Els ulls dels àngels

dissabte, 5 d’abril de 2008
Santa Maria d'Àneu.

Fa fred, molt de fred. L'any 1162 i en ple Pirineu, a dins de l'església hi fa gairebé tant de fred com a fora. En Guillem es frega les mans i s'escalfa els capcirons dels dits amb l'alè. Li surt una mena de fum blanc que, tot i que ja hi està acostumat, sempre el sorprèn: com si no pogués ser ell qui el produís. La veu del Mestre que s'acosta parlant amb el Comte fa que reprengui la feina apressadament, tant que traboca una escudella plena de pigment que s'escampa per terra. Intenta recollir-ho inútilment. El vermell obtingut amb argila és intens i delator. Llisca espès per l'enllosat; la sarja del vestit s'ha esquitxat de vermell; deixa ditades de sang allà on toca.

Darrere una columna, una petita figura d'ulls grans l'observa entre encuriosida i divertida. Però en Guillem només s'adona que com més vol dissimular el desperfecte, més gros es fa. S'asseu a terra, vençut, i es passa els dits entre els cabells arrissats que agafen també tonalitats vermelloses. Aixeca el cap implorant un miracle i aquells ulls que ressalten en una cara menuda, esblanqueïda i afinada el sobressalten. S'alça per acostar-s'hi, però la figura s'escapoleix com una ombra entre els blocs de pedra de l'església a mig construir. En Guillem és a temps de veure una noieta descalça i molt prima que marxa corrents. Joana, ha sentit que li deia el Comte quan la renyava per destorbar la feina del Mestre i els seus aprenents.

Quan el Mestre ha vist malmès el pigment vermell ha castigat en Guillem sense la seva racció de pa diària, a compte dels diners que li ha fer perdre. Mentre hi ha hagut llum, en Guillem ha estat pintant el vestit de l'arcàngel Gabriel amb blau i ocre. El Mestre dibuixava la Majestat al centre de l'absis. L'aprenent admira el traç segur i l'habilitat del seu Mestre i desitja ser algun dia, ell també, el Mestre a qui un comte ric encarregui de pintar una església o millor encara una catedral.

A la nit, estirat al seu jaç de palla, tres coses el neguitegen i no el deixen dormir: la gana, que s'ha instal·lat a la seva panxa; el nom de Joana, que li ha quedat gravat al cervell, i uns ulls grossos que guardarà per sempre més a dins del cor.

***

En Guillem no va tornar a veure mai més aquella figura menuda i escàpola que es deia Joana, però, quan va arribar a ser un gran Mestre, va immortalitzar aquells ulls que el perseguien nit i dia en la fragilitat de les ales dels àngels.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Secció d'art romànic al MNAC. Fa posar la pell de gallina calcular els segles que ens separen del moment en què les pintures que s'hi exposen van ser creades. Impressiona pensar en els mitjans tan rudimentaris que, a principis del segle XX, van fer possible conservar un llegat artístic tan imponent. Esfereeix pensar que no n'hauríem tingut coneixement si haguessin continuat al seu lloc d'origen quan va esclatar la guerra civil.

Ara, el MNAC, a més de la col·lecció permanent, ens ofereix un cicle de conferències, concerts, espectacles teatrals i activitats per als més petits, en el marc de l'exposició El romànic i la Mediterrània on conflueixen Catalunya, Toulouse i Pisa. Algunes d'aquestes obres espectaculars estan als Estats Units i ara tornen a casa només fins al 18 de maig. Si hi aneu, busqueu els ulls a les ales dels àngels. Jo espero poder-m'hi escapar la setmana vinent. Només de pensar-hi, les ales se m'agiten.

Conte contat, encanteri acabat.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 8:20, |

14 Comentaris:

A mi Fada,`pintures , llocs antics em fascinan mai puc deixar de pensar com seria en el sue moment les histories visqudes alla es molt especial,imaginar les olors sorolls, m'agrada molt imaginar.
El MNAC té una col·lecció de romànic fantàstica. Serà qüestió de fer una visita a aquesta expo. Ja t'ho he dit, però hi torno, m'agrada molt llegir-te, fada!
quins tresors... t'imagines tot el que ha hagut de passar perquè arriben fins a nosaltres? Sí, clar que t'ho imagines. I que bé que ens ho expliques! Quina sort tenir aquestes meravelles tan a prop, veritat? Una abraçada!
Aquella època degué ser increïble. Ara, amb tants avanços i noves tecnologies, és com si l'elaboració perdés part del seu encant. Per sort, podem gaudir moltes d'aquestes obres encara, com ben bé has dit!

Una abraçada!
Quin passeig en el temps més bonic que ens has regalat. Una preciositat, l'obra i l'encanteri.
Una abraçada!
Un conte molt maco. Ara miraré els quadres pensant com els deurien pintar.
Oi que sí, Striper? Totalment d'acord amb tu. Una abaraçada.


Gràcies, Rita. Crec que val la pena fer-se un raconet a l'agenda. A veure si ho aconseguim... Jo darrerament semblo una ministra amb l'agenda atapeïdaaaa. Bona setmana!


Sí, Nimue, som uns privilegiats que podem gaudir de totes les èpoques que ens han precedit. He trigat una mica a contestar els comentaris però és que he hagut d'apedaçar un pobre drac que ha de treure foc pels queixals d'aquí a pocs dies...-) Bona batucada!


Tendim a valorar més el que és antic, però ara també es fan coses que estan prou bé. Tenim la sort de poder gaudir de tot, Ainalma. Petonets.


Gràcies, Audrey. T'imagines una màquina del temps de debò i poder-nos transportar a diferents moments de la història encara que només fos una estoneta? Somiem i imaginem, és saníssim! Un petó.


Has llegit La noia de la perla, Estrip? Allà t'expliquen moltes coses de com pintava un dels grans de tots els temps, Vermeer. És impressionant aquesta novel·la. Si no la coneixes, aprofita que ara ve Sant Jordi! Bona setmana.
Jo sóc una amant de l'art romànic i també del teu blog.
Salutacions
Crec que a partir d'ara miraré l'art d'una manera més humana. Un relat molt bonic :)
el blau del romànic és un dels blaus més bonics que hi ha... de conte!
jo vaig fer-hi fa poc una visita guiada... sempre s'apren alguna cosa nova!
Estic d'acord amb tu, Maria Jesús, a mi també m'encanta el romànic. Que tinguis bona nit.


Sí, Somiant la lluna, darrere de cada obra artística hi ha algú amb els seus sentiments, desitjos, contradiccions, frustracions... I ens ho deixa entreveure, si sabem mirar bé. Un petó.


Les visites guiades van molt bé, Marta, tens tota la raó. És veritat, el blau del romànic té alguna cosa especial! Bona nit, maca.
Jo quan observo una obra d'art antiga, ja sigui pintura o escultura, m'agrada pensar com es feia servir llavors, o com era qui la va pintar, per què ho va fer, en quina situació vivia. I amb aquest relat m'has meravellat, M'HA ENCANTAT!!

Un viatge en el temps sense sortir de casa...gràcies!!
Ostres, Laia, gràcies pel teu entusiasme. Sí, és fantàstic pensar en com eren les coses en altres èpoques. Una abraçada!
la noia de la perla, me'l apunto.
merci.