L'envolée

Il·lustració: Cathy Delanssay

Representa que a l'estiu tens més temps. Però, inevitablement l'omples. Hem estat de Festa Major i ha estat fantàstic. Hem tingut família a casa. On normalment som cinc, posa-n'hi tres més! I cuina per vuit, és clar. I és bonic poder-los acollir i les estones de conversa, de platja, de rialles. Hem fet llargues partides al monopoli, al parxís, al rummikub, a cartes... I és clar, les estones d'ordinador, compartit amb la canalla, són minses. M'he arribat a plantejar de deixar-ho córrer. Puc escriure poquíssim, fins i tot ara que no tinc feina, i no puc seguir els vostres blocs com voldria. Però al final m'he dit que val més poc que gens i que si no entro tan sovint als vostres blocs o no tinc temps de deixar-hi comentaris, ja us en fareu càrrec.

I ara, doncs sí, faré realitat un dels meus somnis per al 2010. Me'n vaig quinze dies a Roma a fer un curs intensiu d'italià i tot el que em doni la gana (en italià) sense més horaris que els que m'imposi jo mateixa. Quinze dies sense la sindrome de la Ventafocs, és a dir, a l'hora X la carrossa es transforma en carabassa. Gairebé no m'ho puc ni creure.

Si puc des d'allà miraré de donar senyals de vida. Per si de cas, però, feu bondat!

Etiquetes de comentaris: estiu, italià, viatges

La foto és de l'illa de Burano i l'he haguda de copiar d'Internet perquè no sabem on hem posat el cable de la càmera...

Doncs sí, hem anat de vacances i ja hem tornat. Itàlia m’apassiona. El Vèneto m’ha agradat moltíssim, però encara no he trobat res que superi la Toscana. No es tracta d’explicar tot el viatge, és clar, però sí que hi ha una cosa que m’agradaria comentar. A Itàlia ens han preguntat unes quantes vegades d’on érem. Quan dèiem que de Barcelona (per simplificar) hi havia bàsicament dues reaccions:

A. Jo hi he estat i m’encanta.
B. Me n’han parlat molt bé i tinc moltes ganes d’anar-hi.

En tots dos casos afegien, precedit o no de preposició, la paraula fatídica: Espanya.

Aleshores començava la pedagogia. No, no som espanyols, som catalans. Alguns somreien i s’interessaven per un aspecte que no els era del tot desconegut; altres arronsaven les espatlles en un gest que volia dir “així aquest tema millor no tocar-lo...”; pocs feien cara de “no sé de què em parles”. Fos com fos, nosaltres ja ho havíem deixat anar i no volíem baixar d’aquest “burro”.

A la tornada vam fer nit a Niça, perquè el trajecte amb cotxe no es fes tan llarg sobretot a la canalla. En un restaurant vaig preguntar en francès al cambrer per un ingredient que no coneixia. Ell m’ho va explicar en francès, evidentment, ho vaig entendre perfectament i li vaig donar les gràcies, però el noi com excusant-se em va dir que li sabia molt de greu però que aquella paraula no la sabia en italià! El que tampoc no va saber és com interpretar les rialles de tota la família felicitant-me per la proesa: havia aconseguit que no ens confonguessin amb espanyols (si més no fora d’Itàlia!).