El príncep no dorm

dilluns, 28 d’abril de 2008

El príncep no volia dormir. A palau tothom estava desesperat. Ni els cobrellits més vistosos, ni les galetes, ni la llet calentona, no hi havia res a fer. El rei va fer un ban perquè qui tingués algun remei per fer dormir la criatura, ho fes saber immediatament. Un metge prestigiós fou el primer a presentar-se. Duia un xarop infal·lible. Però el príncep en veure’l va tancar la boca amb més contundència que no pas obria els ulls. Per donar exemple, la reina se’l va prendre, el rei també, i tots els cortesans. Al cap de ben poca estona tothom dormia plàcidament, excepte el príncep, és clar. Arribà una colla de ballarins que asseguraren que amb la dansa i la música, el príncep s’adormiria. Tot al contrari, el príncep, encantat amb la nova diversió, picava de mans i en demanava més. Després de tot el dia i tota la nit ballant es van haver de retirar esgotats. Més tard va aparèixer un mag, convençut que amb els seus encanteris faria dormir el príncep. Va fer sortir tot d’ocells fantàstics, flors i, fins i tot, un cavall. El príncep estava entusiasmat i cavalcava amunt i avall amb el seu nou amic. Sense donar-se per vençuts, van oferir al príncep un matalàs de plomes de faisà perquè pogués dormir amb la màxima comoditat. La idea li va agradar tant que s’hi va llençar de cap amb tanta força que el va rebentar i en van sortir totes les plomes. Allò sí que era divertit! Nit rera nit, la història es repetia. El príncep no dormia ni deixava dormir. Quan ja tothom semblava resignat a badallar eternament, va arribar a les portes de palau una velleta que duia un cabàs. Va demanar de veure el príncep i va dir que sabia d’un remei molt antic per fer-lo adormir. A la cambra del príncep, va treure un llibre molt gruixut de dins del cabàs. “Un conte!” va exclamar ell ben content i el va fullejar. Ràpidament el va deixar. No li havia agradat gens aquell llibre sense cap dibuix. No n’hi havia ni un, tot eren lletres. “No me’l penso pas mirar, aquest llibrot” va exclamar enrabiat. La velleta li va respondre que de dibuixos prou que n’hi havia, però que només els veuria si tancava ben fort els ulls i l’escoltava atentament mentre llegia. El príncep, una mica escèptic, li va fer cas. La velleta va començar el primer relat amb veu suau, molt dolçament. Les imatges es van anar formant en el seu caparró fins que, inevitablement, el príncep es va adormir i no es va despertar fins l’endemà al matí.

Aquest és un conte de Joanne Oppenheim que vaig explicar dissabte a la Plaça de la Vila del meu poble en un dels actes del Dia de l’Esperança organitzat per Intermón Oxfam. Feia un dia de sol esplèndid. La plaça es va anar omplint a poc a poc: voluntaris, curiosos, ballarins, actors, canalla... A les parades hi havia productes molt diversos: artesania, teixits, collarets, cistells, cafè, xocolata, barretes de sèsam, melmelada de mango, te, llibres infantils i de receptes d’arreu del món... I jocs, contes i tallers per als més petits. El Dia de l’Esperança, el comerç just. Hi aspirem, voldríem acabar amb el treball infantil, el tracte injust que reben els productors del tercer món, eliminar les desigualtats nord-sud.

Darrerament, està de moda parlar de l’aigua. Tot i això, ens dutxem, cuinem i bevem cada dia. En alguns poblats de Somàlia, i això és només un exemple, cal recórrer fins a 6 km. per tenir accés a l’aigua potable. És clar que com es diu popularment, “cadascú se sent de lo seu”. Però si ens poséssim a pensar una mica, potser ens riuríem de les nostres preocupacions o, simplement, ens cauria la cara de vergonya. Una jornada satisfactòria, però amb un rerafons amarg. I és que malgrat la vareta màgica, em sento impotent: hi ha tanta feina a fer en aquest món que vivim!

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 12:18, | 78 Comentaris

Sant Jordi

dimecres, 23 d’abril de 2008

He començat molts posts amb un conte o una història i avui, Sant Jordi, dia del llibre per excel·lència no pot ser menys. El conte d’avui és brevíssim i no l’he inventat jo. Però em fa una il·lusió especial donar-vos-el a conèixer. Aquest conte el va escriure el meu fill quan tenia sis anys –ara ja en té nou- i va aparèixer a la revista de Sant Jordi de la seva escola. Deia així:

“Una vegada es va organitzar un concurs de dracs per veure quin era el més terrible, el que treia flames més grosses o el que s’havia menjat més donzelles. Però hi va haver un drac que no hi va poder anar, perquè Sant Jordi l’estava matant.”

La cosa podria donar per més, però ell ho va deixar aquí i aquí ho deixo jo.

Preparatius. Dies atrafagadíssims que culminen demà. Corredisses, ensurts, presses, ja tenim?, on he deixat?, has agafat?, el programa informàtic no ens estima i ens fa creure que hem perdut un grapat d’hores de feina, algú s’empipa, tenim mal de panxa... Sort del súper Leo i el súper Rubén i altra gent que, tot i que pensa que estem una mica tocades de l’ala –no saben que en realitat estem tocades de poesia-, ens dóna un cop de mà quan fa falta.

Fa un temps vaig tenir ocasió de comprar en un antiquari la bola de vidre d’una bruixa que, sense família que pogués heretar els seus béns, va decidir vendre-s’ho tot i anar-se’n a Austràlia a empaitar cangurs. Així és que us puc anticipar tot el que passarà demà. La diada de Sant Jordi a l’institut serà un èxit espaterrant. No pot ser altrament. La Nimue i jo hi hem dedicat tantes hores i tants esforços que tot sortirà a la perfecció.

D’entrada l’ambientació: més de cent roses fetes de paper pinotxo escampades per tot l’institut, un drac enorme fet de patchwork damunt d’una senyera encara més gran i la presència de la nostra convidada especial: Mercè Rodoreda.


El leitmotiv, un conte d’aquesta escriptora de la qual conmemorem el centenari del naixement: El gelat rosa. I tot gira al seu voltant: el punt de llibre, el muntatge de vídeo, els bombons fets amb pètals de rosa deshidratats i ensucrats... “Per què et menges les roses?” Li pregunta més d’un cop el seu enamorat. “Si sempre menges roses, et tornaràs rosa.” Una història d’amor, dolça i trista. Dolça com el gelat. Trista com la mateixa biografia de Mercè Rodoreda.

I ens envoltarem de roses i de llibres, ens menjarem les roses, ens capbussarem en els llibres, repatirem premis, explicarem contes, somriurem satisfetes quan vegem que tot ha sortit bé. I per rematar aquest esclat primaveral acabarem amb una senyora batukada que serà el tret de sortida. Anirem a passejar per la Rambla i la flaire de rosa ens perseguirà tot el dia i triarem un llibre i esperarem amb delit el moment en què el podrem obrir i paraula a paraula, línia a línia, pàgina a pàgina ens farà partíceps dels seus secrets. I clourem els ulls sadolls de tantes sensacions i continuarem vivint en els somnis.

Aquest encanteri no caduca fins a la mitjanit del dia de Sant Jordi. Que passeu tots un bon dia.

Etiquetes de comentaris: , , ,

 
escrit per fada a les 0:41, | 72 Comentaris

Petits plaers

dilluns, 14 d’abril de 2008


Estava endreçant-se la taula quan va sonar el telèfon. En despenjar-lo una noia va començar a etzibar-li un reguitzell de propostes que ell, d’entrada, va mirar d’aturar. La seva persuassió de manual va aconseguir que, entre astorat i divertit, es disposés pacientment a escoltar-la. “Li oferim una novetat que revolucionarà el benestar integral de tota la família. Cuidar-se de manera sana, regalar-se els sentits. Un devessall de sensacions úniques! Compri-m’ho i veurà entrar la felicitat a casa seva. Essències orientals, encens, espelmes aromatitzades, música per relaxar-se, lectures per cultivar-se espiritualment”. Quan li va semblar que agafava aire, probablement per parlar-li del preu, es va atrevir a interrompre-la. “Li ho agraeixo molt, però tinc espelmes per tota la casa, la biblioteca plena de llibres que m’enriqueixen l’esperit, cremo encens de tant en tant i la música de l’orgue m’infon una pau profunda.” La sorpresa fou ella. No se’n sabia avenir que ja disposés d’aquell producte tan nou. “No es desanimi. Tindrà èxit, cregui’m. A mi fa anys que em funciona. De fet me’n va ensenyar el mossèn que em va precedir i ja fa vint-i-cinc anys que va morir.”



Necessitem moments d'intimitat amb nosaltres mateixos. Tot el que ens envolta és sorollós. El carrer, la feina, la família... Aconsegueixo dedicar-me un parell d'estonetes al llarg de la setmana. Es produeix el miracle quan tothom és fora i em quedo sola a casa. Si és un dia assolellat, la llum entra a cabassos per les finestres. Encenc una barreta d'encens i ràpidament la casa s'omple de l'olor dolça de la canyella o de la fruita de la passió o de la nou de coco... L'estat d'ànim en determina una mica la tria. Em preparo un te amb molt de sucre i un toc de llimona. M'acompanya la música; els meus clàssics: Sting, Phil Collins, Mike Olfield, Alan Parsons, Dire Straits, Al Steward, Moustaki, Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, Manel Camp... I els clàssics de tothom: Albinoni, Pachelbel, Mozart, Ketelbey, Vivaldi... I un plat especial i recorrent, un CD de música sefardí que em transporta a altres mons.

Ara és un d'aquests moments de pau i tranquil·litat, avui compartint-lo amb vosaltres, altres dies amb un bon llibre, a vegades treballant una estona davant de l'ordinador. Què faríem sense aquests petits plaers que ens concedim?

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 15:50, | 81 Comentaris

Mediterranisme

dimecres, 9 d’abril de 2008

Avui no us explicaré cap conte. El dia d'avui ja ha estat prou fantàstic.

Dimecres. Un dimecres aparentment com els altres que hem sabut transformar en un dia especial. Els dies especials són bonics, perquè són molt teus. Anar a Barcelona és pesat. O pagues el peatge més car de tot l'estat o voreges la costa de Garraf que paisatgísticament és incomparable però que té la seva dificultat sobretot quan trobes camions. A partir de Castelldefels, a pas de tortuga. Això sí, amb la consciència ben ecològicament tranquil·la perquè estem contribuint a la sostenibilitat del sistema. I després les entrades, els semàfors, els taxis... Un parell d'encàrrecs necessaris que han resultat un èxit i, finalment hem aconseguit enlairar-nos i deixar enrera la terra ferma.

El vol de la fada ens ha dut fins a Montjuïc. Una taula tranquil·la, un finestral obert i Barcelona es mostra magnífica davant dels nostres ulls. A fora, el dia és gris i el vent que s'enduu els núvols juganer ens en porta uns de nous. A dins, hi ha l'escalfor de la conversa, l'olor del pa d'anous acabat de treure del forn, les orquídies, les grans pintures murals. Un dinar excel·lent.

I per fi, el moment més esperat: entrem a l'exposició del romànic a la Mediterrània. Tot el que vau poder imaginar, recordar o recrear arran de la pintura romànica en el post anterior, no és res al costat dels conjunts escultòrics que s'exhibeixen en aquesta temporal. Els plecs de la roba, els cabells, els animals coneguts i els imaginats, els motius geomètrics i els florals... Materials consistents que representen el moviment, la fragilitat, la delicadesa. Influències i intercanvis al llarg de segles mediterranis. Roma, el llegat. Pisa, Toulouse i Catalunya, la simultaneïtat. El visitant queda gratament sorprès per la presentació de les peces i l'organització de l'espai d'una exposició de mida més que raonable. Però no acaba aquí. Canvi de sala. Foscor. Més foscor encara amb les ulleres de tres dimensions. La portalada de Santa Maria de Ripoll observada fins al més mínim detall des de tots els angles imaginables. Una peça excepcional. Un muntatge molt digne.

Encara amb les pupil·les impressionades, emprenem la tornada. A les set, concert de mandolina. Aquest curs, l'escola de música organitza actes i concerts entorn de les músiques mediterrànies. Mandolina i mandolina elèctrica, acompanyades de pandero, flauta de bec i arpa. Vivaldi, peces tradicionals italianes i per acabar Na Lua (A la lluna) del portuguès Julio Pereira, un regal per als sentits. Em sap greu no poder-ho penjar perquè la peça s'ho val.

Desig de fada per acabar l'encanteri: que la mar no sigui un obstacle que ens allunyi, sinó que serveixi per establir ponts culturals i de diàleg.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 23:09, | 15 Comentaris

Els ulls dels àngels

dissabte, 5 d’abril de 2008
Santa Maria d'Àneu.

Fa fred, molt de fred. L'any 1162 i en ple Pirineu, a dins de l'església hi fa gairebé tant de fred com a fora. En Guillem es frega les mans i s'escalfa els capcirons dels dits amb l'alè. Li surt una mena de fum blanc que, tot i que ja hi està acostumat, sempre el sorprèn: com si no pogués ser ell qui el produís. La veu del Mestre que s'acosta parlant amb el Comte fa que reprengui la feina apressadament, tant que traboca una escudella plena de pigment que s'escampa per terra. Intenta recollir-ho inútilment. El vermell obtingut amb argila és intens i delator. Llisca espès per l'enllosat; la sarja del vestit s'ha esquitxat de vermell; deixa ditades de sang allà on toca.

Darrere una columna, una petita figura d'ulls grans l'observa entre encuriosida i divertida. Però en Guillem només s'adona que com més vol dissimular el desperfecte, més gros es fa. S'asseu a terra, vençut, i es passa els dits entre els cabells arrissats que agafen també tonalitats vermelloses. Aixeca el cap implorant un miracle i aquells ulls que ressalten en una cara menuda, esblanqueïda i afinada el sobressalten. S'alça per acostar-s'hi, però la figura s'escapoleix com una ombra entre els blocs de pedra de l'església a mig construir. En Guillem és a temps de veure una noieta descalça i molt prima que marxa corrents. Joana, ha sentit que li deia el Comte quan la renyava per destorbar la feina del Mestre i els seus aprenents.

Quan el Mestre ha vist malmès el pigment vermell ha castigat en Guillem sense la seva racció de pa diària, a compte dels diners que li ha fer perdre. Mentre hi ha hagut llum, en Guillem ha estat pintant el vestit de l'arcàngel Gabriel amb blau i ocre. El Mestre dibuixava la Majestat al centre de l'absis. L'aprenent admira el traç segur i l'habilitat del seu Mestre i desitja ser algun dia, ell també, el Mestre a qui un comte ric encarregui de pintar una església o millor encara una catedral.

A la nit, estirat al seu jaç de palla, tres coses el neguitegen i no el deixen dormir: la gana, que s'ha instal·lat a la seva panxa; el nom de Joana, que li ha quedat gravat al cervell, i uns ulls grossos que guardarà per sempre més a dins del cor.

***

En Guillem no va tornar a veure mai més aquella figura menuda i escàpola que es deia Joana, però, quan va arribar a ser un gran Mestre, va immortalitzar aquells ulls que el perseguien nit i dia en la fragilitat de les ales dels àngels.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Secció d'art romànic al MNAC. Fa posar la pell de gallina calcular els segles que ens separen del moment en què les pintures que s'hi exposen van ser creades. Impressiona pensar en els mitjans tan rudimentaris que, a principis del segle XX, van fer possible conservar un llegat artístic tan imponent. Esfereeix pensar que no n'hauríem tingut coneixement si haguessin continuat al seu lloc d'origen quan va esclatar la guerra civil.

Ara, el MNAC, a més de la col·lecció permanent, ens ofereix un cicle de conferències, concerts, espectacles teatrals i activitats per als més petits, en el marc de l'exposició El romànic i la Mediterrània on conflueixen Catalunya, Toulouse i Pisa. Algunes d'aquestes obres espectaculars estan als Estats Units i ara tornen a casa només fins al 18 de maig. Si hi aneu, busqueu els ulls a les ales dels àngels. Jo espero poder-m'hi escapar la setmana vinent. Només de pensar-hi, les ales se m'agiten.

Conte contat, encanteri acabat.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 8:20, | 14 Comentaris