Melanconia de maig

dimarts, 27 de maig de 2008
Il·lustració: Anne Julie


Plou. Plou cada dia, de manera capriciosa, sense avisar. Està juganera, la pluja, aquest maig.

Fa dies que no puc anar amb bicicleta. Ni al matí a treballar, ni a la tarda a l’escola de música. L’últim dia que ho vaig fer vaig agafar de camí cap a casa un xàfec alegre, d’aquells que comencen sense vergonya, directament, a raig.

Últimament m’envaeix la melangia, la tristesa, una mena d’angoixa que m’oprimeix el pit i no em deixa respirar a plens pulmons. Fa dies que no ric amb ganes. Fa dies que no invento contes, ni escric posts, ni m'il·lusiono per res.

I vull que deixi de ploure cada dia. “Senyora pluja, seria tan amable de ploure a jornada completa, allò de dilluns a divendres segons el conveni, i deixar-se estar de fer hores extres?” Ho necessito. Perquè necessito agafar la meva vella bibicleta i pedalar enllà, enllà, deixant enrera el carril bici, endinsant-me per camins inconeguts. Necessito notar l’aire fresc a la cara, que em tira els cabells enrera. Necessito notar el sol i que estigui majestuós allà dalt, ara que el dia és seu.

I arribar als camps de blat, curulls d’espigues daurades, i passar lentament amb la bicicleta, comptant totes les roselles que esquitxen de vermell el paisatge. I aturar-me al capdamunt del pujol per veure la natura en tota la seva magnificència. A una banda, la serra, a l’altra, la mar. I entremig, camps de conreu, prats i boscos: tota la verdor primaveral estesa davant dels meus ulls. Un bosquet, vist de lluny, sembla un ram que puguis agafar amb una sola mà. La plana és un immens cobrellit fet de patchwork.

Torno a la bicicleta i m’acosto al bosquet. Els arbres es drecen altius, ofesos que els hagi equiparat a un fràgil ram de flors silvestres. Malgrat tot no són rancuniosos; la seva ombra m’acull benefactora. A una banda del tronc deixo recolzada la bicicleta, a l’altra m’hi assec jo. Trec de la bossa un llibre antic, ple d’històries d’amor i de guerra. Sobre el coixí de fulles, l’esquena contra el tronc, amb la remor de les fulles com a música de fons, començo a llegir. M’adormiré bressolada pel vent suau, pel cant dels ocells, i somiaré que l’heroi del llibre pren el rostre estimat que ha vingut amb bicicleta a cercar-me i que em tornarà a casa abans no plogui de nou.



No trenqueu l’encanteri: si no la fada es despertarà abans que arribi l’heroi.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 15:55, | 25 Comentaris

Una tremolor estranya

dissabte, 17 de maig de 2008
Il·lustració d'Anne Julie

La senyora Ernestina és una dona afable i riallera que viu en el tercer pis d’una escala de veïns. És un barri tranquil on, tret d’algun casament de tant en tant, no passa mai res d’excepcional. Per això tothom recorda el cas que ocorregué a la senyora Ernestina i que va revolucionar la pacífica vida dels seus habitants.

Vídua des de feia un grapat d’anys, la senyora Ernestina duia una vida tranquil•la, sense complicacions, dedicada a tenir cura dels seus dos gats, dels cinc canaris i d’una gran quantitat de plantes, amb flors o sense, que omplien, no només el petit balconet que donava a la placeta, sinó també el menjador, la sala d’estar, el rebedor, la cuina... Fins al bany tenia un petit cactus, l’Òscar. I és que la senyora Ernestina, igual que posava nom als seus animalons, també batejava les seves plantetes. No havien de ser pas menys que la resta d’habitants d’aquell piset minúscul! Així, tenia l’Adela, una hortènsia immensa que ocupava un lloc preferent damunt de la tauleta del balcó; el Tobies, un esqueix de ficus que havia crescut més que la planta d’on havia sortit; la Tina, una margarida que, quan arribava el bon temps, era l’enveja de totes les veïnes... No acabaríem d’anomenar-les ni de cantar-ne les excel•lències, perquè les plantes de la senyora Ernestina tenien fama de ser les més ufanoses, les més sanes i les més ben cuidades de tot el barri. Segons la mestressa, per tenir bones plantes no n’hi havia prou de regar-les i adobar-les, no; a més, se’ls havia de parlar. Davant dels més escèptics que li retreien allò que amb les plantes no pots mantenir una conversa, ella els responia tota ofesa que amb els canaris i amb els gats tampoc, i prou que tothom trobava tan normal dir-los coses. Fos com fos, ella no deixava mai de donar-los el bon dia, de cantar-los alguna cançó i d’explicar-los les últimes tafaneries que corrien pel barri.

Un dia, la senyora Ernestina va rebre la visita de la filla d’una cosina que havia marxat feia anys a viure al Brasil. Com que la notícia de la seva passió per les plantes havia arribat a l’altra banda de l’Atlàntic, la dona la va obsequiar amb un exemplar de iuca magnífic, que ella ràpidament va posar al menjador, a prop del televisor, i li va posar el nom de Tula. Al cap d’un parell de setmanes, la senyora Ernestina va observar amb estupor que la Tula tremolava. Esverada davant d’un fet tan insòlit, se’n va anar a la jardineria a exposar el cas. En un barri on no passa mai res, qualsevol fet inesperat atreu l’atenció de la gent i tothom va començar a dir-hi la seva. Que si el canvi de país no li provava, que si amb el viatge s’havia refredat, que si la pobra planta s’enyorava de la seva terra i per això s’estremia de tristesa... Sense treure’n l’aigua clara, la senyora Ernestina se’n tornà cap a casa. S’assegué prop de la Tula i començà a parlar-hi amb veu dolça per tranquil•litzar-la del possible trasbals que li hagués ocasionat el viatge, la regà una miqueta, li posà una dosi d’adob i li desitjà bona nit. L’endemà el tremolor era tan exagerat que les copes de la vitrina dringaven i el test es desplaçava com si tingués potes.

Com que el fet traspassava els límits del que la senyora Ernestina podia admetre com a normal, es decidí a trucar a les autoritats. La guàrdia urbana li va dir que no tenien competències en qüestió de vegetals i els mossos d’esquadra, davant del fet que ella no presentava cap denúncia, li van dir que, sentint-ho molt, no hi podien intervenir. Finalment, després de molt insistir-hi, els bombers es presentaren a casa seva. Els va haver d’obrir la veïna, ja que la senyora Ernestina es negava a baixar de la taula del menjador, on ni ella mateixa no sabia explicar-se com havia arribat a enfilar-se. La Tula havia deixat de tremolar, el test estava fet miques, la terra escampada pel mosaic del menjador i una taràntula negra i peluda es passejava amunt i avall sense entendre quina mena de terra era aquell que trepitjaven les seves potes.

Refeta de l’ensurt, d’aleshores ençà, la senyora Ernestina només compra plantes que portin una etiqueta amb la denominació d’origen.


Com que la primavera no vol acabar d'arribar, l'he anada a buscar jo. He canviat algun test, he esporgat fulles seques o mig seques i he omplert el balcó de plantes amb flors. Ciclàmens blancs, roses i vermells, margarides blanques amb un to lilós, boixacs d'un taronja intens i una planta amb floretes grogues que no sé com es diu. Jo la veritat és que no parlo amb les plantes, però sí que conec una persona que ho fa -o almenys ho feia fa anys-. Les flors alegren la casa. I a més m'han assegurat que vénen del Maresme, passant per Mercabarna, és clar.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 22:30, | 26 Comentaris

Invasió sideral

dimarts, 13 de maig de 2008
El temporal de dissabte passat va tenir unes conseqüències insòlites que no han transcendit a la premsa per no crear un estat d’alarma entre la població. La meva família i uns quants amics íntims –entre els quals us compto, evidentment- hem guardat el secret en bé de la col•lectivitat. El relat dels fets, il•lustrat amb fotografies exclusives, és el que segueix.

A primera hora del matí, van aparèixer unes quantes estrelles, planetes i asteroides al menjador de casa.




Estàvem tots tan admirats davant de semblant prodigi, que no ens vam adonar de la presència d’un grup d’extraterrestres i del seu OVNI que planejava darrere nostre.


Els sensors antiinvasió galàctica que tenim instal•lats per tota la casa van detectar la seva presència i la NASA va enviar un equip de salvament format per un escamot d’astronautes que es van plantar, també al menjador, en un tres i no res.


Com que ens veiem a venir una lluita aferrissada entre uns i altres –i el menjador només fa dos estius que el vam pintar i hi ha uns quants objectes sentimentalment valuosos-, vam proposar uns quants jocs per distreure el personal. Aguantar un globus amb la panxa i girar sobre un mateix va servir perquè els extraterrestres demostressin com es camina quan no hi ha gravetat.


Punxar una presa de xocolata portant casc i guants, ens va fer veure a tots com de difícil ho tenen els astronautes davant d’una cosa tan senzilla com menjar quan se’n van a l’espai.


Finalment, i assabentats que era l’aniversari d’un dels extraterrestres, uns i altres es van asseure al voltant de la taula i van compartir un fantàstic coet espacial envoltat de dolces estrelles.


Després de fondre's en una gran abraçada sideral, cadascú se'n va tonar a casa seva i el menjador va tornar a quedar com si no hagués passat res.


Els contes són molt bonics, però no hi ha res com protagonitzar-los! Per molts anys, Mercè!!

Etiquetes de comentaris: , , , ,

 
escrit per fada a les 16:03, | 24 Comentaris

Volcans

dilluns, 5 de maig de 2008
Avui no començaré amb cap conte, deixaré que sigueu vosaltres qui em digueu quin conte hauria de començar aquest post. Hi ha més d’una possibilitat, o sigui que no us resultarà difícil de respondre.

Diuen que cuinar és un art. Jo no sé si sóc gaire artista, però en tot cas la cuina és una de les meves passions. Els grans cuiners o cuineres experimenten amb els ingredients, amb les preparacions i amb les presentacions. La cuina del famosíssim Bulli sembla que té més de laboratori que de cuina pròpiament dita. Jo sóc de plats de sempre: unes bones faves, una esqueixada, un rostit, uns canelons... I disfruto tant preparant els ingredients i anant-los abocant a la cassola i remenant i tastant com queda! Per a mi no hi ha res com un bon cap setmana llarg per aprofitar-lo i cuinar. I si després poden venir alguns amics a compartir-ho, millor que millor. El bon menjar i la bona conversa. Fins a l’hora que calgui, que l’endemà ja suportarem la son com bonament puguem. Estic convençuda que el punt culminant d’un àpat són les postres. Aquí sí que m’agrada més experimentar. Buscar receptes en llibres o revistes i veure què surt. He de confessar, però que tinc una debilitat per la xocolata, així que a la majoria de postres que elaboro hi ha xocolata gairebé segur. L’última delícia compartida amb amics és aquesta:



Hi ha qui n’hi diu “fondant”, perquè la xocolata per dins és fosa. D’altres n’hi diuen “coulant” perquè la xocolata flueix. A casa en diem volcans. Sigui com sigui, costa descriure amb paraules la sensació de trencar la mica de pa de pessic i veure lliscar la xocolata calenta pel plat, amb l’olor que desprèn. Acostes la cullera a la boca i, encara que no t’ho proposis, tanques els ulls. Quin devessall de sensacions! I quan veus la satisfacció dels convidats, és quan realment acabes de cuinar aquell plat. I somrius i et sents feliç i saps que automàticament et demanaran la recepta. I la conversa flueix com la xocolata dels volcans fins que el cos o la prudència digui prou.

En algun comentari he dit que no comparteixo mai el secret dels meus encanteris, que les úniques receptes que no em fa res de donar són les culinàries. Per no faltar a la meva paraula aquí us deixo la recepta dels volcans. Si els feu, disfruteu-los i, sobretot, feu-me saber com us ha anat. Bon profit!

VOLCANS

Ingredients (per a sis volcans):

125 gr. de cobertura de xocolata negra
125 gr. de mantega
75 gr. de sucre
50 gr. de farina
1 cullerada de postres de llevat (Royal)
1 cullerada de postres de cacau en pols
canyella
4 ous

Preparació:

Es desfà la xocolata i la mantega al bany maria i es deixa refredar. Es baten els ous i el sucre fins que quedin escumosos. Quan la xocolata està freda s’hi afegeixen els ous batuts. Es remena bé i hi barregem la farina, el llevat i el cacau tamissats.

Enllardem de mantega els motlles de silicona i hi aboquem la massa. Ho posem al forn 10 minuts a potència màxima fins que pugin.

Els desmotllem així que es puguin agafar i els servim amb una mica de xocolata en pols i de canyella escampades pel plat.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 22:32, | 25 Comentaris