L'envolée

Ja sé que sona a excusa barata, però estic molt enfeinada. I em sap greu no tenir temps per passar pels vostres blogs, perquè a cadascun d'ells (de cadascun de vosaltres) aprenc coses noves cada dia. Així que, mentre no vinguin temps millors l'únic que puc fer és fer algun post de tant en tant per fer-me un mica present en aquest món i si em dieu alguna cosa us ben asseguro que em farà molt feliç.

La molta feina i aquest fred m'està portant una mica d'angoixa, de tristesa. I he recordat aquest poema que tenia guardat sobre un setiment antic i trist. Us el deixo. Sigueu benèvols. Un petó per a tots i totes.

Et volia com el desig més gran.
T’imaginava, inconegut,
dins la bombolla.
Intuïa els teus moviments,
gairebé imperceptibles,
com un suau pessigolleig,
levitant.
Dins la bombolla opaca,
els meus ulls eren els teus,
les meves paraules
et reportaven
parcs, gronxadors i tobogans.
I uns nens fent bombolles
de sabó.
De la bombolla estant
escoltaves dolces cançons
i et bressolava,
les mans damunt el ventre,
per protegir-te de tots els llops
que s’amagarien sota el llit.
Potser hi havia massa sabó
perquè la teva bombolla
no es va enlairar.
I vas desaparèixer amb ella,
sense veure parcs, gronxadors, ni tobogans,
sense poder obrir els ulls
i trobar l’escalf de la meva mirada.

Et vas endur, això sí,
un amor que dura,
encara ara,
una cançó de bressol
i un grapat de llàgrimes.