Quima Jaume

dimarts, 16 de febrer del 2010
Foto: Google

Hi ha poetes esplendorosos de qui tothom parla. N'hi ha uns altres, igualment brillants, de qui en parlen ben pocs. Aleshores s'escau un aniversari -del naixement o de la mort- i a algú se li acut de fer tot un seguit d'actes commemoratius. Tinc la sensació que Quima Jaume és una d'aquestes poetesses que es mereixeria un reconeixement més gran. Va néixer el 1934 i va morir el 1993. Per tant, no ens trobem davant de cap efemèride. He gaudit moltíssim amb els seus poemes transparents, fràgils i emotius. Com a petit homenatge, doncs, em ve molt de gust deixar-vos aquest poema seu.

No a l'oblit

En el tombant de la tarda,
rere els vidres entelats pel fred
de la cambra on jauen els records,
jo sento i veig intactes les petjades
que deixaren els teus passos.
No vull que pels camins
foscos de l'oblit
es perdin aquells mots
que proferíem i
aquells que restaren
tremolant, sense ser dits.
No vull que res es perdi
per sempre en el no-res.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 14:05, |

9 Comentaris:

« back home
Publica un comentari a l'entrada
  At 16 de febrer del 2010, a les 16:28 Blogger Joana ha dit:
Tant de bo no hi haguuessin mots tremolant sense ser dits...
Tant de bo tot fos més senzill i tant de bo oblidar no ens costés res quan ho volguessim fer.
A mi també m'agraden molt els seus poemes, sovint massa oblidats. Gràcies per recordar-me-la Fada!
  At 16 de febrer del 2010, a les 16:29 Blogger Rita ha dit:
Un bonic homenatge i un poema dels que a mi m'agraden, entenedor i sentit... :-)
Petons, fada!
  At 16 de febrer del 2010, a les 22:38 Blogger A_ca_dia ha dit:
A mi m'acostuma a agradar més allò que ningú coneix. Quan busco un llibre, sempre passo de llarg dels best sellers i de les novetats. Així que segur que m'agrada aquesta poesia. La buscaré.
Una abraçada
  At 17 de febrer del 2010, a les 0:24 Blogger Sergi ha dit:
Sobre poesia no em veig capacitat per opinar. Però he de dir que m'ha semblat molt entenedor aquest poema, i que arriba fons. El meu seria més un comentari per la poetessa, hi ha records que no volem perdre pel que va significar el que evoquen, però tard o d'hora ens adonem que fa més mal conservar-los que deixar que actuï l'oblit.
  At 17 de febrer del 2010, a les 15:01 Blogger fada ha dit:
Tant de bo, Joana, tant de bo tot això que dius. Saber oblidar: importantíssim. Un petó.

És que la poesia massa críptica, Rita, no arriba endins. Petons.


La trobaràs, Edelia, per sort encara no cal anar a les llibreries de vell! Una abraçada.


Tu sí que arribes endins, Xexu. Ho dius per la poetessa o per mi? Perquè tal com estic últimament l'has clavada! Un petó enorme.
  At 18 de febrer del 2010, a les 20:24 Blogger Jordicine ha dit:
Perdre's en el no-res ha de ser horrorós. Es bo tenir els records a mà... sempre! No coneixia aquesta escritora. El poema és preciós. Un petó, FADA.
  At 20 de febrer del 2010, a les 18:28 Blogger nimue ha dit:
moltes gràcies per descobrir-nos-la! m'ha agradat molt llegir aquest poema i retre l'homenatge que es mereix a aquesta poeta! b7s!
  At 21 de febrer del 2010, a les 15:57 Blogger Lasafor ha dit:
Hola Fada! Es una lastima que grandes hombres y mujeres, hallan caido en el olvido...Un bello poema, un saludo
  At 22 de febrer del 2010, a les 15:39 Blogger fada ha dit:
En té de més brillants, Jordicine, el que passa és que el meu estat d'ànim s'ajusta més al to d'aquest, ara com ara. Petons.


Ens calen bones inspiracions, Nimue! I jo aquí n'he trobat moltes. Petons.


Ja ho crec, Lasafor, ja ho crec. Aquí el nostre granet de sorra perquè això no passi. Molts petons.


« back home
Publica un comentari a l'entrada