L'envolée

... i van ser feliços i van menjar anissos

2010-09-10T19:12:00.003+02:00

Il·lustració: Anne Julie

Doncs, sí, tots els contes s’acaben. I el conte de l’Envolée també. Ha estat un conte de 73 capítols on hi ha hagut de tot: princeses, receptes de xocolata, viatges a llocs meravellosos, personatges entranyables que han ajudat la Fada a volar... Però sobretot hi ha hagut una colla de lectors incondicionals que han fet camí amb la Fada tot aquest temps, sense els quals tot plegat no hauria tingut tant de sentit i a qui he d’agrair la seva presència, els seus comentaris, el seu suport.

I com que normalment preferim els finals feliços, i amb la potestat que m’atorga ser la mestressa d’aquest blog, he decidit que me’n vaig amb el meu príncep blau a menjar anissos i a ser feliços per sempre més (o almenys a intentar-ho).

Gràcies a tots i a totes. Espero que aquest conte us hagi agradat.

Quan els somnis es fan realitat

2010-08-14T14:51:00.004+02:00

Il·lustració: Cathy Delanssay

Representa que a l'estiu tens més temps. Però, inevitablement l'omples. Hem estat de Festa Major i ha estat fantàstic. Hem tingut família a casa. On normalment som cinc, posa-n'hi tres més! I cuina per vuit, és clar. I és bonic poder-los acollir i les estones de conversa, de platja, de rialles. Hem fet llargues partides al monopoli, al parxís, al rummikub, a cartes... I és clar, les estones d'ordinador, compartit amb la canalla, són minses. M'he arribat a plantejar de deixar-ho córrer. Puc escriure poquíssim, fins i tot ara que no tinc feina, i no puc seguir els vostres blocs com voldria. Però al final m'he dit que val més poc que gens i que si no entro tan sovint als vostres blocs o no tinc temps de deixar-hi comentaris, ja us en fareu càrrec.

I ara, doncs sí, faré realitat un dels meus somnis per al 2010. Me'n vaig quinze dies a Roma a fer un curs intensiu d'italià i tot el que em doni la gana (en italià) sense més horaris que els que m'imposi jo mateixa. Quinze dies sense la sindrome de la Ventafocs, és a dir, a l'hora X la carrossa es transforma en carabassa. Gairebé no m'ho puc ni creure.

Si puc des d'allà miraré de donar senyals de vida. Per si de cas, però, feu bondat!

Pedagogia

2010-08-02T19:27:00.004+02:00

La foto és de l'illa de Burano i l'he haguda de copiar d'Internet perquè no sabem on hem posat el cable de la càmera...

Doncs sí, hem anat de vacances i ja hem tornat. Itàlia m’apassiona. El Vèneto m’ha agradat moltíssim, però encara no he trobat res que superi la Toscana. No es tracta d’explicar tot el viatge, és clar, però sí que hi ha una cosa que m’agradaria comentar. A Itàlia ens han preguntat unes quantes vegades d’on érem. Quan dèiem que de Barcelona (per simplificar) hi havia bàsicament dues reaccions:

A. Jo hi he estat i m’encanta.
B. Me n’han parlat molt bé i tinc moltes ganes d’anar-hi.

En tots dos casos afegien, precedit o no de preposició, la paraula fatídica: Espanya.

Aleshores començava la pedagogia. No, no som espanyols, som catalans. Alguns somreien i s’interessaven per un aspecte que no els era del tot desconegut; altres arronsaven les espatlles en un gest que volia dir “així aquest tema millor no tocar-lo...”; pocs feien cara de “no sé de què em parles”. Fos com fos, nosaltres ja ho havíem deixat anar i no volíem baixar d’aquest “burro”.

A la tornada vam fer nit a Niça, perquè el trajecte amb cotxe no es fes tan llarg sobretot a la canalla. En un restaurant vaig preguntar en francès al cambrer per un ingredient que no coneixia. Ell m’ho va explicar en francès, evidentment, ho vaig entendre perfectament i li vaig donar les gràcies, però el noi com excusant-se em va dir que li sabia molt de greu però que aquella paraula no la sabia en italià! El que tampoc no va saber és com interpretar les rialles de tota la família felicitant-me per la proesa: havia aconseguit que no ens confonguessin amb espanyols (si més no fora d’Itàlia!).

Vacances

2010-07-18T00:01:00.002+02:00

Me'n vaig uns dies de vacances. S'admeten apostes. Fins a la tornada. Feu bondat!

Meditació

2010-07-09T22:44:00.007+02:00

Imatge: Internet

Com deia en l’entrada anterior, durant aquest període d’absència m’han passat moltes coses. Una de les millors ha estat començar la pràctica de la meditació. Ho he d’agrair a un bon amic que no va parar d’insistir-me fins que ho vaig provar. De la mà de dos companys que condueixen les sessions i d’un llibre fantàstic (Camí cap al silenci d’Esteve Humet) he après a endinsar-me en mi mateixa per assolir una harmonia entre el cos, la ment i els sentiments i així harmonitzar també la meva individualitat amb tot el que m’envolta (família, amics, companys de feina, en definitiva qualsevol relació humana).

Diu Esteve Humet en el seu llibre: “Meditar és aprendre a viure en profunditat, no sols durant la meditació sinó durant tot el dia”.

El llibre, absolutament recomanable per a tots els públics, ofereix un seguit d’exercicis meditatius que es poden fer individualment o en grup. N’hi ha que em resulten més fàcils o amb què em sento més còmoda, alguns són molt imaginatius, d’altres més convencionals. Tant se val, la qüestió és arribar al nostre objectiu sense pressa, tranquil•lament. Ara, ja en temps de vacances, el centre ha tancat fins al setembre i em costa una mica més de trobar el moment per meditar. Aquest vespre, però, he agafat el carrer de casa, que porta directament a la platja, únicament les claus a la butxaca, i he arribat fins a la sorra. M’hi he assegut, les cames plegades, les mans damunt les cuixes, els dits polze i índex tocant-se per tancar el cercle i he clos els ulls quan encara hi havia una certa claror. Avui la meva meditació ha consistit a relaxar el cos, fixar-me en la respiració i obrir el sentit de l’oïda. He anat acompassant el ritme respiratori al vaivé de les onades, oberta, tanmateix, a la resta de sons que m’arribaven (els lladrucs d’un gos, veus de gent que passejava per la vora de l’aigua, una música llunyana, alguna rialla...) acceptant-los tots, sense jutjar-ne cap, integrant-los en el procés d’aprofundiment de mi mateixa. Quan he tornat a obrir els ulls ja s'havia fet fosc. Una experiència molt agradable que probablement repetiré i que recomano a tothom especialment a un nou amic, una altra de les coses fantàstiques que m'han passat durant aquest temps, que pot aprofitar-ho per reconciliar-se amb el mar.

Bon cap de setmana a tothom.

La fada torna a volar

2010-07-02T11:15:00.006+02:00

Il·lustració Cathy Delanssay

Ha passat temps, molt de temps. No negaré que en algun moment he pogut entrar a tafanejar alguns dels vostres blocs, però res comparable al que m’hauria agradat. I han passat coses, moltes coses. I quan passen moltes coses, evidentment n’hi ha d’excel•lents, de bones, de mitjanetes, de dolentes, de nefastes... I sembla mentida que quan et creies a mig camí amb totes les certeses i les seguretats que això comportava, almenys en el meu cas, la barreja de moltes coses fa que et replantegis la vida i alguns fonaments trontollin.

Ja sé que tot plegat pot semblar una mica críptic, però de moment tampoc no vull ser més explícita. Només puc dir que durant aquest període d’absència he estat a punt de deixar de ser fada per ser àngel, però la metamorfosi hauria estat molt dolorosa i per sort l’he poguda aturar, gràcies també a l’ajuda de dues persones fantàstiques que m’han donat molt i amb qui em sento, d’alguna manera, en deute.

Gràcies també a tots vosaltres que em vau deixar els vostres missatges de suport i que em dèieu que m’esperàveu amb ganes. Intentaré deixar encanteris per les vostres cases, però l'ordinador en temps de vacances escolars és un bé molt preuat en una casa amb tres criatures. De moment us envio un petó.

Pausa

2010-04-26T15:09:00.008+02:00

Il·lustració: Anne Julie

Hi sóc encara que no doni senyals de vida. Colgada de feina, sento com si m’enfonsés lentament en un terreny pantanós. Cada cop que aconsegueixo sortir-ne una mica una nova onada de feina em xucla cap avall. I ja ha passat Sant Jordi. El Sant Jordi més trist que recordo. Sort que va ploure una mica i les llàgrimes no es notaven tant. El drac de set caps continua remenant la cua. I cap cavaller m’ha vingut a salvar ni del drac ni del fang. Els exàmens plouen damunt del meu cap i els fulls es multipliquen sense poder-ho evitar. Histèria de preparació de classes intensíssimes perquè els exàmens són a prop. Els exàmens dels teus alumnes són també els teus exàmens (encara que no siguis tu qui posi l’examen) perquè s’hi juguen molt i tu els has de repartir les millors cartes i donar-los seguretat i ànim. Intensitat d’estudi: verbs, conjuncions, preposicions, pronoms... L’italià no és tan fàcil com menjar spaghetti i o fer-se una foto davant de la torre de Pisa. Se m’acumulen els encàrrecs de feina i no puc donar resposta a tot amb la rapidesa esperada. Però és que estic atrapada i ningú em ve a rescatar. Aviat me n’aniré de casa perquè alienígenes vestits de paletes, guixaires, pintors i lampistes ens envairan: no tindré ordinador i encara estaré més desconnectada. M’acabaré d’enfonsar.

Però tampoc no vull donar-vos una imatge totalment negativa. En tot el que faig hi trobo motius de satisfacció. Veure progressar els alumnes i percebre que a les classes s’ho passen bé és molt gratificant. Trobar-te davant d’un examen monstruós de set fulls i tenir el convenciment fonamentat que l’has fet com per treure més d’un nou et pot arribar a fer creure que no necessites cavallers, que tu sola ets una heroïna. Però estic cansada, esgotada, destrossada. Segurament no durarà gaire més. Ho espero, de debò, perquè necessitaria que el sol que només intueixo em toqués una bona estona sense haver de fer res més que parar-lo. Necessitaria trobar tres moments per anar al cinema. Necessitaria llegir algun llibre sense haver de fer-ne una fitxa de lectura o una valoració. Necessitaria emborratxar-me de poesia. Necessitaria poder passejar pels vostres blogs i entretenir-me en tot el que dieu, en tots els comentaris que es deixen, a descobrir gent nova. De moment l’únic que he pogut fer és una petita pausa per escriure aquestes quatre ratlles.

Em sembla que això no ho he fet mai, però us demano que si em llegiu, deixeu algun comentari, encara que sigui mínim. Necessito saber que hi sou i que quan surti d’aquí encara us trobaré al mateix lloc. Gràcies.

Glups!

2010-04-11T20:22:00.005+02:00

Foto: Internet

A vegades ens hem de beure un got d'aigua perquè algú no s'hi ofegui.

Balanç

2010-04-05T17:57:00.002+02:00

Il·lustració: Waynne Thompson

Quantes vegades no hem tingut la sensació que havíem fet molts plans per a les vacances i que un cop acabades descobrim que no han donat per a res, que la majoria de coses estan per fer i ens envaeix una certa frustració. Doncs, bé, després d’aquests deu dies (sóc docent, d’acord, ja sé que no tothom en té tants) puc dir que he aprofitat el temps al màxim.

Trobades familiars de les que vénen de gust i alguna de més forçada.
Vuit hores de son com a mínim (i això per a mi és un rècord, tenint en compte que normalment no en dormo més de sis).
Lectures diverses. Recuperar dues grans autores i assaborir-les: Mercè Rodoreda (relectura de Mirall trencat) i Maria Mercè Marçal (Bruixa de dol). Endinsar-me en la faceta poètica de Cesare Pavese (només en coneixia la novel•la).
Cinema. El concierto em va encantar. Surts del cinema amb un somriure després d’haver estat a punt de vessar alguna llagrimeta. I alguna pel•lícula en italià per practicar.
He preparat classes, he fet els meus deures i he estudiat força (els verbs en tota llengua romànica són un maldecap per als estudiants).
He escoltat molta música. Antònia Font i els Manel han omplert les estones domèstiques d’aquests dies.
He pres el sol de cara al mar sentint les onades mentre llegia i les nenes corrien amunt i avall amb els patins.
I... alguna cosa més que no puc explicar perquè la majoria de vosaltres ja em vau deixar clar que no éreu capaços de guardar un secret!

Bona setmana a tothom!

Secrets

2010-03-31T01:46:00.003+02:00

Il·lustració. Cathy Delanssay

Només hi ha una cosa més bonica que tenir un secret guardat al cor: tenir algú amb qui compartir-lo.

Primavera via mail

2010-03-22T17:22:00.002+01:00

Il·lustració: Cathy Delanssay

Cada any m’han desitjat més d’un cop, i per mitjans diferents, que tingués un bon Nadal, unes bones vacances, una bona Pasqua i, en acabar el curs, un bon estiu. Però mai no m’havien enviat un correu desitjant-me una bona primavera.

Un detall minúscul, però tan bonic...

Us desitjo a tots una bona primavera!

Aniversari

2010-03-14T18:35:00.004+01:00

Foto: Internet

Ja fa uns quants dies, però avui ens hem pogut reunir tots per celebrar-ho. Ma mare ha fet vuitanta anys. Fèiem goig. Ens sentim afortunats de poder estar tots junts. Fins i tot el nét gran –el meu nebot– que ha trobat feina a Mallorca i que s’hi està tota la setmana, ha pogut venir. Per unes hores hem oblidat els problemes que tots portem amb nosaltres i hem estat per ella. Perquè s’ho mereix. Perquè, qui ha estat sempre per tots, si no ella? I durant la conversa sorgeixen records, anècdotes, històries prou antigues que alguns ni tan sols hem viscut. Però hi ha un lligam, una persona que ho aglutina tot, perquè és al voltant seu que tot pren sentit.

La foto que obre l’entrada és clar que no necessita presentació per a la gent del país, Sitges és Sitges. És on va néixer la meva mare ara fa vuitanta anys. Ha canviat molt en aquest temps; a ella mateixa li costa reconéixer-hi el Sitges de la seva infantesa, però hi ha una cosa que roman inalterable al pas del temps: la Punta. Per això li hem regalat un tapís amb una Punta, amb castell de focs inclòs, que he fet de patchwork en nom de tots. És una imatge tan infinitament vista que s’identifica fàcilment. Per a la Beba, a qui vaig prometre de publicar la labor quan la tingués acabada, i per si algun altre blogger o amic italià em visita, he posat també la imatge real perquè per a ells potser no és tan fàcil identificar-ho.

Versione italiana (scusatemi per gli errori e per una sintassi più somigliante al catalano che all’italiano)

Mia mamma ha fatto ottant’anni. Tutta la famiglia si è riunita per celebrare il compleanno. Ci eramo tutti, anche il nipote maggiore che ha trovato un lavoro da poco a Mallorca. Abbiamo lasciato fuori i nostri problemi e l’abbiamo avvolta con la nostra presenza e il nostro affetto. Perché lo meriti. Perché lei è stata sempre attenta alle nostre necessità. Per il suo amore incondizionato. Durante il pranzo abbiamo ricordato tanti anedotti, abbiamo raccontati tante storie che alcuni di noi non abbiamo nemmeno vissuto. Lei è la persona che da senso a tutto.

Lei è nata a Sitges ottanta anni fa. Per ciò la fotografia più singolare di questo paese catalano. Sitges è diventato molto diverso nel trascorso di ottant’anni, non a niente a che fare con il Sitges della sua infanzia, ma questa immagine della chiesa è rimasta inalterabile. È conosciuta come “la Punta”. Cioè quello che le abbiamo regalato: un arazzo con una “punta”, nella notte della macchina pirotecnica, fatta di patchwork. Se fate uno scatto sopra la foto potrete anche vedere i punti fatti con l'ago da cucito. Aspetto che vi piacerà.

Si cliqueu damunt de la foto podreu veure'n les puntades i tot! Espero que us agradi.

Mestres

2010-03-08T22:58:00.003+01:00

Foto: Internet

Tots hem tingut un mestre o professor (o mestra o professora) que per una raó o altra ens han influït decisivament a l’hora de triar els estudis o en altres aspectes de la nostra vida. Són persones que esdevenen especials perquè ens fan estimar allò que ensenyen. Jo he tingut la sort de trobar-ne dos al llarg de la meva vida com a estudiant. Actualment, el meu professor d’italià, que m’està ensenyant més que una llengua estrangera. Estic aprenent d’ell tot un seguit de tècniques –que en part us he estat explicant– que em serveixen a mi com a docent i que em descobreixen tot un món de possibilitats.

L’altre va ser un professor que vaig tenir al COU. Ens feia classes de literatura. Vivíem la literatura. Ens emocionàvem amb la literatura. Estimàvem la literatura. Vaig mantenir el contacte amb ell durant el primer any de carrera. Alguna vegada ens havíem trobat al pati de la facultat i, evidentment, parlàvem de literatura. Després, se’n va anar a Itàlia per continuar la seva tesi doctoral. Tenia un tema apassionant. Estudiava com es tractava l’enamorament al llarg de la història de la literatura. L’última vegada que vam parlar m’explicava la importància que hi té la mirada, els ulls. Ens enamorem a través de la vista, almenys en un primer moment? Hi ha ulls que enamoren? És només un tòpic literari? Ens escrivíem cartes en una època en què encara no existia Internet. Fins que un 8 de març, avui fa 23 anys, va morir en un accident de trànsit. Absurdament. Sense acabar la tesi. Sempre quedarà la literatura lligada al seu record.

Dramatització

2010-03-02T22:22:00.001+01:00

Ja vaig comentar en una entrada de no fa gaire que m’estava interessant per un mètode d’ensenyament de llengües. Jo no tinc cap alumne per al qual el català sigui una llengua estrangera, per tant, el mètode el puc aplicar en part, però no totes les activitats em són vàlides.

Hi ha una activitat, però, que m’entusiasma: és la dramatització. Consisteix a preparar una situació real de comunicació en què intervinguin dos personatges. Cadascun d’ells haurà de fer dues o tres rèpliques com a molt. L’ensenyant posa els alumnes en situació: normalment un dibuix a la pissarra i una explicació acompanyadada de mímica. Arriba el moment de la veritat, el moment en què el primer personatge es dirigeix al segon. Només a partir dels gestos i l’expressió de la cara, els alumnes han d’aventurar hipòtesis sobre allò que diu. No pararem fins que aconsegueixin reproduir la frase exacta que l’ensenyant havia pensat, encara que donin altres possibilitats correctes. Aleshores ho farem repetir en veu alta d’un en un i tots junts, mirant d’aconseguir una pronúncia el més acurada possible. L’ensenyant repetirà la dramatització acompanyada ara de paraules. Passarem a la resposta que dóna el segon personatge i seguirem el mateix procediment. Quan ja tenim el primer fragment de diàleg complet, triarem dos alumnes que faran la representació. I tornem-hi fins a completar el diàleg que teníem preparat o fins que el temps s’exhaureix. Ara bé, n’ha de quedar una mica per poder, ara sí, agafar paper i bolígraf i escriure’l.

Doncs, bé, avui he pogut posar-ho en pràctica gràcies a la generositat de la meva bona amiga Júlia que ha posat a la meva disposició l’aula d’acollida i vuit dels seus alumnes: dues noies i dos nois magrebins, una noia xinesa i dos nois i una noia sudamericans de procedència diversa. Vuit en total, ideal per al treball en parella. Una de les claus per a l’èxit de l’exercici és la confiança que els alumnes han de tenir en el seu professor. I, és clar, ells a mi només em tenien vista pels passadissos. Ara bé, la bona sintonia entre la Júlia i ells ha fet que des del primer moment s’ho prenguessin bé i tinguessin ganes de veure què era allò que havien de fer amb totes les taules enretirades i les cadires col•locades en semicercle.

Crec que l’experiència ha estat positiva. Per a mi, ha estat una satisfacció veure que era capaç d’aplicar el que estic aprenent de manera intuïtiva, perquè ho faig des de la banda de l’alumne, i poder-ho transmetre per si és útil de cara a lliçons posteriors. Pel que fa a ells, em fa l’efecte que a part de divertit, els ha servit per expresssar-se en una llengua diferent, per aprendre vocabulari, per distingir el tractament de tu i el de vostè, per practicar amb els pronoms febles. Suposo que en parlaran i ja m’arribarà la seva impressió. De tota manera s’ha produït un fet sorprenent. Ha sonat el timbre que indicava, no només la fi de la classe, sinó fins i tot l’inici de l’esbarjo i… no s’han bellugat! Els hem hagut de dir dues vegades que ja podien sortir i nosaltres ens hem quedat al•lucinades.

Mela profumata

2010-02-26T00:17:00.008+01:00

O el que és el mateix: poma perfumada. Aquesta és una iniciativa que he trobat en un blog que segueixo, el de la Beba, en italià. L’anomenen “Giveaway”. Deixes un comentari, te’n fas ressò en el teu blog, i... qui sap on aniran a parar aquests clauers artesanals tan especials. M’ha robat el cor aquesta poma que porta un saquet d’olor a l’interior.

Grazie, Beba, per le tue parole sempre dolce, per tutto quello che dici e fai, per la tenerezza dei tuoi post. Tantissimi complimenti per il tuo lavoro. La primavera si avvicina di più quando vedo queste cose meravigliose. Un caro abbraccio.

Quima Jaume

2010-02-16T14:05:00.006+01:00

Foto: Google

Hi ha poetes esplendorosos de qui tothom parla. N'hi ha uns altres, igualment brillants, de qui en parlen ben pocs. Aleshores s'escau un aniversari -del naixement o de la mort- i a algú se li acut de fer tot un seguit d'actes commemoratius. Tinc la sensació que Quima Jaume és una d'aquestes poetesses que es mereixeria un reconeixement més gran. Va néixer el 1934 i va morir el 1993. Per tant, no ens trobem davant de cap efemèride. He gaudit moltíssim amb els seus poemes transparents, fràgils i emotius. Com a petit homenatge, doncs, em ve molt de gust deixar-vos aquest poema seu.

No a l'oblit

En el tombant de la tarda,

rere els vidres entelats pel fred

de la cambra on jauen els records,

jo sento i veig intactes les petjades

que deixaren els teus passos.

No vull que pels camins

foscos de l'oblit

es perdin aquells mots

que proferíem i

aquells que restaren

tremolant, sense ser dits.

No vull que res es perdi

per sempre en el no-res.

Glotodidàctica

2010-02-10T11:56:00.008+01:00

Imatge: Google

De la foto ençà no només ha canviat el material escolar. El món de l'ensenyament evoluciona constantment en tots els àmbits d'actuació. Evidentment no parlo de política ni de calendaris escolars, cosa que es podria tractar en una altra entrada si en tingués ganes però no en tinc. El que avui us vull explicar és tota una altra cosa.

M’han passat un article sobre la producció lliure de textos tant escrits com orals del professor Christopher Humphris, presentat a Roma l’any passat en el 17è Seminari internacional per a professors de llengua. Segur que tots recordem aquells inicis de curs amb un paper blanc al davant i el temut tema: “Les vacances”. Per sort la manera d’aconseguir que els alumnes escriguin o parlin de les vacances o de qualsevol altre tema no només ha canviat, sinó que es poden obtenir resultats molt més satisfactoris per a l’alumne, i també per al professor.
(Si en comptes de continuar amb el rotllo teòric voleu una cosa una mica més divertida, podeu llegir la narració que vaig publicar en aquest blog Tornem a començar, el setembre de 2008 -perdoneu però l'enllaç no se'm publica correctament-. I si voleu anar i tonar, jo continuo.)
Deia que també és satisfactori per al professor perquè les redaccions produïdes per alumnes que han escrit envoltats d’aquest mètode són molt més interessants, més riques, més viscudes.

Tot i que la glotodidàctica és una ciència teoricopràctica per a l’ensenyament de llengües estrangeres, té alguns aspectes interessants que he pogut aplicar a les meves classes. És molt gratificant comprovar que després de disset anys ensenyant llengua (crec que ja he comentat alguna vegada que sóc professora de català), encara aprens tècniques per millorar l’aprenentatge dels alumnes, per arribar-hi millor, per connectar amb ells. He posat en pràctica fer la classe amb els alumnes asseguts en semicercle, treballant primer individualment i després per parelles que van variant al llarg de l’exercici. Així s’obliguen a escoltar la proposta de l’altre a rebutjar la pròpia o, al contrari, a haver de defensar-la. Canvi de parella. El nou company pensa com jo: salvats! O el meu company pensa com el que acaba de marxar: em replantejo seriosament l’opció que he triat. L’ambient és distès, els alumnes riuen, però sobretot aprenen i, encara més, retenen aspectes que altrament haurien estat un exercici de tants fet i corregit, entès o no del tot, però que gairebé segur hauria passat inadvertit. I tot plegat aplicat a l’àrid tema dels pronoms febles que segur que tots heu patit alguna vegada. El grau de satisfacció per totes dues bandes és altíssim. A la classe següent reclamen tornar-hi. Però aquell dia tu has d’explicar sociolingüística. Saps, però, que ho esperen i un altre dia hi tornarem.

Això és només un tast. Aprofundir en aquest aspecte promet molt i la veritat és que tinc moltes ganes d’aprendre’n. Us ho aniré explicant.

Somnis

2010-02-06T21:19:00.003+01:00

L’altre dia em preguntaven pels meus somnis, pels meus projectes, per allò que m’agradaria veure acomplert durant aquest any. Així de cop, costa una mica de dir, et quedes en blanc, però has de parlar, has de dir alguna cosa perquè t’hi va la nota de l’examen oral. Mai no m’he caracteritzat per saber callar, o sigui, que engegues i te’n surts, més o menys airosament, però te’n surts.

Al cap de les hores, dels dies, però, la pregunta roman. Somnis? I t’adones que sí, que en tens uns quants. Per aquest any o més a la llarga, qui ho sap?

Tinc tres contes, tres històries boniques que parlen d’estels en mans de l’editor. Si la idea que té es materialitza, també en serà bonica l’edició. Ja ho veurem.

Tinc una cuina vella i un projecte dibuixat amb les parets taronges que és una passada.

Tinc la quimera d’anar-me’n un mes sencer a Itàlia per agafar agilitat parlant.

I m’agradaria tenir un octubre tranquil, sense esguinços ni talls que passats tres mesos encara fan mal.

Somiar és bonic. Que els somnis s’acompleixin també. Però què fas quan el teu somni pot arribar a ser el malson d’un altre?

Ara que tot és tan imperfecte

2010-01-18T22:18:00.006+01:00

Imatge: Cathy Delanssay

Ens ignorarem.
No serveix de res parlar-ne.
Perquè ens enganyem a nosaltres mateixos.
Perquè no som feliços.
I brindarem per la nostra estupidesa tan especial.

Sintra

2010-01-07T18:06:00.005+01:00

Segurament no aportaré cap ajuda a la teva cerca però si més no que no quedi per provar-ho. Aquí hi ha la foto. Tant de bo que el noi de la gorra i el paraigua la vegi i es posi en contacte amb la Nimue. Molta sort!!!

Amb la lletra P

2009-12-14T16:37:00.004+01:00

Fa dies que no escric, que amb prou feines us deixo comentaris, tot i que vaig passant pels vostres blocs. A mesura que el curs avança el temps de lleure es redueix, però no vull deixar-ho del tot. I sé que em perdonareu si no estic tan present per la comunitat. I avui se m’ha acudit que tenia tres bones raons per escriure sobre la lletra P i compartir-les amb vosaltres.

Hem tingut notícies del P., el nen del cor que estimava tant. El P. millora, lentament. En un primer moment es va dir a la família que no superaria les dues embòlies que havien seguit a l’operació de cor. Després, els van haver de dir que quedaria en un estat vegetatiu. Quan va començar a bellugar i a parlar, els metges mateixos no s’ho creien. Ara com ara, porta fèrules a les cames per reaprendre a caminar, té el nivell intelectual d’un nen de tres anys quan en realitat va camí dels vuit, no ha recuperat encara tota la visió. I lluita com un tità. El seu petit cervell té algunes parts lesionades irreversiblement, així que la resta de parts han d’acabar d’aprendre les seves funcions i assumir les de les parts afectades. Tot plegat és demanar-li molt a un cervell encara en formació. Té un mestre que va a casa seva cada tarda i mira de despertar en ell tot el que ha quedat adormit. I té l’amor immensíssim de la seva família que l’ha recuperat quan ja no s’ho esperava i que lluitarà amb ell fins on calgui.

La segona raó són els Panellets.M’han quedat bonics i boníssims.Potser més bons que altres anys, perquè són panellets de fora de temporada. Em vaig quedar amb les ganes ja l’any passat perquè vaig caure de la bici i em vaig fer un esguinç al canell dret. Aquest any ja tenia tots els ingredients comprats i em vaig fer un tall en un dit que em va afectar el nervi. Encara ara em fa mal i m’han dit que la recuperació completa pot trigar mesos, però m’hi he vist amb cor i aquí els teniu, en plena època de polvorons, panellets!

I la tercera raó, la pluja. La pluja de debò ens ha aigualit una mica el referèndum. A Vilanova la participació no ha estat gaire gran, però és que som una mica àrea metropolitana, perifèrica, però ho som. No s’han pogut fer els actes festius al carrer, però per als que hem anat a dir que sí, que volem tenir un estat propi, sense complexos, amb naturalitat, brillava el sol. Què voleu sinó, quan n’hi ha que han viscut una guerra, una dictadura, la prohibició de la llengua, un intent de cop d’estat...? L’altra pluja és una cançó que m’ha calat ben endins i que en parla metafòricament: Gocce di memoria. L’he escoltada tantes vegades que em sembla que sí, que me l’he après de memòria.

I per què no, un petó ben gran per a tothom! Bona setmana!

La trobada

2009-11-22T00:58:00.005+01:00

Foto: Google

Finalment, hi ha hagut trobada. La majoria hi hem estat tota l’estona. Alguns han marxat abans i alguns s’hi han afegit després. En tot moment, però, he tingut la sensació d’estar envoltada de gent fantàstica, d’omplir-me amb els mots que cadascú aportava.

Ens hem trobat a l’estació. Com si ens coneguéssim de tota la vida. Hem enfilat la Rambla del Castell i ens hem plantat a la Geltrú. Una Geltrú amb els carrerons arreglats, però que conserva tot el seu aire medieval, sobretot davant de la porta del castell.

I hem continuat cap a Vilanova. La Rambla, aquest cop, la Principal. De dalt a baix. Un quilòmetre de recta flanquejat per plàtans. I de sobte, la música. Efectivament, primer una batucada i després la Banda han sortit per fer més animada la Festa Major de Blogsville. Tot un detall per part seva que hem d’agrair.

I sense parar de xerrar, fins al port. I després a dinar. Un local molt agradable. Una cuina excel·lent. Una companyia immillorable.

I després, Passeig marítim. I el cafetó. I el moment estel·lar amb les magdalenes fetes pel Raül de la Nimue. I un record del dia. Un bon record de festa major: un punt de llibre amb la mulassa de Vilanova fet per la Sedalina.

No sé si cada cop que mengin magdalenes pensaran en nosaltres, en el dia d’avui, en la trobada vilanovina. Però segur que cada cop que obrin el llibre, sí que hi pensaran. Però això Proust no ho sabia.

I ha arribat el moment del comiat. Havien passat cinc hores llargues i ens han passat volant. Ens ha quedat la sensació que hauríem pogut estar-nos-hi més temps. Però per assaborir les coses també cal que s’acabin.

Gràcies Rita, Jordicine, Fra Miquel, Eli i Nimue per ser-hi. Gràcies a tots els que hi hauríeu volgut ser. Certament, ha estat un dia ben especial.

Confirmació

2009-11-09T23:28:00.005+01:00

Penjo aquest post per ja quedar d'acord per al dia 21. El pla seria una trobada tranquil·la dels blogaires que us animeu. Mantenim l'hora de trobada a les 12.30 a l'estació de Vilanova.

Els que vingueu, podeu deixar un comentari confirmant-ho i dient també algun detall que us identifiqui.

Jo portaré un abric llampant de colors verds (clar i fosc) i vermell.

Us donem de temps fins al dia 18 per poder encarregar la taula.

Fins aleshores, doncs. Petons per a tothom.

Efemèrides

2009-10-28T22:48:00.003+01:00

El 22 de novembre és santa Cecília, patrona dels músics. Segurament això ja ho sabíeu molts de vosaltres. El que segurament ja no sabíeu és l’efemèride que se celebra el dia abans, que enguany s’escau en dissabte 21: és ni més ni menys que el dia mundial de la castanya torrada i la magdalena!!

Per això, i coincidint amb la demanda que m’ha fet el Xexu perquè posi ordre, he decidit:

1. Proposar que el 21 de novembre sigui a partir d’ara la Festa Major de blogsville.

2. Desmentir tota teoria que defensi que les magdalenes –amb xocolata o sense– engreixen.

3. Celebrar una diada tan especial com aquesta amb tots i totes les blogaires que s’hi vulguin afegir.

ON? QUAN? COM? PER QUÈ?

A Vilanova i la Geltrú. S’hi pot arribar amb tren o amb cotxe, però sisplau no vingueu a peu, perquè arribareu fets una magdalena.

El dia 21 de novembre a partir de les 12.30. Però no gaire més tard, si arribeu amb comptagotes, se’n farà fosc i se’ns cremaran les magdalenes.

Ens trobarem a l’estació. Comprarem unes quantes castanyes torrades per anar obrint la gana, farem un passeig per una de les viles més boniques de la costa catalana, anirem a dinar (apte per a totes les butxaques, ho prometo), farem un cafè i menjarem magdalenes (fetes pel Raül o pel Jimmy o per tots dos). A partir d’aquí l’organització (que té una edat i unes obligacions familiars) ja no es fa càrrec de res més, tot i que la festa pot continuar sempre que no decidiu anar a una altra de les viles més boniques de la costa catalana (ja m’enteneu, oi?) perquè es pot desfermar la ira de la Fada i acabar tots convertits en magdalena.

Perquè em ve de gust. Perquè sempre que he conegut algun blogaire ha estat una experiència molt enriquidora. Perquè ja tinc ganes de posar un punt i final al tema de les magdalenes i menjar-ne alguna. I perquè el Xexu vol que posi ordre i perquè es convenci que jo no faig por, que per alguna cosa sóc una Fada i no una bruixa.

I doncs? Us hi animeu?

Aniversari anunciat

2009-10-23T14:48:00.004+02:00

No pensava fer-ne matèria de post, però és clar que després d'una felicitació com la que he rebut aquest matí bé n'havia de parlar. La Nimue ha esbombat per tota la blogosfera que avui és el meu aniversari. Ha estat discreta, això sí, a no desvetllar el nombre. Doncs, a mi em ve de gust dir-vos que ara fa vint anys que vaig fer els mateixos anys que el dia de l'aniversari. O sigui que ningú no podrà dir que el 43 no sigui un número ben rodó. No disposo de massa temps, perquè el divendres és el dia que agafo el tren i me'n vaig a Barcelona a fer una maratoniana sessió de quatre hores de classe d'italià. Gràcies a tots els que m'heu felicitat aquí i allà i especialment a tu, princeseta entremaliada. Espero gaudir-ne amb calma durant el cap de setmana.

I us deixo també el que va passar ara fa justament 43 anys en clau de bombolla que alguns ja sabeu que m'agraden.

No hi ha color.

Dins la bombolla, tot és foscor.

Se sent de fons

el dringar de veus

que esdevindran estimades,

alguna cançó de bressol.

M’embolcalla una humitat tèbia,

protectora, vital.

Cloc les parpelles,

vul desentumir els músculs,

replegats.

Cada dia que passa

es redueix l’espai.

Pugno per alliberar-me

no sé ben bé de què.

Maldo per fugir

no sé ben bé a on.

La bombolla esdevé presó.

En un esclat de sang

l’esberlo definitivament.

I un xiscle agut

em fereix les oïdes.

(I no sé per què em separa les línies així de malament. Quan més pressa tens... )

C@ts

2009-10-13T16:31:00.002+02:00

Dissabte a la nit, la blogosfera es va vestir de gala. Des d’aquest humil blog (i no és una captatio benevolentiae perquè els que em coneixeu una mica sabeu que no exagero quan dic que sóc una autèntica nul•litat informàticament parlant) vull felicitar els nominats, els finalistes i, evidentment, els guanyadors, alguns dels quals segueixo assíduament i em fa molt feliç que rebin aquest reconeixement.

Però també vull felicitar els organitzadors i agrair-los la manera com estan contribuint a la difusió dels blogs en català. La principal guanyadora és, sens dubte, la llengua. Coneixem blogs d’indrets diferents d’arreu del nostre país i cadascun ens aporta, no només unes reflexions, unes històries que a vegades ens fan riure i a vegades ens emocionen, sinó també una manera de parlar, uns mots que aquí diem així i allà diuen diferent. Ens enriquim com a persones i com a usuaris de la llengua. Com a professora que sóc de llengua i de literatura catalana, valoro molt positivament l’ús que es fa de la nostra llengua a la blogosfera i l’alt nivell de la correcció dels escrits.

Us felicito molt i molt. És una iniciativa fantàstica que només va en una direcció, com el català: endavant!

Miracles

2009-10-06T11:02:00.004+02:00

Google

A la classe de 2n de primària ja fa tres setmanes que ha començat el curs. Aula nova, mestra nova, llibres nous... Les cares de sempre entre els companys i una taula buida. El P. no ha vingut encara a l’escola. Pocs dies abans de començar el van operar. El P. va néixer amb un cor especial. El seu cor sap estimar tant que es veu que no sap fer les coses normals que fan els cors com portar un ritme constant o bombejar la sang correctament. Per això l’han hagut d’operar una altra vegada, perquè amb les anteriors operacions no n’hi va haver prou per convèncer-lo que no es podia dedicar només a estimar. Els nens i les nenes el troben a faltar, perquè quan un cor estima tant també es fa estimar. Que el cor del P. no el deixa córrer o jugar a futbol a l’hora del pati, doncs es queden tots al seu voltant i juguen a coses tranquil•les. Que el P. no pot portar la motxilla perquè pesa massa, sempre hi ha un voluntari que la treu fins on l’espera la seva mare amb un somriure.

Però aquest any, tots juguen a córrer i cadascú es porta la seva motxilla, perquè el P. no ha tornat. L’operació ha anat bé, però després es veu que li va tocar massa l’aire i s’ha refredat. (Aquesta és la versió edulcorada que s’ha donat als nens). L’operació ha anat bé, però després dues embòlies l’han deixat en estat de coma. (Aquesta és la versió crua que tenim els pares). I t’empasses el nus que se’t forma al coll perquè ets adult i saps que és molt difícil que se’n surti i voldries ser nen per quedar-te amb la versió edulcorada. I la impotència et fa tancar els ulls, d’on les llàgrimes no tenen cap problema per sortir i lliscar galtes avall. I penses que necessites un miracle. Pel P., pel somriure de la seva mare, pels seus companys que tenen aula nova, mestra nova, llibres nous i que juguen a córrer pel pati. I et surt una mena de súplica, una pregrària, i demanes amb totes les teves forces un miracle. Perquè et dóna la gana de creure que si ho desitges molt fort es produirà.

Passen els dies sense novetats fins que un dia et diuen que ja no necessita respiració assistida i que no està a la UCI. Però no reacciona, no coneix, no parla. I crides amb força perquè si ja has aconseguit un miracle, en vols un altre.

Els metges no ho entenen, no s’ho expliquen. El P. ja parla, sap el seu nom i el de la seva germaneta. Belluga les mans. Però encara li queda molt per lluitar, i potser aquest curs no tornarà. Però se n’està sortint. El seu cor no vol deixar d’estimar. I continues tenint un nus a la gola, però aquest està bé: és tota l’emoció concentrada i la felicitat de saber que els miracles són possibles.

Al més pur estil Mary Poppins

2009-09-22T23:57:00.004+02:00

Dijous a la tarda bufava un vent que amenaçava pluja; un vent d’aquells que sembla que s’ho hagi d’endur tot per davant. I jo que havia d’anar a Barcelona. “Ah, no!” –em vaig dir a mi mateixa– “Jo no agafo un tren amb el risc que la pluja o el vent s’enduguin la catenària!” Així és que vaig seguir els savis consells de la Mary Poppins, una de les fades més conegudes i reconegudes mundialment: “si fa vent aprofita’l per viatjar en la direcció que va”. I ja em veieu vestida de negre, amb un maletí, botes i paraigua. Vaig arribar a Barcelona sense problemes, perquè les bruixes que viatgen amb escombra van pel carril de vehicles lents, i em vaig plantar al bell mig de Barcelona. Després de dedicar-me a gestions prosaiques que no vénen al cas, va venir el moment màgic del dia. Em vaig trobar amb una de les blogaires també més coneguda i reconeguda de la blogosfera: la Rita

Vam sobrevolar la ciutat amb un somriure d’orella a orella, posant-nos al dia, coneixent-nos millor. La Rita és una guia fantàstica dels racons més entranyables de la ciutat. Una tarda inoblidable fins que ens vam haver d’acomiadar perquè el vent va canviar de direcció i calia tornar a casa. Potser algun dia tornarà a bufar en la direcció adequada...

SOS

2009-09-14T15:57:00.003+02:00

Tot el cap de setmana en dansa buscant la meva carrossa. De primer vaig pensar que me l’havia descuidada en algun lloc, però no era versemblant ni tan sols tractant-se de mi. Després se’m va acudir que la meva bonica carrossa blava havia decidit deixar-me i anar-se’n amb el zeppe de la Nimue, que tampoc sabem on para. Però buscant amunt i avall, l’he trobada. I, a més, he descobert que hi ha algú disposat a fer bromes pesades. Sisplau, ajudeu-me. S'admeten tota mena d'hipòtesis. Sense carrossa no podré fer bé de fada padrina i la meva princesa se’n buscarà una altra. On és la clau d’aquesta presó daurada que em separa de la meva carrossa? Qui ha estat el graciós?

Desapareguda

2009-09-05T19:45:00.005+02:00

La fada ja ho fa això de desaparèixer de blogsville tot sovint, però on s’ha posat ara? Comença un nou curs, és clar, però no n’hi ha per tant... Coneixent-la segurament que en porta alguna de cap. Així és que haurem de desvetllar els motius de l’absència. Ser fada no és fàcil, no us ho penseu, i quan tens al teu càrrec una princesa com la que té la fada, menys. Cal un reciclatge constant i buscar noves fórmules per poder ser una bona fada padrina. El darrer curs intensiu de la fada consisteix, entre d’altres, a saber fer pastissos semifreds de xocolata com aquest.

I és que els temps canvien i abans tot era més senzill i se solucionava a cop de vareta. Ara, no. Ara necessites artilugis molt més complicats que requereixen molta pràctica i dedicació. Enteneu ara per què la fada no treu el cap pel celobert? Està tot el dia a la cuina amb la seva nova THERMOMIX!!!

Prepareu-vos a llepar-vos els dits, perquè això fa de tot!!

La Toscana

2009-08-15T18:49:00.026+02:00

La meva intenció no és cansar ningú, ni fer les funcions d’una agència de viatges o d’una guia turística, però sí que m’agradaria compartir amb vosaltres les impressions de les nostres vacances a la Toscana i, així, reviure-les una mica.

Crec que amb unes quantes paraules triades i amb unes fotografies que les acompanyen us en fareu una idea.

Paisatge. Els camps de gira-sols ens acompanyaven durant la ruta.

Art. Sobretot del Renaixement, però també art antic, barroc... I en totes les disciplines: pintuta, escultura, arquitectura. Per a tots els gustos!

Ciutat. En vam veure moltes, però em quedo amb Florència.

Poble. San Gimignano és una postal.

Literatura. La casa de Dante i fragments de la Divina comèdia a diferents façanes del barri.

Piscina. La casa rural on vam estar era acollidora i la piscina ens refrescava quan arribàvem de voltar. Per cert, quan treies el cap de l'aigua per respirar, es veia San Gimignano al fons.

Ciència. A Vinci vam poder veure alguns dels enginys que el gran Leonardo va inventar.

Postes de sol. Una imatge val més que unes paraules...

Espiritualitat. Surava en l'aire a Assisi, ciutat natal de Sant Francesc, una espiritualitat sense fronteres de raça, edat o creença.

Fantasia. Al Parco di Pinochio a Collodi vam, fins i tot, poder entrar a la boca de la balena!!

En aquesta llista hi falta un element importantíssim: la gastronomia. La pasta, les pizzes i els gelats eren de primera, us ho asseguro! Un viatge recomanable per a petits i grans.

Festa Major

2009-08-04T18:29:00.004+02:00

Representa que a l’estiu tens més temps, sobretot quan estàs de vacances, però ja és el segon any que constato que no és així. No paro. Però que ningú es pensi que m’ho passo malament, no! Res més lluny. Des que hem tornat d’Itàlia que no paro de fer coses que m’agraden (consti que el blog m’agrada, eh!), de quedar amb gent i de viure, amb una intensitat que no recordava des de la meva època de joveneta, la Festa Major. Us dec una petita crònica de les vacances, però tot arribarà. De moment, i abans d’anar-me’n a la cercavila que comença d’aquí a mitja hora, us deixo un conte sobre la festa major (és més aviat per a nens, però o en tenim algun a casa o en tenim un de guardat en algun racó del cor, oi que sí?) Petons a tots.

Foc nou

Decididament, en Piula no hi estava bé, a casa seva. Se sentia incomprès, tothom al seu voltant se’n reia i, el que era pitjor, l’humiliaven amb apel•latius ignominiosos. Li deien angelet, tros de pa, santet, bon Jan... Qualsevol en el seu lloc s’hauria sentit ofès, perquè ningú no pot imaginar insults més vergonyants per a un dimoni, però ell ni tan sols contestava perquè, en el fons, se sabia diferent a la resta. Així, un bon dia, va decidir que ja en tenia prou i que se n’anava. No sabia ben bé ni on ni com. Una sola cosa tenia clara: marxava seguint una sola direcció, amunt, sempre amunt, per deixar enrere l’única llar que havia conegut i sense saber què es trobaria més enllà dels límits que ni els més agosarats s’havien atrevit a traspassar.

I tot caminant des del fons de l’avern, en Piula va recórrer quilòmetres i quilòmetres de camí ascendent tot pensant quina mena de món es trobaria i com serien els humans de què tant havia sentit a parlar. Al cap d’uns dies de trajecte, va veure davant seu un feix de llum que penetrava fins a les entranyes de la terra. Vacil•là, però tot seguit agafà aire i s’hi encaminà amb pas decidit i ferm. I vet aquí que aquell túnel llarguíssim que havia estat recorrent s’acabava en un penya-segat que s’obria sobre el mar majestuós. Tanta bellesa el va emocionar i va voler continuar endavant en la seva descoberta del món exterior. El descens el va portar a una platja de sorra fina i daurada. Una veu el va sobresaltar:

–Ep, noi. On vas tan d’hora, vestit així? La processó no és fins a la tarda –li espetà un mariner que apedaçava una xarxa.

Amb l’astúcia pròpia del diable, en Piula s’assabentà que havia anat a parar a Vilanova i la Geltrú, que era la vigília de Sant Pere –cosa que li féu venir un calfred– i que a la tarda es feia la processó en honor del sant amb tot d’entremesos, inclosos els diables.

En Piula va passar la resta del dia amb el Pompeu, que el dugué a casa, el presentà a la dona i el convidà a dinar. A la tarda, s’afegí a la colla dels diables i s’ho va passar d’allò més bé corrent amunt i avall enmig del foc i les espurnes. Es va guanyar el reconeixement i l’admiració dels seus companys de colla que el tractaven com un més i que en cap moment no es van estranyar de la seva presència. L’única cosa que xocava tothom era que mai no es tragués el vestit de diable i, malgrat aquesta petita excentricitat, en Piula va fer tants amics que fins al cinc d’agost, data de la Festa Major, sempre va trobar qui el convidés a casa seva.

Aquell cinc d’agost va ser una data apoteòsica per a ell. La colla encapçalava la cercavila, darrere venien els dracs i altres entremesos de foc. L’olor de pólvora empudegava l’aire. Els diables dansaven sota paraigües d’espurnes. Era com sentir-se novament a casa, amb la diferència que aquí estava a gust amb la gent i ningú no se’n burlava. En Piula era feliç. Tanmateix, aquesta benaurança no va durar gaire. Acabades les festes estiuenques, tothom tornava a les seves tasques quotidianes i, és clar, en Piula no tenia ni ofici ni benefici. Per estar a prop del foc, va intentar fer de voluntari amb els bombers però els interessos respectius eren contraposats. Durant unes setmanes, va treballar amb un soldador, fins que el van despatxar perquè es dedicava a jugar amb els bufadors i va estar a punt de causar una desgràcia. Quan ja es pensava que hauria de tornar a allà d’on havia vingut, la seva sort va fer un gir. Passejant per la Rambla, va veure un home que feia una demostració de jocs malabars amb torxes enceses. Allò el va entusiasmar i, sense saber com, ja estava al seu costat imitant i, fins i tot, superant la seva actuació. Van arrencar els aplaudiments del públic nombrós que s’havia aplegat al seu voltant i van fer un bon calaix. Fetes les presentacions, van decidir treballar junts i s’han fet famosos arreu del món amb el seu espectacle de foc. No s’estan mai al mateix lloc i tan aviat actuen a Nova York com a Pequín. Això sí, sigui on sigui, cada cinc d’agost, en Piula ho deixa tot i se’n va cap a Vilanova per no perdre’s la Festa Major.

I és que jo sóc així...

2009-07-16T00:33:00.005+02:00

Imatge: Internet

Que bones persones que sou... Confesso que he trigat a entendre què em dèieu de les pistes. Confesso que no sabia que fent gran la imatge sortia el nom d'on era. Confesso que sóc una nul·litat absoluta informàticament parlant. Confesso que un cop superada la vergonya he pensat: "Doncs els penjaràs la foto i la recepta de l'amanida que fas per sopar, que en això sí que domino." Confesso que un cop feta l'amanida i amb els amics que venien a sopar a casa m'he descuidat de fer-li la foto. I tot plegat fa ràbia, però l'amanida estava boníssima, com el llom a la taronja i el volcà de xocolata que alguns ja coneixeu. I la companyia ha estat molt agradable. I l'obra de teatre que ens han muntat els cinc nanos ha estat hilarant.

I sí. Marxem a la Toscana. Ens establirem en una "azienda agricola" a San Gimignano. I no penjo més fotos perquè... En fi, perquè... jo sóc així ;-)

Compte enrere

2009-07-14T12:14:00.001+02:00

Queden quatre dies. Marxem de vacances. Són les vacances que em fan més il·lusió dels darrers anys. Tots cinc. La foto l'he agafada d'internet. Les que farem ja us les ensenyaré tornant. La pregunta és: on anem? Aventureu-vos a dir-hi la vostra, va! Demà una altra per si encara no ho heu endevinat.

Fada padrina

2009-07-13T11:59:00.004+02:00

Foto Internet

He fet de fada padrina al més pur estil dels contes de fades. La meva Ventafocs particular és una princesa que té per costum posar-se en situacions altament perilloses. Fa unes quantes setmanes que em porta de cap. He hagut de transformar una carabassa en un cotxe per portar-la al ball. Però això no ha estat el més difícil. El pitjor de tot va ser un monstre anomenat Peatge que ens volia engolir. Sort que un cavaller valent defensor de fades i princeses ens va salvar in extremis i ens va fer passar per un camí secret perquè poguéssim donar el tomb i sortir d’aquell coi d’autopista on m’havia ficat i que no ens portava directament al ball!
La princesa va arribar i va ballar durant vint minuts, però a l’hora de marxar va perdre la sabateta. I ara no sé quin embolic s’han fet a palau que diuen que la sabata que han trobat no és del número correcte. I és que les germanastres són tan envejoses...
Ara esperarem que arribi un nou solstici i tornin a organitzar un ball d’aquests tan bonics... I hi anirem i recuperarem la sabateta i aquest cop sí que el número serà encertat.
Ara, la princesa m’ha donat vacances. Diu que per anar-se’n a voltar món agafarà el Zeppelin, que per volar és més segur, i se n’anirà de vancances en algun lloc meravellós.

De tot una mica

2009-06-17T15:22:00.003+02:00

Porto uns quants dies mandrosa, d’anar fent en funció del que em venia de gust, a part, és clar, del que era obligatori. Coses tan diverses com endreçar uns armaris, anar a veure catifes de flors de Corpus, celebrar els 300 anys dels gegants de Vilanova, rentar unes cortines, cosir petits triangles de patchwork que acabaran essent un cobrellit, fer punt de creu, ensenyar a l’Ester a fer mitja perquè vol una bufanda per a l’hivern, anar al parc zoològic amb tota la família i gaudir amb la cara de sorpresa de la neboda petita, dormir moltes hores, escoltar música en directe en el marc incomparable del pati del castell medieval de la Geltrú, començar a preparar el viatge que farem el mes que ve, cuinar... En fi, que amb tot això us he tingut abandonats. Perquè em perdoneu us deixo la recepta d’aquesta amanida de cigrons que ens hem menjat aquest migdia. Els llegums a l’estiu també tenen el seu lloc a la cuina: les amanides entren tan bé!

AMANIDA DE CIGRONS

Ingredients:

½ quilo de cigrons cuits
1 llenca de cansalada
Un grapat de pinyons
Un tall de formatge de cabra tendre
Un grapat d’herbes dels canonges per a cada plat
Tomàquets xerri
Olives negres
Sal
Oli
Vinagre

Preparació:

Es barregen els cigrons, la cansalada tallada a trossets i ben rossa, els pinyons passats per la paella amb el mateix oli de la cansalada i el formatge tallat a quadrets. S’amaneix amb sal, oli i vinagre.

Es renten els canonges i els tomàquets. Es posen els canonges al plat, se salen i s’hi tira un raig d’oli. Al damunt hi posem els cigrons i tota la resta. Es guarneix amb els tomàquets xerri i les olives.

Neteja de primavera

2009-05-27T15:11:00.004+02:00

Imatge: Anne Julie

A fons. Neteja a fons. Més que fer dissabte. La neteja de primavera és profunda: armaris, calaixos, rentar roba, empaquetar-la fins a l’hivern que ve, endreçar papers, posar ordre a moltes coses. Aquesta primavera he fet una neteja més intensa que mai.

Primerament, ho he buidat tot. Treure tot el que portava a dins. Quedar-me ben buida.
He llençat un grapat de coses. La inseguretat, el mal humor, el nerviosisme, la nostàlgia, el ressentiment. I he mirat satisfeta el que quedava. Però encara faltava una bona rentada: les llàgrimes van molt bé per fer neteja, s’enduen avall moltes coses. I un bon centrifugat, una sacsejada d’aquelles que et deixen nova.
Aleshores ha arribat el moment de tornar-ho tot a lloc.
En un ventricle, he classificat les emocions.
En l’altre hi he guardat uns quant secrets que només jo conec.
A l’aurícula esquerra, ben arrenglerats, hi ha els sentiments més pregons.
L’aurícula dreta està buida: he de tenir lloc preparat per a tot el que encara hauré de guardar.
Els sentiments més importants els tinc a l’hemisferi dret del cervell.
L’entusiasme, les ganes de viure, d’aprendre cada dia, de fer nous amics, a l’altre hemisferi.
Aquí i allà he deixat algunes boletes d’oblit per si cal en algun moment posar un remei d’urgència.
Les finestres ben obertes perquè hi entri el sol. I unes gotes d’essència d’espígol per no oblidar que és primavera.

Els garrots

2009-03-18T09:49:00.008+01:00

Imatge: Deviantart

La Violette m’ha despertat, m’ha fet trobar un moment per al que semblava impossible: escriure una altra vegada al blog. Això sí que és fer màgia! Sóc conscient que porto massa coses entre mans i dins del cap i dins del cor, però em resisteixo a abandonar-ne cap. Miro de trobar l’equilibri impossible. A vegades ho aconsegueixo i aleshores l’alegria em fa cantar; d’altres sembla que tot s’ensorra i les llàgrimes afloren amb facilitat. Aprofitant que m’he llevat amb el peu dret, us he escrit un conte, per a tots, però especialment per a la Violette, “maîtresse boulangère”, perquè els trobava a faltar i perquè m’imagino casa seva i la seva cuina impregnades d’olors dolces. Que el disfruteu!

El meu poble és un poble petit. Els carrers són costeruts i les cases, ben blanques de calç, llueixen penjolls de coloraines que cauen per les façanes des dels testos dels balcons. És un poble de muntanya, ferreny, avesat a suportar el fred, el vent i la neu. Està presidit pel campanar de l’església, que s’alça imponent des d’un racó de la Plaça Major. A una banda hi ha el torrent, que bramula fort quan plou més amunt encara. A l’altra banda hi ha la carretera que porta fins al poble veí, amb el qual estem enemistats des de temps immemorials.

Al poble no hi manca res essencial. Tenim escola, farmàcia, botiga de queviures, carnisseria, perruqueria, un restaurant i, fins i tot, una oficina de la caixa d’estalvis. Tota la resta ho trobem a Cal Tot, que és la botiga del Tomàs, on hi ha des de fil per cosir fins a una serra elèctrica, passant per unes espardenyes, un cabàs o un morter. Jo porto el negoci familiar, que va obrir el meu besavi: una fleca, que desperta el poble abans que el gall amb la flaire de pa acabat de fer que desprèn cada matí. Fa goig el taulell ple d’ensaïmades, de brioixos, de barres i de pans, de coques de recapta, de coca de pinyons i de coca de forner. Però no hi ha cap dubte que el que més èxit té són els garrots. De fet, els garrots ens han portat el que cap poble no té per si sol: turistes. En vénen de tot arreu. Diuen que busquen la pau i la tranquil•litat, la bellesa del paisatge, l’aire pur. Però no n’hi ha cap que marxi sense passar per casa i endur-se una bossa de garrots.

Hi ha molts pobles que tenen una gormanderia que els identifica. Els bufats del Vendrell, els merlets de Montblanc, les llunes de Vilanova, els borregos de Cardedeu, les ametlles d’Arenys... A casa nostra són els garrots, en memòria d’uns fets que van passar fa molts i molts anys...

Conten que la gent del meu poble i els habitants del poble veí es barallaven tot sovint per l’ús dels prats que hi ha entre l’un i altre. Tot i que el conflicte es va solucionar quan hi van intervenir la guàrdia civil i els mossens respectius, va quedar una mena de rancúnia que mai més no ens hem acabat de treure de sobre. Durant algunes de les nombroses vetllades que passàvem als hiverns a la vora de la llar de foc, l’avi ens explicava les topades entre els vailets d’un poble i l’altre quan ell era jove. Els nostres es van guanyar el malnom de garrots, mentre que els altres eren uns llufes. Ja us ho podeu imaginar: els garrots, forts i malcarats, sortien sempre victoriosos davant d’un enemic que s’arronsava, com aquell qui diu, abans de començar. O, almenys, així és com ho explicava el meu avi. Amb els anys, les batusses es van acabar; l’avi va posar seny i es va dedicar a fer de forner, ofici que havia après del seu pare; va arribar la guerra, i es va veure que aquelles escaramusses entre veïns eren de fer riure, però el malnom de garrots va continuar ben viu.

Al marge de consideracions generals, les coses van anar fent el seu curs i l’avi va conèixer la que havia d’acabar essent la meva àvia, la Roser de cal Vivó. Diuen que era la noia més xamosa, riallera, dolça i bonica de tot el poble. Tenia els cabells rossos i rinxolats i lluïa sempre un punt de vermellor sana a les galtes. Així que es van casar, la Roser es va posar a despatxar a la fleca i, sota la seva influència, l’avi cada vegada feia coques, pans i pastes més i més bons. Fins que un dia va sortir amb una mena de bastó no massa llarg, una pasta de massa compacta farcida de cabell d’àngel i recoberta de sucre glacejat. Era la simbiosi perfecta: la fortalesa de l’avi i la dolçor de l’àvia. En van dir garrots. Aquest és el seu nom d’aleshores ençà i la recepta ha anat passant de pares a fills: un secret ben guardat en lloc segur. I és que els llufes aquests del poble del costat encara no han trobat res que els singularitzi per donar-se a conèixer al món exterior.

Somriure

2009-02-16T10:28:00.004+01:00

Foto: Google

Després de llegir el post del Xexu, m'ha vingut al cap un escrit que en algun moment de la meva joventut ens passàvem de mà en mà. Hauríem d'exercitar més sovint els músculs facials. Ara l'avantatge és que Internet ens ho posa tot molt més fàcil. Us el passo.

Somriure no costa gens i dóna per a molt.
Un somriure fa rics als qui el reben,
sense empobrir als qui el donen.
Un somriure només dura un instant,
però el seu record pot ser etern.
Ningú no és prou ric per a poder rebutjar-lo,
i ningú és tan pobre com per no poder donar-lo.
Si alguna vegada trobeu una persona
que no us vol donar el somriure
que vosaltres us mereixeu,
sigueu generosos amb ella:
doneu-li el vostre,
ningú té tanta necessitat d'un somriure
com aquell que no pot donar-ne als altres.

Carta a Nimue

2009-02-01T20:35:00.006+01:00

Foto: Google

Estimada Nimue,

avui el cel estava cobert de núvols, els camps mullats i un aire gèlid embolcallava la terra. Crec que puc endevinar el teu estat d’ànim melanconiós, la teva tristesa, envoltada de columnes de gel, tancada al palau de la terrible Reina de la neu blanca. Saber-te en companyia de la Reina de la neu de colors em reconforta. Tingues confiança: el vostre alliberament és proper.

Jo encara estic en un estadi de semihivernació; però les fades primerenques, les més agosarades, comencen a despertar de la seva letargia. Juntament amb les forces de la natura preparen la Gran Revolució. Les petites fades rosadenques que passen l’hivern ben arraulides als troncs dels ametllers ja han d’haver començat a sortir per les branques. Primer un diminut botó blanc, després una flor menuda que anirà creixent al llarg del lent procés de metamorfosi de les fades. Quan estiguin completament formades, emprendran el vol i els ametllers verdejaran i agitaran les branques en un gest carregat de bons auguris: el bon temps es prepara per esclatar en el moment en què totes les espècies de fades haurem despertat del llarg son hivernal.

Nimue, estimada, les ballarines delicades com tu mereixeríeu que sempre brillés el sol, perquè la llum daurada passés a través de la seda transparent dels vels, perquè els lluentons ens enlluernessin i les monedes dringuessin suaument al ritme de la dansa sinuosa. Però, ara com ara, no puc fer res més que dir-te que els camps somriuen tímidament perquè els ametllers ja estan florits. I els dies són més llargs i el dia de la gran festa cada cop és més a prop.

Rep un encanteri benefactor –encara que sigui feble– i un dolç aleteig d’ales.

La teva fada bona.

Bombolla perduda

2009-01-12T18:50:00.005+01:00

Imatge: Internet

Ja sé que sona a excusa barata, però estic molt enfeinada. I em sap greu no tenir temps per passar pels vostres blogs, perquè a cadascun d'ells (de cadascun de vosaltres) aprenc coses noves cada dia. Així que, mentre no vinguin temps millors l'únic que puc fer és fer algun post de tant en tant per fer-me un mica present en aquest món i si em dieu alguna cosa us ben asseguro que em farà molt feliç.

La molta feina i aquest fred m'està portant una mica d'angoixa, de tristesa. I he recordat aquest poema que tenia guardat sobre un setiment antic i trist. Us el deixo. Sigueu benèvols. Un petó per a tots i totes.

Et volia com el desig més gran.
T’imaginava, inconegut,
dins la bombolla.
Intuïa els teus moviments,
gairebé imperceptibles,
com un suau pessigolleig,
levitant.
Dins la bombolla opaca,
els meus ulls eren els teus,
les meves paraules
et reportaven
parcs, gronxadors i tobogans.
I uns nens fent bombolles
de sabó.
De la bombolla estant
escoltaves dolces cançons
i et bressolava,
les mans damunt el ventre,
per protegir-te de tots els llops
que s’amagarien sota el llit.
Potser hi havia massa sabó
perquè la teva bombolla
no es va enlairar.
I vas desaparèixer amb ella,
sense veure parcs, gronxadors, ni tobogans,
sense poder obrir els ulls
i trobar l’escalf de la meva mirada.

Et vas endur, això sí,
un amor que dura,
encara ara,
una cançó de bressol
i un grapat de llàgrimes.

Com un infant

2009-01-01T23:45:00.006+01:00

Després d’uns dies d’àpats familiars, tenim una petita treva fins a la culminació de les festes. La canalla ja té la carta feta. Els grans la faríem tan llarga... de coses tan intangibles i tan necessàries... Podríem seguir l’ordre alfabètic començant per una llengua i continuant per una altra i una altra i... i en totes les llengües trobaríem què demanar amb cadascuna de les lletres: amistat, bondad, companyonia, decència, espoire, famílies unides, generosità, happiness, innocència, justícia, liberté, moderazione, nature, oportunitat, paix, quiétude, respeto, solidaritat, temps, umanitarismo, vida, work, xarranca, yeux, zones verdes. I com un infant ens n’aniríem al llit nerviosos, pensant si cadascun dels nostres desitjos es podrà fer realitat.

He aprofitat els dies de vacances i l’haver de preparar mejar per a ocasions especials per provar de fer coses bones i boniques. Us en deixo les fotos, les idees i us asseguro que és tan fàcil com bo.

Entrant per al dia de Nadal (on tradició i innovació es donen la mà)

A la base hi ha enciam de fulla de roure amanit amb una mica de reducció de vinagre de Mòdena i mel. Per guarnir, ous de guatlla i pernil d’ànec. A sota del galet, un tall de pilota del caldo. A dins del galet (bullit només amb aigua i sal i passat per aigua freda) cigrons, quadradets de patata i pastanaga (tot això de l’escorregut) i, havent-ho passat per la paella, botifarra negra esparracada, cansalada ibèrica tallada molt petita i bolets també tallats molt petits.

Roses del desert

Només dos ingredients: cobertura de xocolata negra desfeta al bany maria i cereals (més coneguts com a corn-flakes). Un cop la xocolata està desfeta, hi afegim els cereals i ho remenem fins que quedin força bruts de xocolata. Omplim les cassoletes de manera que quan es refredi la xocolata quedin formes irregulars i capricioses, com les roses del desert. (La foto no li fa justícia, ja em perdonareu).

I com un infant ens quedaran els morrets empastifats.

Nadal

2008-12-22T15:16:00.005+01:00

A casa fa uns quants dies que tenim un convidat de fusta. Amb el seu somriure perpetu fa les delícies de les petites i arrenca el somriure passatger dels grans. El nostre tió ens visita cada any per aquestes dates i només ens demana una mica de menjar i aigua. El dia de Nadal, a la tarda, prepararem el bastó. La mainada l’anirà a mullar tot recitant salmodiosament uns versos improvisats un any i que ja han esdevingut tradició:

No volem pals d’escombra,
ni potes de cadira;
volem anar a la fira
i fer una bona compra.
Direm al boletaire
que ens deixi el seu bastó,
per picar a l’esquena
i fer cagar el tió!

Sense abandonar el seu somriure i amb la manta ben col•locada, el tió suportarà resignadament les bastonades a ritme de cançó i en acabat trobarem tot de regals que ens acabaran d’endolcir les festes.

Amb aquesta foto dels petits de casa amb el nostre convidat especial, vull desitjar bones festes a tot el món blocaire. Una forta abraçada per a tothom!!

Hivernació

2008-12-07T23:34:00.004+01:00

Imatge: Internet

I la Fada? On és la Fada? La Fada hiverna, com tota bona fada. Amb els primers freds, les fades clouen les parpelles, pleguen les ales i s’arrauleixen en algun racó de casa nostra. Si una fada gosa transgredir aquest estat de coses, és severament castigada per la reina de la neu blanca. No, no es tracta d’un epítet. He dit neu blanca i vull dir exactament això. La reina de la neu de colors va ser segrestada fa molts i molts anys per uns ocellots negres com el sutge que se la van endur lluny, molt lluny, ningú sap on. Mentre ella no sigui rescatada, els hiverns seran terribles per a les fades i es veuran obligades a hivernar.

Quan torni, tindrem hiverns tan bonics com la primavera, amb la neu de colors caient suaument, com si es tractés de confeti. Tindrem hiverns càlids, perquè la neu de colors és tèbia i és rebuda com una carícia pel tacte. I notarem una escalforeta que ve de molt endins i ens fa cantar i caminar somrients i saludar tothom amb la mirada enriolada.

Per això la Fada està tan fora de combat. No us penséssiu pas que té res a veure amb la muntanya d’exàmens de literatura per corregir, amb les avaluacions, amb la programació del segon trimestre, amb la preparació del curs per a adults que començaré a impartir dimarts, amb l’organització fallida del festival de Nadal... Res més lluny de la realitat. Simplement, la Fada hiverna.

Avui a casa algú s’ha descuidat la calefacció engegada. Des del meu estat letàrgic he percebut el canvi de temperatura i m’he despertat. Aprofito, doncs, aquesta petita treva per explicar-vos els meus pensaments hivernals.

No m’agrada:

tenir la punta del nas permanentment gelada.
que les companyes divertides tinguin accidents de cotxe.
que algú cridi a tort i a dret, indiscriminadament, a tota hora.
no poder menjar gelats.
haver de portar tanta roba al damunt.
que hi hagi tradicions importades penjades a cada balcó.

M’agrada:

el meu abric nou de colors llampants (al mal temps, bona cara).
acceptar nous reptes (encara que em facin venir pessigolles a l’estómac).
que en un cel estimat comenci a brillar un estel.
que la música continuï sonant tan brillant com sempre.
el pastís de crema pastissera més bo que he menjat mai.
tenir gent fantàstica al voltant.

I ara, amb el vostre permís, me’n torno al meu raconet, abans ningú no descobreixi aquesta petita escapada.

Quina animalada!

2008-11-11T23:01:00.006+01:00

Imatge: Google

Recuperada. Reincorporada. En plena forma. Faig vida normal, tot i que em pregunto si és gaire normal fer una vida tan atrafegada com la que portem, jo crec, la majoria. He reprès les classes i gairebé havia oblidat que bé que m’ho passo explicant des de l’oració simple fins a les metàfores que utilitza Ausiàs Marc. Però els alumnes s’han encallat. Per a ells, ha estat un escull insalvable, per a mi la constatació que fa massa temps que ens estem carregant massa coses, entre elles un pòsit cultural de molts segles. Hi ha qüestions que jo considero de cultura general, bàsica, elemental i que descobreixo amb astorament que les generacions més joves –i algunes de no tan joves- desconeixen. Per què no hem sabut, o volgut, separar tradició cultural de creença religiosa? Per què hem confós laïcitat i laïcisme? Personalment ho trobo una animalada. Qualsevol estudiant d’humanitats (literatura, història, art...) no pot prescindir d’una part de les arrels de la cultura occidental. Tinc la sensació que segons quins referents només són patrimoni de gent a partir d’una determinada edat. M’equivoco? Tant de bo! Però lamentablement, crec que no.

I si normalment començo amb un dels meus contes, avui ho he fet al revés. Aquest conte no té res a veure, en principi, amb les reflexions que us he exposat. L’origen de la narració és ben diferent. Sorgeix arran d’alguna notícia referent a l’abandonament d’animals exòtics per part de gent que se n’encaterina en algun país llunyà i se’ls emporta com a record. I després passa el que passa... I no entraré a fer-ne valoracions, perquè se’n podrien dir moltes coses i això seria un altre post. Però el final de la història resulta incomprensible per a un gruix important de gent i això em preocupa per allò que comentava. No és la meva intenció cansar el personal ni posar cap examen a ningú, però m’agradaria trobar algú que l’entengués, que en copsés la ironia fruit d’un referent que fins no fa tant era universal.

Així, doncs, us deixo amb una història ben bèstia:

Als quaranta anys, la meva vida havia assolit un estatus més que acceptable. Casat, dos fills, un càrrec important com a directiu en una empresa de solvència, un cotxe esportiu, una casa adosada en un barri benestant d’una ciutat mitjana i una segona residència a la Cerdanya, que ens permetia practicar l’esquí a l’hivern i passar els estius més frescos.

La placidesa i la seguretat s’havien instal•lat a les nostres vides i res no semblava que hagués de canviar aquell estat de coses fins que va aparèixer el guacamai. Un bon dia, mentre feia una becaina, plàcidament ajagut a l’hamaca, em van despertar uns crits poc usuals. Vaig dirigir la vista cap al lloc d’on semblava que provenien i vaig descobrir, entre les fulles de l’olivera, un preciós exemplar de guacamai blau. Vaig pensar que es devia haver escapat d’alguna gàbia, atès que es tracta d’un animal molt preuat i en perill d’extinció. Els fills, clarament encantats amb el que ells ja veien com una mascota, volien quedar-se’l. Cívicament, però, vam donar veus per tornar-lo al seu legítim propietari. Tot va ser debades. Ni tan sols la policia tenia notícia de cap guacamai desaparegut. I així fou com el guacamai es quedà a viure amb nosaltres. Tenir-ne cura no fou cap problema. Menjava llavors i miques de fruita que deixàvem al jardí, perquè volava lliurement i dormia en un niu que s’havia construït a l’olivera.

Al cap d’un parell de setmanes, sense que ningú sabés com hi havia arribat, ens vam trobar una cria de ximpanzé gronxant-se a les branques de l’olivera, que ja començava a tenir superpoblació. El primat era extremament educat, ja que ens va saludar a tots quatre donant-nos la mà dreta. Tot seguit féu unes quantes tombarelles a l’aire i, davant del nostre astorament, ens convidà a aplaudir tot fent petits xiscles d’alegria. Després de la recerca infructuosa d’un amo, també es va quedar amb nosaltres.

La tercera d’arribar fou una zebra. La veritat és que donava poca feina i m’evitava de tallar la gespa, ja que la deixava ben arranada. Així és que es va afegir a la família. I van seguir un hipopòtam nan, que es passava el dia a la piscina; un flamenc, que donava un toc exòtic al conjunt, i una gasela, que de seguida va avenir-se amb la zebra. La girafa, en canvi, ens va provocar un petit conflicte amb el veí del costat, ja que es menjava les fulles de la seva morera. Tanmateix ho vam solucionar deixant que el seu fill llisqués pel coll de l’animal com si es tractés d’un tobogan.

L’ensurt gros el vam tenir el matí que vam descobrir que el nou estadant del jardí era un lleó. Fins aleshores la sensació de perill no havia existit, però allò era diferent: es tractava del primer carnívor que s’hi instal•lava i vam restar darrere les finestres a l’aguait del que pogués passar, patint, sobretot, per la gasela. Jo recordava antigues notícies de turistes devorats per un lleó en ple safari fotogràfic i se’m gelava la sang només de pensar en el que podria arribar a passar. Però no va passar res. El lleó que, per motius que ara no vénen al cas, ja feia anys que era vegetarià, compartia els fruits amb el guacamai, l’herba amb la gasela i la zebra i de tant en tant es menjava alguna de les olives que havien caigut per terra, això sí, traient-ne el pinyol.

Acostumats a aquesta nova normalitat, els dies anaren passant sense més incidents amb el jardí de casa convertit en un Edèn. Els nens jugaven amb el ximpanzé, muntaven damunt de la zebra i la gasela i es banyaven amb el petit hipopòtam. La pau i la tranquil•litat havien tornat a les nostres vides i res no semblava que pogués alterar-les.

Contemplava tot aquell bé de Déu, ajagut a l’hamaca, quan la meva dona arribà del mercat i m’oferí una poma sucosa i vermella.

-Això sí que no! –li vaig respondre esverat–. Que ja sabem que, des d’Adam fins a la Blancaneu, això de les pomes és altament perillós i pot tenir conseqüències extremament pernicioses per a l’estabilitat i la salut.

Hi ha vampirs i vampirs...

2008-10-28T22:52:00.002+01:00

Il·lustració: Anne Julie

Tinc el fill revolucionat. Indignat. Rebel. Inconformista. Una mica intolerant. Deu anys, una mica cabra boja i unes quantes idees molt clares. La que s’escau per als dies que vénen la resumeix així: “Aquesta no és la nostra festa.” No suporta les carabasses disfressades, ni els fantasmes, ni els zombis, ni els vampirs, ni els esquelets. O si més no, no els suporta pels volts de Tots Sants. Defensa la castanyada gairebé com a símbol d’identitat nacional. “Aquesta sí que és la nostra festa!” Trencar les ametlles, escaldar-les, pelar-les, trinxar-les, fer els panellets. I després delir-se mentre es torren les castanyes i els moniatos es fan al caliu. Ell no, però jo hi afegeixo el vi dolç, la mistela, la malvasia.

I és clar que contra gustos no hi ha disputes. El problema ve quan la teacher no només ensenya anglès, sinó també cultura anglòfona i, a sobre, pretén importar-la a la classe. I demà, tots disfressats al més pur estil Halloween. Ja us podeu imaginar la rebotada! Però per imaginació la seva: pensa anar vestit de vampir. I us preguntareu què té això d’extraordinari. Us ho explicaré. Es posarà una capa negra, llarga fins als peus. Sense dents plenes de sang, perquè ell no és un vampir tradicional, no. Ell és un vampir vegetarià! I per això completarà la disfressa amb una bona paperina de castanyes torrades!

La vida quotidiana està plena de situacions literaturitzables, però avui no n’he volgut fer un conte, tot i que ja veieu que donaria per escriure’n un. He preferit servir-vos la versió original.

Desitjo a tothom una bona castanyada!

Amnèsia

2008-10-22T22:54:00.004+02:00

Imatge: Adolie Day

Vaig llevar-me a les set, després d’aturar el pip-pip insistent del despertador, com cada dia. Vaig fer un petó a la Marta, que encara estava mig adormida, i me’n vaig anar al bany. Al matí, m’agrada començar amb una bona dutxa, per despertar-me bé. Deu minuts més tard ja era a la cuina, on la Marta feia unes torrades i escalfava la llet al microones.

-Marcel, passaràs tu pel taller per deixar-hi el cotxe?
-El cotxe? Quin cotxe?
-El Rolls Royce, si et sembla! Apa, va no em prenguis el pèl! Què, hi passaràs o no?
-Tenim un Rolls Royce? No me’n recordo pas... –vaig mormolar tot fent esforços inútils per trobar en algun racó del meu cervell alguna referència al cotxe. Però veient la cara que em feia la Marta, em vaig apressar a dir:

-Sí, sí, ja el portaré jo –però tampoc no trobava cap pista que m’indiqués on era el suposat taller on havia de dur un Rolls Royce que jo no recordava tenir.
-Et trobes bé? –em va preguntar la Marta.
-Sí, sí... –vaig contestar poc convençut.

Amb tot això, ens havíem assegut a taula i em vaig quedar clavat a mig mossegar una torrada amb mantega i melmelada quan em va dir:

-És que així, mentre tu portis el cotxe al taller, jo aniré a comprar, que demà vénen a sopar el Carles i l’Agnès.

Es veu que la cara que vaig fer em va delatar perquè ràpidament em va etzibar:

-Mira que n’ets, de despistat! No te’n recordaves, oi?
-Mmm... no... mmm... escolta, Marta, qui són el Carles i l’Agnès?

Ella, que ja desparava taula per marxar cap a la feina, se’m va quedar mirant amb cara, ara ja sí, de preocupació.

-Digue’m que estàs de broma, Marcel.
-Doncs, la veritat és que no és la meva intenció...
-On vam anar de vacances aquest estiu?

Silenci. Altre cop feia veritables esforços per trobar la resposta a aquella pregunta aparentment tan senzilla però que jo em sentia incapaç de contestar.

-Marcel?
-No me’n recordo, Marta.

En adonar-se que realment jo no feia comèdia, la Marta em va dur a l’hospital. Allà em van fer tot de proves, mentre la família es temia el pitjor. Però tot plegat no va passar d’un ensurt. El metge em va diagnosticar un episodi lleu d’amnèsia, malaltia que jo creia que només existia a les novel•les policíaques. Em van recomanar que anés a descansar en un balneari, que la vida actual era molt estressant i que ens podia arribar a jugar males passades com aquesta. Vaig triar-ne un al cor del Montseny. Al cap de tres dies, havia recuperat tots els lapses de memòria que havia tingut. Però, el que són les coses, no em vaig recordar de trucar a la feina i comentar que ja estava bé. I és així com vaig perllongar la meva estada al balneari un parell de setmanes: en plena tardor, no podia desaprofitar una oportunitat com aquella de fer bolets!

A vegades les històries se t'apareixen en els moments més inesperats, després d'un cúmul de vivències, de sensacions, de converses... Estar uns dies de baixa i no poder fer servir la mà dreta es veu que activa la imaginació. I m'ha vingut de gust regalar-me un conte per somiar desperta... Perquè demà és un dia especial, un dia molt meu. A part, i sense que tingui res a veure, demà també vaig al metge. Espero que em digui que em puc treure la canellera ferulada i començar a fer vida normal, encara que aquesta mà em fa més mal del que jo voldria. De manera que no patiu que, malgrat que el cap de setmana aniré a visitar els follets dels boscos de la Garrotxa, no m'hi quedaré a fer bolets!

Els triangles no han estat mai bons

2008-10-09T17:57:00.014+02:00

Imatge: Internet

La meva relació amb la meva bicicleta (nova, avui fa quinze dies que la tinc) és excel•lent. És lleugera perquè és d’alumini, m’ajuda en les pujades perquè té canvi de marxes (l’anterior no en tenia), té una cistella gran on m’hi cap tot el que he de portar per anar a l’institut, es deixa portar amb comoditat, és grisa, lluent... una delícia de bicicleta.

La meva relació amb la pluja és una mica menys plàcida. Acostuma a aparèixer en moments poc oportuns, com ara les hores d’entrada i sortida de l’escola, els caps de setmana –sobretot si ens ha sentit preparar una sortida familiar o amb amics–, els dies que tens el cotxe espatllat... Té unes ganes de cridar l'atenció... Jo prou que li faig la gara-gara dient-li com n’és de beneficiosa per als boscos, explicant-li que bons que eren els rovellons que vam menjar dissabte i que, per descomptat ella n’era la causant, lloant els efectes que té sobre les plantes del balcó... Però ella res; orgullosa i envejosa, voldria que estigués només per ella, que res no s’interposés entre nosaltres. I ahir en va fer un gra massa. De sobte, quan tornava amb la bicicleta de l’escola de música, va deixar anar quatre gotes, d’aquelles tan grosses, que de seguida van fer un bon fangueig al carrer. “Afanya’t que en caurà una de bona”, “vigila aquella nena”... Freno. Rellisca la bicicleta. Caic per terra i noto un dolor intens al llavi, un altre a la mà dreta, un de més lleu al genoll esquerre. M’aixeco i ràpidament em veig envoltada de bona gent (grans, mitjans i petits) que em pregunten si m’he fet mal, que com estic, que si la bici funciona. I jo he de refer-me i agrair les mostres d’interès, i maleir la pluja interiorment, i fer el cor fort, i empènyer la bicicleta i continuar a peu cap a casa perquè amb la mà dreta no puc agafar el manillar. Em salten les llàgrimes i sé per què ploro: per l’atac de gelosia de la pluja i perquè el llavi i la mà em fan molt de mal...

Resultat: la bicicleta només ha patit una lleu desconfiguració d’un òrgan accessori (la cistella) que avui mateix ha estat reparada sense que fes falta ingrés hospitalari; quatre copets de martellet en una visita d’ambulatori. Pel que fa a mi, després de gairebé tres hores al centre mèdic en comptes d’anar al gimnàs que és el que tocava avui, puc dir que he estat de sort: no tinc res trencat. L’accident va passar en un carrer de l’illa de vianants, per tant no hi havia el perill que darrere vingués un cotxe, sota l’ull m’ha aparegut un blau (però no es van trencar les ulleres), al mig llavi afectat sembla que tingui un implant de silicona (però això baixarà, és qüestió d’hores), el genoll em fa mal quan camino (però no m’hi han hagut de fer res) i la mà la porto embenada amb una fèrula al dit petit per immobilitzar-lo. Cinc dies, com a mínim. I estic força tranquil•la, tot i que em fa mal tot el cos de resultes de la caiguda, i que amb prou feines puc escriure, que el ratolí l’he d’agafar amb l’esquerra, que no puc gairebé cuinar (i avui havia de fer la meravellosa crema de bolets de la Violette), que no podré rentar plats (això he de reconèixer que em fa una certa gràcia, però ho sento pel meu marit perquè li tocaran tots) i el que em preocupa més: que no em puc dutxar i rentar el cap amb normalitat. Hauré d’idear algun sistema per embolicar-me una mica més aquesta mà i poder passar per la dutxa.

Diuen que els triangles no han estat mai bons, però jo avui us puc assegurar que és del tot cert. Ah! Que ningú no es pensi que això és una narració més: per desgràcia és el que em va passar ahir a les set de la tarda.

Cercles irisats

2008-09-28T18:39:00.003+02:00

Imatge: Internet

Línies horitzontals de fusta envernissada. Basculants.
Rectes blanques verticals. Immòbils.
Lentament emergeixen, tremoloses,
i es comencen a irisar.
Assolida la llibertat, s’enlairen
i comencen la dansa gràcil
que les durà més enllà
de les rectes blanques,
de les línies horitzontals.
La seva sort dependrà
de la innocent bufada,
d’un cop de vent,
de l’obstacle que podrà o no podrà
salvar.
Matins d’estiu,
joc d’infants.
Petit balcó, redòs de pau.
A baix, la vida no atura
el seu batec constant.

Les bombolles que esclaten
deixen un cercle humit,
en el rajol vermell.

Tornem a començar

2008-09-15T22:45:00.004+02:00

Imatge: Google

L’Arnau mira desolat l’escampall de coses que té esteses damunt de la taula, tot i que no es pot negar que fan goig: tres llibretes noves de trinca, un estoig dels Lakers, els llibres per estrenar, una caixa de llapis de colors ben arrenglerats i encara tots de la mateixa mida... Però li pesa més que indiquen un fet inequívoc: el curs ha començat. No és que no li agradi anar a l’institut, retrobar els col•legues, veure si hi ha algun company nou, tornar a començar els entrenaments de bàsquet, compartir l’esbarjo i les bromes, comprovar que el profe d’anglès continua dient “do you know?” cada tres paraules... Però reprendre el ritme de l’estudi, la rutina de les classes, deixar enrera les llargues tardes d’estiu sense res més a fer que anar amunt i avall amb la bicicleta i jugar llargues partides de rol amb els amics... El panorama de mesos i mesos de lliçons i els exàmens consegüents el posa, francament, de mal humor.

Dos problemes de matemàtiques, un exercici d’anglès i la temuda, odiada i detestable redacció de cada inici de curs. I encara han estat de sort perquè la professora de llengua, una noia jove, de veu greu i mirada penetrant, ha substituït el maleït títol “Les vacances” per un neutre “Tema lliure”. Perquè, segons ella, no només vol saber quin nivell inicial tenen, sinó també començar a conèixer-los una mica a través dels seus escrits.

Enllestits els problemes i l’exercici d’anglès, amb el sol penetrant per la finestra que també deixa passar els crits dels nens que juguen al parc –ells sí que tenen sort de no haver de fer deures─, l’Arnau obre amb cura la llibreta destinada a llengua. Per retardar una mica més el crític moment, s’entreté a posar-hi el nom, el curs i a decorar el primer full amb motius al•lusius a l’assignatura. Però, finalment, ha d’afrontar la realitat i mossega lleument el bolígraf mentre intenta trobar en algun racó del seu cervell, encara ple de sol, de platja, de mar, de Núria –i aquí se li escapa un sospir─, algun tema prou vàlid per ser elevat a la categoria de redacció escolar.

Pensa que si la mestra vol saber com són hauria d’explicar alguna cosa sobre els gustos o aficions. Comença a escriure. “L’astronauta Arnau Solivella, el primer català de la història a viatjar a l’espai, va baixar de la nau i va sentir l’estranya sensació de la falta de gravetat. El cordó que l’unia a la nau era l’únic lligam amb la humanitat. De sobte, va sentir una gran explosió darrera seu: la càpsula s’havia desintegrat i...” S’adona que no pot esplaiar-se així, de manera que arrenca el full i assaja un segon intent. Pensa que potser un tema més proper a la realitat li donarà més bon resultat. Inspirant-se en uns fets publicats a la premsa no fa gaire, enceta el segon full. “El sergent Arnau Solivella va dirigir una mirada furibunda als seus homes. Com podien haver deixat escapar un dels delinqüents més famosos de la ciutat davant mateix dels seus nassos? Va començar a donar ordres que tothom acatava sense protestar. I per a ell mateix es va reservar la difícil missió d’enxampar aquell malfactor i lliurar-lo a la justícia. Tancat al seu despatx, va preparar el pla minuciosament, va carregar la seva pistola i va fer un parell de trucades abans de sortir de la comissaria. Va enfilar l’avinguda principal amb el cotxe quan, de sobte, s’adonà que algú el seguia...” Tampoc. Això no pot ser. L’Arnau comença a suar pensant que no se’n sortirà, d’aquesta maleïda redacció.

Després de tres intents més, en què ha estat protagonista de l’assalt d’una banda de gàngsters al banc central, d’una expedició a la selva amazònica i d’una pel•lícula de l'Steven Spielberg, aconsegueix escriure una redacció estructurada i políticament correcta que comença així: “L’estiu és l’època de l’any que més m’agrada. En primer lloc, tens més temps lliure per dedicar a les teves aficions, que en el meu cas són els passejos amb bicicleta, les partides de rol amb els amics, anar a fer musclos a les roques i, després, una bona remullada per acabar estirat a la platja. En segon lloc...”. I manté aquest to fins al final.

Dos dies després, l’Arnau Solivella, alumne de segon d’ESO, rep la redacció corregida de mans de la seva professora. En vermell hi figura la següent observació: “És una redacció ben escrita i ben estructurada, però li falta un punt d’imaginació.”

Finalment ha arribat el moment més esperat, el més desitjat. El moment de tancar la porta de l’aula i quedar-te a soles amb els alumnes. Després d’uns dies de reunions llargues i poc operatives, retrobar cares conegudes després de l’estiu i conèixer-ne de noves et reconcilia amb la teva feina. Comença un nou curs. Il•lusió, repte, ganes d’ensenyar i d’aprendre, perquè dels alumnes també n’aprenem coses noves cada dia. Ganes de muntar activitats culturals, d’organitzar festivals, d’engrescar grans i petits. Projectes amb la Nimue, tot i que pobreta meva va molt plena d’hores enguany. Ens desitgem que tot plegat ens sigui ben profitós.

Ah! No suporto començar el curs fent fer una redacció sobre les vacances, així és que almenys els meus alumnes se’n lliuren.

Melmelada de móres

2008-08-31T21:09:00.004+02:00

L'Ester amb la collita

Aprofitem al màxim els darrers dies que ens queden d’estar junts i sense obligacions. Hem fet una bona caminada pels afores de Vilanova. Ens llevat de bon matí, hem agafat un cistellet i l’esmorzar i hem enfilat cap al Mas de l’Artís (de la família d’Avel•lí Artís Gener). Calculem que anar i tornar uns nou quilòmetres. No està gens malament. El paisatge està força alterat: molts dels camins ens apareixen asfaltats, l’autopista ens recorda un gran drac furiós que s’estén tan llarg com és, les torres d’alta tensió s’erigeixen com monstres terribles amenaçant pins centenaris... Malgrat tot és bonic. Ara una papallona, ara una sargantana, de tant en tant collim unes quantes móres i anem omplint el cistell, veiem un bri de te de roca que intenta sobreviure enmig de l’aridesa, trobem ciclistes que saluden... A la tornada ens sorprèn una vista magnífica de Vilanova amb el mar al fons que ens fa oblidar el ciment invasor.

Un cop a casa, posem les móres a macerar i passades les hores fem la barreja per obtenir una deliciosa i natural melmelada de móres. Ja ho veieu: avui la recepta comença al bosc. Llàstima que els bolets costen més de trobar que les móres!! Però s’intentarà. Encara queden unes setmanes d’estiu, però ja tenim la vista posada en els mesos que vénen i tot allò que tenen de bo. I els bolets en són una. Mentrestant, anirem degustant la melmelada.

Deixo la recepta per si algú s’hi anima.

• 1 quilo de móres silvestres
• 750 gr. de sucre
• 1 vas d’aigua
• suc de llimona

Colliu les móres ben madures i renteu-les. Poseu-les a la cassola on les vulgueu coure amb el sucre l’aigua i la llimona. Deixeu-ho macerar unes dotze hores. Passat aquest temps, poseu-ho al foc i coueu-ho durant 25 minuts a foc lent. Tritureu-ho i feu-ho coure 5 minuts més. Ompliu els pots ben esterilitzats (bullits durant deu minuts en aigua) i tapeu-los. Poseu-los cap per avall fins que la melmelada estigui freda. Aleshores ja els podeu etiquetar.

Ens han quedat així de xulos!!

Ortorèxia

2008-08-19T23:40:00.004+02:00

Imatge: Internet

La senyora Montserrat s’ha assegut en una còmoda butaca de cuir negre després de donar totes les seves dades a una senyoreta rossa amb arracades de perla, bata blanca, calçat ergonòmic i somriure d’anunci. Mentre no la criden, observa l’espaiosa sala d’espera. Mobles de disseny, pintures plenes de formes que no aconsegueix relacionar amb cap cosa concreta, títols i diplomes, revistes de països exòtics, de psicologia barata i de salut. Comença a neguitejar-se quan recorda per què és allà. De fet ha demanat la visita perquè la filla ja feia temps que l’hi insistia i al final ha cedit amb l’esperança de no sentir-la més. Però hi ha anat ben a contracor. D’entrada, ha hagut d’agafar un taxi perquè el metro no hi arriba i pensa que amb el que li ha costat hauria pogut prendre’s uns quants suïssos xerrant animadament amb alguna veïna. A més, ella es troba d’allò més bé. Des que va morir el Ramon, el seu marit, assegura que, almenys ella, està a la glòria.

La infermera de passarel•la interromp les seves cabòries tot fent-la passar al consultori del doctor Ricard Rocamora i De Arteaga. Allà engega un monòleg que no dóna opció al facultatiu ni d’encetar el “bona tarda”.

“És la meva filla, sap? Es pensa que com que sóc gran i vídua i estic grassa -obesa en diu ella- no em cuido prou i no para de fer-me la guitza. Em sembla que preferiria tenir-me en un asil. Diu que he de menjar sa, m’he de posar a règim, fer-me fer anàlisis i per tot tenim discussions. Però jo li puc assegurar que em vigilo molt: no bec cervesa, no tasto les salses, menys encara les que són fetes amb mostassa, res que no sigui pres amb mesura... No abuso de les verdures. Algun gaspatxo a l’estiu... I de fruites, sobretot, les que no són àcides: quan n’és la temporada, cireres i préssecs, i a l’hivern, taronges -que porten moltes vitamines- amb una miqueta de vi i sucre o algun plàtan amb nata. Això sí, només tinc un petit vici: assaborir un massapà després de dinar. I em diu que menjo massa coses dolces! I és clar, que en menjo! Que no veu que aquestes m’agraden? Ja ho veu: una vida d’allò més normal i saludable. Miri, no li vull prendre ni un minut més del seu preciós temps, però ja que he vingut fins aquí i que, al capdavall, vostè és metge, li faria res auscultar-me? És que, tot i que he deixat els purets, tinc una certa congestió nasal i a la nit estossego força”.

***

Les vacances són coses diferents per a cadascú. Per a mi, les vacances són també poder llegir el diari. Durant l’any, la meva font d’informació és la ràdio. Té l’avantatge de la immediatesa i de poder simultanejar-la amb determinades feines, però l’inconvenient de l’absència d’imatges. I ja sabem que, sovint, hi fa més una imatge que mil paraules. Però llegir les paraules, a poc a poc, o en diagonal, o només les del títol, triar l’ordre en què vols assabentar-te de les coses, ignorar alguna notícia, comentar-la amb qui tens al costat sense por de perdre’t la següent... té un encant especial. Aquestes vacances m’ha cridat l’atenció una notícia sobre l’ortorèxia. Les consultes dels psiquiatres –que no dels dietistes– comencen a notar l’increment d’aquest trastorn. Es tracta d’una obsessió patològica pel menjar sa. Mentre que l'anorèxia nerviosa i la bulímia són trastorns de la conducta alimentària que giren entorn de la quantitat de menjar, l'eix del nou trastorn és la qualitat. La qüestió és: des de quan s'ha considerat un trastorn el voler menjar aliments saludables i de qualitat? Des que es converteix en obsessió. El problema rau en el fet que un comença una dieta sana i acaba suprimint aliments fonamentals i castigant-se amb dejunis rígids quan no pot complir el seu pla alimentari. Una persona ortorèxica s'alimenta a base de productes orgànics, probiòtics, conreats ecològicament; fruites i verdures que garanteixin no haver estat tractats químicament, amb fungicides, pesticides ni herbicides; beu només aigua embotellada, i mastega els aliments 50 vegades abans d’empassar-se’ls. El problema real és que aquestes persones, i els que les envolten, no creuen tenir cap malaltia, en tot cas, se les considera exagerades, excessivament curoses, però això pot arribar a ser considerat, fins i tot, una virtut. I darrere de tot plegat segur que hi ha algú omplint-se les butxaques...

Bones vacances

2008-08-10T18:06:00.004+02:00

Foto: Internet

Marxo. Marxem. Ara tota la família. A descansar. Em pregunto: de què? Segurament de fer les maletes, que sempre és una tasca que em toca majoritàriament i, la veritat, no m'acaba de fer el pes. Perquè per ara no em puc queixar ni gota de l'estiu que porto. Els amics i la conversa al voltant de la taula, amb receptes estiuenques; les sortides i trobades familiars; les classes d'italià, que són un bàlsam i em donen una gran tranquil·litat; la visita al Museu Dalí i a l'exposició que hi ha al MNAC sobre Duchamp, Ray Man i Picabia; trobades entranyables de blocaires amb l'Eli, l' Aguarelix i l'Ainalma; abraçades i llàgrimes gràcies a les bones notícies; la Festa Major, una de les més caloroses que recordo; una celebració íntima d'aniversari; escoltar música oblidada; posar ordre en tantes coses que durant l'any van quedant desateses... Ja ho veieu, no m'he estat de res. Ara seré fora una setmana i m'enduré només l'indispensable. He posat a la maleta les botes de muntanya, roba suficient, el banyador i la tovallola, un llibre en italià (Va' dove ti porta il cuore), una novel·la (Seda) i la catosfera literària, per no enyorar-me del tot. A més, m'enduc una llibreta per escriure tot el que em vingui de gust.
Deixo uns quants encanteris penjats. Els podeu anar agafant a mesura que entreu. Oferta vàlida fins a esgotar les existències.

La terra explicada a petits i grans

2008-08-07T22:18:00.009+02:00

Terrasses d'arrossars a Bali. Foto feta per Yann Arthus-Bertrand.

Al llarg de la meva carrera professional he viatjat pels indrets més exòtics del planeta. Sempre intentant captar amb la càmera fotogràfica postes de sol, formes capricioses del relleu, ocells virolats o formes de vida ancestrals, he tingut l’oportunitat de viure experiències inoblidables, de menjar tota mena de productes i de conèixer gent sorprenent.

El llistat d’anècdotes i situacions curioses seria inacabable i, tot i això, del que avui vull deixar constància és d’un fet que m’ocorregué en un viatge de plaer un cop jubilat. Va ser a Venècia i és que, encara que sembli impossible, la feina m’havia dut a la Patagònia, a Groenlàndia, al Japó, al cor de l’Àfrica i a les illes més perdudes d’Oceania, però mai no havia estat a Itàlia. Així és que vaig arribar a la ciutat dels canals amb la il•lusió i els ulls oberts del qui surt de casa per primer cop.

Em vaig allotjar en un hotel sense gaires pretensions, funcional i cèntric. Un cop deixades les maletes, vaig baixar a la recepció on havia vist que tenien uns quants opuscles sobre la ciutat. Fullejava un mapa quan darrera meu vaig sentir una veu que, amb un català correctíssim i amb un cert accent empordanès, s’oferia per ajudar-me. Comptava trobar-me un compatriota, cosa que quan ets a uns quants quilòmetres de casa sempre és d’agrair. Quina no fou la meva sorpresa quan vaig veure que l’amo d’aquella veu era un individu no gaire alt, amb ulleres rodones, un somriure d’orella a orella, vestit amb texans, una camisa de fil i unes avarques. Si us pregunteu què té tot això d’extraordinari, us hauré de dir que no res, excepte que els trets del seu rostre indicaven inequívocament el seu origen asiàtic, xinès per ser més exacte.

La vivacitat i l’eloqüència del Juli (adaptació que ell mateix s’havia fet de l’originari Chu Li) contribuïren a fer que de seguida intiméssim i així fou com s’erigí en el meu guia particular. Les góndoles, la catedral de Sant Marc, tot em tenia ben embadalit, però encara més aquell personatge que em desconcertava. Era xinès, però no ho semblava. Vaig pensar que devia ser un cas d’adopció i que per això era tan català com jo. Com si em llegís el pensament, mentre preníem un refresc tot descansant de la jornada, em va explicar la seva història. Havia nascut a la ciutat de Pequín, però de ben jove havia conegut un empresari català que li havia parlat de les meravelles de la seva terra, l’Empordà, de la bellesa de les illes Medes i de la tramuntana. L’aleshores encara Chu Li va decidir que se n’anava. No volia haver de viure més entre les olors insuportables de la ciutat asiàtica, ni veure mai més aquella boira eterna. S’instal•là al Port de la Selva, es va posar a treballar en un bar per pagar-se els estudis de farmàcia i, amb els anys, va arribar a tenir-ne una de pròpia. Va renunciar decididament als seus orígens i es va fer català amb tots els ets i uts.

A l’hora de sopar, em va dir que coneixia un restaurant petit, però molt acollidor, on el xef cuinava de meravella. Vaig pensar que em duria a un restaurant xinès, és clar. Gairebé es va ofendre. Em va dir que això dels restaurants xinesos era un reclam per a turistes i que, a Itàlia, s’havia d’anar a una bona pizzeria. Em va dur a Da Giovanni, un local apartat de les rutes turístiques, acollidor i que comptava amb una dotzena de taules. El mateix Giovanni ens va rebre i, amb l’efusivitat pròpia dels italians, ens féu seure en una taula que ja estava parada. Em van recomanar el calzone i em vaig deixar aconsellar. El Juli va dir que ell menjaria “el de sempre”, cosa que em va deixar en la intriga de què menjaria el meu nou amic.
Quan ens van portar els plats, no vaig poder evitar que un somriure maliciós aparegués al meu rostre. Els seus esforços per ignorar el seu origen xinès no s’havien acomplert al cent per cent. El Giovanni li havia servit una pizza... d’arròs! Això sí, amb doble ració de formatge.

***

He llegit i, sobretot mirat, el llibre que porta el mateix títol que aquest post. Yann Arthus-Bertrand és un fotògraf especial. Es va proposar fotografiar la terra des de dalt, però des d'un dalt proper, des d'una distància que deixés veure el món i la gent amb una mirada diferent. A través de la seva càmera no acabarem mai de meravellar-nos veient la immensitat i la bellesa del món i els canvis que s'hi produeixen. Un llibre molt recomanable, per a petits i grans. Podeu fer-vos-en una idea amb les fotos que trobareu aquí.

Festa major

2008-07-31T09:24:00.003+02:00

FESTA MAJOR DE TU

Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.

És festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent, qui sap on, musica
d'un envelat de l'estiu.

És festa perquè t'estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dintre els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls

de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m'estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i els campanars.

He volgut començar amb aquest poema de Jordi Sarsanedes, un gran poeta poc conegut, a tall de petit homenatge. Comença oficialment la festa major. Vilanova esclata de festa, de llum i de color, de música de gralles i sacs de gemecs, d'olor de pólvora. Retrobarem els gegants i els nans, els dracs i els diables, les mulasses, veurem passar els balls i patirem amb els bordegassos. Seran set dies intensos que culminaran dilluns a la nit amb el castell de focs i dimarts amb la cercavila del vot del poble a la Mare de Déu de les Neus, patrona de la vila. Acabarem cansats, feliçment cansats. Què us hi animeu?

El temps a l'estiu

2008-07-19T14:39:00.016+02:00

Sempre ho hem sentit dir: a l’estiu –o en períodes de vacances- ens proposem fer més coses de les que realment acabem fent. Però es veu que tota experiència és poca i en aquest primer estiu blocaire he ensopegat altre cop a la mateixa pedra. En definitiva, que em pensava que tindria tot el temps del món, que podria gaudir llegint els vostres blocs, que escriuria un munt de posts, i ja ho veieu, fa més de quinze dies de l’últim escrit.

Hem continuat treballant en les feines editorials, s’han fet cursets de formació, he reprès l’italià amb força que el dia 29 hi ha examen. I, a més, a casa amb els nens de vacances l’activitat no para. Hem fet puzles, una gran exposició que anava de les vint-i-cinc a les cinc-centes peces, hem fet patchwork, hem convidat altres nens a jugar, hem fet un gran muntatge de Lego... I, sobretot, hem preparat la festa de l’Enric.

En aquesta festa, ens han tornat a envair, però aquest cop ha estat fruit d’una conxorxa entre el paleta i el lampista. Així és que els vam deixar a casa i ens en vam anar a celebrar l’aniversari de l’Enric al marc incomparable de la Masia d’en Cabanyes. 10 anys són una fita important en la vida d’un nen, per allò de posar dues xifres, o sigui, que la vam fer sonada. Encara que pugui semblar mentida, vint-i-dues criatures entre quatre i dotze anys es van organitzar amb les idees que els vam donar i l’atrezzo que portàvem per muntar un CIRC!! El Circ Enric. Tataxaaaan!!!!

Hi va haver de tot. Els nervis previs a l’estrena

i la desfilada d’artistes.

El cap de pista va fer les primeres presentacions:

Comença l’espectacle!! D’entrada un bon número de pallassos.

Amb l’ai al cor vam aguantar la respiració mentre les equilibristes es jugaven el físic dalt de la maroma.

Sense baixar la tensió un intrèpid domador demostrava com havia aconseguit ensinistrar un lleó i un tigre,

tot i que va acabar essent domat.

Vam aplaudir els malabaristes

i vam fer uns ooooohhh!! enormes quan els mags endevinaven les cartes que algú del públic havia agafat a l’atzar.

Vam tornar a patir amb les acròbates.

I, al final, els pallassos ens van fer acabar rient a cor què vols.

El public incondicional no va deixar d’aplaudir en tota l’estona

i, més encara, amb l’apoteòsica desfilada final i la salutació amb la samarreta del fabulós Circ Enric

Abans que no ens tanquessin encara vam tenir temps de bufar les espelmes.

Per molts anys Enric!!

I després de tantes emocions, els preparatius per a les colònies. Ahir van marxar tots tres i casa nostra no sembla la mateixa. Separar-nos per uns dies és bo per a tots, però es resumeix en un “vols i dols”. Abraçades, petons, recomanacions de tota mena, emoció continguda... i uns deures que ens va posar la petita Mercè: cada nit mirarem les estrelles, els tirarem un petó i elles faran de missatgeres, petons amunt, petons avall.

I ara ens toca a nosaltres. Prepararem un equipatge lleuger. Quatre dies d'escapada cap al Pallars Jussà, on esperem refer forces, fer bones caminades, llegir, estar junts, parlar de tantes coses que el dia a dia no et deixa... I fins a la tornada.

Fi de curs

2008-07-02T11:03:00.006+02:00

En Marçal i els seus pares s’esperen al passadís, davant de la porta de l’aula 33. A dins, hi ha la Carlota amb la seva mare. Quan surtin serà el torn del Marçal. La tutora els rep d’un en un per donar-los les notes de final de curs. Després d’una breu salutació, la Dolors va per feina.

─Bé, Marçal, de debò que m’has ben sorprès. A principi de curs eres dels últims de la classe, mentre que ara has tret unes notes excel•lents. En realitat, de Nadal ençà has fet un canvi espectacular. Et felicito en nom de tots els professors. Aquest estiu –afegeix, ara mirant-se els pares─ es mereix unes bones vacances. Força lectura, però cap més feina extra.

En Marçal ha de reprimir-se les ganes boges de saltar d’alegria i respon educadament agraint el compliment. El pare –avesat a les pèssimes qualificacions del seu fill─ intervé satisfet davant d’aquestes paraules de reconeixement.

─Sí, en Marçal s’ha esforçat molt. Ha agafat tant d’interès per l’estudi que es tanca a la seva habitació i no se’l pot distreure per a res. I això de la nit al dia!

En Marçal recorda perfectament això que el seu pare en diu “de la nit al dia”. Era un vuit de gener a les sis i trenta-quatre minuts de la tarda exactament perquè, encara que el despertador de la tauleta de nit marqués les sis i vint-i-nou minuts, s’havia de comptar amb els cinc minutets de retard que l’aparell es concedia per no haver de matinar tant. En Marçal ja havia berenat, ja havia trucat a un parell d’amics per un tema suposadament urgent que no havien tingut temps de tractar durant el dia i que potser no recordarien l’endemà, i ja no podia retardar més el temut moment de començar a fer els deures. S’avorria, s’adormia i maleïa la seva mala sort. “Mira que tenir un joc nou d’ordinador i haver d’estar aquí fent els deures...! I a sobre no s’ha quedat curta, no! Sis problemes per demà. I no entenc res.”

─Com caram es deu calcular el valor d’aquesta x? –va sortir-li en veu alta.
─Que dius res, Marçal? –va preguntar la seva mare des de la sala.
─No, mare, estic estudiant.
─Escriu la fórmula i aïlla la x.
─Com? Qui...?

En Marçal va mirar al seu voltant amb estranyesa: no hi havia ningú. Però, en canvi, ell tenia la certesa d’haver sentit una veu que li deia com havia de fer el problema. S’aixecà i se n’anà fins a la porta de l’habitació. La mare no havia pogut ser, estava a la saleta i a més no era la seva veu. Se’n tornà a la taula i començà a escriure.

─Aquesta fórmula no, la del sinus.

En Marçal s’aixecà d’una revolada, esverat, amb els ulls esbatanats mirant fixament l’artífex d’aquelles paraules: una mosca que, descaradament, s’havia aturat damunt del seu quadern de matemàtiques com si fos una xifra més.

Passada la sorpresa inicial, la mosca no només li va explicar com havia de resoldre els problemes, sinó que féu gala d’amplis coneixements en diferents camps del saber. Tantes hores de vol per llocs diferents li havien proporcionat un bagatge cultural impressionant. Aquest fou l’inici d’una llarga i fructífera amistat. En Marçal va passar a aprovar tots els exàmens al mateix temps que, misteriosament, tots els insectides de la casa van desaparèixer sense deixar rastre.

─Sí, Dolors, n’estem molt contents, del Marçal. Qui ens ho havia de dir: ell que es distreu amb la primera mosca que passa...

S'ha acabat. I s'ha acabat més o menys bé. Per a uns més que per a altres. El resum del curs i de la festa final ja us l'ha explicat la Nimue i no em repetiré. El que sí us puc dir és que hem repartit notes i he rebut petons. I hem anat a recollir les notes i hem rebut alegries. I he anat a descansar un parell de dies a la Garrotxa i he tingut un petit atac de pedra. Deu ser que el meu ronyó es va inspirar amb tanta pedra volcànica i es va sentir en erupció. Un final amb gust amarg, per la mort de l'Alfonso. Un final salat, per l'aigua del mar. Un final dolç, perquè estem més junts. Un final cansat, perquè és el final. Un final musical, amb dos concerts i una cantata. Un final calorós, perquè el sol s'ha ensenyorit de les nostres vides. Un final buit, perquè no he trobat moment ni per al meu bloc ni per als vostres. Un final que no és final, perquè queda feina editorial que no s'acaba i perquè... tinc al cap un projecte fantàstic per al curs vinent que si tira endavant serà sonat i en sentireu a parlar.

I ara vull trobar temps per tot el que vull fer aquest estiu. Vull reprendre l'italià que també s'ha ressentit del final. Vull fer uns pantalons i unes bruses a les nenes. Vull llegir alguns dels llibres que vosaltres m'heu recomanat. Vull anar a la platja. Vull preparar una festa d'aniversari especial, perquè l'Enric en fa 10 el dia 10. Vull sortir per la Festa Major. Vull descansar i ser feliç. No està gens malament. Em queden dos mesos. Espero poder-vos-ho anar explicant.

Que no s'acabi aquest encanteri. És tan bonic...

Fée Lavande

2008-06-13T16:40:00.007+02:00

Dibuix d'Elfchick

Existeix una raça de fades efímeres: les fades Lavande. Viuen, sobretot, a la Provença, a França. Tenen els cabells del color castany més bell que mai pugueu veure i els ulls violetes. Formen un petit exèrcit que passa desapercebut als ulls dels humans. Són tan boniques com les papallones i tenen unes ales liles delicadíssimes. Per això passen inadvertides.

Les fades Lavande són petits éssers màgics que transformen la natura. Cada estiu, de bon matí, surten centenars, milers de fades que s’envolen per damunt dels camps. Cada aleteig desprèn partícules minúscules de pols lila que en caure damunt de la terra fa néixer flors d’espígol. Si us hi fixeu bé, cada flor d’espígol és, en realitat, un grup de floretes molt petitones. Són les partícules que cauen i que els donen aquestes formes capricioses. Al capvespre, les fades es desintegren i és així com escampen la flaire inconfusible de l’espígol.

Quin espectacle més bonic un camp d’espígol florit! Voldríem abastar el color i l’olor amb una sola braçada. Però ens hem de conformar amb collir-ne un ramet. Les lligarem i les penjarem en una porta, com feien les àvies, o bé les trinxarem i, un cop seques, les guardarem en un saquet ben bonic que deixarem entre els llençols o les tovalloles i ens acompanyaran durant tot l’hivern, quan les petites fades dormen.

L’espígol comença a florir. Si en colliu i el guardeu, tindreu sempre amb vosaltres la presència de les petites i benefactores fades Lavande.

El vestit nou

2008-06-05T16:44:00.006+02:00

Per fi. Per fi he acabat el vestit. Com que no sóc professional del tema i les agulles donen els tombs que donen al rellotge i no més, m'hi he tirat força temps. Però finalment ha quedat enllestit. Ple de flors, com la primavera. Fresc, perquè l'estiu -si tot va com ha d'anar- serà calorós. Bonic, perquè l'Ester és bonica. I li he regalat a la meva filla acompanyat d'un conte, no podia ser altrament! Espero que a vosaltres també us agradi. Però el vestit només se'l posa ella, eh?

Detall de les flors

Com cada matí, la Neus es troba la seva roba a punt damunt del marbre del bany. La mare li ha preparat les calcetes, la samarreta, les mitges de llana color blau cel i un vestit blau més fosc amb conills dibuixats. A terra, ben enllustrades, les seves sabates preferides, les negres amb una estrella a la tireta de cordar-les. Avui ha d’anar ben elegant perquè a l’escola els faran la fotografia de record del curs.

-Mare, quina roba em poso?
-Que no te l’he deixada al bany, Neus?
-És que jo em vull posar el vestit vermell.

El van comprar en començar la tardor i li agrada especialment perquè té dues butxaques grans una a cada banda i tres cargols brodats a la part de baix. Sempre se’l posa amb unes mitges verdes i troba que li queda d’allò més bé.

-Neus, és el vestit més nou que tens i jugant al pati es podria fer malbé. Val més que el guardem per diumenge que anirem a dinar a cals avis.

La Neus s’emmurria, acota el cap i no contesta, però no es vesteix.

-Au, va, Neus, afanya’t que farem tard.
-Jo vull el vestit vermell -torna a dir en veu baixa i encara enfadada.

Aleshores, entra el pare, se l’asseu a la falda i comença a fer-li pessigolles, a veure si aconsegueix distreure-la. Però la Neus és molt tossuda i comença a plorar tot dient que vol el vestit vermell. El pare l’acaba de vestir i li diu:

-Fixa-t’hi, et queda molt bé.
-Però el braçalet és vermell i jo volia el vestit vermell.
-Doncs això serà un altre dia. D’acord?
-Noooooo! -crida la Neus i pica de peus a terra. -I a més aquests conills són molt lletjos!
-Va, Neus, sigues raonable i vine a esmorzar que així no en trauràs res. -Els pares saben que quan la Neus es posa d’aquesta manera, val més deixar-la una estoneta i no fer-li cas.

La Neus està asseguda a terra, el cap entre els genolls, quan nota una cosa suau i càlida que li frega les cames. És en Tomeu, el seu gat.

-Tu sí que em comprens, oi, Tomeu? -diu la Neus tot acariciant-lo.
-Mèeeuuu -fa el gat a qui li agraden molt les moixaines.
-Oi que és més bonic el vestit vermell?
En Tomeu torna a miolar i li fa una llepadeta amb la seva llengua rosada.

-Neus, l’esmorzar! -se sent des de la cuina.
-Ja vinc! -contesta la Neus que s’aixeca de mala gana.

Damunt la taula té a punt la llet i les galetes. La Neus enretira la cadira per seure, però no veu que en Tomeu s’hi ha amagat a sota i li trepitja la cua. En Tomeu fa un bot, la Neus s’espanta i tomba la tassa de llet que cau damunt del vestit.

-Mare! El Tomeu m’ha tirat la llet per sobre! -es queixa la Neus. I la mare s’afanya a treure-li la roba mullada i a eixugar-ho tot.

En Tomeu, amb els bigotis blancs de la llet que ha regalimat de la taula, està al costat de la porta esperant que la Neus se’n vagi a l’escola. Quan surt amb el seu vestit vermell, la Neus té la sensació que en Tomeu, a més de miolar com sempre, avui li ha fet l’ullet.

I encanteri contat, ja s'ha acabat.

Melanconia de maig

2008-05-27T15:55:00.008+02:00

Il·lustració: Anne Julie

Plou. Plou cada dia, de manera capriciosa, sense avisar. Està juganera, la pluja, aquest maig.

Fa dies que no puc anar amb bicicleta. Ni al matí a treballar, ni a la tarda a l’escola de música. L’últim dia que ho vaig fer vaig agafar de camí cap a casa un xàfec alegre, d’aquells que comencen sense vergonya, directament, a raig.

Últimament m’envaeix la melangia, la tristesa, una mena d’angoixa que m’oprimeix el pit i no em deixa respirar a plens pulmons. Fa dies que no ric amb ganes. Fa dies que no invento contes, ni escric posts, ni m'il·lusiono per res.

I vull que deixi de ploure cada dia. “Senyora pluja, seria tan amable de ploure a jornada completa, allò de dilluns a divendres segons el conveni, i deixar-se estar de fer hores extres?” Ho necessito. Perquè necessito agafar la meva vella bibicleta i pedalar enllà, enllà, deixant enrera el carril bici, endinsant-me per camins inconeguts. Necessito notar l’aire fresc a la cara, que em tira els cabells enrera. Necessito notar el sol i que estigui majestuós allà dalt, ara que el dia és seu.

I arribar als camps de blat, curulls d’espigues daurades, i passar lentament amb la bicicleta, comptant totes les roselles que esquitxen de vermell el paisatge. I aturar-me al capdamunt del pujol per veure la natura en tota la seva magnificència. A una banda, la serra, a l’altra, la mar. I entremig, camps de conreu, prats i boscos: tota la verdor primaveral estesa davant dels meus ulls. Un bosquet, vist de lluny, sembla un ram que puguis agafar amb una sola mà. La plana és un immens cobrellit fet de patchwork.

Torno a la bicicleta i m’acosto al bosquet. Els arbres es drecen altius, ofesos que els hagi equiparat a un fràgil ram de flors silvestres. Malgrat tot no són rancuniosos; la seva ombra m’acull benefactora. A una banda del tronc deixo recolzada la bicicleta, a l’altra m’hi assec jo. Trec de la bossa un llibre antic, ple d’històries d’amor i de guerra. Sobre el coixí de fulles, l’esquena contra el tronc, amb la remor de les fulles com a música de fons, començo a llegir. M’adormiré bressolada pel vent suau, pel cant dels ocells, i somiaré que l’heroi del llibre pren el rostre estimat que ha vingut amb bicicleta a cercar-me i que em tornarà a casa abans no plogui de nou.

No trenqueu l’encanteri: si no la fada es despertarà abans que arribi l’heroi.

Una tremolor estranya

2008-05-17T22:30:00.005+02:00

Il·lustració d'Anne Julie

La senyora Ernestina és una dona afable i riallera que viu en el tercer pis d’una escala de veïns. És un barri tranquil on, tret d’algun casament de tant en tant, no passa mai res d’excepcional. Per això tothom recorda el cas que ocorregué a la senyora Ernestina i que va revolucionar la pacífica vida dels seus habitants.

Vídua des de feia un grapat d’anys, la senyora Ernestina duia una vida tranquil•la, sense complicacions, dedicada a tenir cura dels seus dos gats, dels cinc canaris i d’una gran quantitat de plantes, amb flors o sense, que omplien, no només el petit balconet que donava a la placeta, sinó també el menjador, la sala d’estar, el rebedor, la cuina... Fins al bany tenia un petit cactus, l’Òscar. I és que la senyora Ernestina, igual que posava nom als seus animalons, també batejava les seves plantetes. No havien de ser pas menys que la resta d’habitants d’aquell piset minúscul! Així, tenia l’Adela, una hortènsia immensa que ocupava un lloc preferent damunt de la tauleta del balcó; el Tobies, un esqueix de ficus que havia crescut més que la planta d’on havia sortit; la Tina, una margarida que, quan arribava el bon temps, era l’enveja de totes les veïnes... No acabaríem d’anomenar-les ni de cantar-ne les excel•lències, perquè les plantes de la senyora Ernestina tenien fama de ser les més ufanoses, les més sanes i les més ben cuidades de tot el barri. Segons la mestressa, per tenir bones plantes no n’hi havia prou de regar-les i adobar-les, no; a més, se’ls havia de parlar. Davant dels més escèptics que li retreien allò que amb les plantes no pots mantenir una conversa, ella els responia tota ofesa que amb els canaris i amb els gats tampoc, i prou que tothom trobava tan normal dir-los coses. Fos com fos, ella no deixava mai de donar-los el bon dia, de cantar-los alguna cançó i d’explicar-los les últimes tafaneries que corrien pel barri.

Un dia, la senyora Ernestina va rebre la visita de la filla d’una cosina que havia marxat feia anys a viure al Brasil. Com que la notícia de la seva passió per les plantes havia arribat a l’altra banda de l’Atlàntic, la dona la va obsequiar amb un exemplar de iuca magnífic, que ella ràpidament va posar al menjador, a prop del televisor, i li va posar el nom de Tula. Al cap d’un parell de setmanes, la senyora Ernestina va observar amb estupor que la Tula tremolava. Esverada davant d’un fet tan insòlit, se’n va anar a la jardineria a exposar el cas. En un barri on no passa mai res, qualsevol fet inesperat atreu l’atenció de la gent i tothom va començar a dir-hi la seva. Que si el canvi de país no li provava, que si amb el viatge s’havia refredat, que si la pobra planta s’enyorava de la seva terra i per això s’estremia de tristesa... Sense treure’n l’aigua clara, la senyora Ernestina se’n tornà cap a casa. S’assegué prop de la Tula i començà a parlar-hi amb veu dolça per tranquil•litzar-la del possible trasbals que li hagués ocasionat el viatge, la regà una miqueta, li posà una dosi d’adob i li desitjà bona nit. L’endemà el tremolor era tan exagerat que les copes de la vitrina dringaven i el test es desplaçava com si tingués potes.

Com que el fet traspassava els límits del que la senyora Ernestina podia admetre com a normal, es decidí a trucar a les autoritats. La guàrdia urbana li va dir que no tenien competències en qüestió de vegetals i els mossos d’esquadra, davant del fet que ella no presentava cap denúncia, li van dir que, sentint-ho molt, no hi podien intervenir. Finalment, després de molt insistir-hi, els bombers es presentaren a casa seva. Els va haver d’obrir la veïna, ja que la senyora Ernestina es negava a baixar de la taula del menjador, on ni ella mateixa no sabia explicar-se com havia arribat a enfilar-se. La Tula havia deixat de tremolar, el test estava fet miques, la terra escampada pel mosaic del menjador i una taràntula negra i peluda es passejava amunt i avall sense entendre quina mena de terra era aquell que trepitjaven les seves potes.

Refeta de l’ensurt, d’aleshores ençà, la senyora Ernestina només compra plantes que portin una etiqueta amb la denominació d’origen.

Com que la primavera no vol acabar d'arribar, l'he anada a buscar jo. He canviat algun test, he esporgat fulles seques o mig seques i he omplert el balcó de plantes amb flors. Ciclàmens blancs, roses i vermells, margarides blanques amb un to lilós, boixacs d'un taronja intens i una planta amb floretes grogues que no sé com es diu. Jo la veritat és que no parlo amb les plantes, però sí que conec una persona que ho fa -o almenys ho feia fa anys-. Les flors alegren la casa. I a més m'han assegurat que vénen del Maresme, passant per Mercabarna, és clar.

Invasió sideral

2008-05-13T16:03:00.013+02:00

El temporal de dissabte passat va tenir unes conseqüències insòlites que no han transcendit a la premsa per no crear un estat d’alarma entre la població. La meva família i uns quants amics íntims –entre els quals us compto, evidentment- hem guardat el secret en bé de la col•lectivitat. El relat dels fets, il•lustrat amb fotografies exclusives, és el que segueix.

A primera hora del matí, van aparèixer unes quantes estrelles, planetes i asteroides al menjador de casa.

Estàvem tots tan admirats davant de semblant prodigi, que no ens vam adonar de la presència d’un grup d’extraterrestres i del seu OVNI que planejava darrere nostre.

Els sensors antiinvasió galàctica que tenim instal•lats per tota la casa van detectar la seva presència i la NASA va enviar un equip de salvament format per un escamot d’astronautes que es van plantar, també al menjador, en un tres i no res.

Com que ens veiem a venir una lluita aferrissada entre uns i altres –i el menjador només fa dos estius que el vam pintar i hi ha uns quants objectes sentimentalment valuosos-, vam proposar uns quants jocs per distreure el personal. Aguantar un globus amb la panxa i girar sobre un mateix va servir perquè els extraterrestres demostressin com es camina quan no hi ha gravetat.

Punxar una presa de xocolata portant casc i guants, ens va fer veure a tots com de difícil ho tenen els astronautes davant d’una cosa tan senzilla com menjar quan se’n van a l’espai.

Finalment, i assabentats que era l’aniversari d’un dels extraterrestres, uns i altres es van asseure al voltant de la taula i van compartir un fantàstic coet espacial envoltat de dolces estrelles.

Després de fondre's en una gran abraçada sideral, cadascú se'n va tonar a casa seva i el menjador va tornar a quedar com si no hagués passat res.

Els contes són molt bonics, però no hi ha res com protagonitzar-los! Per molts anys, Mercè!!

Volcans

2008-05-05T22:32:00.008+02:00

Avui no començaré amb cap conte, deixaré que sigueu vosaltres qui em digueu quin conte hauria de començar aquest post. Hi ha més d’una possibilitat, o sigui que no us resultarà difícil de respondre.

Diuen que cuinar és un art. Jo no sé si sóc gaire artista, però en tot cas la cuina és una de les meves passions. Els grans cuiners o cuineres experimenten amb els ingredients, amb les preparacions i amb les presentacions. La cuina del famosíssim Bulli sembla que té més de laboratori que de cuina pròpiament dita. Jo sóc de plats de sempre: unes bones faves, una esqueixada, un rostit, uns canelons... I disfruto tant preparant els ingredients i anant-los abocant a la cassola i remenant i tastant com queda! Per a mi no hi ha res com un bon cap setmana llarg per aprofitar-lo i cuinar. I si després poden venir alguns amics a compartir-ho, millor que millor. El bon menjar i la bona conversa. Fins a l’hora que calgui, que l’endemà ja suportarem la son com bonament puguem. Estic convençuda que el punt culminant d’un àpat són les postres. Aquí sí que m’agrada més experimentar. Buscar receptes en llibres o revistes i veure què surt. He de confessar, però que tinc una debilitat per la xocolata, així que a la majoria de postres que elaboro hi ha xocolata gairebé segur. L’última delícia compartida amb amics és aquesta:

Hi ha qui n’hi diu “fondant”, perquè la xocolata per dins és fosa. D’altres n’hi diuen “coulant” perquè la xocolata flueix. A casa en diem volcans. Sigui com sigui, costa descriure amb paraules la sensació de trencar la mica de pa de pessic i veure lliscar la xocolata calenta pel plat, amb l’olor que desprèn. Acostes la cullera a la boca i, encara que no t’ho proposis, tanques els ulls. Quin devessall de sensacions! I quan veus la satisfacció dels convidats, és quan realment acabes de cuinar aquell plat. I somrius i et sents feliç i saps que automàticament et demanaran la recepta. I la conversa flueix com la xocolata dels volcans fins que el cos o la prudència digui prou.

En algun comentari he dit que no comparteixo mai el secret dels meus encanteris, que les úniques receptes que no em fa res de donar són les culinàries. Per no faltar a la meva paraula aquí us deixo la recepta dels volcans. Si els feu, disfruteu-los i, sobretot, feu-me saber com us ha anat. Bon profit!

VOLCANS

Ingredients (per a sis volcans):

125 gr. de cobertura de xocolata negra
125 gr. de mantega
75 gr. de sucre
50 gr. de farina
1 cullerada de postres de llevat (Royal)
1 cullerada de postres de cacau en pols
canyella
4 ous

Preparació:

Es desfà la xocolata i la mantega al bany maria i es deixa refredar. Es baten els ous i el sucre fins que quedin escumosos. Quan la xocolata està freda s’hi afegeixen els ous batuts. Es remena bé i hi barregem la farina, el llevat i el cacau tamissats.

Enllardem de mantega els motlles de silicona i hi aboquem la massa. Ho posem al forn 10 minuts a potència màxima fins que pugin.

Els desmotllem així que es puguin agafar i els servim amb una mica de xocolata en pols i de canyella escampades pel plat.

El príncep no dorm

2008-04-28T12:18:00.005+02:00

El príncep no volia dormir. A palau tothom estava desesperat. Ni els cobrellits més vistosos, ni les galetes, ni la llet calentona, no hi havia res a fer. El rei va fer un ban perquè qui tingués algun remei per fer dormir la criatura, ho fes saber immediatament. Un metge prestigiós fou el primer a presentar-se. Duia un xarop infal·lible. Però el príncep en veure’l va tancar la boca amb més contundència que no pas obria els ulls. Per donar exemple, la reina se’l va prendre, el rei també, i tots els cortesans. Al cap de ben poca estona tothom dormia plàcidament, excepte el príncep, és clar. Arribà una colla de ballarins que asseguraren que amb la dansa i la música, el príncep s’adormiria. Tot al contrari, el príncep, encantat amb la nova diversió, picava de mans i en demanava més. Després de tot el dia i tota la nit ballant es van haver de retirar esgotats. Més tard va aparèixer un mag, convençut que amb els seus encanteris faria dormir el príncep. Va fer sortir tot d’ocells fantàstics, flors i, fins i tot, un cavall. El príncep estava entusiasmat i cavalcava amunt i avall amb el seu nou amic. Sense donar-se per vençuts, van oferir al príncep un matalàs de plomes de faisà perquè pogués dormir amb la màxima comoditat. La idea li va agradar tant que s’hi va llençar de cap amb tanta força que el va rebentar i en van sortir totes les plomes. Allò sí que era divertit! Nit rera nit, la història es repetia. El príncep no dormia ni deixava dormir. Quan ja tothom semblava resignat a badallar eternament, va arribar a les portes de palau una velleta que duia un cabàs. Va demanar de veure el príncep i va dir que sabia d’un remei molt antic per fer-lo adormir. A la cambra del príncep, va treure un llibre molt gruixut de dins del cabàs. “Un conte!” va exclamar ell ben content i el va fullejar. Ràpidament el va deixar. No li havia agradat gens aquell llibre sense cap dibuix. No n’hi havia ni un, tot eren lletres. “No me’l penso pas mirar, aquest llibrot” va exclamar enrabiat. La velleta li va respondre que de dibuixos prou que n’hi havia, però que només els veuria si tancava ben fort els ulls i l’escoltava atentament mentre llegia. El príncep, una mica escèptic, li va fer cas. La velleta va començar el primer relat amb veu suau, molt dolçament. Les imatges es van anar formant en el seu caparró fins que, inevitablement, el príncep es va adormir i no es va despertar fins l’endemà al matí.

Aquest és un conte de Joanne Oppenheim que vaig explicar dissabte a la Plaça de la Vila del meu poble en un dels actes del Dia de l’Esperança organitzat per Intermón Oxfam. Feia un dia de sol esplèndid. La plaça es va anar omplint a poc a poc: voluntaris, curiosos, ballarins, actors, canalla... A les parades hi havia productes molt diversos: artesania, teixits, collarets, cistells, cafè, xocolata, barretes de sèsam, melmelada de mango, te, llibres infantils i de receptes d’arreu del món... I jocs, contes i tallers per als més petits. El Dia de l’Esperança, el comerç just. Hi aspirem, voldríem acabar amb el treball infantil, el tracte injust que reben els productors del tercer món, eliminar les desigualtats nord-sud.

Darrerament, està de moda parlar de l’aigua. Tot i això, ens dutxem, cuinem i bevem cada dia. En alguns poblats de Somàlia, i això és només un exemple, cal recórrer fins a 6 km. per tenir accés a l’aigua potable. És clar que com es diu popularment, “cadascú se sent de lo seu”. Però si ens poséssim a pensar una mica, potser ens riuríem de les nostres preocupacions o, simplement, ens cauria la cara de vergonya. Una jornada satisfactòria, però amb un rerafons amarg. I és que malgrat la vareta màgica, em sento impotent: hi ha tanta feina a fer en aquest món que vivim!

Sant Jordi

2008-04-23T00:41:00.007+02:00

He començat molts posts amb un conte o una història i avui, Sant Jordi, dia del llibre per excel·lència no pot ser menys. El conte d’avui és brevíssim i no l’he inventat jo. Però em fa una il·lusió especial donar-vos-el a conèixer. Aquest conte el va escriure el meu fill quan tenia sis anys –ara ja en té nou- i va aparèixer a la revista de Sant Jordi de la seva escola. Deia així:

“Una vegada es va organitzar un concurs de dracs per veure quin era el més terrible, el que treia flames més grosses o el que s’havia menjat més donzelles. Però hi va haver un drac que no hi va poder anar, perquè Sant Jordi l’estava matant.”

La cosa podria donar per més, però ell ho va deixar aquí i aquí ho deixo jo.

Preparatius. Dies atrafagadíssims que culminen demà. Corredisses, ensurts, presses, ja tenim?, on he deixat?, has agafat?, el programa informàtic no ens estima i ens fa creure que hem perdut un grapat d’hores de feina, algú s’empipa, tenim mal de panxa... Sort del súper Leo i el súper Rubén i altra gent que, tot i que pensa que estem una mica tocades de l’ala –no saben que en realitat estem tocades de poesia-, ens dóna un cop de mà quan fa falta.

Fa un temps vaig tenir ocasió de comprar en un antiquari la bola de vidre d’una bruixa que, sense família que pogués heretar els seus béns, va decidir vendre-s’ho tot i anar-se’n a Austràlia a empaitar cangurs. Així és que us puc anticipar tot el que passarà demà. La diada de Sant Jordi a l’institut serà un èxit espaterrant. No pot ser altrament. La Nimue i jo hi hem dedicat tantes hores i tants esforços que tot sortirà a la perfecció.

D’entrada l’ambientació: més de cent roses fetes de paper pinotxo escampades per tot l’institut, un drac enorme fet de patchwork damunt d’una senyera encara més gran i la presència de la nostra convidada especial: Mercè Rodoreda.

El leitmotiv, un conte d’aquesta escriptora de la qual conmemorem el centenari del naixement: El gelat rosa. I tot gira al seu voltant: el punt de llibre, el muntatge de vídeo, els bombons fets amb pètals de rosa deshidratats i ensucrats... “Per què et menges les roses?” Li pregunta més d’un cop el seu enamorat. “Si sempre menges roses, et tornaràs rosa.” Una història d’amor, dolça i trista. Dolça com el gelat. Trista com la mateixa biografia de Mercè Rodoreda.

I ens envoltarem de roses i de llibres, ens menjarem les roses, ens capbussarem en els llibres, repatirem premis, explicarem contes, somriurem satisfetes quan vegem que tot ha sortit bé. I per rematar aquest esclat primaveral acabarem amb una senyora batukada que serà el tret de sortida. Anirem a passejar per la Rambla i la flaire de rosa ens perseguirà tot el dia i triarem un llibre i esperarem amb delit el moment en què el podrem obrir i paraula a paraula, línia a línia, pàgina a pàgina ens farà partíceps dels seus secrets. I clourem els ulls sadolls de tantes sensacions i continuarem vivint en els somnis.

Aquest encanteri no caduca fins a la mitjanit del dia de Sant Jordi. Que passeu tots un bon dia.

Petits plaers

2008-04-14T15:50:00.005+02:00

Estava endreçant-se la taula quan va sonar el telèfon. En despenjar-lo una noia va començar a etzibar-li un reguitzell de propostes que ell, d’entrada, va mirar d’aturar. La seva persuassió de manual va aconseguir que, entre astorat i divertit, es disposés pacientment a escoltar-la. “Li oferim una novetat que revolucionarà el benestar integral de tota la família. Cuidar-se de manera sana, regalar-se els sentits. Un devessall de sensacions úniques! Compri-m’ho i veurà entrar la felicitat a casa seva. Essències orientals, encens, espelmes aromatitzades, música per relaxar-se, lectures per cultivar-se espiritualment”. Quan li va semblar que agafava aire, probablement per parlar-li del preu, es va atrevir a interrompre-la. “Li ho agraeixo molt, però tinc espelmes per tota la casa, la biblioteca plena de llibres que m’enriqueixen l’esperit, cremo encens de tant en tant i la música de l’orgue m’infon una pau profunda.” La sorpresa fou ella. No se’n sabia avenir que ja disposés d’aquell producte tan nou. “No es desanimi. Tindrà èxit, cregui’m. A mi fa anys que em funciona. De fet me’n va ensenyar el mossèn que em va precedir i ja fa vint-i-cinc anys que va morir.”

Necessitem moments d'intimitat amb nosaltres mateixos. Tot el que ens envolta és sorollós. El carrer, la feina, la família... Aconsegueixo dedicar-me un parell d'estonetes al llarg de la setmana. Es produeix el miracle quan tothom és fora i em quedo sola a casa. Si és un dia assolellat, la llum entra a cabassos per les finestres. Encenc una barreta d'encens i ràpidament la casa s'omple de l'olor dolça de la canyella o de la fruita de la passió o de la nou de coco... L'estat d'ànim en determina una mica la tria. Em preparo un te amb molt de sucre i un toc de llimona. M'acompanya la música; els meus clàssics: Sting, Phil Collins, Mike Olfield, Alan Parsons, Dire Straits, Al Steward, Moustaki, Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Manel Camp... I els clàssics de tothom: Albinoni, Pachelbel, Mozart, Ketelbey, Vivaldi... I un plat especial i recorrent, un CD de música sefardí que em transporta a altres mons.

Ara és un d'aquests moments de pau i tranquil·litat, avui compartint-lo amb vosaltres, altres dies amb un bon llibre, a vegades treballant una estona davant de l'ordinador. Què faríem sense aquests petits plaers que ens concedim?

Mediterranisme

2008-04-09T23:09:00.012+02:00

Avui no us explicaré cap conte. El dia d'avui ja ha estat prou fantàstic.

Dimecres. Un dimecres aparentment com els altres que hem sabut transformar en un dia especial. Els dies especials són bonics, perquè són molt teus. Anar a Barcelona és pesat. O pagues el peatge més car de tot l'estat o voreges la costa de Garraf que paisatgísticament és incomparable però que té la seva dificultat sobretot quan trobes camions. A partir de Castelldefels, a pas de tortuga. Això sí, amb la consciència ben ecològicament tranquil·la perquè estem contribuint a la sostenibilitat del sistema. I després les entrades, els semàfors, els taxis... Un parell d'encàrrecs necessaris que han resultat un èxit i, finalment hem aconseguit enlairar-nos i deixar enrera la terra ferma.

El vol de la fada ens ha dut fins a Montjuïc. Una taula tranquil·la, un finestral obert i Barcelona es mostra magnífica davant dels nostres ulls. A fora, el dia és gris i el vent que s'enduu els núvols juganer ens en porta uns de nous. A dins, hi ha l'escalfor de la conversa, l'olor del pa d'anous acabat de treure del forn, les orquídies, les grans pintures murals. Un dinar excel·lent.

I per fi, el moment més esperat: entrem a l'exposició del romànic a la Mediterrània. Tot el que vau poder imaginar, recordar o recrear arran de la pintura romànica en el post anterior, no és res al costat dels conjunts escultòrics que s'exhibeixen en aquesta temporal. Els plecs de la roba, els cabells, els animals coneguts i els imaginats, els motius geomètrics i els florals... Materials consistents que representen el moviment, la fragilitat, la delicadesa. Influències i intercanvis al llarg de segles mediterranis. Roma, el llegat. Pisa, Toulouse i Catalunya, la simultaneïtat. El visitant queda gratament sorprès per la presentació de les peces i l'organització de l'espai d'una exposició de mida més que raonable. Però no acaba aquí. Canvi de sala. Foscor. Més foscor encara amb les ulleres de tres dimensions. La portalada de Santa Maria de Ripoll observada fins al més mínim detall des de tots els angles imaginables. Una peça excepcional. Un muntatge molt digne.

Encara amb les pupil·les impressionades, emprenem la tornada. A les set, concert de mandolina. Aquest curs, l'escola de música organitza actes i concerts entorn de les músiques mediterrànies. Mandolina i mandolina elèctrica, acompanyades de pandero, flauta de bec i arpa. Vivaldi, peces tradicionals italianes i per acabar Na Lua (A la lluna) del portuguès Julio Pereira, un regal per als sentits. Em sap greu no poder-ho penjar perquè la peça s'ho val.

Desig de fada per acabar l'encanteri: que la mar no sigui un obstacle que ens allunyi, sinó que serveixi per establir ponts culturals i de diàleg.

Els ulls dels àngels

2008-04-05T08:20:00.010+02:00

Santa Maria d'Àneu.

Fa fred, molt de fred. L'any 1162 i en ple Pirineu, a dins de l'església hi fa gairebé tant de fred com a fora. En Guillem es frega les mans i s'escalfa els capcirons dels dits amb l'alè. Li surt una mena de fum blanc que, tot i que ja hi està acostumat, sempre el sorprèn: com si no pogués ser ell qui el produís. La veu del Mestre que s'acosta parlant amb el Comte fa que reprengui la feina apressadament, tant que traboca una escudella plena de pigment que s'escampa per terra. Intenta recollir-ho inútilment. El vermell obtingut amb argila és intens i delator. Llisca espès per l'enllosat; la sarja del vestit s'ha esquitxat de vermell; deixa ditades de sang allà on toca.

Darrere una columna, una petita figura d'ulls grans l'observa entre encuriosida i divertida. Però en Guillem només s'adona que com més vol dissimular el desperfecte, més gros es fa. S'asseu a terra, vençut, i es passa els dits entre els cabells arrissats que agafen també tonalitats vermelloses. Aixeca el cap implorant un miracle i aquells ulls que ressalten en una cara menuda, esblanqueïda i afinada el sobressalten. S'alça per acostar-s'hi, però la figura s'escapoleix com una ombra entre els blocs de pedra de l'església a mig construir. En Guillem és a temps de veure una noieta descalça i molt prima que marxa corrents. Joana, ha sentit que li deia el Comte quan la renyava per destorbar la feina del Mestre i els seus aprenents.

Quan el Mestre ha vist malmès el pigment vermell ha castigat en Guillem sense la seva racció de pa diària, a compte dels diners que li ha fer perdre. Mentre hi ha hagut llum, en Guillem ha estat pintant el vestit de l'arcàngel Gabriel amb blau i ocre. El Mestre dibuixava la Majestat al centre de l'absis. L'aprenent admira el traç segur i l'habilitat del seu Mestre i desitja ser algun dia, ell també, el Mestre a qui un comte ric encarregui de pintar una església o millor encara una catedral.

A la nit, estirat al seu jaç de palla, tres coses el neguitegen i no el deixen dormir: la gana, que s'ha instal·lat a la seva panxa; el nom de Joana, que li ha quedat gravat al cervell, i uns ulls grossos que guardarà per sempre més a dins del cor.

***

En Guillem no va tornar a veure mai més aquella figura menuda i escàpola que es deia Joana, però, quan va arribar a ser un gran Mestre, va immortalitzar aquells ulls que el perseguien nit i dia en la fragilitat de les ales dels àngels.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Secció d'art romànic al MNAC. Fa posar la pell de gallina calcular els segles que ens separen del moment en què les pintures que s'hi exposen van ser creades. Impressiona pensar en els mitjans tan rudimentaris que, a principis del segle XX, van fer possible conservar un llegat artístic tan imponent. Esfereeix pensar que no n'hauríem tingut coneixement si haguessin continuat al seu lloc d'origen quan va esclatar la guerra civil.

Ara, el MNAC, a més de la col·lecció permanent, ens ofereix un cicle de conferències, concerts, espectacles teatrals i activitats per als més petits, en el marc de l'exposició El romànic i la Mediterrània on conflueixen Catalunya, Toulouse i Pisa. Algunes d'aquestes obres espectaculars estan als Estats Units i ara tornen a casa només fins al 18 de maig. Si hi aneu, busqueu els ulls a les ales dels àngels. Jo espero poder-m'hi escapar la setmana vinent. Només de pensar-hi, les ales se m'agiten.

Conte contat, encanteri acabat.

Cada casa és un món

2008-03-29T07:14:00.005+01:00

Imatge: Joey Chou

Col·lecciono cases. No, no patiu, no sóc una especuladora, ni em dedico al negoci immobiliari (per sort! atesos els temps que corren...). La meva col·lecció es forneix de minúscules casetes que he comprat en els meus viatges o que la família i els amics m'han portat de diferents punts del planeta: Europa gairebé al complet, la Xina, Santo Domingo, els Estats Units... I tanmateix quants llocs que queden encara per descobrir...

De fora estant, el visitant encuriosit queda sorprès per la gran varietat de formes, de materials, de colors, per la gran profusió de detalls, des de les flors que pengen dels balcons fins als calats de les cortines... Una de les meves preferides, una kirke (església) representativa del romànic noruec, talment una nau vikinga posada cap per avall.

Al que tan sols jo, com a bona fada, tinc accés és a conèixer els secrets que s'amaguen a l'interior de cadascuna de les casetes. A dins s'hi belluga un univers únic i meravellós. Personatges, sentiments, passions, costums. M'hi introdueixo per una de les finestres i comparteixo durant unes hores el quefer diari dels seus habitants. Sentir la musicalitat del grec; seure al voltant d'una càlida llar de foc amb una família austríaca; ajudar a preparar un bon plat de pasta a San Giminiano; ballar a ritme brasiler; notar l'olor de mar, de peix, la salabror a la pell, la brisa suau que t'acarona a l'eixida d'una casa de pescadors eivissencs. Cada casa és un món i cadascun és diferent del del seu veí de prestatge. Tan llunyans, tan propers...

Arriba el vespre i el vol de la fada s'enlaira per veure-les totes amb els llumets encesos i flairar l'olor que surt de cada xemeneia abans de quedar totalment en silenci.

Xssst! No feu soroll, que ara dormen.

El bressol de les fades

2008-03-24T18:45:00.005+01:00

Hem fet una curta escapada al Pallars, el bressol de les fades. Hem caminat per l'estret congost de Collegats fins al punt en què les parets de la muntanya a banda i banda de riu sembla talment que no t'hagin de deixar passar, tan juntes estan.

La Noguera baixa alegre, salvant petits obstacles. Mentre els nens s'entretenen tirant pedres al riu i mirant floretes, jo m'allunyo una mica i, allà a la vora, entre la vegetació de ribera, en silenci, conjuro les dones d'aigua que emergeixen resplendents. Als ulls dels humans no són més que salts d'aigua, l'escuma del riu... Per a mi són fades germanes que m'expliquen els misteris de la natura. Viuen a l'Argenteria des de fa segles i se l'han modelat al seu gust.

Els geòlegs ens parlarien de plegaments, de la morfologia de les roques, de l'erosió... Els excursionistes hi veurien la bellesa d'un paisatge curiós format a base del treball constant que hi han realitzat les forces de la natura.

Nosaltres sabem que són fruit de l'acció de les fades que en temps llunyans lluitaren contra monstres malignes als quals derrotaren i transformaren en roca. L'Argenteria és el lloc on la batalla fou més cruenta i les figures immortalitzades dels monstres en són el més fidel testimoni. Ho sabem nosaltres i ho sabia el gran poeta:

"De cim a cim va de Rubió a Pentina,

i, sota Bresca en Collegats, li ensenya

la rica Argenteria que en la penya

parà algun geni amb enciseres mans.

Cortinatge de tosca i brodadures,

cascades d'argent fos en l'aire preses

garlandes d'heura en rics calats suspeses,

d'alguna fada finestró diví,

de lliri d'aigua i de roser poncelles,

com ulls closos de vèrgens que hi somien

tot hi és blanc, com los coloms que hi nien

papallones gentils d'aquell jardí."

(Jacint Verdaguer, Canigó)

I per damunt de les crestes escarpades, acostant-nos ja al crepuscle, la lluna ens mira encuriosida a punt de fer el ple.

Paisatge hivernal, arbres despullats, llunyanes taques de neu al capdamunt de les muntanyes, una mica més de fred que aquí. Primavera incipient, el rosat dels arbres florits que a la costa ja han tret les fulles verdes. I trencar amb les obligacions, amb les activitats, estar tots junts i compartir jocs, lectures, passejos, i lliscar per la neu i fer un ninot i tirar-nos boles i acabar xops i rebentats i feliços. Necessitàvem una mica d'aquesta màgia pirinenca. Per sort n'he carregat el dipòsit de la vareta màgica i segurament em durarà fins a l'estiu.

Encanteri acabat.

La princesa que volia un estel

2008-03-12T23:10:00.006+01:00

Il·lustració de Carla Nazareth

La princesa Mizar vol un estel. Però no un estel per fer-lo volar com ha vist que fan els altres nens al parc, no. Ella vol un estel de debò. Una estrella, vaja.

El rei està amoïnat i tothom va en dansa. La princesa Mizar té tot el que pot desitjar una princesa i mai no li ha calgut demanar res. Per això el rei no es veu amb cor de negar-li aquest desig, tot i que pensa que bé es podria conformar amb un prícep blau com totes les princeses del món. Resignadament el rei es va acostumant a la idea de ser sogre d'una estrella del rock o, amb una mica de sort, del futbol.

Però la princesa vol una estrella de veritat, d'aquelles que t'escalfen una mica quan tens fred, que et fan companyia quan tens por...

El rei nota com li cau el món a sobre. Les estrelles sempre han estat allà dalt, però ningú no s'ha preocupat mai de saber què hi fan, ni per a què serveixen, i menys encara, com s'agafen!

Ni les escales més altes de tot el regne, ni enfilar-se a les muntanyes més elevades, ni construir coets, tot és infructuós. Quan ja no saben què fer, es recorden del vell savi Ismah que viu sol a les muntanyes i el van a trobar.

Ismah i la princesa passegen pel jardí. De tant en tant, s'aturen i miren enlaire i dibuixen signes en el no-res. Quan Ismah se'n va, la princesa ja té una estrella, la seva estrella: la segona estrella de l'Ossa Major que des d'aquella nit és l'estrella Mizar.

Lliçons d'astronomia. En recordo un parell, interessantíssimes, sempre amb l'amic Giorgio. Proporcions, distàncies, moviments, posicions segons el moment de l'any. Ostres! Fa mal el clatell de tant mirar enlaire. Ens estirem a terra. La frescor de l'herba, la humitat del sòl. L'olfacte i el tacte arran de terra, la vista cap a l'infinit i més enllà. Les explicacions del company i el silenci de la nit a muntanya trencat només per les exclamacions davant de la visió d'un estel fugaç. I aprenem a distingir el carro, i els bessons, i la constel·lació del Sagitari, i el cúmul de les Plèiades a la constel·lació del Taure...

Després entrem i ens refem davant la llar de foc i els ulls conserven, malgrat la intensitat de la llum, el record d'un tènue titil·lar que ens acompanyarà per sempre més.

Deixaré aquest encanteri suspès en l'aire perquè ens acompanyi durant aquests dies. Demà me'n vaig a visitar fades germanes. A la tornada us ho explicaré.

Informeu els pobres ratolins...

2008-03-09T21:09:00.009+01:00

Il·lustració d'Anne Julie

Els ratolins de la terra envegen els seus congèneres llunàtics. Ratolins blancs, grisos o bruns, ratolins de bosc, rates de biblioteca, fins i tot rates de claveguera surten cada nit dels caus i s'extasien davant del gran espectacle.

Un formatge immens, rodó, ullat, d'un to de formatge holandès que fa la boca aigua. I s'imaginen els ratolins que tenen la sort de viure allà dalt i que tothora mengen formatge. Un paradís. I a més segurament no hi ha gats, ni rateres, ni mestresses de casa amb escombra.

Cíclicament, però una certa angoixa els oprimeix el cor. El formatge s'acaba! I dia a dia es va fent més i més petit... I desapareix. On es fiquen aleshores tots els ratolins llunàtics? Misteri còsmic.

I cíclicament també -però, per si de cas no fos així, ells s'erigeixen en nocturns sentinelles- torna a aparèixer el formatge i va creixent i creixent com si algú l'anés inflant amb una manxa.

Avisem els ratolins? O els deixem sospirar pel formatge més inabastable d'aquest món i de l'altre? O millor encara, deixem que s'estengui la creença que el cel dels ratolins és allà dalt i té forma de formatge?

De petita no m'agradava el formatge. Ara en menjo, selectivament. El meu paladar em demana que el formatge sigui suau. Si és sec amb un tall petit n'hi ha prou. El formatge fos -emmental segons em sembla recordar que em va dir el cambrer- és de moment l'únic que ha tingut la facultat de fer-me somiar.

He somiat no fa gaire els "moules gratin" de Chez Léon, a tocar de la Grande Place de Brussel·les. Una combinació deliciosa, marca de la casa i de la ciutat. Una safata feta a mida, amb els clotets per a posar-hi els musclos i per sobre el formatge fos... Senzill. Tanmateix no he gosat mai fer-ho a casa, em semblaria un sacrilegi. Per això, i perquè després no podria sortir a passejar per la Grande Place i entrar a Lady Godiva i degustar les mil i una maneres de fer xocolata.

No he tornat a Brussel·les. D'això deu fer ben bé dotze anys. Hi ha ciutats on has de retornar. Assignatura pendent. Espero que Chez Léon encara hi sigui.

S'ha acabat el somni. Fi de l'encanteri.

Hi havia una vegada...

2008-03-04T12:29:00.010+01:00

Hi havia una vegada... una fada que estava envoltada de gent. La fada no parava, amunt i avall fent encanteris de tota mena. Encanteris culinaris, encanteris casolans, encanteris literaris, encanteris festius, encanteris amorosos... I la fada ja no es recordava que era fada. Fins que un dia va conèixer una ballarina i va descobrir que la ballarina era suau, etèria, i que quan ballava gairebé no tocava a terra. La fada es va adonar que havia oblidat que tota bona fada de tant en tant s'ha d'enlairar. Des d'aleshores, la fada és més feliç i ara té la missió de fer enlairar persones estimades.

Avui estreno bloc. N'he d'aprendre molt. No és com a mi m'agradaria que fos, encara. Tot arribarà. Però avui ja no he pogut esperar més. He sentit la necessitat d'escriure i explicar coses tot i que de moment gairebé ningú no sàpiga que hi sóc. Agafo aire i començo...

Fa dies que em persegueixen les coses boniques i les coses dolces i les coses boniques i dolces alhora. I em trobo el Modernisme a tot arreu. Per Barcelona i al MNAC amb els alumnes, el Modernisme així, amb majúscula, i amb tot de noms propis (Llimona, Rusiñol, Casas, Nonell, Utrillo, Gual...). A l'exposició de Patchwork, el modernisme fet tapís, cobrellit o qualsevol altra cosa. Us podeu imaginar la transparència d'un vitrall fet amb robes de colors? Impressionant. I a més, gallinetes, peixos, onades, flors, cors i tantes i tantes coses boniques. I al museu de la xocolata, més modernisme. La Pedrera, el drac del parc Güell, la casa Amatller... Sort que estaven dins d'una vitrina, que si no... No em sé imaginar plaer més gran per als sentits que queixalar una xemeneixa de xocolata de la Pedrera.

I els amics, i les festes d'aniversari (dues en un cap de setmana) i la sortida familiar i un llibre de receptes de xocolata i el Harry Potter. I un cansament infinit de tant volar.

Torno a tocar de peus a terra. S'ha trencat l'encanteri.