer i cadascú es porta la seva motxilla, perquè el P. no ha tornat. L’operació ha anat bé, però després es veu que li va tocar massa l’aire i s’ha refredat. (Aquesta és la versió edulcorada que s’ha donat als nens). L’operació ha anat bé, però després dues embòlies l’han deixat en estat de coma. (Aquesta és la versió crua que tenim els pares). I t’empasses el nus que se’t forma al coll perquè ets adult i saps que és molt difícil que se’n surti i voldries ser nen per quedar-te amb la versió edulcorada. I la impotència et fa tancar els ulls, d’on les llàgrimes no tenen cap problema per sortir i lliscar galtes avall. I penses que necessites un miracle. Pel P., pel somriure de la seva mare, pels seus companys que tenen aula nova, mestra nova, llibres nous i que juguen a córrer pel pati. I et surt una mena de súplica, una pregrària, i demanes amb totes les teves forces un miracle. Perquè et dóna la gana de creure que si ho desitges molt fort es produirà.

Passen els dies sense novetats fins que un dia et diuen que ja no necessita respiració assistida i que no està a la UCI. Però no reacciona, no coneix, no parla. I crides amb força perquè si ja has aconseguit un miracle, en vols un altre.

Els metges no ho entenen, no s’ho expliquen. El P. ja parla, sap el seu nom i el de la seva germaneta. Belluga les mans. Però encara li queda molt per lluitar, i potser aquest curs no tornarà. Però se n’està sortint. El seu cor no vol deixar d’estimar. I continues tenint un nus a la gola, però aquest està bé: és tota l’emoció concentrada i la felicitat de saber que els miracles són possibles.

Etiquetes de comentaris: vivències