Cada casa és un món

dissabte, 29 de març del 2008
Imatge: Joey Chou

Col·lecciono cases. No, no patiu, no sóc una especuladora, ni em dedico al negoci immobiliari (per sort! atesos els temps que corren...). La meva col·lecció es forneix de minúscules casetes que he comprat en els meus viatges o que la família i els amics m'han portat de diferents punts del planeta: Europa gairebé al complet, la Xina, Santo Domingo, els Estats Units... I tanmateix quants llocs que queden encara per descobrir...

De fora estant, el visitant encuriosit queda sorprès per la gran varietat de formes, de materials, de colors, per la gran profusió de detalls, des de les flors que pengen dels balcons fins als calats de les cortines... Una de les meves preferides, una kirke (església) representativa del romànic noruec, talment una nau vikinga posada cap per avall.

Al que tan sols jo, com a bona fada, tinc accés és a conèixer els secrets que s'amaguen a l'interior de cadascuna de les casetes. A dins s'hi belluga un univers únic i meravellós. Personatges, sentiments, passions, costums. M'hi introdueixo per una de les finestres i comparteixo durant unes hores el quefer diari dels seus habitants. Sentir la musicalitat del grec; seure al voltant d'una càlida llar de foc amb una família austríaca; ajudar a preparar un bon plat de pasta a San Giminiano; ballar a ritme brasiler; notar l'olor de mar, de peix, la salabror a la pell, la brisa suau que t'acarona a l'eixida d'una casa de pescadors eivissencs. Cada casa és un món i cadascun és diferent del del seu veí de prestatge. Tan llunyans, tan propers...

Arriba el vespre i el vol de la fada s'enlaira per veure-les totes amb els llumets encesos i flairar l'olor que surt de cada xemeneia abans de quedar totalment en silenci.

Xssst! No feu soroll, que ara dormen.

Etiquetes de comentaris: ,

 
escrit per fada a les 7:14, | 27 Comentaris

El bressol de les fades

dilluns, 24 de març del 2008

Hem fet una curta escapada al Pallars, el bressol de les fades. Hem caminat per l'estret congost de Collegats fins al punt en què les parets de la muntanya a banda i banda de riu sembla talment que no t'hagin de deixar passar, tan juntes estan.

La Noguera baixa alegre, salvant petits obstacles. Mentre els nens s'entretenen tirant pedres al riu i mirant floretes, jo m'allunyo una mica i, allà a la vora, entre la vegetació de ribera, en silenci, conjuro les dones d'aigua que emergeixen resplendents. Als ulls dels humans no són més que salts d'aigua, l'escuma del riu... Per a mi són fades germanes que m'expliquen els misteris de la natura. Viuen a l'Argenteria des de fa segles i se l'han modelat al seu gust.




Els geòlegs ens parlarien de plegaments, de la morfologia de les roques, de l'erosió... Els excursionistes hi veurien la bellesa d'un paisatge curiós format a base del treball constant que hi han realitzat les forces de la natura.

Nosaltres sabem que són fruit de l'acció de les fades que en temps llunyans lluitaren contra monstres malignes als quals derrotaren i transformaren en roca. L'Argenteria és el lloc on la batalla fou més cruenta i les figures immortalitzades dels monstres en són el més fidel testimoni. Ho sabem nosaltres i ho sabia el gran poeta:

"De cim a cim va de Rubió a Pentina,
i, sota Bresca en Collegats, li ensenya
la rica Argenteria que en la penya
parà algun geni amb enciseres mans.

Cortinatge de tosca i brodadures,
cascades d'argent fos en l'aire preses
garlandes d'heura en rics calats suspeses,
d'alguna fada finestró diví,
de lliri d'aigua i de roser poncelles,
com ulls closos de vèrgens que hi somien
tot hi és blanc, com los coloms que hi nien
papallones gentils d'aquell jardí."

(Jacint Verdaguer, Canigó)

I per damunt de les crestes escarpades, acostant-nos ja al crepuscle, la lluna ens mira encuriosida a punt de fer el ple.



Paisatge hivernal, arbres despullats, llunyanes taques de neu al capdamunt de les muntanyes, una mica més de fred que aquí. Primavera incipient, el rosat dels arbres florits que a la costa ja han tret les fulles verdes. I trencar amb les obligacions, amb les activitats, estar tots junts i compartir jocs, lectures, passejos, i lliscar per la neu i fer un ninot i tirar-nos boles i acabar xops i rebentats i feliços. Necessitàvem una mica d'aquesta màgia pirinenca. Per sort n'he carregat el dipòsit de la vareta màgica i segurament em durarà fins a l'estiu.

Encanteri acabat.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 18:45, | 17 Comentaris

La princesa que volia un estel

dimecres, 12 de març del 2008
Il·lustració de Carla Nazareth

La princesa Mizar vol un estel. Però no un estel per fer-lo volar com ha vist que fan els altres nens al parc, no. Ella vol un estel de debò. Una estrella, vaja.

El rei està amoïnat i tothom va en dansa. La princesa Mizar té tot el que pot desitjar una princesa i mai no li ha calgut demanar res. Per això el rei no es veu amb cor de negar-li aquest desig, tot i que pensa que bé es podria conformar amb un prícep blau com totes les princeses del món. Resignadament el rei es va acostumant a la idea de ser sogre d'una estrella del rock o, amb una mica de sort, del futbol.

Però la princesa vol una estrella de veritat, d'aquelles que t'escalfen una mica quan tens fred, que et fan companyia quan tens por...

El rei nota com li cau el món a sobre. Les estrelles sempre han estat allà dalt, però ningú no s'ha preocupat mai de saber què hi fan, ni per a què serveixen, i menys encara, com s'agafen!

Ni les escales més altes de tot el regne, ni enfilar-se a les muntanyes més elevades, ni construir coets, tot és infructuós. Quan ja no saben què fer, es recorden del vell savi Ismah que viu sol a les muntanyes i el van a trobar.

Ismah i la princesa passegen pel jardí. De tant en tant, s'aturen i miren enlaire i dibuixen signes en el no-res. Quan Ismah se'n va, la princesa ja té una estrella, la seva estrella: la segona estrella de l'Ossa Major que des d'aquella nit és l'estrella Mizar.




Lliçons d'astronomia. En recordo un parell, interessantíssimes, sempre amb l'amic Giorgio. Proporcions, distàncies, moviments, posicions segons el moment de l'any. Ostres! Fa mal el clatell de tant mirar enlaire. Ens estirem a terra. La frescor de l'herba, la humitat del sòl. L'olfacte i el tacte arran de terra, la vista cap a l'infinit i més enllà. Les explicacions del company i el silenci de la nit a muntanya trencat només per les exclamacions davant de la visió d'un estel fugaç. I aprenem a distingir el carro, i els bessons, i la constel·lació del Sagitari, i el cúmul de les Plèiades a la constel·lació del Taure...

Després entrem i ens refem davant la llar de foc i els ulls conserven, malgrat la intensitat de la llum, el record d'un tènue titil·lar que ens acompanyarà per sempre més.


Deixaré aquest encanteri suspès en l'aire perquè ens acompanyi durant aquests dies. Demà me'n vaig a visitar fades germanes. A la tornada us ho explicaré.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 23:10, | 9 Comentaris

Informeu els pobres ratolins...

diumenge, 9 de març del 2008
Il·lustració d'Anne Julie

Els ratolins de la terra envegen els seus congèneres llunàtics. Ratolins blancs, grisos o bruns, ratolins de bosc, rates de biblioteca, fins i tot rates de claveguera surten cada nit dels caus i s'extasien davant del gran espectacle.

Un formatge immens, rodó, ullat, d'un to de formatge holandès que fa la boca aigua. I s'imaginen els ratolins que tenen la sort de viure allà dalt i que tothora mengen formatge. Un paradís. I a més segurament no hi ha gats, ni rateres, ni mestresses de casa amb escombra.

Cíclicament, però una certa angoixa els oprimeix el cor. El formatge s'acaba! I dia a dia es va fent més i més petit... I desapareix. On es fiquen aleshores tots els ratolins llunàtics? Misteri còsmic.

I cíclicament també -però, per si de cas no fos així, ells s'erigeixen en nocturns sentinelles- torna a aparèixer el formatge i va creixent i creixent com si algú l'anés inflant amb una manxa.

Avisem els ratolins? O els deixem sospirar pel formatge més inabastable d'aquest món i de l'altre? O millor encara, deixem que s'estengui la creença que el cel dels ratolins és allà dalt i té forma de formatge?

De petita no m'agradava el formatge. Ara en menjo, selectivament. El meu paladar em demana que el formatge sigui suau. Si és sec amb un tall petit n'hi ha prou. El formatge fos -emmental segons em sembla recordar que em va dir el cambrer- és de moment l'únic que ha tingut la facultat de fer-me somiar.

He somiat no fa gaire els "moules gratin" de Chez Léon, a tocar de la Grande Place de Brussel·les. Una combinació deliciosa, marca de la casa i de la ciutat. Una safata feta a mida, amb els clotets per a posar-hi els musclos i per sobre el formatge fos... Senzill. Tanmateix no he gosat mai fer-ho a casa, em semblaria un sacrilegi. Per això, i perquè després no podria sortir a passejar per la Grande Place i entrar a Lady Godiva i degustar les mil i una maneres de fer xocolata.

No he tornat a Brussel·les. D'això deu fer ben bé dotze anys. Hi ha ciutats on has de retornar. Assignatura pendent. Espero que Chez Léon encara hi sigui.


S'ha acabat el somni. Fi de l'encanteri.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 21:09, | 12 Comentaris

Hi havia una vegada...

dimarts, 4 de març del 2008
Hi havia una vegada... una fada que estava envoltada de gent. La fada no parava, amunt i avall fent encanteris de tota mena. Encanteris culinaris, encanteris casolans, encanteris literaris, encanteris festius, encanteris amorosos... I la fada ja no es recordava que era fada. Fins que un dia va conèixer una ballarina i va descobrir que la ballarina era suau, etèria, i que quan ballava gairebé no tocava a terra. La fada es va adonar que havia oblidat que tota bona fada de tant en tant s'ha d'enlairar. Des d'aleshores, la fada és més feliç i ara té la missió de fer enlairar persones estimades.

Avui estreno bloc. N'he d'aprendre molt. No és com a mi m'agradaria que fos, encara. Tot arribarà. Però avui ja no he pogut esperar més. He sentit la necessitat d'escriure i explicar coses tot i que de moment gairebé ningú no sàpiga que hi sóc. Agafo aire i començo...

Fa dies que em persegueixen les coses boniques i les coses dolces i les coses boniques i dolces alhora. I em trobo el Modernisme a tot arreu. Per Barcelona i al MNAC amb els alumnes, el Modernisme així, amb majúscula, i amb tot de noms propis (Llimona, Rusiñol, Casas, Nonell, Utrillo, Gual...). A l'exposició de Patchwork, el modernisme fet tapís, cobrellit o qualsevol altra cosa. Us podeu imaginar la transparència d'un vitrall fet amb robes de colors? Impressionant. I a més, gallinetes, peixos, onades, flors, cors i tantes i tantes coses boniques. I al museu de la xocolata, més modernisme. La Pedrera, el drac del parc Güell, la casa Amatller... Sort que estaven dins d'una vitrina, que si no... No em sé imaginar plaer més gran per als sentits que queixalar una xemeneixa de xocolata de la Pedrera.

I els amics, i les festes d'aniversari (dues en un cap de setmana) i la sortida familiar i un llibre de receptes de xocolata i el Harry Potter. I un cansament infinit de tant volar.

Torno a tocar de peus a terra. S'ha trencat l'encanteri.

Etiquetes de comentaris: , ,

 
escrit per fada a les 12:29, | 11 Comentaris